LLIBRES. Els Borja en tres novel·les

Tres novel·les m’he llegit fins ara sobre els Borja. La primera, fa anys, va ser Borja Papa de Joan Francesc Mira, i enguany han caigut La sang del príncep de Silvestre Vilaplana i Els Borja de Mario Puzo i Carol Gino. Les tres estan centrades en l’època del papat d’Alexandre VI (1492-1503), de nom Roderic de Borja, i en les intrigues i afers amb els seus fills Cèsar, Joan, Jofré i Lucrècia.

De les tres novel·les la pitjor és la de Mario Puzo i companyia. Es nota moltíssim que és un producte editorial pòstum. És horrorosa, no hi ha per on agafar-la. Té errades a punta pala, amb gossos que tenen noms en anglès (Heather i Hemp), amb menjars amb salsa de tomaca (en 1495!), amb fets i hipòtesis sense fonament ni trellat, i amb uns personatges que voldrien ser com El Padrino però que no arriben ni a ser una caricatura. Fins i tot hi ha un moment que Vanozza, la mare dels fills de Roderic, parlant amb ell l’anomena “Deric” i ell li diu “Vee”, molt adorable tot. El cas és que del llibre el millor potser són les tres primeres pàgines, una introducció bonica. La compartisc més avall. La resta del llibre, per a encendre foc, literalment.

La de Borja Papa me la vaig llegir fa molts anys, potser més de vint, acabada de publicar. Recorde que em va agradar però no em va entusiasmar. Sobretot em molestava que l’autor estava sempre present i feia digressions personals que mataven un poc el relat. Així i tot la vaig llegir amb plaer i després, en les visites que feia a Roma en aquells anys, durant la carrera, buscava en les sales vaticanes l’escut amb el bou dels Borja i les pintures de Pinturicchio, fàcils de reconéixer per l’ús que feia del color groc daurat.

Per últim, la de La sang del príncep de Silvestre Vilaplana potser és la més adient per als joves. Se centra en la figura de Cèsar Borja, el fill de Roderic. Va ser nomenat cardenal però va acabar de guerrer i general dels exèrcits papals, com un condottiero més d’aquella època. La mort de son pare, el Papa Alexandre VI, va trasbalsar tot el poder que els Borja hi havien acumulat i en poc temps van quedar relegats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. Sobre la lectura de “Michael Kohlhaas”

michael-kohlhaas

El professor Enric Iborra està impartint un curs de literatura a València, al Centre Cultural Octubre. D’entre la llista de lectures que proposa està la novel·la breu Michael Kohlhaas, de Heinrich von Kleist (1777-1811).

Seguint en la distància aquest curs, me la vaig llegir farà un parell de setmanes. Després, per correu electrònic, li vaig comentar a Enric el que m’havia semblat i li vaig fer un petit retret per la seua ressenya, perquè explica tot l’argument.

D’aquest intercanvi d’impressions, totalment amistós, compartisc pel seu interés els dos articles que ha publicat Enric al seu bloc La serp blanca:

– Ressenya (atenció, amb spoilers): «Michael Kohlhaas»: l’àngel de l’apocalipsi contra el desordre del món (01/02/2016)

– Resposta: Sobre els spoilers quan es comenta un llibre (a propòsit de l’entrada sobre «Michael Kohlhaas») (03/02/2016)

Per cert, la història de Michael Kohlhaas està basada en fets reals. Al segle XVI, als territoris que avui en dia formen part d’Alemanya, en el context històric de la Reforma luterana, va existir un tal Hans Kohlhase, el qual va protagonitzar una revolta semblant a la que es conta en la novel·la. Heinrich von Kleist es va basar en ell.

HISTÒRIA DE L’ART. Pieter Brueghel el Vell i la pel·lícula “El molí i la creu”

camí del calvari pieter brueghel el vell 1564

El camí del calvari”, de Pieter Brueghel, al Museu Kunsthistorisches de Viena. (Clica per a fer-lo més gran)

 

Fa dos dies vaig poder veure la pel·lícula El molí i la creu (The mill and the cross), i vaig gaudir moltíssim. El seu director és el polonés Lech Majewski, i se centra en la figura del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell (1525-1569). En concret la pel·lícula explica el sentit i l’elaboració de El camí del calvari, un oli sobre taula de 124 x 170 cm, datat en el 1564. En aquesta obra es recrea la passió de Crist i també la vida quotidiana i la situació de violència que es vivia als Països Baixos del segle XVI, quan formaven part de la corona espanyola. El tema religiós és el motiu central, però també una excusa per a mostrar aquest conflicte.

La pel·lícula és ambiciosa: retrata les accions de bona part dels 500 personatges que apareixen a la pintura, visualment és molt atractiva, tant en color com en llum, els detalls estan treballadíssims, i per contra és austera en els diàlegs i en l’acompanyament musical, però això no és cap inconvenient.

Trobem un personatge certament inquietant, el moliner, que és explícitament Déu, el qual controla el temps mitjançant els engranatges del seu molí i tot ho veu des de les altures. Per altra banda, Pieter Brueghel apareix com el pintor que organitza l’acció, que la detén al seu gust per a detallar-la, que intentar copsar el sentit de la seua realitat més immediata. L’artista està interpretat pel veterà Rutger Hauer, que broda el paper, i està acompanyat pel també veterà Michael York, que fa d’un burgés molt ric que és el seu mecenes.

Hi ha una frase a la pel·lícula que em captiva, que diu Pieter Brueghel, i que, per a mi, ajuda a entendre el sentit d’aquest quadre i de bona part de la l’obra pictòrica d’aquest artista: “tots els esdeveniments que van canviar el món van passar desapercebuts per la multitud”. És a dir, l’èpica, les grans paraules i els grans fets, la transcendència és només una construcció i és més irreal que la quotidianitat i la banalitat de la vida, i per això el patiment d’uns conviu tan bé amb la monotonia lineal dels altres. Per això les obres de Brueghel ens resulten com a mínim estranyes: no trobem lirisme o afectació sensual, sinó més bé la plasmació d’un instant real, tan real i crític que resulta torbador.

La pel·lícula és lenta, i és magnífica. Mireu-la sense son.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El formatge i els cucs” de Carlo Ginzburg (1976), sobre la cultura popular i la microhistòria

carlo ginzburg - el formatge i els cucsLLIBRE. Carlo Ginzburg:

“El formatge i els cucs” (1976)

Sobre la cultura popular i la microhistòria

  • Títol original: Il formaggio e i vermi. Il cosmo di un mugnaio del ‘500
  • Edició en català: El formatge i els cucs. El cosmos d’un moliner del segle XVI, Servei de Publicacions de la Universitat de València, 2006, 178 pàgines, traduït per Justo Serna i Anaclet Pons, enllaç
  • Edició en castellà: El queso y los gusanos: el cosmos de un molinero del siglo XVI, (1) Edició que jo he llegit: Muchnik Editores, Barcelona, 1996, 254 pàgines; (2) Edició més recent: Editorial Península, 2012, 304 pàgines, enllaç
  • Sobre l’autor: Carlo Ginzburg (Torí, Itàlia, 1939)
  • Llibre en pdf, en castellà

Argument

(A partir de l’argument del Servei de Publicacions de la Universitat de València)

Un llibre bellament escrit que narra la història del moliner friulià Domenico Scandella, conegut com a Menocchio, que va morir en la foguera per ordre del Sant Ofici a la fi del segle XVI (segurament el 1599).

És un estudi que ha esdevingut un clàssic de la història de les classes populars i on Carlo Ginzburg reconstrueix una peça del trencaclosques que constitueix l’anomenada cultura popular o de les classes subalternes. Una reconstrucció feta a partir dels expedients del procés inquisitorial que li va ser incoat a Menocchio, així com d’altres documents que donen compte de les seues activitats econòmiques i d’altres aspectes de la seua vida. D’aquesta manera, a partir d’un cas paradigmàtic, el passat dels sense veu pren forma, ix a la llum i es deixa sentir amb una claredat desconeguda fins l’edició del llibre.

Aquesta obra està considerada un dels millor exemples de la tendència historiogràfica coneguda com microhistòria, un tipus d’història cultural que es va donar en els anys 70 i 80 del segle XX i que se centra en estudiar petits fets històrics per a extraure conclusions generals.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »