LLIBRE. «Clarissa» d’Stefan Zweig, sobre les altres vides

Com que han retardat les oposicions m’he posat a llegir el que vull, i no el que dec, sense gaire remordiments. No obstant això, aquests dies de confinament, tan estranys, el temps s’esgola ràpidament i tinc la sensació que no avance res. D’entre el poc que he pogut acabar ha estat la novel·la breu Clarissa d’Stefan Zweig, i quina felicitat.

Clarissa és una novel·la sobre la vida d’una jove austríaca, amb una infantesa difícil, que s’enamora d’un socialista francés durant un congrés de pedagogia a Suïssa, dies abans de començar la Primera Guerra Mundial. Viuran unes setmanes molt felices però acabaran separant-se. Clarissa està embarassada, i malgrat els seus dubtes tindrà el fill d’un «enemic». Un problema afegit és que és òrfena de mare de naixement, i el seu pare és un maniàtic oficial de l’exèrcit austríac, amb poquíssima capacitat d’empatia. A més a més la guerra fa camí, el seu germà mori en el front i ella treballa d’infermera durant els mesos inicials. Per a amagar la seua situació es casa amb un soldat que ha ingressat a l’hospital, i que es fa passar per boig per a no tornar a les trinxeres.

És un relat amb uns protagonistes esclafats pels esdeveniments, ple de decepcions. Amb la contínua sensació d’enyorar les altres vides que hauríem pogut tenir i que mai no tindrem. És a dir, la típica insatisfacció vital.

LLIBRES. Els 5 llibres que em van fer historiador (més o menys)

Vaig a fer una llista de 5 llibres que m’agradaven moltíssim quan era jovenet, i que em van influir tant que vaig acabar estudiant Història. Els llegia i rellegia contínuament, mentre que odiava les lectures obligatòries de l’institut. 

Les llistes de llibres, o del que siga, sempre són incompletes i depenen del moment en què es fan. No obstant això, per a mi tenen la seua gràcia, supose que pel fet d’oferir una informació numerada, és a dir precisa i concreta. En el cas dels llibres (per als que som lectors) sempre trobem en aquestes llistes algun llibre que hem llegit, i això ens provoca una satisfacció íntima, o algun llibre que voldríem llegir, i la llista de pendents creix i creix. Sabem que no donarà temps per a tanta lletra, però la il·lusió és agradable.

Ací està la meua petita llista:

1. Moments estel·lars de la humanitat, d’Stefan Zweig. El teníem a la caseta on passàvem els estius, a la partida de Barxell, prop d’Alcoi. És una edició barata de l’Editorial Juventud, de l’any 1958. Conté dotze relats històrics breus, molt èpics i explicats amb la passió pròpia que tenia Zweig. Els meus favorits quan era jove eren “La conquesta de Bizanci”, “El geni d’una nit” (sobre la composició de la Marsellesa), “El minut universal en Waterloo” o “La lluita pel Pol Sud”. Amb els anys em van anar agradant tots. Ara també es pot trobar en català, en una edició molt bona de Quaderns Crema. Stefan Zweig des d’aleshores és un dels meus autors favorits i sempre torne a ell.

Altres obres seues que he llegit i ressenyat d’Zweig són: El legado de Europa, Petita crònica (amb el magnífic relat “El llibreter Mendel”), Fouché, retrat d’un home polític, Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia (impactant) o la seua recomanadíssima autobiografia El món d’ahir. Memòries d’un europeu. 

–

LLIBRE. «Legado de Europa», una selecció pòstuma de textos d’Stefan Zweig (1960)

Stefan Zweig és un dels meus autors favorits. Amb els alumnes a voltes hem llegit Moments estel·lars de la humanitat, sense massa èxit, la veritat, però jo continue intentant-ho. Aquest estiu m’he llegit Legado de Europa, un llibre pòstum format per articles, pròlegs, discursos i textos diversos, reunits pel seu editor i amic Richard Friedenthal.
Legado de Europa es va publicar per primera volta el 1960, divuit anys després de la mort d’Zweig. Conté vint-i-sis textos, la majoria sobre personalitats de la seua època que el van marcar. Són breus apunts biogràfics, fets des del punt de vista d’un amic o un admirador, però sense caure en el panegíric coent. Molts d’ells són personatges quasi desconeguts en l’actualitat, o almenys per a mi, la majoria escriptors, com Léon Bazalgette, Edmond Jaloux, Jakob Wassermann, Otto Weininger, Lafcadio Hearn o l’escriptor ruralista suís Ramuz, entre d’altres. Potser encara són un poc coneguts Rainer M. Rilke i Romain Rolland.

El capítol més extens, el més significatiu, és el dedicat a Michel de Montaigne, escrit a Brasil en els dos últims anys de vida d’Zweig, entre 1941 i 1942. Això em fa recordar que tinc pendent els Assaigs.

També hi ha dos capítols sobre polítics: un sobre el socialista francés Jaurès i l’altre sobre Walter Rathenau, ministre de la República de Weimar. Tots dos van morir assassinats.
Els tres últims capítols són uns articles amb reflexions sobre la història, els conflictes humans i el pas del temps. Un d’ells, titulat «És justa la Història?», el vaig compartir fa temps al blog. Parla sobretot de la injustícia de la història per recordar només els grans homes, sovint sense moral, aixecats sobre les vides i el treball de tanta gent anònima. El més curiós és que la resposta directe a aquesta pregunta no la trobem en aquest article, sinó en la seua obra Castellio contra Calvino, on hi ha una cita que diu: «La història no té temps per a ser justa. Com a cronista freda només té en compte els resultats». No m’acaba d’agradar, em sembla massa lapidària.
Però de tots els capítols voldria destacar el que dedica al seu amic Joseph Roth, escriptor i d’origen jueu com ell, autor de la novel·la La marxa Radetzky, ambientada en el final de l’Imperi Austrohongarés. El text publicat a Legado de Europa sobre Joseph Roth és el discurs fúnebre que Zweig li va dedicar, de l’any 1939, quan tot apuntava que Europa se n’anava a fer punyetes. És un text bellíssim. Copie al final d’aquesta entrada un fragment, del final del discurs, molt èpic.
He de llegir alguna cosa de Joseph Roth. Respecte a Stefan Zweig, amb un sentiment de soledat i desesperació enorme, es va suïcidar amb la seua dona el 1942 a Petrópolis (Brasil).

–

TEXT. «És justa la Història?» per Stefan Zweig (1922)

Stefan Zweig (1881-1942)

Llegint El legado de Europa d’Stefan Zweig he trobat aquest breu escrit titulat “És justa la Història?”, datat en 1922. M’ha agradat tant que vull compartir-lo. L’he llegit en la traducció antiga de l’Editorial Juventud, no en la més recent d’Acantilado. En català no l’he trobat. Dóna igual, jo per Zweig aprendria alemany.

 

¿Es justa la Historia?

«Porque al que tiene, le será dado, para que tenga en abundancia; pero al que no tiene, aun lo que tiene le será quitado.» Esta frase, aunque tiene una antigüedad de dos mil años, sigue conservando todo su valor en la actualidad. A quien tiene éxito, el éxito lo asedia, a quien tiene riquezas, el oro nuevo y fresco le afluye y, todavía más que el ofrecimiento del oro, el entusiasmo voluntario de los colaboradores y de las almas cansadas, porque el poder es la materia más misteriosa del mundo. Atrae con fuerza magnética al individuo, con fuerza sugestiva a la masa, que rara vez se pregunta dónde se gana ese poder y dónde se pierde, sino que se limita a sentir su presencia como un aumento de su propia vida, que entrega ciegamente. Siempre fue la más peligrosa cualidad de los pueblos la de colocarse voluntariamente bajo el yugo, la de lanzarse entusiasmados a la servidumbre. Y, con frecuencia, a la servidumbre del éxito.

En todas las épocas ha regido esa frase cruel: al que tiene le será dado. Pero hay algo más curioso que esto: también la Historia, también ella, que debía ser desapasionada, justa y clara de juicio, también ella se inclina, como la mayoría de los hombres, del lado del éxito; también ella agranda posteriormente a los grandes, a los vencedores, y empequeñece o silencia a los vencidos. A la gloria efectiva de los gloriosos acumula, además, las leyendas, y todo gran hombre aparece casi siempre, a los ojos de la Historia, más grande aún de lo que fue en realidad, y a los incontables pequeños se les quita lo que a los grandes se les añade.

LLIBRE. «Petita crònica» d’Stefan Zweig (1929)

Torne a Stefan Zweig per cabuderia. Resulta que sí que hi havia traducció al català del relat «El llibreter Mendel». Aquest relat me’l vaig llegir en castellà fa un parell de setmanes, publicat per l’Editorial Acantilado, i vaig compatir una breu ressenya. Poc després, gràcies a Enric Iborra, autor del bloc la serp blanca, em vaig assabentar que hi havia una edició recent en català, dins del volum Petita crònica, editat per Edicions de la Ela Geminada. Me’l vaig comprar de seguida.

Petita crònica és un recull de quatre relats, o cròniques, d’Stefan Zweig, que va escriure en els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, i que va publicar conjuntament l’any 1929. Aquesta petita publicació va arribar a assolir un èxit de vendes de l’època. Són relats de ficció, però els estudiosos de Zweig consideren que tenen components autobiogràfics, o tal com diu Antoni Martí Monterde, al pròleg d’aquest volum, “poden llegir-se com una mena d’autobiografia profundament ficcionada, en què s’estableix una relació negativa respecte al positiu que representen les seves grans memòries, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, redactades ja als anys quaranta i publicades pòstumament.”

Els quatre relats són «La col·lecció invisible», «Un episodi del llac de Ginebra», «Leporella» i «El llibreter Mendel».