LLIBRE. «Clarissa» d’Stefan Zweig, sobre les altres vides

Com que han retardat les oposicions m’he posat a llegir el que vull, i no el que dec, sense gaire remordiments. No obstant això, aquests dies de confinament, tan estranys, el temps s’esgola ràpidament i tinc la sensació que no avance res. D’entre el poc que he pogut acabar ha estat la novel·la breu Clarissa d’Stefan Zweig, i quina felicitat.

Clarissa és una novel·la sobre la vida d’una jove austríaca, amb una infantesa difícil, que s’enamora d’un socialista francés durant un congrés de pedagogia a Suïssa, dies abans de començar la Primera Guerra Mundial. Viuran unes setmanes molt felices però acabaran separant-se. Clarissa està embarassada, i malgrat els seus dubtes tindrà el fill d’un «enemic». Un problema afegit és que és òrfena de mare de naixement, i el seu pare és un maniàtic oficial de l’exèrcit austríac, amb poquíssima capacitat d’empatia. A més a més la guerra fa camí, el seu germà mori en el front i ella treballa d’infermera durant els mesos inicials. Per a amagar la seua situació es casa amb un soldat que ha ingressat a l’hospital, i que es fa passar per boig per a no tornar a les trinxeres.

És un relat amb uns protagonistes esclafats pels esdeveniments, ple de decepcions. Amb la contínua sensació d’enyorar les altres vides que hauríem pogut tenir i que mai no tindrem. És a dir, la típica insatisfacció vital.

L’estil d’Zweig fuig dels grans escarafalls, utilitza una llenguatge senzill i auster, i aconsegueix una capacitat d’introspecció molt rica. Hi ha un moment a la novel·la que Clarissa fa tota una declaració sobre aquest estil d’escriptura d’Zweig: «Deixi’s de sentimentalismes. No suporto les exageracions. Em repugnen.» Per això, és fàcil sentir simpatia, compadir-se i identificar-se amb Clarissa:

«tenia la impressió, la sensació, de no haver viscut sinó només una part ínfima de la seva vida de manera conscient, desperta i activa, mentre que l’altra romania en un crepuscle de lassitud i deure buit de sentit.»

Respecte al moment històric, a Clarissa ens trobem en els moments finals de l’Imperi Austrohongarès, quan les tensions de l’anomenada Pau Armada van portar a bona part d’Europa a la Primera Guerra Mundial. El seu pare és un oficial de l’Estat Major, d’això que en diuen «intel·ligència» —és a dir, informació—, i és molt lúcid respecte a la pròxima guerra. Es dedica a fer números, a contar batallons i recursos dels altres països, i al contrari que els seus companys no es mostra gens optimista: «som al caire d’un precipici».

Altres històries que trobem són la vida en un internat de monges o el funcionament d’un hospital de campanya:

«Havien fallat tots els càlculs: hi havia massa pocs llits, massa pocs metges, massa poques infermeres, massa pocs embenatges, massa poca morfina; tot s’ho havia emportat l’espantosa torrentada de la dissort.»

També, com a curiositat, però ben central en el llibre, hi trobem el debat sobre la psicologia i la psicoanàlisi de Freud, i sobretot sobre l’humanisme i l’internacionalisme d’Zweig, encarnat per Léonard, el jove socialista francés de qui Clarissa s’enamora. D’aquest Léonard hi ha tot un seguit d’afirmacions que subratllen el pensament pel qual es recorda a Zweig:

«Ah, jo estimo aquesta gent petita, gent sense ambició, que no es fa sentir, reservada. Són els forts o els justos sobre els quals, segons la Bíblia, està bastit el món.»

O també:

«Caldria actuar més enllà de les fronteres dels països, ara més que mai. Els ambiciosos d’aquest món estan units, s’estimulen mútuament. [ … ] Només els petits, els silenciosos, no ambiciosos, no es reuneixen, i aquesta és la desgràcia del nostre món.»

Per acabar-ho d’adobar, Léonard té un autor favorit ben significatiu respecte aquesta recerca del jo:

«Els vespres li contava històries o li llegia textos de Montaigne. «Tothom té un autor preferit. Montaigne és el meu educador, el mestre que m’ha ajudat. És l’home amb qui coincideixo. Pascal era més profund; Balzac, més genial; però cap no era més humà, cap no comprenia l’home, l’home quotidià, millor que ell.»

Finalment la guerra serà el desastre que és. Es casa amb el soldat que es fa passar per boig i així es salven l’un a l’altre. Conviu amb l’estretor de la guerra, l’enfonsament de la moral, l’auge del mercat negre i la crisi del final de la guerra i la postguerra: «Va arribar la desfeta, la d’Àustria. Tot s’havia acabat. La inseguretat als carrers anava en augment. Hi havia manifestacions arreu. No hi havia electricitat.» Resulta suggeridor això de comparar l’augment de la inseguretat i les manifestacions amb l’aturada de l’electricitat, un símbol de la vida quotidiana. Tot això sense saber res de Léonard, el seu amant, pare del seu fill, i amb qui Clarissa hauria volgut tenir una vida «normal», però no ha sigut possible. Ara només és un somni més, una insatisfacció amb la qual ha de viure… o potser no?

Un últim apunt: sempre pense en recomanar Stefan Zweig als alumnes, i de vegades ho faig, però sé que és millor no fer-ho. Perquè al capdavall és una mania meua, i les manies és menester no propagar-les.

Altres llibres d’Stefan Zweig que he ressenyat a Historiata:

El legado de Europa (amb la breu biografia de Michel de Montaigne)

Petita crònica (amb el magnífic relat «El llibreter Mendel»)

Fouché, retrat d’un home polític (una biografia magnífica sobre un personatge repulsiu)

Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia (impactant, un relat èpic)

El món d’ahir. Memòries d’un europeu (autobiografia)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: