LLIBRE. «Legado de Europa», una selecció pòstuma de textos d’Stefan Zweig (1960)

Stefan Zweig és un dels meus autors favorits. Amb els alumnes a voltes hem llegit Moments estel·lars de la humanitat, sense massa èxit, la veritat, però jo continue intentant-ho. Aquest estiu m’he llegit Legado de Europa, un llibre pòstum format per articles, pròlegs, discursos i textos diversos, reunits pel seu editor i amic Richard Friedenthal.
Legado de Europa es va publicar per primera volta el 1960, divuit anys després de la mort d’Zweig. Conté vint-i-sis textos, la majoria sobre personalitats de la seua època que el van marcar. Són breus apunts biogràfics, fets des del punt de vista d’un amic o un admirador, però sense caure en el panegíric coent. Molts d’ells són personatges quasi desconeguts en l’actualitat, o almenys per a mi, la majoria escriptors, com Léon Bazalgette, Edmond Jaloux, Jakob Wassermann, Otto Weininger, Lafcadio Hearn o l’escriptor ruralista suís Ramuz, entre d’altres. Potser encara són un poc coneguts Rainer M. Rilke i Romain Rolland.

El capítol més extens, el més significatiu, és el dedicat a Michel de Montaigne, escrit a Brasil en els dos últims anys de vida d’Zweig, entre 1941 i 1942. Això em fa recordar que tinc pendent els Assaigs.

També hi ha dos capítols sobre polítics: un sobre el socialista francés Jaurès i l’altre sobre Walter Rathenau, ministre de la República de Weimar. Tots dos van morir assassinats.
Els tres últims capítols són uns articles amb reflexions sobre la història, els conflictes humans i el pas del temps. Un d’ells, titulat «És justa la Història?», el vaig compartir fa temps al blog. Parla sobretot de la injustícia de la història per recordar només els grans homes, sovint sense moral, aixecats sobre les vides i el treball de tanta gent anònima. El més curiós és que la resposta directe a aquesta pregunta no la trobem en aquest article, sinó en la seua obra Castellio contra Calvino, on hi ha una cita que diu: «La història no té temps per a ser justa. Com a cronista freda només té en compte els resultats». No m’acaba d’agradar, em sembla massa lapidària.
Però de tots els capítols voldria destacar el que dedica al seu amic Joseph Roth, escriptor i d’origen jueu com ell, autor de la novel·la La marxa Radetzky, ambientada en el final de l’Imperi Austrohongarés. El text publicat a Legado de Europa sobre Joseph Roth és el discurs fúnebre que Zweig li va dedicar, de l’any 1939, quan tot apuntava que Europa se n’anava a fer punyetes. És un text bellíssim. Copie al final d’aquesta entrada un fragment, del final del discurs, molt èpic.
He de llegir alguna cosa de Joseph Roth. Respecte a Stefan Zweig, amb un sentiment de soledat i desesperació enorme, es va suïcidar amb la seua dona el 1942 a Petrópolis (Brasil).

–

Stefan Zweig a Nova York, 1941

«Joseph Roth», París, 1939, discurs necrològic
[ … ]

«No, no es ésta la ocasión para los sentimientos personales, porque nos hallamos inmersos en el seno de una guerra espiritual y precisamente en sus puestos más peligrosos. Todos sabemos que en la guerra, cuando sobreviene una derrota, se destaca un pequeño grupo del ejército para cubrir la retirada y hacer posible la reorganización de la unidad vencida. Esos batallones, destinados a inmolarse, han de resistir el mayor tiempo posible la presión de la superiordad enemiga, arrostran el fuego más enconado y tienen las pérdidas más graves. Su misión no es ganar el combate —para eso son demasiados pocos—, sino que consiste únicamente en ganar tiempo, tiempo para las columnas más fuertes que vienen detrás de ellos, tiempo para la próxima, para la verdadera batalla. Amigos míos, este puesto de avanzadilla, este puesto de sacrificio a sabiendas, nos ha sido asignado hoy a nosotros, a los artistas, a los escritores de la emigración. Nosotros mismos no comprendemos todavía con claridad cuál es el sentido íntimo de nuestra misión. Tal vez, mientras mantenemos este baluarte, nos limitamos a desvelar ante el mundo el hecho de que la literatura dentro de Alemania ha sufrido desde Hitler la más dolorosa derrota de la Historia y que está a punto de desaparecer por completo del campo visual europeo. Pero quizá —¡y esperamos con todo el alma que así sea!—, quizá sólo tenemos que resistir en este baluarte mientras, detrás de nosotros, se lleva a cabo la reagrupación, hasta que el pueblo alemán y su literatura vuelvan a ser libres y sirvan una vez más al espíritu como unidad creadora. Sea como fuere, no tenemos por qué preguntarnos ahora por el sentido de nuestra tarea, sino que cada uno de nosotros debe limitarse a ocupar el puesto que le ha sido fijado. No debemos sentirnos pusilánimes si nuestras filas se aclaran. No debemos siquiera, cuando a derecha e izquierda caen los mejores de nuestros camaradas, entregarnos melancólicamente a nuestro duelo, porque, com he dicho antes, estamos en medio de la guerra y en sus puestos más peligrosos. Cuando cae uno de los nuestros, basta con una mirada atrás, al único reducto que nos protege: a nuestra obra, a nuestra tarea, nuestra tarea individual y nuestra tarea común, para cumplirla erguida y varonilmente hasta el amargo final, como lo han hecho dos camaradas llorados que nos han precedido, como nuestro eternamente imperecedero Erns Toller, como nuestro inolvidable e inolvidado Joseph Roth.»

–

Stefan Zweig i Joseph Roth