LLIBRE. El patriotisme de «Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa» de Cristòfol Despuig (1557)

Llibres ens porten a llibres i així va ser com vaig arribar a l’obra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Despuig. Escrit el 1557, però sense imprimir fins el 1877, és un llibre singular perquè és molt patriòtic. En ell trobem una defensa aferrissada de Catalunya i de la Corona d’Aragó, i una crítica a l’hegemonia i l’uniformisme dels castellans, que ja es feia de sentir.

L’obra s’estructura en sis col·loquis o converses que fan tres personatges, mentre passegen per la ciutat de Tortosa i vora l’Ebre. Només un dels col·loquis el faran en una cambra interior, perquè parlaran d’assumptes polítics delicats i s’estimen més ser prudents. Els protagonistes es diuen Lívio, Fabio i don Pedro. El primer és un cavaller tortosí, culte, vehement i crític. El segon, Fabio, és un ciutadà de Tortosa, més conformista. Don Pedro, el tercer, és un cavaller valencià de camí a Barcelona, tranquil i conciliador.

Vaig saber d’aquesta obra perquè apareixia citada en la introducció d’Enric Iborra a la primera part de la Crònica de Beuter (ací la meua ressenya). Em va picar la curiositat perquè deia el següent: «Durant el segle XVI, però, les lletres catalanes van produir almenys una obra que va tractar de contrarestar vigorosament la ideologia castellanista segregada pels historiadors al servei de la monarquia: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig.» Això havia de llegir-ho.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Amèrica endins» de Lourdes Toledo i una presentació mínima amb 2 persones

Farà poc més de dos mesos, el passat 2 d’octubre, la periodista i mestra Lourdes Toledo va presentar el seu llibre Amèrica endins a la llibreria Detroit d’Alcoi. Moltes persones van posar un “m’agrada” a la convocatòria, però a l’hora de la veritat només estava l’autora, el poeta alcoià Manel Rodríguez Castelló (que s’encarregava de la presentació) i dos persones com a assistents: un professor d’anglés de l’institut de Batoi i jo. La cosa pintava malament. Allí estàvem els quatre, una tafarrada de cadires buides i un bon pilot d’exemplars del llibre que es presentava. Aleshores, Manel, sense perdre la serenitat, va començar l’acte com si hi hagueren 20, 50 o 100 persones, i va fer la seua presentació (podeu llegir-la en el seu blog, amb el títol: Aventures i tribulacions d’una valenciana als Estats Units d’Amèrica). Tot seguit, va ser el torn de l’autora.

Va ser una presentació mínima per la quantitat de públic, però ben completa i entretinguda perquè Manel i Lourdes li van posar ganes. Sobretot Lourdes, que va parlar a doll, i ens va explicar moltíssimes històries sobre les seues experiències als Estats Units, i també sobre l’origen i el procés d’escriptura del llibre.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España» de Manuel Chaves Nogales (1937), un llibre contra l’equidistància

A sangre y fuego és un llibre amb 9 relats ambientats en la Guerra Civil espanyola. El seu autor és el periodista sevillà Manuel Chaves Nogales (1897-1944), que es definia a sí mateix com un «pequeño burgués liberal, ciudadano de una república democrática y parlamentaria». Per coses de l’exili el llibre és va publicar per primera volta a Xile, l’any 1937, i va restar oblidat fins que es va recuperar i reeditar 60 anys després.

Quan va esclatar la guerra Chaves Nogales vivia a Madrid i era director del diari Ahora. En novembre de 1936, quan el govern de la República va abandonar la capital, es va exiliar a París. El fets que explica en aquest llibre estan extrets de la realitat, del que va veure i va sentir dir, i del que li va arribar en l’exili francés. En aquella època d’extrems Chaves Nogales era un moderat, un liberal, i sabia que podien afusellar-lo en qualsevol dels dos bàndols. Com diu en el pròleg: «mi única y humilde verdad era un odio insuperable a la estupidez y la crueldad». El pròleg, impactant, es pot llegir sencer en aquest enllaç

Escriu A sangre y fuego amb la impressió dels primers mesos de la Guerra Civil, sense saber que duraria dos anys més. La seua visió és pessimista. És molt lúcid i diu que és una guerra que ningú guanyarà, perquè després de tanta violència dona igual qui la guanye, i que és una guerra molt condicionada per la política internacional (ja sabeu, la pugna entre feixisme i comunisme, i amb les democràcies poregoses). Guanye qui guanye, per a ell, el resultat serà «un gobierno dictatorial que con las armas en la mano obligará a los españoles a trabajar desesperadamente y a pasar hambre sin rechistar durante veinte años, hasta que hayamos pagado la guerra. Rojo o blanco, capitán del ejército o comisario político, fascista o comunista, probablemente ninguna de las dos cosas, o ambas a la vez, el cómitre que nos hará remar a latigazos hasta salir de esta galerna ha de ser igualmente cruel e inhumano.»

Els protagonistes dels relats són agressors i víctimes, dels dos bàndols, amb covards i valents, intel·ligents i estúpids, il·lusionats i neguitosos. Però sobretot destaca l’estupidesa i l’enorme crueltat. Són relats molt ben escrits, i contagien una mena de sensació sòrdida cap a la Guerra Civil. Ve a ser un canyaret, un fer la mà, un desastre, i amb moltíssim dolor i mort. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Poemes» de K. P. Kavafis, traduïts per Carles Riba

Sens dubte: Poemes de Kavafis publicat per l’editorial Cal·lígraf és el millor llibre que llegit durant l’estiu passat. Dels 154 poemes canònics d’aquest autor grec, el llibre recull els 66 poemes que Carles Riba va traduir. També hi ha un pròleg i unes notes complementàries finals d’Eusebi Ayensa, que són com un segon llibre, i permeten traure el màxim de suc a cada poema. S’ha de llegir amb dos marcapàgines.

Bona part dels poemes de Kavafis estan ambientats en la història de Grècia, sobretot en l’època hel·lenística (els regnes hel·lènics posteriors a Alexandre Magne), i en menor mesura en el baix Imperi romà i en l’època bizantina. M’han cridat l’atenció els poemes dedicats a l’emperador Julià l’Apòstata (361-363 dC), molt crítics i negatius. Es veu que Kavafis era creient i no suportava la idea d’un emperador que volia tornar al paganisme. Siga com siga, els seus poemes històrics són un goig per a qualsevol historiador.

Kavafis sobretot és conegut gràcies al seu poema «Ítaca», que Lluís Llach va adaptar i va musicar. Quan jo era jovenet m’encantava i me’l sabia de memòria. De tant popular que n’és ha esdevingut un poema fossilitzat, típic en lectures d’institut o d’autoajuda. De fet, l’any passat me’l vaig trobar en una activitat de recuperació de l’assignatura de Valors de 2n d’ESO a Valls (l’Alt Camp), juntament amb «Palabras para Julia» de José Agustín Goytisolo i «Si» («If») de Rudyard Kipling. Aquest llibre permet superar aquesta visió tan reduïda.

Els poemes de Kavafis es poden agrupar temàticament en tres conjunts: els eròtics, els existencials i els històrics. Carles Riba en va seleccionar aquells que més li van agradar, va descartar-ne alguns per massa eròtics i d’altres que tenien una visió massa pessimista de la vida. Per això no va traduir el magnífic poema «Troians», ni «Un vell» (d’aquest últim Lluís Llach va fer la cançó «A la taverna del mar»).

Hi ha més aspectes interessants (Ulisses, Egipte, sexe, homosexualitat, vellesa, decadència, hel·lenisme, els poemes inèdits, la traducció de Carles Riba, etc.), però ho deixe estar perquè qualsevol explicació al capdavall és un mal resum. És un llibre que val la pena.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. ¿Feia falta l’epíleg de «Bearn» de Llorenç Villalonga?

La novel·la Bearn o la sala de les nines és un dels clàssics més reconeguts de la literatura catalana del segle XX. Per a l’estudi de la història és útil perquè apareixen diversos fets i aspectes del segle XIX: el rei Ferran VII, el Trienni Liberal, la reina Isabel II, el carlins, la França del Segon Imperi, la Prússia de Bismarck i la guerra francoprussiana, o Roma i el Papat.

També apareixen algunes característiques dels nous temps, com la decadència de la vella aristocràcia terratinent, els nous polítics liberals, o el conflicte entre l’Església i els pensadors il·lustrats (i els seus llibres). Per a un historiador aquesta novel·la és una festa del XIX.

L’argument és conegut: Bearn són les memòries de don Toni de Bearn, narrades per Joan Mayol, capellà i segurament fill il·legítim seu. La primera part, «Sota la influència de Faust», se centra en la passió que sent don Toni per dona Xima, neboda seua, amb qui anirà a passar una temporada al París de Napoleó III, sense la seua dona, amb l’escàndol que açò provoca. La segona part, «La pau regna a Bearn» és un retorn a la vida familiar, potser no tant animada com l’altra vida, però molt més plàcida, i feliç.

Enmig de tot açò està la figura de don Toni, un vell aristòcrata, escèptic, lector de llibres «impius» de la Il·lustració (Voltaire i companyia), enamorat de França, ple de contradiccions, però tolerant, i amb una gran capacitat per a analitzar el present que li ha tocat viure.

És inevitable comparar aquesta novel·la amb El guepard (en italià Il Gattopardo) de Tomasi di Lampedusa (ací la meua ressenya). La de Villalonga és va publicar en castellà en 1956 i va passar sense pena ni glòria. En català la va publicar Club Editor el 1961, mentre que la de Lampedusa és del 1958. Ambdues, cadascuna a la seua manera, són un rèquiem dedicat a la vella aristocràcia rural, com un comiat emotiu, però no idealitzat. La de Villalonga està ambientada a Mallorca; la de Lampedusa, a Sicília. La relació entre ambdues continua perquè Villalonga va traduir Il Gattopardo al català, obra que, segons Joan Fuster «ofereix curiosíssimes coincidències amb Bearn».

Un dels motius per llegir aquesta novel·la, per a mi, ha estat que el professor de literatura Tomàs Llopis, ja jubilat, la reivindicava tothora en les seues memòries Contra les aules. Això em va animar a tenir-la en la llista d’imprescindibles, i li estic agraït per la seua insistència. Em costa imaginar com s’ho faria per a llegir-la en classe. El fet és que que uns llibres ens porten a altres, sense fi.

L’única cosa que trobe que grinyola de Bearn és l’epíleg. De veritat feia falta? Em vaig llegir la novel·la aquest estiu, entusiasmat, passant son. El final de la segona part em va deixar ben satisfet, però… l’epíleg em va enfonsar en la misèria. El cas és que en la primera edició no hi apareixia i va ser en la segona edició, de l’any 1965, quan Villalonga el va afegir. Per a mi, tota la serenitat aristocràtica, escèptica i il·lustrada que et transmet la novel·la es desfà en les últimes deu pàgines. No vull contar res més i per això no m’allargue. Trobe que és un clàssic que es llig molt bé, que m’agradaria tornar-lo a llegir i a rellegir, però evitant-me la decepció del final «final». De vegades és millor deixar algunes coses com estaven, i Bearn està molt bé però la sala de les nines tampoc és per a tant.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »