LLIBRE. «Clarissa» d’Stefan Zweig, sobre les altres vides

Com que han retardat les oposicions m’he posat a llegir el que vull, i no el que dec, sense gaire remordiments. No obstant això, aquests dies de confinament, tan estranys, el temps s’esgola ràpidament i tinc la sensació que no avance res. D’entre el poc que he pogut acabar ha estat la novel·la breu Clarissa d’Stefan Zweig, i quina felicitat.

Clarissa és una novel·la sobre la vida d’una jove austríaca, amb una infantesa difícil, que s’enamora d’un socialista francés durant un congrés de pedagogia a Suïssa, dies abans de començar la Primera Guerra Mundial. Viuran unes setmanes molt felices però acabaran separant-se. Clarissa està embarassada, i malgrat els seus dubtes tindrà el fill d’un «enemic». Un problema afegit és que és òrfena de mare de naixement, i el seu pare és un maniàtic oficial de l’exèrcit austríac, amb poquíssima capacitat d’empatia. A més a més la guerra fa camí, el seu germà mori en el front i ella treballa d’infermera durant els mesos inicials. Per a amagar la seua situació es casa amb un soldat que ha ingressat a l’hospital, i que es fa passar per boig per a no tornar a les trinxeres.

És un relat amb uns protagonistes esclafats pels esdeveniments, ple de decepcions. Amb la contínua sensació d’enyorar les altres vides que hauríem pogut tenir i que mai no tindrem. És a dir, la típica insatisfacció vital.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POEMA. «Fuga de mort» de Paul Celan, sobre Auschwitz

El 27 de gener és el dia dedicat al record a les víctimes de l’Holocaust. D’entre tots els materials que hi ha per a veure-ho en classe, un recurs que a mi m’agrada molt és el poema «Fuga de mort» de Paul Celan (1920-1970).

Aquest poema conté moltes referències sobre la vida (i la mort) en un camp de concentració: la sopa aigualida (“negra llet”), el cabell daurat i el cabell cendrós, els xiulets, els mastins, les tombes a l’aire…

FUGA DE MORT

Negra llet de l’alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d’un xiulet fa venir els seus mastins
d’un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret

crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltres

i vosaltres continueu tocant per a la dansa

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps

Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre d’Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s’hi jeu estret.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d’Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d’Alemanya el seu ull és blau
t’encerta amb bala de plom t’encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l’aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d’Alemanya

el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith

 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. El patriotisme de «Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa» de Cristòfol Despuig (1557)

Llibres ens porten a llibres i així va ser com vaig arribar a l’obra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Despuig. Escrit el 1557, però sense imprimir fins el 1877, és un llibre singular perquè és molt patriòtic. En ell trobem una defensa aferrissada de Catalunya i de la Corona d’Aragó, i una crítica a l’hegemonia i l’uniformisme dels castellans, que ja es feia de sentir.

L’obra s’estructura en sis col·loquis o converses que fan tres personatges, mentre passegen per la ciutat de Tortosa i vora l’Ebre. Només un dels col·loquis el faran en una cambra interior, perquè parlaran d’assumptes polítics delicats i s’estimen més ser prudents. Els protagonistes es diuen Lívio, Fabio i don Pedro. El primer és un cavaller tortosí, culte, vehement i crític. El segon, Fabio, és un ciutadà de Tortosa, més conformista. Don Pedro, el tercer, és un cavaller valencià de camí a Barcelona, tranquil i conciliador.

Vaig saber d’aquesta obra perquè apareixia citada en la introducció d’Enric Iborra a la primera part de la Crònica de Beuter (ací la meua ressenya). Em va picar la curiositat perquè deia el següent: «Durant el segle XVI, però, les lletres catalanes van produir almenys una obra que va tractar de contrarestar vigorosament la ideologia castellanista segregada pels historiadors al servei de la monarquia: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig.» Això havia de llegir-ho.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Amèrica endins» de Lourdes Toledo i una presentació mínima amb 2 persones

Farà poc més de dos mesos, el passat 2 d’octubre, la periodista i mestra Lourdes Toledo va presentar el seu llibre Amèrica endins a la llibreria Detroit d’Alcoi. Moltes persones van posar un “m’agrada” a la convocatòria, però a l’hora de la veritat només estava l’autora, el poeta alcoià Manel Rodríguez Castelló (que s’encarregava de la presentació) i dos persones com a assistents: un professor d’anglés de l’institut de Batoi i jo. La cosa pintava malament. Allí estàvem els quatre, una tafarrada de cadires buides i un bon pilot d’exemplars del llibre que es presentava. Aleshores, Manel, sense perdre la serenitat, va començar l’acte com si hi hagueren 20, 50 o 100 persones, i va fer la seua presentació (podeu llegir-la en el seu blog, amb el títol: Aventures i tribulacions d’una valenciana als Estats Units d’Amèrica). Tot seguit, va ser el torn de l’autora.

Va ser una presentació mínima per la quantitat de públic, però ben completa i entretinguda perquè Manel i Lourdes li van posar ganes. Sobretot Lourdes, que va parlar a doll, i ens va explicar moltíssimes històries sobre les seues experiències als Estats Units, i també sobre l’origen i el procés d’escriptura del llibre.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España» de Manuel Chaves Nogales (1937), un llibre contra l’equidistància

A sangre y fuego és un llibre amb 9 relats ambientats en la Guerra Civil espanyola. El seu autor és el periodista sevillà Manuel Chaves Nogales (1897-1944), que es definia a sí mateix com un «pequeño burgués liberal, ciudadano de una república democrática y parlamentaria». Per coses de l’exili el llibre és va publicar per primera volta a Xile, l’any 1937, i va restar oblidat fins que es va recuperar i reeditar 60 anys després.

Quan va esclatar la guerra Chaves Nogales vivia a Madrid i era director del diari Ahora. En novembre de 1936, quan el govern de la República va abandonar la capital, es va exiliar a París. El fets que explica en aquest llibre estan extrets de la realitat, del que va veure i va sentir dir, i del que li va arribar en l’exili francés. En aquella època d’extrems Chaves Nogales era un moderat, un liberal, i sabia que podien afusellar-lo en qualsevol dels dos bàndols. Com diu en el pròleg: «mi única y humilde verdad era un odio insuperable a la estupidez y la crueldad». El pròleg, impactant, es pot llegir sencer en aquest enllaç

Escriu A sangre y fuego amb la impressió dels primers mesos de la Guerra Civil, sense saber que duraria dos anys més. La seua visió és pessimista. És molt lúcid i diu que és una guerra que ningú guanyarà, perquè després de tanta violència dona igual qui la guanye, i que és una guerra molt condicionada per la política internacional (ja sabeu, la pugna entre feixisme i comunisme, i amb les democràcies poregoses). Guanye qui guanye, per a ell, el resultat serà «un gobierno dictatorial que con las armas en la mano obligará a los españoles a trabajar desesperadamente y a pasar hambre sin rechistar durante veinte años, hasta que hayamos pagado la guerra. Rojo o blanco, capitán del ejército o comisario político, fascista o comunista, probablemente ninguna de las dos cosas, o ambas a la vez, el cómitre que nos hará remar a latigazos hasta salir de esta galerna ha de ser igualmente cruel e inhumano.»

Els protagonistes dels relats són agressors i víctimes, dels dos bàndols, amb covards i valents, intel·ligents i estúpids, il·lusionats i neguitosos. Però sobretot destaca l’estupidesa i l’enorme crueltat. Són relats molt ben escrits, i contagien una mena de sensació sòrdida cap a la Guerra Civil. Ve a ser un canyaret, un fer la mà, un desastre, i amb moltíssim dolor i mort. Llegeix la resta d’aquesta entrada »