TEXT. «És justa la Història?» per Stefan Zweig (1922)

Stefan Zweig (1881-1942)

Stefan Zweig (1881-1942)

Llegint El legado de Europa d’Stefan Zweig he trobat aquest breu escrit titulat “És justa la Història?”, datat en 1922. M’ha agradat tant que vull compartir-lo. L’he llegit en la traducció antiga de l’Editorial Juventud, no en la més recent d’Acantilado. En català no l’he trobat. Dóna igual, jo per Zweig aprendria alemany.

 

¿Es justa la Historia?

«Porque al que tiene, le será dado, para que tenga en abundancia; pero al que no tiene, aun lo que tiene le será quitado.» Esta frase, aunque tiene una antigüedad de dos mil años, sigue conservando todo su valor en la actualidad. A quien tiene éxito, el éxito lo asedia, a quien tiene riquezas, el oro nuevo y fresco le afluye y, todavía más que el ofrecimiento del oro, el entusiasmo voluntario de los colaboradores y de las almas cansadas, porque el poder es la materia más misteriosa del mundo. Atrae con fuerza magnética al individuo, con fuerza sugestiva a la masa, que rara vez se pregunta dónde se gana ese poder y dónde se pierde, sino que se limita a sentir su presencia como un aumento de su propia vida, que entrega ciegamente. Siempre fue la más peligrosa cualidad de los pueblos la de colocarse voluntariamente bajo el yugo, la de lanzarse entusiasmados a la servidumbre. Y, con frecuencia, a la servidumbre del éxito.

En todas las épocas ha regido esa frase cruel: al que tiene le será dado. Pero hay algo más curioso que esto: también la Historia, también ella, que debía ser desapasionada, justa y clara de juicio, también ella se inclina, como la mayoría de los hombres, del lado del éxito; también ella agranda posteriormente a los grandes, a los vencedores, y empequeñece o silencia a los vencidos. A la gloria efectiva de los gloriosos acumula, además, las leyendas, y todo gran hombre aparece casi siempre, a los ojos de la Historia, más grande aún de lo que fue en realidad, y a los incontables pequeños se les quita lo que a los grandes se les añade.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «Petita crònica» d’Stefan Zweig (1929)

llibre_stefan_zweig_petita_crònica

Torne a Stefan Zweig per cabuderia. Resulta que sí que hi havia traducció al català del relat «El llibreter Mendel». Aquest relat me’l vaig llegir en castellà fa un parell de setmanes, publicat per l’Editorial Acantilado, i vaig compatir una breu ressenya. Poc després, gràcies a Enric Iborra, autor del bloc la serp blanca, em vaig assabentar que hi havia una edició recent en català, dins del volum Petita crònica, editat per Edicions de la Ela Geminada. Me’l vaig comprar de seguida.

Petita crònica és un recull de quatre relats, o cròniques, d’Stefan Zweig, que va escriure en els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, i que va publicar conjuntament l’any 1929. Aquesta petita publicació va arribar a assolir un èxit de vendes de l’època. Són relats de ficció, però els estudiosos de Zweig consideren que tenen components autobiogràfics, o tal com diu Antoni Martí Monterde, al pròleg d’aquest volum, “poden llegir-se com una mena d’autobiografia profundament ficcionada, en què s’estableix una relació negativa respecte al positiu que representen les seves grans memòries, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, redactades ja als anys quaranta i publicades pòstumament.”

Els quatre relats són «La col·lecció invisible», «Un episodi del llac de Ginebra», «Leporella» i «El llibreter Mendel».

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Mendel el dels llibres» d’Stefan Zweig (1929)

zweig_mendel

Va ser una casualitat buscada que el divendres per la vesprada acabara comprant-me El llibreter Mendel, un relat de 1929 escrit per Stefan Zweig. Tant de carnaval infantil em satura, i necessitava una petita recompensa.

La lectura d’aquest relat té un punt de vanitat per a qualsevol lector, perquè és una història sobre un llibreter obsedit fins a l’extrem pels llibres. Resulta un poc inquietant, perquè en alguns gestos és com mirar-se en un espill. Stefan Zweig (1881-1942) va escriure aquest relat quan ja era famós, i poc abans del desastre del nazisme que l’obligaria a exiliar-se i abandonar Àustria, el seu país, i Europa, la seua sentida pàtria cultural.

El llibreter Mendel narra la història d’un vell llibreter que passa la vida segut a la mateixa taula del café Gluck de Viena, i des d’allí compra i ven llibres, i sobretot assessora a tota aquella persona que acudeix a fer-li una consulta bibliogràfica. És una referència i tota una institució. Té una memòria prodigiosa, però només la fa servir per als llibres, i és capaç d’enumerar una llista sobre qualsevol tema, amb diferents dades, els preus i a més a més diverses anècdotes. No té cap altra activitat o passió coneguda:

“No sentia cap interès per les persones i, de totes les passions humanes, només en coneixia una, val a dir que la més humana de totes: la vanitat. Que algú anés a demanar-li informació, cansat de buscar en cent llocs, i ell la hi pogués donar de seguida, això era la seva única satisfacció, tot el seu aire.”

(Traducció al català de Marc Jiménez Buzzi)

De la seua vida sabem ben poc, només trobem unes poques anotacions, però importants, com per exemple:

“Quan era un jovencell malgirbat amb una barba negra i vellutada i un rínxols que li queien sobre el front, havia vingut a Viena des de l’est per cursar-hi estudis de rabinat; però no trigà a abandonar l’estricte Déu únic Jehovà per lliurar-se al politeisme espurnejant, infinitament divers, dels llibres.”

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Fouché. Retrat d’un home polític” d’Stefan Zweig (1929)

stefan_zweig_fouche

M’encanta llegir i rellegir a Stefan Zweig (1881-1942). Hi ha autors que arriben a ser com un vell amic, a qui coneixem bé i perdonem les seues manies. He agafat el costum de regalar-me cada any un llibre seu, només un, i llegir-me’l sense pressa, i l’any següent més. Per sort Quaderns Crema ha editat unes quantes obres seues, i les que falten les podem trobar en castellà a Acantilado.

Enguany li ha tocat el torn a Fouché. Retrat d’un home polític. És una obra un tant estranya, perquè és la biografia d’un buròcrata i polític francés que va viure a cavall entre el segle XVIII i el segle XIX i que ens resulta antipàtic a més no poder. El perquè és ben senzill: explica la vida d’un cínic i un hipòcrita, “un singularíssim home polític” segons Zweig, una persona sense escrúpols que va saber navegar i traure profit personal durant els convulsos anys de la Revolució Francesa, el Directori, l’Imperi de Napoleó Bonaparte i la Restauració absolutista. En una era d’herois i de grans caràcters Joseph Fouché és l’home gris que mou els fils des del seu despatx. Dos vegades van intentar acabar clarament amb ell, i les dos vegades se’n va sortir, i no va ser contra qualsevol intrigant: els seus oponents van ser Robespierre i després Napoleó Bonaparte, als qui primer va servir i després va trair.

Pel context històric que tracta és un llibre molt interessant perquè ens acostem al “tema” de la Revolució Francesa i l’Imperi Napoleònic des de dins, mirant de tu a tu als grans protagonistes, i sobretot veient-los en els seus orígens, com van anar pujant i com finalment van caure.

Voldria dir alguna cosa de l’estil de Zweig: crec que és pompós, emfàtic, excessivament exquisit i ben educat, amb un permanent to heroic en cada circumstància per trivial que siga, i amb unes descripcions psicològiques que arriben a exasperar. Però a mi m’encanta i sóc capaç de llegir-lo i rellegir-lo i continuar encantat. Quan tinc ganes d’un llibre que espere que m’agrade, Stefan Zweig és una de les meues opcions més clares. No obstant això, no m’agrada recomanar les seues obres, sé que no ha envellit massa bé i que a molta gent els pot semblar un autor un poc pesat. Si de cas cite les obres més populars, com Moments estelars de la Humanitat o les seues memòries El món d’ahir. Memòries d’un europeu, o també la interessantíssima i no massa coneguda Castellio contra Calvino. Consciència contra violència. Al final estic recomanant-lo. Ja he dit que per a mi és un vell amic.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski)” d’Stefan Zweig (1920)

Portada - Zweig - Tres maestrosRESSENYA. Stefan Zweig:

“Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski)” (1920)

Ressenya

Vaig a ressenyar una obra que no vaig a recomanar. Llegir llibres és un plaer i un estímul vital que de vegades es veu interromput per alguna lectura decebedora. La part positiva d’açò és que així, quan lliges un llibre bo, que et fa somiar i rumiar, et provoca una gran satisfacció, d’altra manera el món de la lectura seria un poc monòton. Que quede clar que aquesta ressenya, com les altres, només són la meua visió respecte les lectures que realitze. Cada llibre i cada autor té el seu lector, i de vegades no encertem el llibre o el moment per a llegir-lo, i quan forcem la seua lectura se’ns cau de les mans.

El que no m’esperava és que em decebera l’escriptor austríac Stefan Zweig (1881-1942), un dels meus autors favorits. Amb Zweig jo he sigut molt feliç. Especialment amb el recull de relats històrics titulat Moments estel·lars de la humanitat” (que vaig llegir de ben jove, d’eixos llibres que fan vocació per la Història). També recomane el seu assaig polític i històric “Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia”, i sobretot les seues memòries “El món d’ahir. Memòries d’un europeu”. Per això la decepció ha sigut tan gran: tenia unes expectatives molt elevades que s’han vist defraudades.

Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski)” és un tipus d’assaig sobre la vida i l’obra dels tres autors literaris més importants del segle XIX segons l’opinió d’Stefan Zweig. Potser tinga raó, encara que per a gustos, els colors. Segons Zweig aquests tres autors no només són escriptors genials, sinó que són creadors d’un cosmos propi, amb els seus propis models, les seues lleis de gravitació i el seu propi firmament. La prova d’això la trobem en que podem dir d’algú contemporani que és una “figura balzaciana, un personatge dickensià o un caràcter dostoievskià.”

Per a mi la llàstima d’aquest petit llibre és que Zweig s’ha complicat la vida i ha realitzat un exercici d’ovació literària molt recargolada, en compte d’una explicació clara i un poc èpica d’aquests autors (el que jo m’esperava). I també podia haver-lo il·lustrat amb dades i exemples concrets, que no tot el món s’ha llegit les obres completes d’aquests autors i captem les seues indirectes. Així, en compte de ser una introducció a Balzac, Dickens i Dostoievski ens trobem un discurs vuitcentista, que ha envellit molt malament, apte només per a grans petulants i per a lectors d’abstraccions previsibles i focs d’artifici literari. Si bé els capítols sobre Balzac i Dickens són un poc digeribles, el capítol sobre Dostoievski és una col·lecció d’afirmacions efusives i místiques que volen però no poden de cap manera connectar amb els lectors. El llibre cau de les mans i quasi faig ús del meu “dret a no acabar un llibre” (drets del lector). Zweig ha volgut traslladar-nos tant la seua admiració per aquests autors que ha oblidat l’explicació pedagògica, que no vol dir simple, sinó clara i concreta. Després de llegir aquest llibre se te’n van les ganes de llegir aquests autors, i això és el pitjor que es pot dir d’una obra que aspirava a ser un homenatge i una introducció a la lectura de tres grans novel·listes.

Així i tot, els tres grans segons Zweig –Balzac, Dickens i Dostoievski– valen la pena, així com altres grans autors del segle XIX, com per exemple Stendhal, Flaubert (ai, Flaubert), Tolstoi, Pérez Galdós, Dumas, Jane Austen o Emily Brönte. Només cal trobar l’autor adequat en el moment vital oportú i necessari, i la resta és gaudir.

Recomane que aneu directament als grans escriptors del segle XIX.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »