MAUTHAUSEN. Un còmic, un documental i un llibre imprescindibles

Mauthausen té la trista fama de ser el camp de concentració alemany on més republicans espanyols van morir assassinats o per les condicions infrahumanes que van patir allí.

Des de desembre de 1940 fins a l’alliberament del camp el maig de 1945 van parar allí uns 9300 republicans espanyols, dels quals un 5500 no van sobreviure, uns dos terços del total. No era pròpiament un camp d’extermini, però si va ser un camp que tenia la classificació III, la més alta, on els presos estaven destinats a morir per extenuació i fam.

Sobre la història d’aquest camp hi ha nombrosos materials i recursos per a veure-ho en classe. Jo n’he triat tres: un còmic, un documental recent i un llibre que em sembla que no té el suficient reconeixement. Els presente breument:

–

LLIBRE. «Vida d’un esclau americà explicada per ell mateix» de Frederick Douglass (original de 1845)

Per una alegre casualitat m’ha arribat a les mans Vida d’un esclau americà explicada per ell mateix, de Frederick Douglass, un relat magnífic que també serveix per a l’estudi de la història i per a les classes de valors.

Tal com diu el títol, es tracta d’una narració en primera persona. Explica la vida de l’autor, un esclau negre des que va nàixer fins que es va escapar a un estat no esclavista i va aconseguir la llibertat. Les penalitats i misèries del sistema esclavista són contínues, així com la violència i la por, però també hi ha moments d’esperança i de fortalesa.

La història de Frederick Douglass es va publicar el 1845 i acaba bé (el típic «happy end» ), però manté un punt amarg perquè l’esclavitud encara continuava ben viva als estats del sud dels Estats Units. Va ser un llibre circumstancial, per a fer propaganda de l’abolicionisme, i ara és un testimoni ben interessant d’aquella explotació humana. Evidentment també ens ajuda a conéixer l’origen de la desigualtat i el racisme actual, i els motius històrics de la lluita per la igualtat als Estats Units. Posa en perspectiva fets històrics estructurals, de llarga durada, com la violència social i policial contra la població negra en eixe país.

El llibre de Douglass és llig molt bé, com una novel·la d’aventures, plena de fets i d’exemples d’explotació, i amb el motiu recurrent de l’ànsia de llibertat de l’autor. Com a barbaritats extremes explica dos assassinats de negres que va veure, amb total impunitat per als seus amos, i els càstigs corporals són habituals, un fet quotidià, una cosa «normal». 

LLIBRE. «El diari de la Renia» de Renia Spiegel, una adolescent assassinada pels nazis

El diari de la Renia és un testimoni de la jove Renia Spiegel que va morir assassinada pels nazis als 18 anys. La van trobar amagada amb els pares del seu nóvio, quan els alemanys estaven buidant el gueto de Przemyśl, a Polònia, i els van baixar al carrer i els van pegar un tir. La història és impactant. A més, el subtítol que ha posat l’editorial Quaderns Crema és un ganxo perfecte: L’Holocaust a través dels ulls d’una adolescent. Per si fora poc en alguns mitjans de comunicació parlen d’ella com l'”Anna Frank polonesa”.

Tot apunta a ser una lectura recomanable: nazis i una adolescent contant la seua vida, i amb un final dramàtic. És el còctel perfecte per a tractar la violència de l’extrema dreta i l’empatia amb els alumnes. Però alguna cosa no funciona, i evidentment no és culpa de l’autora, una jove d’entre 15 i 18 anys. Per a començar el llibre té unes 350 pàgines (amb els alumnes més de 100 o 150 és complicat). Però sobretot el que passa és que el testimoni és una adolescent, i no li podem exigir qualitat literària a una jove que comença la vida. És una xica com qualsevol de les nostres alumnes: nerviosa, feliç, o no, exagerada.

Així, la lectura d’aquest diari es fa repetitiva, amb anotacions banals sobre les seues companyes, amb suspicàcies i baralles a tothora. Sovint Renia escriu poemes, però això tampoc ajuda gaire. També apareix contínuament el tema dels xics (que si em vol, que si no em vol…), i l’enamorament amb Zygmunt, el qual serà el seu nóvio i sortosament sobreviurà a l’Holocaust i salvarà el diari. De la guerra hi ha poques dades i superficials. Sí que mostra l’angoixa pel que passarà i la pena per no estar amb sa mare, però el diari sobretot destaca la seua vida social i els seus sentiments íntims, com qualsevol diari d’una adolescent. Però…

POEMA. «In memoriam» de Gabriel Ferrater, records de la guerra i més

Gabriel Ferrater (1922-1972)

 

Com si fos un record de joventut, «In memoriam» de Gabriel Ferrater, publicat el 1960 a Da nuces pueris, és un poema extraordinari. A més de les seues qualitats literàries, es pot llegir per a repassar alguns aspectes de la Guerra Civil: la violència, la repressió, la divisió política a la zona republicana, la vida quotidiana a la rereguarda i especialment la por, que és potser el motiu central d’aquest poema.

He d’admetre que no coneixia aquest poema fins fa pocs dies, quan un company, Enric Iborra, professor de llengua i literatura i autor del blog La serp blanca, me’l va recomanar. Mai és tard.

El poema és llarg, amb 352 versos, decasíl·labs regulars, i té diverses parts. Enric Blanes, autor d’Un fres de móres negres, un blog dedicat en exclusiva a Gabriel Ferrater, en veu cinc:

«Arriscant en l’esquema, “In memoriam” es deixa dividir en cinc parts, com cinc actes, de dos paràgrafs cadascun:

1. 1. Versos 1-33 i 34-72: l’inici de la guerra i la por de la tardor de 1936
   2. Versos 73-107 i 108-156: les putes i el robar (la bicicleta mig presa mig llogada i l’incident amb el comitè) – El primer bombardeig de Reus és de l’estiu de 1937
   3. Versos 157-185 i 186-218: pispar eslips a can Subietes i l’assassinat del senyor Subietes
   4. Versos 219-253 i 254-314: l’Oliva i l’incident del concert
   5. Versos 315-341 i 341-350: el vespre de Bordeus i la reflexió final sobre la por.»

Una cosa que crida l’atenció d’aquest poema és que sembla un relat en prosa. Segons Salvador Oliva: «la novetat més visible de la poesia narrativa de Ferrater, en relació a la tradició catalana, consisteix a presentar un discurs aparentment despullat de figures retòriques, que [ … ], semblen donar a aquesta poesia narrativa la falsa aparença del discurs en prosa.» (Veure «La mètrica d’In memoriam, de Gabriel Ferrater», en pdf)

Sense més, ací el poema:

RELAT. «Les masies tràgiques» de Prudenci Bertrana (1911)

Prudenci Bertrana (1867-1941)

 

Prudenci Bertrana fou un escriptor català que va viure a cavall entre el segle XIX i el segle XX. És conegut sobretot per la seua novel·la breu Josafat, ambientada en la catedral de Girona, una lectura típica per a estudiants, popular per les escenes passionals i sexuals que conté.

Bertrana està considerat un autor del modernisme literari, un estil que destaca per les descripcions de paisatges i per arguments on està present la lluita de l’individu contra els condicionants de la gent i de l’ambient. Dins d’aquest estil hi ha un corrent ruralista molt marcat que a Catalunya va tenir diversos autors amb obres significatives.

Potser l’obra més coneguda d’aquest estil és Solitud de Caterina Albert, publicada el 1904, coneguda també l’autora pel seu pseudònim masculí Víctor Català. Solitud és una de les meues novel·les favorites. Altres obres que he llegit i he ressenyat a Historiata han estat:  Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1901), Les multituds del mateix autor (1906, amb el magnífic relat «La verema de la por»), La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagés (1912), o la extraordinària La tragèdia de cal Pere Llarg d’Eduard Girbal Jaume (1923).

Em faltava llegir Proses bàrbares, un conjunt de relats ruralistes que Prudenci Bertrana va publicar el 1911. Em vaig comprar fa uns mesos la primera edició per uns 8 euros, envellida però encara digna. Una cosa que crida l’atenció de seguida és la llengua: clar, encara no seguia la normativa fabriana, i és molt viva, plena d’expressions i formes orals. Llegir aquesta obra, i desxifrar-la, ha sigut molt divertit.

Proses bàrbares conté tretze relats, a partir d’anècdotes i experiències personals de l’autor. Per exemple: «Primera visió» conta la impressió que li va causar la primera volta que va veure les muntanyes; «Dick» és un relat emotiu sobre el seu gos, company d’excursions; «Les llars d’hostal» és un retrat de personatges que es reuneixen al voltant del foc d’un hostal rural de carretera. Però el que més m’ha agradat ha sigut «Les masies tràgiques», tant que l’he picat per a compartir-lo.

Per als que ens agrada la muntanya, quan fem les excursions, és normal trobar-se cases abandonades en llocs impensats, sovint cases miserables, lluny de tot, mig ensorrades, obertes als dotors. Aquest relat és una descripció bellíssima i tristíssima d’aquestes cases rurals de muntanya.

–