POESIA. Descobrint la poesia aràbigo-valenciana de Xarq al-Andalus

llibre-xarq-al-andalus

(Portada del llibre)

 

Mireu quin poema:

Aixecà l’esguard vers les estrelles
i elles, encisades de tanta boniquesa
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.

     («Les pigues» d’Ibn al-Labbana de Dènia)

L’he trobat a un llibret sobre poesies aràbigo-valencianes que m’ha encantat, publicat l’any 1987, evidentment descatalogat, i que es titula Guia Didàctica Xarq Al-Andalus. Aquest llibret serveix per a entendre i poder treballar a l’aula uns poemes que el grup Al Tall va musicar dos anys abans, amb la col·laboració del grup Muluk el Hwa. Els autors del llibret són els professors i escriptors valencians Carme Miquel i Josep Piera. Però no ens equivoquem, no és només una proposta pedagògica ja que, tal com diuen els autors, els cants d’aquest disc «són retalls de sensibilitat i elements per al sentiment. Lletres bellíssimes i músiques colpidores s’hi uneixen per provocar emocions, per fer vibrar i sentir». La guia doncs està pensada com a una eina formativa, però complementària del que és l’autèntic objectiu: «primer sentir, gaudir, copsar la bellesa. Després, les altres qüestions.»

Té dos parts molt clares, una primera amb un breu repàs a la història d’Al-Andalus i el món islàmic valencià, amb els diferents períodes: la conquesta islàmica (711), l’emirat dependent, l’emirat independent a partir d’Abd-ar-Rahman I (756), el califat de Còrdova a partir d’Abd-ar-Rahman III (929), la crisi califal i l’inici dels regnes de taifes (entre el 1008 i el 1031), les invasions dels almoràvits (finals del segle XI) i dels almohades (mitjans del segle XII), i la desfeta final (segle XIII), de la qual només sobreviuria el regne de Granada. També trobem una notes sobre l’economia, societat i cultura d’Al-Andalus. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOSSIER. Alguns materials sobre Síria

Mapa religiós i ètnic de Síria

Portem anys amb notícies de Síria, i és tan gran el soroll mediàtic que resulta difícil analitzar amb deteniment el que està passant. Només ens hi fixem quan ens aborden algunes situacions límits, com els horrors dels membres de l’Estat Islàmic (ISIS), o la tragèdia i mort dels refugiats a les portes d’Europa.

Per casualitat he trobat un vídeo que m’ha agradat molt, de només 10 minuts, on s’explica la crisi d’aquest país i el seu context. Fa un repàs atractiu dels antecedents històrics. Es titula #WhySyria: la crisis de Siria contada en 10 minutos y 15 mapas. Vull compartir-lo.

També compartisc altres recursos que m’han resultat interessants. Per a tenir-los a mà. Segur que hi ha altres recursos. Si vaig trobant-ne més o si algú me’ls indica els hi aniré afegint. Com a introducció recomane veure el vídeo de #WhySyria.

1. Vídeo #WhySiria

NOTA: per cert, aquest vídeo també ens dóna idees per a treballar amb mapes temes de la Història i la Geografia a l’aula, com per exemple una explicació de la Guerra de Successió (1700-1714) feta per un alumne, i que podem trobar al bloc Una Història.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Córrer sense por” de Giuseppe Catozzella (2014), sí a la història i no al relat

portada_córrer_sense_por_giuseppe_catozzella

Estic rabiós. En la meua vida necessite llegir, ho necessite, m’agrada tant que quasi sempre em compensa el poc dormir i la son crònica que passe durant diversos dies, i per això em fa molta ràbia perdre el poc temps que tinc en un llibre que no em satisfà. Vaig a intentar explicar-ho.

Córrer sense por és una novel·la basada en una història real bellíssima, colpidora i trista, però a mi no m’ha agradat com està narrada malgrat estar molt recomanada i ser un “fenomen literari traduït a multitud de llengües”. Abans de llegir aquest llibre ja sabem tres coses: 1. que es basa en la difícil vida de la corredora somali Samia Yusuf Omar; 2. que va córrer els 200 metres a les Olimpíades de Pequín el 2008 i que va quedar l’última; 3. que va morir ofegada a la Mediterrània el 2012, quan intentava arribar a Europa com milers de joves africans que busquen una vida millor.

És una història impactant, un material de primera per a escriure una obra mestra. Però tal com deia Gabriel García Márquez: “El deure revolucionari d’un escriptor és escriure bé”, és a dir que no basta amb tenir una bona història o un relat molt emotiu i èpic, sinó que també cal saber donar-li forma, tenir cura de l’estètica, de la manera d’arribar al lector, i això és dificilíssim i per això pocs autors se’n surten. Giuseppe Catozzella, l’autor d’aquesta obra, en la meua opinió, no ho ha aconseguit.

Recorde per exemple l’habilitat, l’ofici d’escriptor que té Jon Krakauer per a enganxar al lector en els seus relats de no ficció, com a Mal d’altura o Cap a terres salvatges, o al seu llibre de relats Somnis de l’Eiger; també el llibre El temporal perfecte, la magnífica obra de Sebastian Junger del qual van fer després una pel·lícula regular; a casa nostra tenim la més que recomanable Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll; i, evidentment, hem d’esmentar el clàssic i imprescindible A sang freda de Truman Capote. Tots sis comparteixen el fet de narrar uns fets reals, colpidors, amb finals tristos, ja coneguts des d’abans de llegir-los, però no obstant això provoquen una lectura impulsiva, obsessiva i necessària. Són obres mestres, honestes, que no enganyen ni maregen gratuïtament al lector. La majoria comencen amb uns apunts incomplets sobre el trist final, i la resta del llibre és l’explicació detallada de com ha pogut passar el que ha passat. Són lectures impecables.

Córrer sense por és molt inferior a aquests llibres, malgrat ser una història que està a l’altura de qualsevol d’ells, i per això tinc ràbia, perquè crec que és una oportunitat perduda. Em sembla una més de les típiques lectures d’institut, és a dir: horrorosa, que no respecta la intel·ligència del lector, facilona, exasperadament lineal, amb parts prescindibles, que provoca impaciència, que peca a tothora de didactisme, de les lectures que es cauen de les mans, si més no a mi.

De tota manera sembla ser que a molta gent li ha entusiasmat, almenys això apareix als dossiers de Sembra Llibres, una petita editorial valenciana de Carcaixent, que està començant i a qui li desitge un futur brillant, però no a costa d’una emotivitat tan evident. Això sí, el llibre està molt ben editat i la portada és preciosa.

Acabe ja, per favor, que ningú s’enfade: només és la meua opinió i si no us agrada, no passa res.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOSSIER. L’expulsió dels moriscos (1609)

DOSSIER. L’expulsió dels moriscos (1609)

  1. moriscosIntroducció
  2. Documental: “La expulsión de los moriscos”
  3. Enllaços interessants
  4. Novel·les
  5. Bibliografia molt bàsica

1. Introducció

Els moriscos eren els descendents dels musulmans de l’època de la conquesta cristiana de la península (la mal anomenada “Reconquista”), i que habitaven els regnes cristians hispànics durant el segle XVI i fins la seua expulsió el 1609. Estaven tots batejats, a Castella des de 1502 i a la Corona d’Aragó des de 1525, de manera que oficialment eren cristians. No obstant això, degut al seu aïllament i submissió als nobles, ja que habitaven sobretot terres senyorials, mantenien d’amagat la seua cultura, llengua i també religió.

La monarquia hispànica de Felip III d’Habsburg (1598-1621), seguint l’estela dels seus predecessors, va impulsar unes mesures d’uniformització política, cultural i religiosa als seus dominis. Entre aquestes estava esborrar qualsevol rastre d’altra religió que no fos la cristiana catòlica, i aquí entrava en confrontació amb el poble morisc.

El 22 de setembre de 1609 es va fer públic el decret d’expulsió que donava tres dies als moriscos per a abandonar les seues cases i terres, i per a dirigir-se al port més pròxim per a ser transportats al nord d’Àfrica. Aquest decret es va començar a aplicar a l’antic regne de València, ja que aquí és on hi havia major concentració de població morisca. Segons l’historiador Henri Lapeyre van ser expulsats 117.464 moriscos, d’un total de 350.000 habitants que tenia el regne de València a principis del segle XVII, una tercera part de la seua població.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DRETS DE LA DONA. Vídeo: “No woman, no drive”

no-woman-no-drive-feat-hisham-fageeh-fahad-albutairi.250DRETS DE LA DONA

Vídeo: “No woman, no drive”

Per a tractar la igualtat de gènere i els drets de les dones d’una manera divertida però molt directa. Es tracta d’un vídeo divertidíssim que critica la prohibició que tenen les dones de conduir un cotxe a Aràbia Saudita.

Ridiculitzar una injustícia és una de les maneres més eficaces de lluitar contra ella, ja que els defensors de les injustícies estan preparats per als enfrontaments, però no per a que els deixen en ridícul i que moltes persones es burlen i es riguen d’ells. 

😉

Més informació

“No Woman, no drive”: triomfa a internet un vídeo contra la prohibició de conduir de les dones saudites.

– Notícia de l’èxit del vídeo “No woman, no drive” a ara.cat (en català)

– Notícia de l’èxit del vídeo “No woman, no drive” a eldiario.es (en castellà)

A casa nostra: (1) article d’opinió sobre el paper subordinat de les dones a les festes de moros i cristians d’Alcoi (País Valencià): “¿Irán? No, Alcoi. Un centenar de mujeres con ‘niqab’ arrastra la carroza del capitán de moro en las fiestas”, elpais.com, 22/04/2013. (2) Vídeo de l’humorista alcoià Xavi Castillo “L’entrada del capità moro d’Alcoi“, 4′ 16”.

– Sobre la capacitat de ridiculitzar els poderosos és molt recomanable el llibre de Thorstein Veblen “Teoria de la clase ociosa“, publicat el 1899. Es tracta d’una anàlisi social i econòmica en el qual es ridiculitzava a les classes més riques (i ocioses) de la societat nord-americana de finals del segle XIX, amb conceptes com “consum ostentós”, “oci ostensible”, “consum vicari”, “classe ociosa”, “emulació pecuniària”, “curiositat ociosa” o “cultura pecuniària”. És una obra que va tocar la fibra sensible dels poderosos més que moltes crítiques més serioses, al deixar-los al descobert en la seua cultura ridícula.

– Un últim exemple de ridiculitzar una persona o grup poderós: el conte de El vestit nou de l’emperador de Hans Christian Andersen, 1837.

– Sobre els drets humans: DOSSIER. Els drets humans, Historiata, 24/03/2013.