LLIBRE. “Fouché. Retrat d’un home polític” d’Stefan Zweig (1929)

stefan_zweig_fouche

M’encanta llegir i rellegir a Stefan Zweig (1881-1942). Hi ha autors que arriben a ser com un vell amic, a qui coneixem bé i perdonem les seues manies. He agafat el costum de regalar-me cada any un llibre seu, només un, i llegir-me’l sense pressa, i l’any següent més. Per sort Quaderns Crema ha editat unes quantes obres seues, i les que falten les podem trobar en castellà a Acantilado.

Enguany li ha tocat el torn a Fouché. Retrat d’un home polític. És una obra un tant estranya, perquè és la biografia d’un buròcrata i polític francés que va viure a cavall entre el segle XVIII i el segle XIX i que ens resulta antipàtic a més no poder. El perquè és ben senzill: explica la vida d’un cínic i un hipòcrita, “un singularíssim home polític” segons Zweig, una persona sense escrúpols que va saber navegar i traure profit personal durant els convulsos anys de la Revolució Francesa, el Directori, l’Imperi de Napoleó Bonaparte i la Restauració absolutista. En una era d’herois i de grans caràcters Joseph Fouché és l’home gris que mou els fils des del seu despatx. Dos vegades van intentar acabar clarament amb ell, i les dos vegades se’n va sortir, i no va ser contra qualsevol intrigant: els seus oponents van ser Robespierre i després Napoleó Bonaparte, als qui primer va servir i després va trair.

Pel context històric que tracta és un llibre molt interessant perquè ens acostem al “tema” de la Revolució Francesa i l’Imperi Napoleònic des de dins, mirant de tu a tu als grans protagonistes, i sobretot veient-los en els seus orígens, com van anar pujant i com finalment van caure.

Voldria dir alguna cosa de l’estil de Zweig: crec que és pompós, emfàtic, excessivament exquisit i ben educat, amb un permanent to heroic en cada circumstància per trivial que siga, i amb unes descripcions psicològiques que arriben a exasperar. Però a mi m’encanta i sóc capaç de llegir-lo i rellegir-lo i continuar encantat. Quan tinc ganes d’un llibre que espere que m’agrade, Stefan Zweig és una de les meues opcions més clares. No obstant això, no m’agrada recomanar les seues obres, sé que no ha envellit massa bé i que a molta gent els pot semblar un autor un poc pesat. Si de cas cite les obres més populars, com Moments estelars de la Humanitat o les seues memòries El món d’ahir. Memòries d’un europeu, o també la interessantíssima i no massa coneguda Castellio contra Calvino. Consciència contra violència. Al final estic recomanant-lo. Ja he dit que per a mi és un vell amic.

Dos fragments paradigmàtics de Fouché. Retrat d’un home polític:

“Els governs, els sistemes, les opinions i els homes canvien, tot cau i desapareix en aquest vertiginós remolí de les acaballes de segle, només una persona roman sempre al mateix lloc, fent totes les funcions i servint a totes les idees: Joseph Fouché.”

 

“Ara és lliure, ara ha arribat a la meta: una vegada bandejat Napoleó, Joseph Fouché, el duc d’Òtranto, als seus cinquanta-sis anys, es troba per fi sol i al cim del poder absolut. Esgarriament interminable pel laberint d’un quart de segle: de petit i pàl·lid fill de comerciant a trist i tonsurat professor de seminari, ascendit després a tribú del poble i procònsol, finalment a duc d’Òtranto, servent d’un emperador i ara, a la fi, a servent de ningú més, a l’últim senyor absolut de França. La intriga ha triomfat damunt la idea, l’habilitat damunt del geni. Una generació d’immortals ha caigut al seu voltant: Mirabeau mort, Marat assassinat, Robespierre, Desmoulins i Danton guillotinats, el seu company de consolat Collot desterrat a les illes de les febres de la Guaiana, Lafayette liquidat, tots, tots morts o desapareguts, els seus camarades de la Revolució. (…) Tota la gloriosa generació d’aquest canvi únic al món ha caigut, només ell ha pujat gràcies a la seva paciència tenaç, fent plans a l’ombra, intrigant de sotamà.”

 

Per cert, disculpeu aquesta digressió final, però és que acabe de recordar que farà unes setmanes vaig veure la pel·lículaEl Gran Hotel Budapest”, estrenada el 2014 i dirigida per Wes Anderson, amb un repartiment espectacular, i que està inspirada lliurement en els relats d’Stefan Zweig. Sí, em va encantar.

One Response to LLIBRE. “Fouché. Retrat d’un home polític” d’Stefan Zweig (1929)

  1. Retroenllaç: LLIBRE. «Mendel el dels llibres» d’Stefan Zweig (1929) | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: