LLIBRE. Els remordiments per llegir «Historia de la Edad Media» d’Indro Montanelli

Indro Montanelli va ser un periodista italià molt popular i reconegut que va viure durant bona part del segle XX. Va escriure diversos llibres de divulgació històrica que van arribar a ser èxits de venda, com per exemple la seua Història de Roma i la Història dels grecs. La seua Historia de la Edad Media no és tan coneguda, és va publicar l’any 1965, escrita amb el periodista Roberto Gervaso, però manté el to divulgatiu dels altres llibres.

Cal dir, en primer lloc, que el títol en castellà és incorrecte perquè el llibre se centra només en el final de l’Imperi Romà i en l’alta edat mitjana (476-1000 dC). Li falta tot el contingut de la plena i baixa edat mitjana (1000-1492 dC), és a dir la meitat de l’edat mitjana o més, perquè en aquest segon i tercer període és quan esdevé la major part de la “molla” d’aquesta edat històrica. Ningú en l’editorial se n’havia adonat? El cas és que el títol en italià és L’Italia dei Secoli Bui, que va a ser més o menys “Itàlia en els segles foscos”, perquè en les quasi quatre-centes pàgines sobretot parla del que passa a Itàlia, encara que també hi ha diversos capítols dedicats a Bizanci, l’Imperi Carolingi o l’Islam.

Montanelli va triomfar amb els seus llibres pel seu estil periodístic tan atractiu, per captar l’atenció del lector des del començ, amb nombroses anècdotes i entretinguts retrats de personatges. També hi ha explicacions dels fets històrics més àrids, però no arriben a ofegar el relat. No obstant això, els seus llibres tenen un inconvenient ben gros, i encara que m’agraden molt tinc remordiments per llegir-los. En concret això em passa quan Montanelli clava cullerada i fa valoracions personals, afegint comentaris que volen ser un contrapunt o un aclariment divertit però que generalment solen ser molt conservadors, fins i tot això que es diu “políticament incorrectes”. Amb eixos comentaris el llibre s’enfonsa, i el que era un relat amè provoca malestar i l’arrufament involuntari del nas, com dient “Montanelli, això no feia falta”.

La vida de Montanelli va ser llarga (1909-2001) i plena de contradiccions: va ser un jove admirador del feixisme i de Mussolini per a passar a criticar-lo durant la Segona Guerra Mundial; va participar en la conquesta colonial d’Etiòpia i com a home blanc colonitzador va arribar a comprar i posseir en aquella època una esclava sexual adolescent; va ser director d’un periòdic del magnat Silvio Berlusconi i poc després el va deixar, en va fundar un altre i va començar a criticar-lo. En alguns llocs podem trobar que el qualifiquen com un “anarquista de dretes”, però crec que això és confús i a mi em sembla més aviat un crític de costums, el típic censor, amb un humor amarg, però també amb rampells poètics, admirador d’una èpica que en la vida quotidiana no existeix, i potser per això la construeix i la magnifica en alguns fets i personatges del passat. La Història per a ell sembla que és una excusa per a criticar un present que no li plau, i per a crear justificacions de la seua visió del món. Tampoc és res massa estrany, això ho fa qualsevol persona que s’acoste a la Història sense massa rigor, però en el cas de Montanelli té més ressò perquè ho fa amb molta gràcia, amb llibres quasi addictius.

Llegir a Montanelli per a mi és un plaer, i molts altres autors han intentat imitar el seu estil amb resultats més bé patètics (per exemple Juan Eslava Galán o Pérez-Reverte), i com a digne i admirable precedent podria esmentar el clàssic Breu història del món de Gombrich. Amb Montanelli podem aprendre molta història, té fragments magnífics, resums boníssims. Quan el llig, sovint somric sense adonar-me’n. Però li trobe un vessant tenebrós que no m’agrada gens, un eco de sordidesa i barroeria molt notable, amb una visió falsament popular de la història que em resulta sinistra, perquè de vegades justifica o sembla justificar desigualtats, masclisme, racisme, violències, brutalitat, i fins i tot una “saludable” ignorància. Per això dic que sovint tinc remordiments per llegir-lo, perquè no és fàcil ser sempre coherent, i perquè m’agraden els seus llibres fins i tot així.

Una última cosa: m’he comprat de segona mà (perquè està descatalogat) un exemplar de la Història de la decadència i caiguda de l’Imperi Romà, l’obra clàssica d’Edward Gibbon que apareix en totes les bibliografies sobre aquesta època, publicada al segle XVIII en sis volums. L’exemplar que m’he firat és una versió abreujada per Dero A. Saunders. L’alta edat mitjana enganxa. 

Alguns fragments:

1. Sobre Boeci i un altre llibre pendent

«En la celda de Boecio fue hallado un manuscrito que él había compuesto durante los largos meses de reclusión y al que había dado el significativo título de Consolatio philosophiae. La obra está escrita en hermoso latín clásico en el que se advierten ecos de Séneca, y algunas páginas están empapadas de sentido lirismo. La Consolatio fue el best seller de la Edad Media. Entre otros, la leyó Dante. Se tradujo a todas las lenguas. La lista completa de sus ediciones llena cincuenta páginas del catálogo del British Museum de Londres.»

[Pendent: Consolació de la filosofia de Boeci, editat per la Bernat Metge.]

2. Sobre Procopi y les seues històries, l’oficial i la secreta

«Procopio había sido el historiador oficial de Belisario, que siempre lo incluía en su séquito y lo consideraba el más fiel secretario, consejero y apologista. Realmente, Procopio le había servido muy bien en sus ocho volúmenes de la Historia de las guerras, llenos de elogios para con el general, el emperador, las respectivas consortes y todos los altos personajes de la corte. Pero aquel lenguaje aúlico, hagiográfico y cortesano era, por decirlo así, su lenguaje de cada día. Por la noche afilaba el estilete, lo mojaba en veneno en vez de hacerlo en tinta y se vengaba pérfidamente de la adulación a que le obligaba aquel régimen basado en el “culto a la personalidad”. Pasando de la historia oficial a la secreta, destinada a la posteridad, su estilo adquiría un mordiente que nos hace entender, una vez muerto el historiador, todo lo que de él se ignoró cuando vivía: su inteligencia y su vileza, su penetración psicológica y su doble juego político, su oportunismo y su rencor hacia quien le obligaba a ello. Debía de ser un hombre genial, ambiguo y podrido, exteriormente todo miel y todo hiel por dentro.»

3. Sobre Mahoma i el masclisme de Montanelli

«El profeta vivía con mucha sencillez. Su único lujo era aquella colección de mujeres, entre las que dividía imparcialmente sus noches. La más indócil y posesiva era Aisha, que con sus caprichos consiguió coaligar a las demás contra ella. Para aplacar la discordia, el profeta hizo que Alá le enviara una “revelación” especial que restableció la disciplina. Las trataba a todas con mucha cortesía, ayudándolas a veces en los trabajos domésticos, como un buen marido americano. Iba al mercado a hacer las compras, barría el suelo, encendía el fuego y a veces los viandantes lo veían a la puerta de su casa remendándose la túnica.»

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: