LLIBRE. «Legado de Europa», una selecció pòstuma de textos d’Stefan Zweig (1960)


Stefan Zweig és un dels meus autors favorits. Amb els alumnes a voltes hem llegit Moments estel·lars de la humanitat, sense massa èxit, la veritat, però jo continue intentant-ho. Aquest estiu m’he llegit Legado de Europa, un llibre pòstum format per articles, pròlegs, discursos i textos diversos, reunits pel seu editor i amic Richard Friedenthal.
Legado de Europa es va publicar per primera volta el 1960, divuit anys després de la mort d’Zweig. Conté vint-i-sis textos, la majoria sobre personalitats de la seua època que el van marcar. Són breus apunts biogràfics, fets des del punt de vista d’un amic o un admirador, però sense caure en el panegíric coent. Molts d’ells són personatges quasi desconeguts en l’actualitat, o almenys per a mi, la majoria escriptors, com Léon Bazalgette, Edmond Jaloux, Jakob Wassermann, Otto Weininger, Lafcadio Hearn o l’escriptor ruralista suís Ramuz, entre d’altres. Potser encara són un poc coneguts Rainer M. Rilke i Romain Rolland.

El capítol més extens, el més significatiu, és el dedicat a Michel de Montaigne, escrit a Brasil en els dos últims anys de vida d’Zweig, entre 1941 i 1942. Això em fa recordar que tinc pendent els Assaigs.

També hi ha dos capítols sobre polítics: un sobre el socialista francés Jaurès i l’altre sobre Walter Rathenau, ministre de la República de Weimar. Tots dos van morir assassinats.
Els tres últims capítols són uns articles amb reflexions sobre la història, els conflictes humans i el pas del temps. Un d’ells, titulat «És justa la Història?», el vaig compartir fa temps al blog. Parla sobretot de la injustícia de la història per recordar només els grans homes, sovint sense moral, aixecats sobre les vides i el treball de tanta gent anònima. El més curiós és que la resposta directe a aquesta pregunta no la trobem en aquest article, sinó en la seua obra Castellio contra Calvino, on hi ha una cita que diu: «La història no té temps per a ser justa. Com a cronista freda només té en compte els resultats». No m’acaba d’agradar, em sembla massa lapidària.
Però de tots els capítols voldria destacar el que dedica al seu amic Joseph Roth, escriptor i d’origen jueu com ell, autor de la novel·la La marxa Radetzky, ambientada en el final de l’Imperi Austrohongarés. El text publicat a Legado de Europa sobre Joseph Roth és el discurs fúnebre que Zweig li va dedicar, de l’any 1939, quan tot apuntava que Europa se n’anava a fer punyetes. És un text bellíssim. Copie al final d’aquesta entrada un fragment, del final del discurs, molt èpic.
He de llegir alguna cosa de Joseph Roth. Respecte a Stefan Zweig, amb un sentiment de soledat i desesperació enorme, es va suïcidar amb la seua dona el 1942 a Petrópolis (Brasil).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

TEXT. «És justa la Història?» per Stefan Zweig (1922)

Stefan Zweig (1881-1942)

Stefan Zweig (1881-1942)

Llegint El legado de Europa d’Stefan Zweig he trobat aquest breu escrit titulat “És justa la Història?”, datat en 1922. M’ha agradat tant que vull compartir-lo. L’he llegit en la traducció antiga de l’Editorial Juventud, no en la més recent d’Acantilado. En català no l’he trobat. Dóna igual, jo per Zweig aprendria alemany.

 

¿Es justa la Historia?

«Porque al que tiene, le será dado, para que tenga en abundancia; pero al que no tiene, aun lo que tiene le será quitado.» Esta frase, aunque tiene una antigüedad de dos mil años, sigue conservando todo su valor en la actualidad. A quien tiene éxito, el éxito lo asedia, a quien tiene riquezas, el oro nuevo y fresco le afluye y, todavía más que el ofrecimiento del oro, el entusiasmo voluntario de los colaboradores y de las almas cansadas, porque el poder es la materia más misteriosa del mundo. Atrae con fuerza magnética al individuo, con fuerza sugestiva a la masa, que rara vez se pregunta dónde se gana ese poder y dónde se pierde, sino que se limita a sentir su presencia como un aumento de su propia vida, que entrega ciegamente. Siempre fue la más peligrosa cualidad de los pueblos la de colocarse voluntariamente bajo el yugo, la de lanzarse entusiasmados a la servidumbre. Y, con frecuencia, a la servidumbre del éxito.

En todas las épocas ha regido esa frase cruel: al que tiene le será dado. Pero hay algo más curioso que esto: también la Historia, también ella, que debía ser desapasionada, justa y clara de juicio, también ella se inclina, como la mayoría de los hombres, del lado del éxito; también ella agranda posteriormente a los grandes, a los vencedores, y empequeñece o silencia a los vencidos. A la gloria efectiva de los gloriosos acumula, además, las leyendas, y todo gran hombre aparece casi siempre, a los ojos de la Historia, más grande aún de lo que fue en realidad, y a los incontables pequeños se les quita lo que a los grandes se les añade.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Petita crònica» d’Stefan Zweig (1929)

llibre_stefan_zweig_petita_crònica

Torne a Stefan Zweig per cabuderia. Resulta que sí que hi havia traducció al català del relat «El llibreter Mendel». Aquest relat me’l vaig llegir en castellà fa un parell de setmanes, publicat per l’Editorial Acantilado, i vaig compatir una breu ressenya. Poc després, gràcies a Enric Iborra, autor del bloc la serp blanca, em vaig assabentar que hi havia una edició recent en català, dins del volum Petita crònica, editat per Edicions de la Ela Geminada. Me’l vaig comprar de seguida.

Petita crònica és un recull de quatre relats, o cròniques, d’Stefan Zweig, que va escriure en els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, i que va publicar conjuntament l’any 1929. Aquesta petita publicació va arribar a assolir un èxit de vendes de l’època. Són relats de ficció, però els estudiosos de Zweig consideren que tenen components autobiogràfics, o tal com diu Antoni Martí Monterde, al pròleg d’aquest volum, “poden llegir-se com una mena d’autobiografia profundament ficcionada, en què s’estableix una relació negativa respecte al positiu que representen les seves grans memòries, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, redactades ja als anys quaranta i publicades pòstumament.”

Els quatre relats són «La col·lecció invisible», «Un episodi del llac de Ginebra», «Leporella» i «El llibreter Mendel».

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Mendel el dels llibres» d’Stefan Zweig (1929)

zweig_mendel

Va ser una casualitat buscada que el divendres per la vesprada acabara comprant-me El llibreter Mendel, un relat de 1929 escrit per Stefan Zweig. Tant de carnaval infantil em satura, i necessitava una petita recompensa.

La lectura d’aquest relat té un punt de vanitat per a qualsevol lector, perquè és una història sobre un llibreter obsedit fins a l’extrem pels llibres. Resulta un poc inquietant, perquè en alguns gestos és com mirar-se en un espill. Stefan Zweig (1881-1942) va escriure aquest relat quan ja era famós, i poc abans del desastre del nazisme que l’obligaria a exiliar-se i abandonar Àustria, el seu país, i Europa, la seua sentida pàtria cultural.

El llibreter Mendel narra la història d’un vell llibreter que passa la vida segut a la mateixa taula del café Gluck de Viena, i des d’allí compra i ven llibres, i sobretot assessora a tota aquella persona que acudeix a fer-li una consulta bibliogràfica. És una referència i tota una institució. Té una memòria prodigiosa, però només la fa servir per als llibres, i és capaç d’enumerar una llista sobre qualsevol tema, amb diferents dades, els preus i a més a més diverses anècdotes. No té cap altra activitat o passió coneguda:

“No sentia cap interès per les persones i, de totes les passions humanes, només en coneixia una, val a dir que la més humana de totes: la vanitat. Que algú anés a demanar-li informació, cansat de buscar en cent llocs, i ell la hi pogués donar de seguida, això era la seva única satisfacció, tot el seu aire.”

(Traducció al català de Marc Jiménez Buzzi)

De la seua vida sabem ben poc, només trobem unes poques anotacions, però importants, com per exemple:

“Quan era un jovencell malgirbat amb una barba negra i vellutada i un rínxols que li queien sobre el front, havia vingut a Viena des de l’est per cursar-hi estudis de rabinat; però no trigà a abandonar l’estricte Déu únic Jehovà per lliurar-se al politeisme espurnejant, infinitament divers, dels llibres.”

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Fouché. Retrat d’un home polític” d’Stefan Zweig (1929)

stefan_zweig_fouche

M’encanta llegir i rellegir a Stefan Zweig (1881-1942). Hi ha autors que arriben a ser com un vell amic, a qui coneixem bé i perdonem les seues manies. He agafat el costum de regalar-me cada any un llibre seu, només un, i llegir-me’l sense pressa, i l’any següent més. Per sort Quaderns Crema ha editat unes quantes obres seues, i les que falten les podem trobar en castellà a Acantilado.

Enguany li ha tocat el torn a Fouché. Retrat d’un home polític. És una obra un tant estranya, perquè és la biografia d’un buròcrata i polític francés que va viure a cavall entre el segle XVIII i el segle XIX i que ens resulta antipàtic a més no poder. El perquè és ben senzill: explica la vida d’un cínic i un hipòcrita, “un singularíssim home polític” segons Zweig, una persona sense escrúpols que va saber navegar i traure profit personal durant els convulsos anys de la Revolució Francesa, el Directori, l’Imperi de Napoleó Bonaparte i la Restauració absolutista. En una era d’herois i de grans caràcters Joseph Fouché és l’home gris que mou els fils des del seu despatx. Dos vegades van intentar acabar clarament amb ell, i les dos vegades se’n va sortir, i no va ser contra qualsevol intrigant: els seus oponents van ser Robespierre i després Napoleó Bonaparte, als qui primer va servir i després va trair.

Pel context històric que tracta és un llibre molt interessant perquè ens acostem al “tema” de la Revolució Francesa i l’Imperi Napoleònic des de dins, mirant de tu a tu als grans protagonistes, i sobretot veient-los en els seus orígens, com van anar pujant i com finalment van caure.

Voldria dir alguna cosa de l’estil de Zweig: crec que és pompós, emfàtic, excessivament exquisit i ben educat, amb un permanent to heroic en cada circumstància per trivial que siga, i amb unes descripcions psicològiques que arriben a exasperar. Però a mi m’encanta i sóc capaç de llegir-lo i rellegir-lo i continuar encantat. Quan tinc ganes d’un llibre que espere que m’agrade, Stefan Zweig és una de les meues opcions més clares. No obstant això, no m’agrada recomanar les seues obres, sé que no ha envellit massa bé i que a molta gent els pot semblar un autor un poc pesat. Si de cas cite les obres més populars, com Moments estelars de la Humanitat o les seues memòries El món d’ahir. Memòries d’un europeu, o també la interessantíssima i no massa coneguda Castellio contra Calvino. Consciència contra violència. Al final estic recomanant-lo. Ja he dit que per a mi és un vell amic.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »