LLIBRE. «Costras», ossos i més ossos de la repressió a Espanya

Si teniu ocasió llegiu el llibre Costras. España hurga en sus heridas de la periodista polonesa Katarzyna Kobylarczyk, tant si sou professors o alumnes o només addictes a les bones històries. És un reportatge farcit de memòries sobre la repressió que hi va haver a Espanya durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Fa feredat, i mira que ja és una història coneguda i tenim a l’abast nombrosos recursos. No és un llibre d’història, sí d’històries, a partir d’entrevistes fetes per l’autora i de testimonis publicats en altres llibres. Més que una investigació és una síntesi divulgativa molt ben feta, amb el toc emotiu sota control. És un llibre de no ficció molt recomanable. Va guanyar el premi Ryszard Kapuscinski de Reportatge Literari 2020.

Costras està estructurat en quatre parts, com quatre reportatges llargs. En la primera part visitem una caterva de fosses, a partir de les vivències de familiars i associacions que busquen els seus desapareguts. La segona part és el relat de com es va fer el “Valle de los Caídos” i tot el que va implicar. La tercera part és la més breu però és tremendament colpidora, sobre els republicans internats en els camps de concentració nazis, especialment en Mauthausen i Gusen. D’aquells morts només queda el seu nom i els records. L’última part és ben curiosa perquè explica els homenatges als morts del bàndol sublevat, centrat sobretot a Paracuellos del Jarama i a Pamplona, un recordatori que servia per a legitimar el règim franquista i que té un difícil encaix en l’actual democràcia. 

DOSSIER. Cartells del bàndol sublevat durant la Guerra Civil (i 2)

Bandera del bàndol sublevat, de 1938 a 1945.

 

En aquest post compartisc una selecció de cartells i il·lustracions del bàndol sublevat durant la Guerra Civil. Igual que he fet amb els cartells republicans estan ordenats per temes o àmbits.

Per a veure els cartells del bàndol republicà podeu clicar en el següent enllaç: cartells del bàndol republicà.

Ordenació dels cartells:

1. Arriba España
2. Sobre Espanya i la Croada
3. Antirepublicans, antiliberals, antisocialistes, antianarquistes, etc.
4. Falange Española
5. Carlisme i requetés
6. Franco
7. Aliats: Alemanya, Itàlia i Portugal
8. Rereguarda: moral, costums, adoctrinament, dona, joventut, etc.
9. València

–

1. Arriba España

IV-37

–

CÒMIC. «Atado y bien atado. La Transición golpe a golpe (1969-1981)» de Rubén Uceda, posar color sobre gris

El 23 de juliol de 1969 el príncep Joan Carles de Borbó va jurar les Lleis Fonamentals i els principis del Movimiento Nacional i es va convertir en el successor de Franco. En el discurs de Nadal d’eixe any Franco va dir que “todo ha quedado atado, y bien atado”.

La Transició és un tema de la història d’Espanya que em supera. Em fa una mandra terrible perquè és un capítol difícil: ple de noms, sigles, maniobres polítiques fosques i sobretot desil·lusions.

També tinc avorrida la Transició per motius personals: era un xiquet però recorde l’ambient del principi dels vuitanta en ma casa. Per a mi va ser una època grisa, en un Alcoi en perpètua crisi industrial, amb mon pare en l’atur (el paro) i ma mare pintant quadres en casa per a guanyar un poc de diners, amb molta creïlla i tomaca de conserva, amb solars plens de brossa, el riu contaminadíssim pels tints, l’olor a borra humida, el soroll de telers en qualsevol localet de camí a l’escola, el treball en negre, la paraula crisi, la brutícia. Els hiverns eren freds i foscos, però per sort els estius eren lluminosos i polsosos, amb aire calent i sec i aigua fresca, un petit paradís enmig de tanta lletjor. En aquella època es mantenia ben viu entre els majors allò que anys després vaig saber que es deia franquisme sociològic (silenci, por, submissió, menyspreu, grosseria, violència, hipocresia, corrupció, classisme, catolicisme, manipulació del passat, etc). I això es transmet.

El còmic Atado y bien atado de Rubén Uceda amplia i aprofundeix en la complexitat de la Transició. Sobretot trenca la visió oficial idíl·lica, quasi impecable, que trobem a molts llibres i manuals d’història. Potser en la Transició es va fer el que es va poder, però s’ha de contar sencer el conte, perquè si no la història és incompleta, és a dir una història falsa i interessada.

Atado y bien atado és un còmic dens, amb capítols breus que tracten nombrosos aspectes d’aquella època. Resulta un poc aclaparador perquè la quantitat d’informació i d’estímuls és considerable. Així i tot està organitzat en diversos fils que expliquen l’evolució de la Transició, com per exemple el dels “pretorians” quan parla dels militars o el d'”atado y bien atado” quan parla del rei i els polítics.

CÒMIC. «Què és en realitat el feixisme?» de Kalle Johansson i Lena Berggren

És una meravella. L’editorial Takatuka fa uns mesos va publicar en català el còmic Què és en realitat el feixisme? del dibuixant Kalle Johansson i la historiadora Lena Berggren.

D’entre altres recursos de divulgació semblants aquest còmic destaca perquè manté un to descriptiu molt mesurat. Sovint les explicacions sobre el feixisme esdevenen lliçons morals embafadores, i aquest còmic ho evita magistralment: és pura descripció. Tot això sense fugir de mostrar les conseqüències i els actes cruels que aquesta ideologia porta a terme quan té ocasió.

A més, nombroses imatges que hi apareixen són reproduccions de fotografies reals, cosa que enriqueix molt el còmic i defuig les acusacions de parcialitat. Són fotos de l’època, i punt.

Sens dubte és un còmic perfecte per als joves i és una ajuda boníssima per als professors. Per si fora poc, al final trobem diversos recursos: un epíleg de Lena Berggren on explica les característiques de l’actual feixisme, una breu bibliografia i llista de llibres recomanats i una annex amb la informació de les fotos que s’han utilitzat per a fer el còmic. S’agraeix que es facen coses amb tanta cura. Què és en realitat el feixisme? es llig en un bufit. Encomaneu-ne un a la vostra llibreria favorita. El podreu ensenyar en classe ben devanits.

LLIBRE. «El peón» de Paco Cerdà

El peón de Paco Cerdà és un llibre que segueix el fil d’una partida d’escacs, i està ple d’històries del franquisme i de la Guerra Freda, sovint presentades com a contrapunts, com una mena de moments estel·lars. Els peons són les víctimes i, evidentment, la història els passa per damunt. La partida que és l’eix del llibre és la que els escaquistes Arturo Pomar i Bobby Fischer van jugar l’any 1962, en un campionat a Estocolm.

Cada capítol del llibre és un dels 77 moviments d’aquesta partida i podem reproduir-la en un tauler mentre el llegim; així el llibre interactua amb el lector, passa a ser un joc. Les figures de Pomar i Fischer són molt atractives: ambdós van ser xiquets prodigis; ambdós van esdevenir símbols dels seus països i dels seus règims (Pomar a l’Espanya de la dictadura de Franco / Fischer als Estats Units, líder del bloc capitalista); ambdós tenen partides mítiques: la de Pomar quan tenia 12 anys contra el campió Alekhine, i Fischer amb la seua “immortal” i sobretot la partida contra el campió rus Spassky l’any 1972; per últim, ambdós van acabar relegats.

Llegint aquest llibre te n’adones de la barbaritat de coses que van passar l’any 1962. D’alguna manera això ens fa suposar que cada any, estudiat amb deteniment, pot ser una mina d’arguments. Però és que realment aquest any va estar sembrat: la detenció de Julián Grimau, el famós intercanvi de presoners a un pont de Berlín, el “Contuberni” de Munich, la figura heterodoxa de Dionisio Ridruejo, la crisi dels míssils a Cuba, una conferència de Marcos Ana a Londres, la mort de Diego Martínez Barrio (president de la Segona República a l’exili), l’inici del Concili del Vaticà II, el “happy birthday” de Marilyn Monroe a Kennedy, i més i més coses. Pel que fa als valencians, en aquest any de 1962 va esdevindre la publicació de El País Valenciano i, especialment, de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, però això no apareix al llibre.

Tots aquests fets al voltant de l’any 1962 acompanyen els escacs, amb apunts sobre el paper dels peons en aquest joc: la seua utilitat, els seus moviments, tan humils, sense possibilitat de retrocedir o rectificar, i també la il·lusió quasi impossible d’arribar a coronar i esdevenir dama. En contrapunt amb les altres peces més importants, els peons ens semblen peces sacrificables, quasi prescindibles, víctimes dels interessos d’altres. Són tota una al·legoria vital.