LLIBRE. Els remordiments per llegir «Historia de la Edad Media» d’Indro Montanelli

Indro Montanelli va ser un periodista italià molt popular i reconegut que va viure durant bona part del segle XX. Va escriure diversos llibres de divulgació històrica que van arribar a ser èxits de venda, com per exemple la seua Història de Roma i la Història dels grecs. La seua Historia de la Edad Media no és tan coneguda, és va publicar l’any 1965, escrita amb el periodista Roberto Gervaso, però manté el to divulgatiu dels altres llibres.

Cal dir, en primer lloc, que el títol en castellà és incorrecte perquè el llibre se centra només en el final de l’Imperi Romà i en l’alta edat mitjana (476-1000 dC). Li falta tot el contingut de la plena i baixa edat mitjana (1000-1492 dC), és a dir la meitat de l’edat mitjana o més, perquè en aquest segon i tercer període és quan esdevé la major part de la “molla” d’aquesta edat històrica. Ningú en l’editorial se n’havia adonat? El cas és que el títol en italià és L’Italia dei Secoli Bui, que va a ser més o menys “Itàlia en els segles foscos”, perquè en les quasi quatre-centes pàgines sobretot parla del que passa a Itàlia, encara que també hi ha diversos capítols dedicats a Bizanci, l’Imperi Carolingi o l’Islam.

Montanelli va triomfar amb els seus llibres pel seu estil periodístic tan atractiu, per captar l’atenció del lector des del començ, amb nombroses anècdotes i entretinguts retrats de personatges. També hi ha explicacions dels fets històrics més àrids, però no arriben a ofegar el relat. No obstant això, els seus llibres tenen un inconvenient ben gros, i encara que m’agraden molt tinc remordiments per llegir-los. En concret això em passa quan Montanelli clava cullerada i fa valoracions personals, afegint comentaris que volen ser un contrapunt o un aclariment divertit però que generalment solen ser molt conservadors, fins i tot això que es diu “políticament incorrectes”. Amb eixos comentaris el llibre s’enfonsa, i el que era un relat amè provoca malestar i l’arrufament involuntari del nas, com dient “Montanelli, això no feia falta”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POESIA. Descobrint la poesia aràbigo-valenciana de Xarq al-Andalus

llibre-xarq-al-andalus

(Portada del llibre)

 

Mireu quin poema:

Aixecà l’esguard vers les estrelles
i elles, encisades de tanta boniquesa
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.

     («Les pigues» d’Ibn al-Labbana de Dènia)

L’he trobat a un llibret sobre poesies aràbigo-valencianes que m’ha encantat, publicat l’any 1987, evidentment descatalogat, i que es titula Guia Didàctica Xarq Al-Andalus. Aquest llibret serveix per a entendre i poder treballar a l’aula uns poemes que el grup Al Tall va musicar dos anys abans, amb la col·laboració del grup Muluk el Hwa. Els autors del llibret són els professors i escriptors valencians Carme Miquel i Josep Piera. Però no ens equivoquem, no és només una proposta pedagògica ja que, tal com diuen els autors, els cants d’aquest disc «són retalls de sensibilitat i elements per al sentiment. Lletres bellíssimes i músiques colpidores s’hi uneixen per provocar emocions, per fer vibrar i sentir». La guia doncs està pensada com a una eina formativa, però complementària del que és l’autèntic objectiu: «primer sentir, gaudir, copsar la bellesa. Després, les altres qüestions.»

Té dos parts molt clares, una primera amb un breu repàs a la història d’Al-Andalus i el món islàmic valencià, amb els diferents períodes: la conquesta islàmica (711), l’emirat dependent, l’emirat independent a partir d’Abd-ar-Rahman I (756), el califat de Còrdova a partir d’Abd-ar-Rahman III (929), la crisi califal i l’inici dels regnes de taifes (entre el 1008 i el 1031), les invasions dels almoràvits (finals del segle XI) i dels almohades (mitjans del segle XII), i la desfeta final (segle XIII), de la qual només sobreviuria el regne de Granada. També trobem una notes sobre l’economia, societat i cultura d’Al-Andalus. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOSSIER. Alguns materials sobre Síria

Mapa religiós i ètnic de Síria

Portem anys amb notícies de Síria, i és tan gran el soroll mediàtic que resulta difícil analitzar amb deteniment el que està passant. Només ens hi fixem quan ens aborden algunes situacions límits, com els horrors dels membres de l’Estat Islàmic (ISIS), o la tragèdia i mort dels refugiats a les portes d’Europa.

Per casualitat he trobat un vídeo que m’ha agradat molt, de només 10 minuts, on s’explica la crisi d’aquest país i el seu context. Fa un repàs atractiu dels antecedents històrics. Es titula #WhySyria: la crisis de Siria contada en 10 minutos y 15 mapas. Vull compartir-lo.

També compartisc altres recursos que m’han resultat interessants. Per a tenir-los a mà. Segur que hi ha altres recursos. Si vaig trobant-ne més o si algú me’ls indica els hi aniré afegint. Com a introducció recomane veure el vídeo de #WhySyria.

1. Vídeo #WhySiria

NOTA: per cert, aquest vídeo també ens dóna idees per a treballar amb mapes temes de la Història i la Geografia a l’aula, com per exemple una explicació de la Guerra de Successió (1700-1714) feta per un alumne, i que podem trobar al bloc Una Història.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Córrer sense por” de Giuseppe Catozzella (2014), sí a la història i no al relat

portada_córrer_sense_por_giuseppe_catozzella

Estic rabiós. En la meua vida necessite llegir, ho necessite, m’agrada tant que quasi sempre em compensa el poc dormir i la son crònica que passe durant diversos dies, i per això em fa molta ràbia perdre el poc temps que tinc en un llibre que no em satisfà. Vaig a intentar explicar-ho.

Córrer sense por és una novel·la basada en una història real bellíssima, colpidora i trista, però a mi no m’ha agradat com està narrada malgrat estar molt recomanada i ser un “fenomen literari traduït a multitud de llengües”. Abans de llegir aquest llibre ja sabem tres coses: 1. que es basa en la difícil vida de la corredora somali Samia Yusuf Omar; 2. que va córrer els 200 metres a les Olimpíades de Pequín el 2008 i que va quedar l’última; 3. que va morir ofegada a la Mediterrània el 2012, quan intentava arribar a Europa com milers de joves africans que busquen una vida millor.

És una història impactant, un material de primera per a escriure una obra mestra. Però tal com deia Gabriel García Márquez: “El deure revolucionari d’un escriptor és escriure bé”, és a dir que no basta amb tenir una bona història o un relat molt emotiu i èpic, sinó que també cal saber donar-li forma, tenir cura de l’estètica, de la manera d’arribar al lector, i això és dificilíssim i per això pocs autors se’n surten. Giuseppe Catozzella, l’autor d’aquesta obra, en la meua opinió, no ho ha aconseguit.

Recorde per exemple l’habilitat, l’ofici d’escriptor que té Jon Krakauer per a enganxar al lector en els seus relats de no ficció, com a Mal d’altura o Cap a terres salvatges, o al seu llibre de relats Somnis de l’Eiger; també el llibre El temporal perfecte, la magnífica obra de Sebastian Junger del qual van fer després una pel·lícula regular; a casa nostra tenim la més que recomanable Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll; i, evidentment, hem d’esmentar el clàssic i imprescindible A sang freda de Truman Capote. Tots sis comparteixen el fet de narrar uns fets reals, colpidors, amb finals tristos, ja coneguts des d’abans de llegir-los, però no obstant això provoquen una lectura impulsiva, obsessiva i necessària. Són obres mestres, honestes, que no enganyen ni maregen gratuïtament al lector. La majoria comencen amb uns apunts incomplets sobre el trist final, i la resta del llibre és l’explicació detallada de com ha pogut passar el que ha passat. Són lectures impecables.

Córrer sense por és molt inferior a aquests llibres, malgrat ser una història que està a l’altura de qualsevol d’ells, i per això tinc ràbia, perquè crec que és una oportunitat perduda. Em sembla una més de les típiques lectures d’institut, és a dir: horrorosa, que no respecta la intel·ligència del lector, facilona, exasperadament lineal, amb parts prescindibles, que provoca impaciència, que peca a tothora de didactisme, de les lectures que es cauen de les mans, si més no a mi.

De tota manera sembla ser que a molta gent li ha entusiasmat, almenys això apareix als dossiers de Sembra Llibres, una petita editorial valenciana de Carcaixent, que està començant i a qui li desitge un futur brillant, però no a costa d’una emotivitat tan evident. Això sí, el llibre està molt ben editat i la portada és preciosa.

Acabe ja, per favor, que ningú s’enfade: només és la meua opinió i si no us agrada, no passa res.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOSSIER. L’expulsió dels moriscos (1609)

(Actualitzat 16-05-2020)

  1. moriscosIntroducció
  2. Documental: “La expulsión de los moriscos”
  3. Enllaços interessants
  4. Novel·les
  5. Bibliografia molt bàsica

1. Introducció

Els moriscos eren els descendents dels musulmans de l’època de la conquesta cristiana de la península (la mal anomenada “Reconquista”), i que habitaven els regnes cristians hispànics durant el segle XVI i fins la seua expulsió el 1609. Estaven tots batejats, a Castella des de 1502 i a la Corona d’Aragó des de 1525, de manera que oficialment eren cristians. No obstant això, degut al seu aïllament i submissió als nobles, ja que habitaven sobretot terres senyorials, mantenien d’amagat la seua cultura, llengua i també religió.

La monarquia hispànica de Felip III d’Habsburg (1598-1621), seguint l’estela dels seus predecessors, va impulsar unes mesures d’uniformització política, cultural i religiosa als seus dominis. Entre aquestes estava esborrar qualsevol rastre d’altra religió que no fos la cristiana catòlica, i aquí entrava en confrontació amb el poble morisc.

El 22 de setembre de 1609 es va fer públic el decret d’expulsió que donava tres dies als moriscos per a abandonar les seues cases i terres, i per a dirigir-se al port més pròxim per a ser transportats al nord d’Àfrica. Aquest decret es va començar a aplicar a l’antic regne de València, ja que aquí és on hi havia major concentració de població morisca. Segons l’historiador Henri Lapeyre van ser expulsats 117.464 moriscos, d’un total de 350.000 habitants que tenia el regne de València a principis del segle XVII, una tercera part de la seua població.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »