LLIBRE. “Història dels grecs” d’Indro Montanelli (1959)

portada_historia-dels-grecs_indro-montanelli

Tinc una relació d’amor-odi amb aquest autor. Indro Montanelli (1909-2001) va ser un periodista i escriptor italià de molt renom al seu país, que va viure el feixisme mussolinià primer amb simpatia (coses de joventut?), després amb decepció, i ben prompte va esdevenir un periodista molt crític amb el poder establert. També va escriure llibres de divulgació cultural, com la seua famosa Història de Roma, la qual vaig comentar ací a Historiata fa un temps, Dante i el seu segle o aquest d’Història dels grecs, publicat per primera vegada el 1959.

Dic que li tinc amor perquè he gaudit moltíssim al llarg dels anys amb la seua Història de Roma. Per a mi era el contrapunt amable a les àrides lliçons romanistes de la carrera d’Història i de tant de llibre i article científic soporífer. I dic que li tinc odi perquè suporte difícilment la seua misantropia, que potser és només una postura estudiada, i sobretot li trobe una certa supèrbia intel·lectual, que sembla que li fa estar per damunt del bé i del mal, passat de rosca de tot i resabut de la vida. Algú va definir a Montanelli com un “àcrata de dretes”, un oxímoron en tota regla, però que és molt gràfic. De tota manera, malgrat tot açò que acabe de dir, és un autor que em cau molt bé, que es llig amb interés i que fa algunes consideracions sobre episodis històrics que són lliçons magistrals. Amb ell és difícil avorrir-te. També té de vegades un lirisme inesperat.

Respecte a aquest llibre, me’l vaig llegir per primera vegada l’agost del 1998, amb vint-i-dos anys, recent acabada la carrera d’Història. També li tinc estima perquè és un dels pocs llibres que m’he llegit en l’idioma original, en italià, en una edició barata que vaig comprar uns mesos abans a Perusa (Perugia en italià) quan estava d’Erasmus. Ara, aprofitant l’edició en català que ha tret Edicions 62, dins de la col·lecció labutxaca, me l’he tornat a llegir.

Història dels grecs és un llibre molt senzill, apte per a qualsevol persona mínimament lectora, una introducció amena a la història de l’antiga Grècia. Tal com diu el mateix Montanelli es titula Història dels grecs “perquè, a diferència de la Història de Roma, és una història d’homes més que no la història d’un poble, d’una nació o d’un Estat.” Que siga un llibre antic no és un problema: des de 1959 les interpretacions i investigacions no han revolucionat excessivament la visió que es tenia i que tenim de l’antiga civilització grega, o almenys no afecten al caràcter divulgatiu de l’obra.

El llibre es divideix en cinc parts i nombrosos capítols no massa llargs, de cinc a deu pàgines, amb l’evolució política i social de l’antiga Grècia, i sobretot amb la descripció viva dels caràcters dels protagonistes més rellevants de la seua civilització, com Homer, els déus, Hesíode, Pitàgores, Tales, Heràclit, Safo, Licurg, Soló, Pisístrat, Milcíades, Aristides, Temístocles, Efialtes, Pèricles, Aspàsia, Fídies, Sòcrates, Anaxàgores, Esquil, Sòfocles, Eurípides, Aristòfanes, Hipòcrates, Epaminondes, Dionís de Siracusa, Filip, Demòstenes, Alexandre, Plató, Aristòtil, i tants i tants més. Però més que explicar aquest llibre m’agradaria recollir alguns fragments que m’han cridat l’atenció i que vull retenir per a mi, i si a algú li serveix, millor que millor:

 

Per exemple, m’encanta que el segon capítol del llibre estiga dedicat a Heinrich Schliemann, un personatge encisador, el descobridor de Troia i Micenes, el qual, segons Montanelli, “era un boig, però alemany, és a dir organitzadíssim en la seua bogeria, que la bona sort va voler recompensar”.

 

Respecte a Esparta:

“Esparta va tenir i continua tenint nombrosos exaltadors: es especial els filòsofs, de Plató ençà, que aspiren a l’Estat omnipotent i prediquen el sacrifici de l’individu a la col·lectivitat, n’han patit la fascinació. El que els espartans entenien per “virtut” era, de fet, la submissió total a la llei i als interessos de la pàtria.”

 

Sobre Pèricles i l’auge cultural atenés del segle V a.C.:

“Demòcrata autèntic, però sense beateries, Pèricles no en va abusar [del poder]. Per a ell, el règim millor era un liberalisme il·lustrat i de reformisme progressiu que garantís les conquestes populars dins d’un ordre i exclogués la vulgaritat i la demagògia. És el somni que acaricien tots els homes d’Estat assenyats.”

[…]

“El secret de l’extraordinària florida intel·lectual d’Atenes en aquest segle d’or és justament aquest: la intimitat dels contactes entre els seus protagonistes reclosos en l’espai limitat de les muralles ciutadanes i agrupats a l’àgora i als salons de les heteres; en la intensa participació de tots plegats en la vida pública i en la seva disposició a fer-ne ressonar ràpidament els motius polítics i culturals més importants, i en la llibertat que la democràcia de Pèricles va saber garantir a la circulació de les idees. Un pensament d’Empèdocles, un sofisma de Pitàgores, una frase afortunada de Gòrgies, una insolència d’Ermip, passat de boca en boca, aviat havien fet el tomb a la ciutat, ressonaven al Parlament, arribaven a Sòfocles i n’influenciaven l’escriptura d’un drama.

Qui sap si els atenesos es van adonar del privilegi immens que els havia tocat de néixer a Atenes en aquell moment. Potser no. Els homes només saben apreciar i mesurar la fortuna dels altres. La d’ells mateixos, mai.”

 

Sobre els historiadors Heròdot i Tucídides:

“Heròdot escriu la història com si fos un conte de fades, sense distingir-la de la llegenda i del mite. Sabia moltes coses perquè, fill d’una bona família d’Halicarnàs, havia viatjat; però en lloc de filtrar-les críticament, les va amuntegar en un aiguabarreig que, de ser la “història universal”, només en tenia la pretensió. Els esdeveniments es confonen amb els miracles i les profecies, i Hèracles hi és descrit com un personatge real, igual que Pisístrat. Tot això confereix a Heròdot la fascinació de la frescor i de la innocència. El pots llegir amb plaer. Però t’has de guardar molt de creure’l.

Tucídides, que va començar a fer córrer la ploma cinquanta anys després que Heròdot la deixés, sembla ben bé que pertanyi a una altra època. […] Fets i personatges són vistos amb mirada distanciada, i representats amb el seu just relleu, sense prejudicis moralistes. […] No emet judicis. Fa ressaltar el bo i el dolent de la narració dels fets. Les seves simpaties i antipaties no es noten: i això és particularment estrany en un desterrat. Només té una feblesa: la de posar en boca dels seus herois discursos elegants com és usual escriure’n, però no fer-ne. […] No reconeix cap providència i nega fins i tot la idea de progrés. La humanitat, segons ell, està destinada a no aprendre mai res de la història i a repetir sempre, generació rere generació, els mateixos errors, idèntiques injustícies i bestialitats. Confessem que ens trobarem amb certes dificultats per a contradir-lo.”

 

Sobre la POLÍTICA de la POLIS:

“Tot el sistema polític, econòmic i espiritual de Grècia estava basat en la polis, és a dir, en la ciutat Estat, que pressuposava una població limitada que participés directament en la gestió de la cosa pública. La polis no coneixia, ni tan sols en règim de democràcia, l’anomenat sistema representatiu, segons el qual la massa dels ciutadans delega en una minoria restringida la tasca de dictar lleis i de controlar-ne l’aplicació per part del govern. A la polis tothom era, al mateix temps, sobirà i súbdit. Tots els ciutadans eren, per dir-ho així, diputats d’ells mateixos, tots anaven al Parlament a defensar-hi personalment els seus interessos. I a tots, abans o després segons el sorteig, els corresponia ser presidents d’una pritania, que vindria a ser una comissió del nostre Consell d’Estat, per revisar les pegues de l’administració pública.

Tot això feia dels grecs un poble de “diletants” en el sentit més noble de la paraula, és a dir, en el sentit que ningú no podia limitar-se a la seva activitat personal. L’acusació de Demòstenes a aquell que, segons ell, “descuidava la ciutat”, és prou explícita. A la polis l’agnosticisme polític, com en diríem avui, era considerat, si no un crim, almenys una immoralitat. I la conseqüència era una total absència de “tècnics” o d’”experts”, com vulguem dir-ne. La polis impedia que se’n formessin, obligant tothom a ocupar-se de tot, cosa que no permetia a ningú especialitzar-se en res.

 

Uns apunts sobre la decadència de la filosofia i l’auge de la ciència:

“La decadència de la filosofia, que havia quedat reduïda només a la recerca de normes morals i de conducta, va afavorir la ciència, que de fet va tenir en aquests segles tercer i segon la seva màxima florida. És la vella història que dura des de sempre: l’home, cada vegada que abandona l’esperança de descobrir raonant els grans “perquès” de la vida i de l’univers, es refugia en l’estudi dels “com”, que és l’ocupació de la ciència. Nosaltres també vivim [en 1959] en una d’aquestes conjuntures.

Però a aquesta causa s’afegien altres. En primer lloc la instauració, en lloc dels vells règims democràtics, dels autoritarismes, sempre més obsedits pel progrés tècnic i més capaços de fornir-ne l’organització. Després, la multiplicació de les escoles, dels llibres i dels museus. I, finalment, l’afermar-se d’una llengua comuna, la grega, com a mitjà d’intercanvi per a la circulació de les idees.”

Per acabar:

“És impossible dreçar aquí un inventari de tot el que el món deu a Grècia. L’historiador anglès Maine ha dit que tots plegats encara en som una colònia, perquè “deixant de banda les forces cegues de la natura, tot allò que en la vida de la humanitat evoluciona és d’origen grec.” Potser hi ha una mica d’èmfasi en aquesta afirmació i d’altres de semblants. Potser existeix una “retòrica de Grècia”, com n’hi ha una de Roma, que altera una mica les proporcions de la seva contribució. Però ningú no pot negar que aquesta va ser immensa, i que sobretot van ser diversos, vivaços i fascinants els seus protagonistes.”

2 Responses to LLIBRE. “Història dels grecs” d’Indro Montanelli (1959)

  1. Retroenllaç: TEMA. La civilització grega i el seu llegat cultural | HISTORIATA

  2. regi60 escrigué:

    Molt interessant. Diuen que els grecs ja van parlar de tot, i sembla que és veritat.

    Salut

    Regí, ALDEANO segons una tal Punset per parlar valencià-català-

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: