LLIBRE. «El peón» de Paco Cerdà

El peón de Paco Cerdà és un llibre que segueix el fil d’una partida d’escacs, i està ple d’històries del franquisme i de la Guerra Freda, sovint presentades com a contrapunts, com una mena de moments estel·lars. Els peons són les víctimes i, evidentment, la història els passa per damunt. La partida que és l’eix del llibre és la que els escaquistes Arturo Pomar i Bobby Fischer van jugar l’any 1962, en un campionat a Estocolm.

Cada capítol del llibre és un dels 77 moviments d’aquesta partida i podem reproduir-la en un tauler mentre el llegim; així el llibre interactua amb el lector, passa a ser un joc. Les figures de Pomar i Fischer són molt atractives: ambdós van ser xiquets prodigis; ambdós van esdevenir símbols dels seus països i dels seus règims (Pomar a l’Espanya de la dictadura de Franco / Fischer als Estats Units, líder del bloc capitalista); ambdós tenen partides mítiques: la de Pomar quan tenia 12 anys contra el campió Alekhine, i Fischer amb la seua “immortal” i sobretot la partida contra el campió rus Spassky l’any 1972; per últim, ambdós van acabar relegats.

Llegint aquest llibre te n’adones de la barbaritat de coses que van passar l’any 1962. D’alguna manera això ens fa suposar que cada any, estudiat amb deteniment, pot ser una mina d’arguments. Però és que realment aquest any va estar sembrat: la detenció de Julián Grimau, el famós intercanvi de presoners a un pont de Berlín, el “Contuberni” de Munich, la figura heterodoxa de Dionisio Ridruejo, la crisi dels míssils a Cuba, una conferència de Marcos Ana a Londres, la mort de Diego Martínez Barrio (president de la Segona República a l’exili), l’inici del Concili del Vaticà II, el “happy birthday” de Marilyn Monroe a Kennedy, i més i més coses. Pel que fa als valencians, en aquest any de 1962 va esdevindre la publicació de El País Valenciano i, especialment, de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, però això no apareix al llibre.

Tots aquests fets al voltant de l’any 1962 acompanyen els escacs, amb apunts sobre el paper dels peons en aquest joc: la seua utilitat, els seus moviments, tan humils, sense possibilitat de retrocedir o rectificar, i també la il·lusió quasi impossible d’arribar a coronar i esdevenir dama. En contrapunt amb les altres peces més importants, els peons ens semblen peces sacrificables, quasi prescindibles, víctimes dels interessos d’altres. Són tota una al·legoria vital. 

Arturo Pomar, a l’esquerra, durant la seua partida amb Bobby Fischer al Campionat Interzonal d’Estocolm en 1962.

M’ha entusiasmat El peón, i va directe a la llista de lectures recomanables per als alumnes. Com tracta alguns episodis i l’ambient de la Guerra Freda es pot llegir en 1r de BAT; com tracta el franquisme és adequat per a 2n de BAT; també, per a alumnes espavilats, es podria recomanar en 4t d’ESO. Si a més a l’alumne/a li agraden i juga als escacs, la recomanació és perfecta.

–

Dos cites:

1. Dionisio Ridruejo:

«A Franco, dice, le mantiene en el poder el miedo a la revisión sangrienta: es un miedo apoyado en la mala conciencia de haber abusado, de haber ido demasiado lejos. Le sostiene también el amplio sindicato de intereses —intereses no sólo económicos sino de poder y comodidad— que él ha cuidado con gran realismo.»

–

2. Perdre

57. ♔b6 ♚d5

«Perder. Parece el simple reverso del triunfo; una de las tres posibilidades que toda vida ofrece al accionar el reloj y comenzar la partida. Ganar es la meta ansiada, puerilmente idealizada, tercamente perseguida, hasta que el tiempo va mostrando que las insípidas y aletargantes tablas —tanto tiempo denostadas, tantas veces ignoradas, apenas consideradas cuando se confunden las dimensiones del teatro con el único argumento de la obra— suelen ser el mejor final para todo jugador. Construidos para la victoria y adaptados para las tablas. Sin embargo, nadie enseña a perder, porque nadie quiere aprender a perder. No hay maestros ni discípulos con vocación de Poulidor, cargado con sus ocho podios de cajón bajo, polvoriento Sísifo en París, sin haber vestido un solo día el maillot amarillo que todas han querido para ti, simpático perdedor sin laurel ni himno en los labios, rostro épico de la tragedia admirada en los demás, de la poesía dulzona sobre la debacle ajena, de tan peligroso solaz, de tan falso deleite. A perder solo enseña la vida, maestra única en instruir acerca del supremo valor de unas tablas a tiempo. Frías, inútiles; más plácidas, analgésicas.»

–

Un vídeo sobre Arturo Pomar:

–