LLIBRE. «Costras», ossos i més ossos de la repressió a Espanya

Si teniu ocasió llegiu el llibre Costras. España hurga en sus heridas de la periodista polonesa Katarzyna Kobylarczyk, tant si sou professors o alumnes o només addictes a les bones històries. És un reportatge farcit de memòries sobre la repressió que hi va haver a Espanya durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Fa feredat, i mira que ja és una història coneguda i tenim a l’abast nombrosos recursos. No és un llibre d’història, sí d’històries, a partir d’entrevistes fetes per l’autora i de testimonis publicats en altres llibres. Més que una investigació és una síntesi divulgativa molt ben feta, amb el toc emotiu sota control. És un llibre de no ficció molt recomanable. Va guanyar el premi Ryszard Kapuscinski de Reportatge Literari 2020.

Costras està estructurat en quatre parts, com quatre reportatges llargs. En la primera part visitem una caterva de fosses, a partir de les vivències de familiars i associacions que busquen els seus desapareguts. La segona part és el relat de com es va fer el “Valle de los Caídos” i tot el que va implicar. La tercera part és la més breu però és tremendament colpidora, sobre els republicans internats en els camps de concentració nazis, especialment en Mauthausen i Gusen. D’aquells morts només queda el seu nom i els records. L’última part és ben curiosa perquè explica els homenatges als morts del bàndol sublevat, centrat sobretot a Paracuellos del Jarama i a Pamplona, un recordatori que servia per a legitimar el règim franquista i que té un difícil encaix en l’actual democràcia. 

Una cosa bona d’aquest llibre és que parla de temes conflictius de l’Estat espanyol des d’un punt de vista estranger. No dona res per sabut, ha d’explicar des de zero qui eren els generals Sanjurjo i Mola, o descriu el Valle de los Caídos per a lectors que segurament no han vist mai ni una imatge. Això dóna una sensació de transparència un poc inquietant. És com si ens ho estiguera explicant un extraterrestre, només descrivint el que veu. Com l’autora és una periodista polonesa va poder entrevistar persones tan diferents com el metge forense Francisco Etxeberría o el prior del Valle de los Caídos. Un periodista o un historiador espanyol hagueren tingut més dificultats. Recorde que això també li va passar a l’historiador britànic Roland Fraser, el qual va poder entrevistar en els anys 70 del segle passat multitud de testimonis per a poder escriure la seua obra magna Blood of Spain, un dels millors llibres sobre la Guerra Civil i que ací es va titular Recuérdalo tú, recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española. Per a algunes coses podem canviar la dita: de fora vindran… i ens ho explicaran.

Compartisc el prefaci. És una meravella: tot coses, tot números.

MATEMÀTIQUES

L’esquelet d’una persona adulta està format per 206 ossos. Després de la Guerra Civil que es va produir a Espanya entre 1936 i 1939, la terra va arribar a acumular almenys 103 milions d’ossos. Pertanyien a mig milió de persones. La quantitat d’ossos podria ser fins i tot més gran, perquè els esquelets dels nens i dels adolescents tenen més ossos que els dels adults.

61 milions 800 mil ossos pertanyien a soldats. Van morir 300 mil. Tenint en compte que l’esquelet d’un home adult (independentment de si lluita al bàndol dels republicans o dels nacionals) pesa 16 quilos de mitjana, el pes total d’aquests ossos és de 4.800 tones.

41 milions 200 mil ossos pertanyien a civils. Dos-centes mil persones van ser sepultades per les repressions polítiques. En alguns moments de la guerra, les pèrdues en els fronts, entre els soldats, eren inferiors en nombre a les víctimes civils del terror. En els camps, en els pous, baix els murs dels cementeris dels nacionals (després se’ls anomenarà franquistes), es van trobar no menys de 26 milions 800 ossos que pertanyien a unes 130 mil persones. No menys. O com a molt, unes poques menys, tenint en compte que, en el cos d’un adolescent, alguns anatomistes compten no 206 ossos, sinó 356. El terror republicà, anomenat terror roig, va deixar al seu pas més de 10 milions 300 ossos (50 mil esquelets): 1.407.392 d’aquests ossos van pertànyer en vida a 6.832 capellans, frares i monges.

De tots aquests ossos, els que estan més deteriorats són els cranis. Si es pogueren comptar, segurament arribaríem a més de 150 mil cranis amb un forat per un tir en la templa.

I encara hauríem d’afegir a aquesta xifra els 20 mil cranis dels republicans que van ser afusellats després de la guerra.

No se sap quants ossos humans van arribar a esmicolar els bombardejos. Són esquelets incomplets o que pràcticament no existeixen. En d’altres, s’entreveuen les marques de la fam. Encara que no se sap quantes persones van morir en les presons després de la guerra per la malnutrició i les malalties, un bon antropòleg seria capaç d’assenyalar sense dificultat les empremtes que la fam ha deixat en els ossos.

Espanya va perdre també 103 milions d’ossos més. Mig milió de persones que pensaven que les seues cendres reposarien el terra espanyola van acabar emigrant. Algunes van tornar, els ossos de la resta descansen en els cementeris de França, d’Argentina o de la Unió Soviètica.

Francisco Franco va guanyar la guerra. El Caudillo va governar el país durant els 36 anys següents. Va morir el 1975, i els seus 206 ossos van ser soterrats en el Valle de los Caídos (no sense polèmica), on ja jeien uns 12 milions d’ossos.

Les primeres eleccions lliures no es van celebrar a Espanya fins 1977. Unes eleccions que van donar pas a la transición i a la monarquia parlamentària. En aquell moment es va acordar que allò millor era oblidar el passat. No remoure la munió d’ossos. No furgar en les velles ferides.

(Traducció meua)

–

Més informació

• Programa de ràdio Radiogramas de RNE, “Costras, Katarzyna Kobylarczyk“, 13-06-2022, 53 minuts

–

Advertisement