LLIBRE. «Clarissa» d’Stefan Zweig, sobre les altres vides

Com que han retardat les oposicions m’he posat a llegir el que vull, i no el que dec, sense gaire remordiments. No obstant això, aquests dies de confinament, tan estranys, el temps s’esgola ràpidament i tinc la sensació que no avance res. D’entre el poc que he pogut acabar ha estat la novel·la breu Clarissa d’Stefan Zweig, i quina felicitat.

Clarissa és una novel·la sobre la vida d’una jove austríaca, amb una infantesa difícil, que s’enamora d’un socialista francés durant un congrés de pedagogia a Suïssa, dies abans de començar la Primera Guerra Mundial. Viuran unes setmanes molt felices però acabaran separant-se. Clarissa està embarassada, i malgrat els seus dubtes tindrà el fill d’un «enemic». Un problema afegit és que és òrfena de mare de naixement, i el seu pare és un maniàtic oficial de l’exèrcit austríac, amb poquíssima capacitat d’empatia. A més a més la guerra fa camí, el seu germà mori en el front i ella treballa d’infermera durant els mesos inicials. Per a amagar la seua situació es casa amb un soldat que ha ingressat a l’hospital, i que es fa passar per boig per a no tornar a les trinxeres.

És un relat amb uns protagonistes esclafats pels esdeveniments, ple de decepcions. Amb la contínua sensació d’enyorar les altres vides que hauríem pogut tenir i que mai no tindrem. És a dir, la típica insatisfacció vital.

LLIBRE. «La belleza y el dolor de la batalla», un conjunt d’històries sobre la Primera Guerra Mundial

Per fi m’he llegit La belleza y el dolor de la batalla. És un totxo de més de 700 pàgines sobre la Primera Guerra Mundial, contada en 227 fragments a partir de les experiències de 20 participants. És, per tant, un relat coral i molt fragmentari, però resulta atractiu perquè et dóna la perspectiva dels que ho van viure. A més del front occidental, el típic de les trinxeres del nord de França, trobem altres escenaris no tan populars, com Àfrica de l’Est, Mesopotàmia (l’actual Iraq), Palestina, el mar Bàltic, el nord d’Itàlia, l’Europa balcànica o Turquia. Els protagonistes són majoritàriament joves, soldats dels dos bàndols i de diferents nacionalitats, però també hi ha infermeres, una jove estudiant, un aviador, un funcionari francés o un metge nord-americà.

L’autor del llibre, l’historiador suec Peter Englund, el que ha fet ha sigut agafar uns relats personals i seleccionar i ordenar fragments destacables per ordre cronològic. No trobarem una visió de conjunt o una síntesi. Tants fragments breus provoca a voltes cansament i fins i tot mareig, però al poc, quan et familiaritzes amb els personatges, la lectura és més fàcil perquè vas seguint els diferents fils.

He llegit aquest llibre pensant quin suc puc traure-li per a classe. Alguns fragments són magnífics, tremendament il·lustratius del que va significar aquella guerra, com per exemple el genocidi armeni, l’ambient de rereguarda o el paper de l’artilleria. Potser faça alguna activitat en grup, amb alguns fragments seleccionats, amb un dossier de textos, o una història de la vida quotidiana (la “antihistoria” que diu Peter Englund en la presentació), o potser no faça res i m’ho guarde per a mi. 

LLIBRE. «14» de Jean Echenoz, sobre la Primera Guerra Mundial

En uns dies començarem la Primera Guerra Mundial en 1r de BAT. Fa unes setmanes vaig llegir la novel·la 14 de Jean Echenoz. Per a una pila de crítics és una obra mestra i li dediquen elogis molt fervents, però a mi no m’ha agradat. El motiu? M’ha semblat una lectura massa simple, massa típica, massa “lectura d’institut”. Però que quede clar, és una opinió, la meua.

El que sí que passa és que no m’agrada recomanar als alumnes una lectura que a mi no em satisfà, ho trobe deshonest, o almenys fals. Sobretot quan conec altres llibres que recomanaria amb tota l’alegria del món, com La Gran Guerra de Marc Ferro, Res nou al front de l’oest d’Erich Maria Remarque (descatalogat en català; en castellà en Edhasa amb el títol Sin novedad en el frente), i fins i tot Adéu a les armes d’Ernest Hemingway. Ja que estem parlant de llibres, acabe de recordar que tinc pendent La belleza y el dolor en la batalla, del suec Peter Englund.

Tornant a Echenoz, he de confessar que no havia llegit res d’ell abans. 14 me l’ha deixada Alfred Boluda, un company de l’IES Ribera de Xàtiva. Quan Alfred va treballar a Ontinyent aquest llibre era una lectura que tenien els alumnes de 1r de BAT. Evidentment té elements útils per a l’estudi de la Història: alguna descripció de la mobilització militar, de les trinxeres, la sang, i un poc, poquíssim, la rereguarda. Però per a mi li falta el context (qui lluita? per què? on?), i més rereguarda, i si de cas més ràbia, i sobra la història romàntica, amb una tensió entre dos xics i una xica que té molt d’aire a la pel·lícula Pearl Harbor, que tampoc és la repera.

LLIBRES. Historiadors xonivistes: el francés Ferro, l’anglés Howard i la Primera Guerra Mundial

Fa uns dies vaig llegir el llibret La Primera Guerra Mundial de Michael Howard, “el millor dels historiadors militars vius” segons Max Hastings, un altre historiador, amic seu supose. Es va publicar el 2002. L’editorial Crítica es desfà en elogis cap a aquesta obra. Però a mi no m’ha agradat gens, i per això faig aquest apunt al blog.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) és la germana pobra comparada amb la Segona (1939-1945). No té per cap lloc l’àuria simbòlica d’aquesta, sense esvàstiques, ni nazis, ni Stalingrads, ni “soldats Ryan”. No apareix als còmics d’Hazañas bélicas, ni quasi trobem grans pel·lícules èpiques a Hollywood, llevat d’honroses excepcions. Els bons i els roïns no estan tan definits: el kàiser Guillem II està molts escalons per baix respecte a Adolf Hitler, el paradigma de la gran maldat. És una guerra avorrida, amb trinxeres plenes de fang, i amb la terra de ningú plena de cadàvers. Si poguérem olorar-la segur que tindríem nàusees degut a la pudor a pixum i a putrefacció de la carn. No, no va ser la típica guerra gloriosa. De fet, n’hi ha prou unanimitat en que els vertaders roïns de la pel·lícula van ser els Estats Majors de cada bàndol, que enviaven conscientment a la mort a milers i milers de soldats en nom d’uns valors nacionals i d’honor que ningú ja recorda. Recordeu: “els senders de glòria no condueixen més que a la tomba” (Thomas Gray).

Pel que fa als historiadors tenim molts llibres que intenten explicar el que va ser aquesta guerra, el seu per què i les seues conseqüències. A mi m’agrada molt La Gran Guerra (1914-1918) del francés Marc Ferro, publicat originalment el 1969. Me l’he llegit dos voltes, i l’he rellegit moltes més. És un clàssic que crec que està envellint bé. Però també cal anar amb compte perquè és un text un poc xovinista, és a dir que pateix “admiració excessiva pel propi país associada a un desinterès o a un menyspreu per altres cultures o països”, tal com defineix el xovinisme el diccionari de l’IEC. M’agrada perquè es llig com una novel·la, perquè a més dels generals, mariscals i polítics té en compte a la gran massa gris de soldats que van patir les seues decisions. Incorpora cartes personals, testimonis, fragments de la vida quotidiana tant del front com de la rereguarda. Dóna color a una guerra que sempre hem vist en blanc i negre. Crec que ubica molt bé aquesta guerra en el moment de desenvolupament industrial i de societat de masses que es vivia a principis del segle XX, amb uns pobles joves que havien oblidat les penalitats de les guerres, després d’un segle llarg sense cap conflicte de consideració, en concret des de les guerres napoleòniques. La vitalitat intacta dels pobles i les tensions socials fins aleshores tenien dos eixides possibles: cap enfora, l’emigració; cap endins, la revolució. La guerra en va ser una altra, encara que ningú esperava que fóra tan poc gloriosa. Per això aquesta guerra va ser també una escapatòria dels conflictes socials provocats per les desigualtats: els notables/rics de cada país veien la guerra com una manera d’unir les seues societats en un gran projecte patriòtic comú; els treballadors la veien com un temps d’oci, de fugida de la monotonia de les seues vides, de temps d’aventures. Però no perdem la perspectiva: Marc Ferro és francés i va escriure un llibre sobretot per als francesos. El millor exemple el podem trobar a l’explicació de la resistència francesa durant la batalla de Verdún (1916), on arriba a dir que “Verdun puede interpretarse en cierto modo como una victoria de la raza”. Quasi res. Per a mi és un gran llibre al que torne reiteradament, però no oblide que conté cants de sirena xovinistes.

Respecte al llibre de Michael Howard no vull enrotllar-me massa. És un llibre escrit per als anglesos, que exalta el paper del Regne Unit durant la Primera Guerra Mundial i arriba a burlar-se grosserament dels imperis centrals que conformaven la Triple Aliança, en especial d’Alemanya. Almenys no dissimula i declara que per a ell la guerra es va produir pel bel·licisme alemany. Altres qüestions com l’escalada armamentística general, les tensions del colonialisme o la competència en l’economia capitalista industrial quasi no apareixen. A mi em sembla un relat desfasat, refregit i massa simplista, pel que té de militarisme. Més que un llibre d’història sembla l’explicació d’una partida del Risk o del Age of Empires. Em vaig comprar aquest llibret perquè pensava que podia ser una lectura recomanada per als alumnes per la seua brevetat, però el partidisme tan descarat que pren, el xovinisme tan, diguem-ne, caspós i les explicacions basades només en les batalletes fa que siga un llibre per a oblidar.

Almenys Marc Ferro es llig amb plaer i intenta abordar la totalitat del conflicte. És un clàssic, un tant xovinista, però de lectura molt entretinguda.

–

NOTA: per a més informació sobre la Primera Guerra Mundial recomane llegir la introducció de la ressenya al llibre “Adéu a les armes” d’Ernest Hemingway (amb una síntesi històrica feta pel professor Julián Casanova, una llista de novel·les, una altra de pel·lícules, i els recursos del blog).

–

LLIBRE. “Adéu a les armes” d’Ernest Hemingway, la Primera Guerra Mundial d’un jove escriptor

Ernest Hemingway a l’hospital, ferit durant la Primera Guerra Mundial

Enguany es commemora el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Encara que no m’entusiasmen les efemèrides sí que reconec que són interessants per a repassar i aprofundir un poc en alguns fets històrics, gràcies sobretot a alguns articles en periòdics i revistes.

A tall d’exemple recomane llegir l’article d’introducció històrica “La guerra que cambió el destino de Europa”, del professor Julián Casanova (El País, 02/01/2014); o sobre la literatura tenim “16 libros imprescindibles para entender la I Guerra Mundial” (El País, 22/05/2014); o veure la videogaleria “Diez películas maestras sobre la Gran Guerra” (El País, 29/05/2014).

Segur que n’hi ha molts més, però aquests són la tria que més m’ha agradat dels que he llegit.

També podeu veure, com no, els recursos sobre aquest tema ací, a Historiata: La Primera Guerra Mundial i els tractats de pau de París.

–

Sobre la novel·la “Adéu a les armes”

Edició que jo he llegit:

• Ernest Hemingway: “Adiós a las armas“, original de 1929.
• Madrid, Unidad Editorial, 1999
• Pròleg de Javier Reverte, 318 pàgines
• Títol original: “A farewell to arms“

–

“Adéu a les armes” és una novel·la de l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway (1899-1961), publicada per primera vegada el 1929, i que està ambientada en la Primera Guerra Mundial. La majoria de comentaristes diuen que és una història sobre la guerra, l’amor i la mort. Malgrat ser un tòpic tenen raó, encara que per a mi és molt més que això.

L’argument es basa en les experiències de l’autor i és ben senzill: el tinent Henry és un voluntari nord-americà que serveix en el cos d’ambulàncies de l’exèrcit italià durant la Primera Guerra Mundial. En concret es troba al nord, al front de les muntanyes, on es lluita contra els austríacs. El feriran en les cames i durant la seua convalescència viu una història d’amor amb una infermera anglesa. A poc a poc es recupera i torna al front en el moment que Alemanya i Àustria desencadenen l’ofensiva de Caporettto (tardor de 1917), que va ser una estrepitosa derrota per als italians. El tinent viu la desbandada italiana i fart de l’absurditat de la guerra deserta de l’exèrcit per a buscar la seua estimada, que es troba embarassada d’uns quants mesos. Junts fugiran a Suïssa, però la tragèdia no els abandonarà.

Crec que el fet que aquesta novel·la siga magnífica no és tant l’argument com la manera de narrar que Hemingway va posar en pràctica. Segons sembla Hemingway va seguir les indicacions de l’escriptora Gertrude Stein, a qui va conéixer a París, i que defensava un estil de relatar molt concís i auster (és famosa la seua cita “una rosa és una rosa”). Això es nota sobretot en l’absència quasi absoluta d’adjectius. És un miracle trobar-ne algun, tot són substantius i verbs. També els diàlegs són molt ràpids, i un tant estranys, perquè no són previsibles. Estem davant de tota una obra d’enginyeria literària.

No he llegit molt de Hemingway. Només “El vell i el mar”, que em va deixar indiferent, potser per esperar-me tant, i “París era una festa”, que em va agradar molt. “Adéu a les armes” apareix en totes les llistes de llibres sobre la Primera Guerra Mundial. Amb l’efemèride centenària tenim una bona excusa per a llegir-la. És diferent. A mi m’ha encantat.

–