LLIBRE. «La belleza y el dolor de la batalla», un conjunt d’històries sobre la Primera Guerra Mundial

Per fi m’he llegit La belleza y el dolor de la batalla. És un totxo de més de 700 pàgines sobre la Primera Guerra Mundial, contada en 227 fragments a partir de les experiències de 20 participants. És, per tant, un relat coral i molt fragmentari, però resulta atractiu perquè et dóna la perspectiva dels que ho van viure. A més del front occidental, el típic de les trinxeres del nord de França, trobem altres escenaris no tan populars, com Àfrica de l’Est, Mesopotàmia (l’actual Iraq), Palestina, el mar Bàltic, el nord d’Itàlia, l’Europa balcànica o Turquia. Els protagonistes són majoritàriament joves, soldats dels dos bàndols i de diferents nacionalitats, però també hi ha infermeres, una jove estudiant, un aviador, un funcionari francés o un metge nord-americà.

L’autor del llibre, l’historiador suec Peter Englund, el que ha fet ha sigut agafar uns relats personals i seleccionar i ordenar fragments destacables per ordre cronològic. No trobarem una visió de conjunt o una síntesi. Tants fragments breus provoca a voltes cansament i fins i tot mareig, però al poc, quan et familiaritzes amb els personatges, la lectura és més fàcil perquè vas seguint els diferents fils.

He llegit aquest llibre pensant quin suc puc traure-li per a classe. Alguns fragments són magnífics, tremendament il·lustratius del que va significar aquella guerra, com per exemple el genocidi armeni, l’ambient de rereguarda o el paper de l’artilleria. Potser faça alguna activitat en grup, amb alguns fragments seleccionats, amb un dossier de textos, o una història de la vida quotidiana (la “antihistoria” que diu Peter Englund en la presentació), o potser no faça res i m’ho guarde per a mi. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

CÒMIC. «El diario de Anne Frank», molt més que dibuixets

Esgotat pel final del curs i les pròximes oposicions (maleïdes siguen!), he trobat una estona per llegir-me l’adaptació en còmic del diari d’Anna Frank feta per Ari Folman i David Polonsky. D’entrada fa mandra llegir sobre històries que ja coneixem, de tan populars resulten previsibles. Però aquesta versió m’ha semblat molt entretinguda i la posaré en la recomanació de lectures per als alumnes a partir de 4t d’ESO.

La història d’Anna Frank, com deia, és ben coneguda: una xiqueta jueva de 13 anys que durant la Segona Guerra Mundial ha d’amagar-se amb la seua família i uns coneguts en les golfes d’una casa d’Amsterdam. Tots junts hauran de conviure en aquest espai claustrofòbic. Anna escriurà un diari per a passar el temps i deixar constància del que viu. Tenia 13 anys quan va entrar en l’amagatall. Dos anys després els van descobrir i els van enviar als camps de concentració. Només va sobreviure el pare. Quan va tornar va trobar el diari de la seua filla, el va publicar i va esdevenir molt popular.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

VÍDEOS. Els alumnes de 1r de BAT fan vídeos sobre les revolucions liberals i nacionals (1789-1871)

 

Enguany tinc 16 alumnes en Història del Món Contemporani de 1r de BAT. Per a donar-li vida a l’assignatura han preparat uns vídeos sobre els diversos apartats del tema de les revolucions liberals i nacionals, des de la Revolució Francesa (1789) fins a les unificacions d’Itàlia i Alemanya (1871). Estaven motivats perquè he qualificat aquest treball sobre 5 punts, i així l’examen només serà sobre altres 5 punts. Si el vídeo està bé, si es deixa veure i el contingut té un mínim de qualitat la nota és alta. 

He creat un canal de YouTube per a penjar-los, i l’he batejat VASB, és a dir “Vídeos d’Alumnes de Secundària i Batxillerat”. En aquest canal ells són els protagonistes. La veritat és que no sé si amb açò aprenen molt o poc, però em sembla que s’ho passen la mar de bé i els vídeos tenen la seua gràcia. Mireu-los:

Llista de reproducció: 1r BAT – Els moviments liberals i nacionals (1789-1871)

Vídeo a vídeo (si teniu poc temps vos recomane almenys el vídeo núm. 4)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Una biblioteca en el desert» de Joan Francesc Mira (2009)

Joan Francesc Mira és un home sabut valencià que no hauria de necessitar presentació. Això de sabut no és cap ironia, és un intel·lectual amb multitud d’escrits i una carrera impressionant dedicada al coneixement i al nostre país. Podeu consultar el seu perfil al web de l’AELC o al seu web joanfmira.

D’ell m’he llegit les novel·les Borja Papa i Viatge al final del fred, la primera sobre la figura de Roderic de Borja, més conegut com el papa Alexandre VI, i la segona sobre un viatge hivernal a l’interior de les muntanyes de Castelló, durant la postguerra, amb un paisatge que t’esclafa. Ambdues magnífiques.

Hui vull destacar Una biblioteca en el desert, un recopilatori d’articles i textos breus, publicats en periòdics, revistes i llibres. Tenen l’encant dels escrits fragmentaris, que van al moll de l’os d’una qüestió, com “petits assajos” en paraules del propi Mira, i que si et sorprenen i estan ben escrits poden ser molt captivadors. L’encarregat de la selecció i de la introducció ha sigut Joan Josep Isern i ha estructurat els escrits en 7 blocs temàtics que agrupen les principals passions de Mira: els viatges, la literatura, els clàssics, el país i la nació (llegiu “Salamanca, cavalls”), la gent i el món, la memòria vital i també (com no!) València i els valencians.

Aquest llibre em va arribar a les mans de casualitat: anaven a tirar-lo al fem no diré on. Els articles m’han encantat, i no em canse de rellegir-los. Alguns són perfectes per a comentar en classe, i que ens acusen d’adoctrinar si volen els que tenen poques llums. Perquè si alguna cosa fa aquest llibre és això, donar-nos més llum, ampliar la nostra visió sobre diversos aspectes que ens afecten com a humans, i també com a valencians. Amb Mira resulta molt fàcil passar d’allò universal a allò particular, i a l’inrevés.

No m’enrotlle més. Recomane aquest petit llibre, i amb permís o sense vull compartir almenys el text que li dona nom. És una petita joia. Comproveu-ho:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PEL·LÍCULA. «La professora d’Història» (2014)

cartell_la_profesora_de_historia

La professora d’Història és una pel·lícula sobre el món de l’educació. La vaig veure fa uns dies. Me la va deixar Pepa Alabort, professora de Geografia i Història de l’IES Andreu Sempere d’Alcoi, i que també és veïna del meu barri.

Aquests tipus de pel·lícules formen part d’un gènere cinematogràfic propi que ha donat a la història del cinema algunes obres molt belles. La professora d’Història està basada en fets de reals i explica la història de la professora Anne Gueguen i d’un grup d’alumnes, de l’institut Léon Blum de Créteil (França). Ella, la professora, guia a un grup d’alumnes considerats “problemàtics” per a realitzar un projecte educatiu per a presentar-lo a un concurs nacional. El projecte és sobre els xiquets i els joves que van morir a la Xoà, és a dir, l’holocaust, el conegut genocidi jueu durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

A la pel·lícula trobem diversos aspectes i temes recurrents en aquest tipus de pel·lícules com la perseverança d’una professora que creu en la importància de la seua faena, la convivència “exagerada” dels joves o la feixuga burocràcia educativa. També apareix la memòria històrica, la desigualtat social, el racisme, la falta d’autoestima i de confiança, el sentiment de pertinença a grups, etc.

És un relat de descobriment típic, on acompanyem als joves en la seua trobada amb el nazisme, la violència i els genocidis.

M’ha agradat molt la interpretació de l’actriu Ariane Ascaride en el paper de la professora, amb una austeritat molt d’agrair. També que la pel·lícula evita el to èpic i caldós d’altres pel·lícules educatives. Però sobretot val la pena per l’aparició de Léon Zyguel, un supervivent real del camp de concentració de Buchenwald, que explica la seua experiència i provoca una inflexió radical en la pel·lícula. No només és ficció, el que va passar és real i és història. En un determinat moment Léon Zyguel llig un text molt emotiu, el “Jurament de Buchenwald“, una declaració que els presoners supervivents van redactar i llegir quan el lager va ser alliberat l’abril de 1945. M’haguera agradat compartir aquest jurament declaració però no l’he trobat. [Nota afegida: el professor Marc Ferri sí que l’ha trobat, en anglés, i l’afegisc al final d’aquesta ressenya].

Un últim apunt: el títol de la pel·lícula en francés és Les Héritiers, és a dir “Els hereus”, i és un recurs molt recomanable per a ajudar a desemmascarar entre els joves (i els no tan joves) el nou feixisme d’arrel social, ètnic i religiós que ens envolta d’una manera cada vegada més quotidiana.

Tràiler de la pel·lícula:

Més recursos

  1. Algunes pel·lícules sobre educació
  2. Algunes pel·lícules sobre el genocidi jueu
  3. Altres recursos
  4. Text: “El jurament de Buchenwald” (1945)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »