POEMA. «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, i les guerres perdudes

cartell escola pública de tots i per a tots

Porte un dia infame. En primer lloc visc a Alcoi, la capital absoluta del País Valencià de l’Escola Privada Catòlica Concertada, i això es nota, i això és intocable.

En segon lloc treballe a l’Ajuntament i m’he assabentat hui que a partir d’ara hem de fer en castellà els convenis administratius, perquè estem a Espanya, i s’han d’enviar a Madrid, i que “si volem” podem fer-los també en valencià, però que la còpia de veritat és la de castellà, i estem al 2016, i la dictadura va acabar fa quaranta anys, i tanta lluita i tant d’esforç per dignificar el valencià sembla que no serveix de res, que una cosa és el s’ensenya a les escoles (públiques) i una altra és la vida real, la de veritat, i que tot això és, com a mínim, infame.

Parlant amb una companya de la faena, de la “resistència”, de les poques que manté la coherència, m’ha recomanat llegir «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, del seu Llibre de Meravelles (1971), i és impressionant, i és que són tantes les guerres perdudes, tanta ràbia, que per això el compartisc, perquè no estem sols.

 

CRIT I NIT

Consirós cant e planc e plor.
GUILLEM DE BERGUEDÀ

Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra… Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
“ha desaparegut”. I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
I no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra !
Qui va a saber això ! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

DOCUMENTAL. «Gernika, el bombardeo» (26 d’abril de 1937)

Bombardeig de Gernika

Gernika, efectes del bombardeig del 26 d’abril de 1937

 

Hui és 26 d’abril, i les xarxes socials recorden amb puntualitat l’efemèride ignominiosa del bombardeig de la vila basca de Gernika (Biscaia) l’any 1937, per part de l’aviació del bàndol sublevat, durant la Guerra Civil espanyola.

D’entre els materials que s’han compartit m’ha agradat molt un documental que no coneixia i que ha compartit el gran José Manuel Guardia, bon amic, futboler empedreït i professor d’Història a Cabdet (en castellà Caudete).  

El documental es titula «Gernika, el bombardeo», es va presentar l’any 2007, i el guió i direcció és d’Alberto Rojo. Dura 56 minuts, encara que a YouTube hi ha una síntesi molt bona de 7 minuts i mig. Aquest últim vídeo és un recurs molt recomanable per a l’aula, ja siga un 26 d’abril o qualsevol altre dia.

Més informació: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. «La tierra está sorda», de Barricada (2009), sobre la repressió franquista

barricada-2009-la-tierra-esta-sorda

No m’ha fet mai gràcia la música heavy, ni punk, ni res semblant. Massa soroll. Per això ha sigut una sorpresa trobar que el grup Barricada té un treball musical sobre la memòria històrica, sobre la duríssima repressió franquista. Es titula La tierra está sorda, és del 2009, i està molt bé.

Tal com diu la wikipedia:

«A finales de 2009 sacaron su álbum La tierra está sorda, basado en la Guerra Civil Española. Villarreal [el cantant del grup], conmocionado tras la lectura de La voz dormida de Dulce Chacón y movido por su ignorancia sobre la guerra, comenzó a investigar, leyendo mucho, viendo documentales y, sobre todo, entrevistándose con supervivientes del bando perdedor y familiares de las víctimas. El resultado fue un álbum compuesto por un CD con 18 canciones y un libro donde se explica la historia real que hay detrás de cada una de ellas, y en el que colaboran historiadores como Julián Casanova, entre otros.»

Total, que és un treball musical amb moltíssimes possibilitats didàctiques. Per desgràcia no tinc l’àlbum original, amb el llibre annex de 184 pàgines, però a Internet podem trobar totes les cançons, les seues lletres i el documental de 41 minuts “En la memoria”, en el qual es conta l’emotiu viatge dels membres de Barricada a Zafra (Badajoz), el poble de Dulce Chacón, l’autora de La voz dormida. Tinc pendent aquesta lectura.

A més a més també he trobat un exemple d’aplicació didàctica molt digne al bloc Una història.

De tota manera, he de reconéixer que ja fa un temps que coneixia aquest treball: farà cosa d’un any vaig compartir a Historiata la cançó “Los maestros”, en una entrada sobre un text de Luis García Montero, titulat “La Guerra Civil fue la falta de ortografía más grave de la Historia de España”. Si faig aquesta entrada és perquè des d’aleshores tenia l’espineta de compartir l’àlbum complet. A més de “Los maestros” hi ha altres cançons molt colpidores. A mi m’ha agradat molt “Matilde Landa”, i també “Suela de alpargata”, i “Sotanas”…

Ací deixe els diferents recursos:


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Pedra de tartera” de Maria Barbal (1985)

pedra-de-tartera_maria_barbal

Resulta que Pedra de tartera, escrita per Maria Barbal (Tremp, 1949), és una novel·la que ha esdevingut un clàssic modern de la literatura catalana, i jo fins fa uns mesos ni idea. Me l’he llegida en dos nits, és una novel·la breu, de no massa pàgines (159 només) i lletra gran, i els capítols són curts.

Narra en primera persona la vida de la Conxa, una dona nascuda a principis del segle XX a un poble de les muntanyes del Pallars. Amb ella repassarem diversos temes i moments històrics, com la vida quotidiana d’aquests pobles, les tasques agrícoles i ramaderes, les relacions humanes, l’amor i el festeig, les dificultats per portar endavant una família, i també l’arribada de la República el 1931, la Guerra Civil, la repressió durant el franquisme i l’abandó final d’aquests pobles i d’aquest tipus de vida. 

Açò va per gustos: a mi m’agrada molt la literatura de temàtica rural, i si és muntanyenca millor, com per exemple Solitud de Caterina Albert (coneguda pel pseudònim Víctor Català), La lluvia amarilla de Julio Llamazares, o més recentment Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll.

Pedra de tartera s’afig a aquest grup de novel·les que retraten la duresa de la vida del camp, sense bucolisme, en un entorn aspre, on les persones són els principals enemics de les persones. Si bé a mi em sembla que peca d’un cert lirisme i intimisme exagerat, per altra banda és un bon repàs de la vida rural, de la vida de les dones, i de la vida durant bona part del segle XX a Espanya. A més a més el llenguatge és molt ric. Això ha fet que Pedra de tartera haja sigut una lectura típica d’institut, cosa que ha disparat les seues edicions i vendes. Per últim, cal assenyalar que va guanyar el premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil de 1984 i el premi Joan Crexells 1985. 

Enguany, 2015, s’ha celebrat el 30 aniversari i a Catalunya es veu que s’han fet multitud d’homenatges i la resta de parafernàlia. És una excusa tan bona com qualsevol altra per llegir una novel·la que potser no és per a tant, però que està bé, especialment per a iniciar als joves en aquestes històries.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Retrats de l’exili” de Domènec Guansé, la pervivència de la cultura catalana a l’exili

portada_retrats-exili_guanse_domenec

Retrats de l’exili és un llibre amb trenta-quatre articles escrits per Domènec Guansé sobre diverses personalitats catalanes del món de la cultura de la primera meitat del segle XX.

Domènec Guansé (1894-1978) va ser un periodista cultural que va participar en la retirada i va haver d’exiliar-se, primer a França i després a Xile, al final de la Guerra Civil. També va escriure novel·les, obres de teatre, assaigs i biografies, però sobretot va destacar pels seus articles.

Per pura casualitat vaig trobar aquest llibre a la Llibreria Llorens d’Alcoi. Fa unes setmanes vaig passar i Jose, el seu propietari, gran negociant, em va dir “mira allí, han arribat uns llibres nous que igual t’interessen”, i ja està, me’n vaig portar dos, aquest de Guansé i La formació d’una identitat. Una història de Catalunya de Josep Fontana.

Els motius per a llegir el llibre de Guansé per a mi són molt clars: afecta a la Història Contemporània de Catalunya i d’Espanya; sobrevola el tema de la retirada republicana i de l’exili, del que va ser i del que podria haver sigut; ajuda a satisfer un poc la curiositat per la literatura i la cultura catalana; i, per últim, un motiu estètic, aquest llibre està publicat per Adesiara, una editorial que també va editar Devocionari domèstic, un llibre de poemes de Bertolt Brecht que vaig llegir no fa molt i que em va agradar. Per motius no serà.

Abans de llegir-me’l no tenia ni idea de qui era Domènec Guansé, ni tampoc mai havia sigut realment capaç d’entendre el que va suposar per a Catalunya l’exili de tantes i tantes personalitats del món de la cultura al final de la Guerra Civil. Escriptors, periodistes, lingüistes, historiadors, dramaturgs, etc. van haver d’escapar per a evitar la repressió del règim feixista, ultracatòlic, conservador i centralista, del general Franco. Per a la majoria els esperava un exili ple de dificultats, desconnectats i repartits per diferents països d’Europa i d’Amèrica.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MESTRES. “La Guerra Civil fue la falta de ortografía más grave de la Historia de España”, per Luis García Montero

Bernardo Pérez, mestre afusellat a l'inici de la Guerra Civil

Bernardo Pérez, mestre afusellat a l’inici de la Guerra Civil, a Fuentesaúco (Zamora), poc abans de 1936.

 

Vull compartir un text del poeta Luis García Montero, que es troba al llibre Maestros de la República. Los otros santos, los otros mártires de la periodista María Antonia Iglesias (1945-2014).

Aquest llibre és el relat de la vida i la mort d’onze mestres (11) que van ser afusellats pels sublevats contra la República (ja sabeu, per Franco i companyia), per ser mestres i per ser republicans, i sobretot per intentar millorar la vida dels habitants dels pobles on vivien i treballaven. Cada capítol té un pròleg d’un personatge més o menys conegut, del món de la política o de la cultura, com Xosé Manuel Beiras, Santiago Carrillo, Josep Lluís Carod-Rovira, Manuel Vicent, Joaquín Leguina, Javier Cercas o Almudena Grandes. L’últim capítol, dedicat a don José Rodríguez Aniceto, assassinat a El Arahal (Sevilla), on era mestre, està prologat per Luis García Montero. És bellíssim.

De tota manera, en general aquest llibre no m’ha agradat: per a mi és excessivament repetitiu i cau en un efectisme lacrimogen massa evident. Però aquest pròleg de l’últim capítol m’ha encantat i, com he de tornar el llibre al meu germà Amand, he volgut conservar aquest fragment.

Cal tenir en compte que la Segona República va tenir claríssim que l’educació era una ferramenta de canvi social, de modernització d’un país, i que, tal com diu Luis García Montero, “la cultura és el principi de la llibertat”. Per això els defensors dels privilegis i de les desigualtats menyspreen tant l’educació pública, perquè qüestiona el seu poder i les inèrcies socials que els beneficien. Manuel Azaña, gran creador de proclames, el 1935 va dir en un discurs «[…] la escuela es el escudo de la República y el campo de siembra de los republicanos y demócratas de mañana». Quasi res, l’escut de la República. Per això, no busqueu més raons, tants mestres van ser represaliats i van morir a mans dels reaccionaris. Era una qüestió de poder, amb una pàtina d’odi rabiós. Assassinats els mestres, el poble calla i obeeix més fàcilment, perquè es queda sense paraules per a denunciar les injustícies, sense paraules per a somiar i construir un món millor.

He buscat el text de Luis García Montero per Internet i no l’he trobat. Li he enviat un correu demanant-li permís (així, con un par, “Hola Luis…” i tot això). No m’ha contestat encara. Segur que està ocupadíssim. He picat a l’ordinador tot el text perquè vull tenir-lo a mà sempre. Mentre ningú em diga res, ací el tenim. Segur que algun dia podré utilitzar-lo en una classe, per a explicar que “la Guerra Civil va ser la falta d’ortografia més greu de la Història d’Espanya”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “España partida en dos. Breve historia de la guerra civil española” de Julián Casanova (2013), una selecció de textos

portada_julian_casanova_españa_partida_en_dos

No vaig a fer la típica ressenya d’aquest llibre, ni a posar-me a explicar la Guerra Civil, ni a perorar sobre uns i altres. En aquest apunt d’Historiata només vull compartir una selecció personal de textos d’aquesta obra del professor Julián Casanova. Vull compartir-los perquè són útils i clarificadors, i per a tenir-los sempre a mà.

Per a més informació sobre aquest llibre a la xarxa trobareu moltes ressenyes i articles. Jo us propose, per exemple, l’article publicat al diari El País titulat “Breve historia de 839 inacabables días”.

Selecció de textos en pdf (per a imprimir)

 

Índex de textos (en castellà en l’original; la traducció és meua)

CAPÍTOL 1. ESPANYA PARTIDA EN DOS

  1. Per què va haver una Guerra Civil a Espanya?
  2. Per què es va passar de l’eufòria del 1931 a l’odi del 1936?
  3. Què és el “paseo”?
  4. Morts per la repressió

CAPÍTOL 2. GUERRA SANTA I ODI ANTICLERICAL

  1. Vincle tradicional entre l’Església i les classes conservadores
  2. Recolzament de l’Església catòlica al bàndol colpista: la Cruzada
  3. L’Església i els afusellaments
  4. L’anticlericalisme i el “terror roig”

CAPÍTOL 3. UNA GUERRA INTERNACIONAL EN TERRITORI ESPANYOL

  1. La Guerra Civil, protagonista internacional
  2. Per què tanta gent es va sentir compromesa amb la Guerra d’Espanya?
  3. Quants brigadistes internacionals hi van haver?

CAPÍTOL 5. EL NOU ORDRE

  1. Base ideològica del bàndol nacionalista

CAPÍTOL 6. LA GUERRA LLARGA

  1. Una guerra llarga i moderna
  2. Desunió republicana i unió franquista
  3. El final de la guerra i el context internacional

EPÍLEG: PAU INCIVIL

  1. Pau incivil

BIBLIOGRAFIA

Textos

CAPÍTOL 1. ESPANYA PARTIDA EN DOS

  1. Per què va haver una Guerra Civil a Espanya?

“La Guerra Civil es va produir perquè el cop d’Estat militar no va aconseguir en principi el seu objectiu fonamental, apoderar-se del poder i enderrocar al règim republicà, i perquè, al contrari del que va passar amb altres Repúbliques del període, va haver una resistència important i àmplia, militar i civil, enfront a l’intent d’imposar un sistema autoritari. Sense aquesta combinació de colp d’Estat, divisió de forces armades i resistència, mai hagués esdevingut una guerra civil.” (p. 13)

  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. Ovidi Montllor i “L’escola [franquista] de Ribera” (1977)

ovidi_montllor_icona

L’escola de Ribera” és una cançó del cantautor alcoià Ovidi Montllor (1942-1995), publicada al disc “De manars i garrotades” (1977).

Aquesta cançó és un bon recurs per a repassar algunes de les característiques de l’ensenyament tradicional. Es refereix concretament a l’escola franquista, basada en la disciplina, el respecte a l’autoritat i la por al càstig. Característiques que encara de quan en quan podem trobar avui en alguns debats i pràctiques educatives. Repassar la lletra fa feredat.

És un bon exercici pràctic per als alumnes, per a crear empatia i aprendre des de les emocions, i per a conéixer un dels nostres cantautors, amb lletres molt potents. Per a tenir en compte: “El resultat era un, la jugada era perfecta“. Quin creus que era el resultat? I la jugada?

 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Dos taüts negres i dos de blancs” de Pep Coll, una tragèdia rural

dos-tauts-negres-i-dos-de-blancs-pep-coll-2

Feia temps que no m’emocionava tant un llibre. “Dos taüts negres i dos de blancs” és el relat d’una tragèdia rural esdevinguda a la vall de Carreu, al Pallars Jussà, l’any 1943, en la qual van morir assassinats tots els membres d’una família de masovers, el matrimoni i les dos filles, i que va quedar impune.

L’argument de partida ja té el seu interés (assassinats!), però el que fa que aquest llibre siga bellíssim és la manera que té Pep Coll de narrar els fets, i també l’ambientació i els altres temes que hi apareixen. Sense que quasi ens adonem assistim a unes lliçons magistrals d’un munt de coses: la vida a l’interior rural de Catalunya, l’època de la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra, el sistemes de conreu i d’explotació del medi natural tradicionals, i per últim, el progressiu abandó dels pobles i masos més aïllats i la desaparició d’aquest tipus de vida tan difícil i dura.

És fàcil creure que aquest llibre és un tipus d’adaptació catalana de l’obra “A sang freda” de Truman Capote. Amb els meus prejudicis (i pedanteria) jo ho veia així de clar abans de llegir-lo. Però en absolut. “Dos taüts negres i dos de blanc“, per a mi, té molt més en comú amb “Solitud” de Víctor Català, un altre drama rural català, o amb “Viatge al final del fred” de Joan Francesc Mira, una recreació de l’interior de Castelló ambientat en l’època del maquis. Són massa evidents les diferències amb qualsevol èxit literari ianqui o d’on siga. Cal que reivindiquem els nostres autors i paisatges literaris de qualitat.

L’estructura també ens pot enganyar. Tenim dènou capítols i un pròleg i un epíleg de l’autor. Cada capítol està dedicat a un personatge relacionat amb els assassinats. Són com visions parcials que volen arrodonir el fet central. No obstant això, a cada visió parcial també trobem altres informacions relacionades amb l’època i sobretot amb el territori, i solen ser decisives. A més a més també trobem la forta presència de cada personatge, que hem de recordar que estan basats en persones reals. De vegades sembla que estem davant d’un llibre de relats independents, de tan definit que trobes cada protagonista de cada capítol. Però no, el llibre està molt ben travat i les històries desemboquen contínuament en la història principal. Molt abans d’acabar el llibre ja coneixem el final, el possible motiu i la identitat dels assassins, però necessitem saber-ne més, perquè no ens ho acabem de creure. Volem saber com va ser possible tanta tragèdia, i per això Dos taüts negres i dos de blanc enganxa fins el final.

Llegir aquesta novel·la de no-ficció és un exercici de goig literari, però també de commoció. Recorde que Kafka deia que la bona literatura ha de ser com una destral per a trencar el gel del nostre interior.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CURTMETRATGE. “Historia reciente de España for dummies” (2012)

Historia_de_España_Espanya_retroEl blog Los Moñacos té una irreverent “Historia reciente de España for dummies“, molt crítica i divertida que vull reproduir ací pel seu interés. “For dummies” és un barbarisme d’origen anglés que es podria traduir com “per a principiants”.

Aquest vídeo de quasi vint-i-cinc minuts fa un repàs ràpid de la recent Història d’Espanya. Comença el relat en els principis del segle XX, durant l’època del regnat d’Alfons XIII, l’avi de l’actual rei Joan Carles I. Sobretot és molt interessant l’evolució des de la transició fins a l’actualitat, i l’anàlisi inconformista de l’actual crisi econòmica, els seus responsables i les conseqüències socials, polítiques i econòmiques que estem patint.

(Moltes gràcies per la vostra faena, Moñacos)

Com diuen els autors d’aquest blog:

“La información se realiza en un minuto de telediario a golpe de imagen impactante y de verdades consensuadas de los tertulianos. La explicación de la política que las élites dan al vulgo es rápida, simple, chusca y a través del espectáculo; lo contrario significa pérdida de atención, bostezo y zapping inmisericorde.

Vale. Aceptamos el reto de jugar con las mismas armas.”

Aplicació didàctica: val la pena. Junt amb l’article de Josep Fontana “Demasiados retrocesos” aquest vídeo és molt útil per al debat final d’Història d’Espanya, a 4t d’ESO i a 2n de BAT.