LLIBRES. Els 5 llibres que em van fer historiador (més o menys)

Vaig a fer una llista de 5 llibres que m’agradaven moltíssim quan era jovenet, i que em van influir tant que vaig acabar estudiant Història. Els llegia i rellegia contínuament, mentre que odiava les lectures obligatòries de l’institut. 

Les llistes de llibres, o del que siga, sempre són incompletes i depenen del moment en què es fan. No obstant això, per a mi tenen la seua gràcia, supose que pel fet d’oferir una informació numerada, és a dir precisa i concreta. En el cas dels llibres (per als que som lectors) sempre trobem en aquestes llistes algun llibre que hem llegit, i això ens provoca una satisfacció íntima, o algun llibre que voldríem llegir, i la llista de pendents creix i creix. Sabem que no donarà temps per a tanta lletra, però la il·lusió és agradable.

Ací està la meua petita llista:

1. Moments estel·lars de la humanitat, d’Stefan Zweig. El teníem a la caseta on passàvem els estius, a la partida de Barxell, prop d’Alcoi. És una edició barata de l’Editorial Juventud, de l’any 1958. Conté dotze relats històrics breus, molt èpics i explicats amb la passió pròpia que tenia Zweig. Els meus favorits quan era jove eren “La conquesta de Bizanci”, “El geni d’una nit” (sobre la composició de la Marsellesa), “El minut universal en Waterloo” o “La lluita pel Pol Sud”. Amb els anys em van anar agradant tots. Ara també es pot trobar en català, en una edició molt bona de Quaderns Crema. Stefan Zweig des d’aleshores és un dels meus autors favorits i sempre torne a ell.

Altres obres seues que he llegit i ressenyat d’Zweig són: El legado de Europa, Petita crònica (amb el magnífic relat “El llibreter Mendel”), Fouché, retrat d’un home polític, Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia (impactant) o la seua recomanadíssima autobiografia El món d’ahir. Memòries d’un europeu

2. Història de Roma, d’Indro Montanelli. Un altre llibre que estava a la caseta, en una edició de Plaza&Janés de l’any 1965, amb nombroses errades. Segons ma mare el va comprar per a regalar-li’l a mon pare en el primer Sant Valentí que van passar junts, però com mon pare no li va regalar res ella se’l va guardar. És un llibre divulgatiu, divertidíssim, ple d’explicacions que fan somriure i els capítols es lligen en un bufit. L’autor és Indro Montanelli, un famós i polèmic periodista italià que va viure un desgavell d’anys. Destaca pel tractament que fa dels romans de l’antiguitat: humanitzant-los, buscant els seus defectes, però també explicant la seua grandesa. Es llig com una novel·la d’aventures, i provoca unes ganes enormes de passejar pel fòrum romà, però també de veure les cases més humils. Amb aquest llibre, Roma no és només de marbre, també hi ha molt de rajols i fang. No em cansa mai.

Ara hi ha una edició en català molt econòmica a labutxaca. De Montanelli vaig ressenyar fa temps aquesta Història de Roma, i també la magnífica Història dels grecs, i la Historia de la Edad Media (interessant, encara que realment és una història de l’alta edat mitjana).

3. Déus, tombes i savis, de C. W. Ceram. Ací posaria totes les hipèrboles que poguera: fantàstic, meravellós, bestial, trepidant, apassionant, fins i tot “potent”. El seu subtítol és La novel·la de l’arqueologia, perquè sobretot explica les aventures dels arqueòlegs que van descobrir antigues civilitzacions. Tot molt èpic. En la seua època va ser prou popular, un best-seller; ara només el recordem els iaios. Me’l vaig llegir diverses voltes en una edició de Destino de mon pare, de l’any 1963, molt ben editat.

Déus, tombes i savis té quatre parts o llibres: el primer, el “Llibre de les estàtues”, és sobre el descobriment de l’arqueologia clàssica, amb Pompeia, Cnossos, i la Troia i Micenes d’Schliemann; el segon, el “Llibre de les piràmides”, és sobre l’antic Egipte, amb Ramsès II, els lladres de tombes, Napoleó i Champollion, i evidentment Tutankamon; el tercer, el “Llibre de les torres”, és el que a mi més m’agrada, sobre Mesopotàmia, amb Sumer, Babilònia, Assíria, i el descobriment de l’escriptura cuneïforme, i el relat de Gilgamesh, i més i més; el quart, el “Llibre de les escales”, és sobre les civilitzacions precolombines, amb els maies, els asteques i els inques, i molta matança i molta selva. Més que l’explicació d’aquelles civilitzacions trobem la seua descoberta, i sobretot les penalitats que hi hagueren de passar els exploradors-arqueòlegs. Per a un jove fascinat per la història i l’arqueologia això és una joia.

D’aquest llibre, en català només he trobat una edició de butxaca de l’any 1986, amb la lletra petita, sense fotografies ni dibuixos, i amb nombrosíssimes errades en la traducció (sembla que la van fer directament del castellà i a burro-barra). El vaig comprar de segona mà fa uns mesos, per uns 10€, a un particular que viu a un poblet minúscul de Ciudad Real, i que em va escriure amb molta amabilitat, i fins i tot va posar algunes frases en català. Com arribaria allí aquest llibre? Un misteri. 

4. Los Intrépidos. Aventura y triunfo de los grandes exploradores, publicat per Selecciones del Reader’s Digest, l’any 1978, un llibre que em va acompanyar tota la meua infantesa. Hores i hores: primer veia les fotos, després llegia els peus de les fotos, després alguns requadres, al final tot el text. És un llibre mític de casa dels meus pares, igual que un Maravillas del mundo, dos volums de Grandes batallas o El hombre y la Tierra d’Élisée Reclus.

Los Intrépidos és un llibre de gran format, amb nombroses imatges i mapes, dividit en 10 parts i amb més de 30 capítols. Explica la història de les exploracions, des de l’antiguitat fins l’arribada de l’home a la lluna el 1969, encara que la majoria d’exploracions són de l’època moderna i de l’època de l’imperialisme al segle XIX. La part que més m’agradava era la de la conquesta dels pols, titulada “El obstinado empeño en llegar a los polos: Héroes del Ártico y de la Antártida”, amb les històries de Nansen, Peary, Amundsen i el desgraciadet de Robert Scott. Hi havia un altre capítol que em captivava: el que explicava la “conquesta” de l’Everest per Tenzing Norgay i Edmund Hillary, i així em vaig aficionar a les lectures de muntanya (moltes de l’Editorial Desnivel).

En el primer any de la carrera d’Història hi havia una assignatura optativa que es deia “Historia de los descubrimientos geográficos” (en Alacant, tot en castellà). Evidentment la vaig agafar, i gràcies a Los Intrépidos i altres lectures per a mi va ser una assignatura entranyable i facilíssima.

5. Masada. La fortaleza de Herodes y el último bastión de los Zelotes, de Yigael Yadin. Amb el subtítol està quasi tot dit: Masada era una fortalesa de l’època antiga, de l’antic regne de Judà i l’Imperi romà, que es troba en l’actual Israel, prop del Mar Mort. El rei Herodes va construir allí un palau, però sobretot es va fer famosa en la Gran Revolta Jueva o Primera Guerra Judeo-romana (anys 66-73 dC), explicada per Flavi Josep, quan Masada, després de la caiguda de Jerusalem, es va convertir en l’últim reducte de la rebel·lió i els resistents van preferir suïcidar-se i matar-se entre ells a ser vençuts. És, per tant, un lloc històric i mític per al poble jueu, i arran el nou estat d’Israel va esdevenir un símbol nacional.

Cal tenir en compte que a Israel cada resta arqueològica que troben d’aquella època és un argument per a defensar l’existència del nou estat, com una mena de “nosaltres vam aplegar primer”. Per això, diuen, els israelians són tan aficionats a l’arqueologia. El llibre Masada és un producte propagandístic, però quan era petit no ho sabia, i només al·lucinava amb la bellesa d’aquest tossal pelat i la història d’heroisme dels zelotes i les seues famílies. Les fotografies, les explicacions, són captivadores, com un relat de suspens, o una bona novel·la de no ficció en la qual ja saps el final però vols saber el com s’ha fet. Després vaig llegir i estudiar sobre la situació dels palestins i la “Nabka” (catàstrofe) de 1948, i tot canvia, però aquella passió per l’arqueologia i el cel obert se’t queda dins, fins avui.

Això és tot. Només volia comentar alguns llibres que em van marcar i que em van portar a estudiar Història. Els cinc estaven a casa dels meus pares, en la petita biblioteca que teníem, que a mi em semblava molt digna i consistent. Mon pare era manyà (a Alcoi un manyà és un metal·lúrgic) i li feia il·lusió que estudiara alguna enginyeria industrial, però d’això no teníem quasi llibres, i el cuc de la història va fer el seu camí.

Acabe ja. Per als insaciables, per a qui vulga més llistes de llibres, ací en tinc un parell més i un vídeo guapet:

La llista Roderic (2018, en pdf)

La llista Iborra (2014)

Llista de 5 lectures vitals, en un vídeo de 2 minuts que vaig fer per a un curs titulat “Biografia de lectura en vídeo” (2018):

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: