LITERATURA. Sueca i el curs de literatura universal d’Enric Iborra

Entre gener i març he assistit a un curs de literatura universal que ha impartit Enric Iborra. Enric és professor de valencià a l’IES Lluís Vives de València i autor de llibres sobre literatura com Un son profund o La literatura recordada, i també escriu regularment al seu blog La serp blanca.

El curs es feia dimecres per la vesprada, a l’antiga casa de Joan Fuster, a Sueca, actualment un museu i un espai dedicat a la seua figura i a tota una època. Han sigut 7 sessions. Tenia l’inconvenient de la distància, uns 100 km, però no se m’ha fet massa pesat. Anar a aquest curs ha sigut com unes petites vacances entre setmana.

Em vaig apuntar perquè soc seguidor del blog d’Enric Iborra, fa temps que m’agrada molt el que escriu i especialment el seu to didàctic, ben dissimulat, gens embafador. No el coneixia personalment, però fa uns anys que estem en contacte per correu (des que vaig fer una breu ressenya sobre Un son profund) i tenia ganes de «desvirtualitzar-lo». No defrauda. És pur nervi parlant, relacionant conceptes, ampliant idees, contant anècdotes, destacant aspectes que no són evidents, dessacralitzant la literatura. El primer dia ens van donar un dossier de textos literaris, molt ben triats, i en cada sessió llegíem uns quants per a il·lustrar alguna explicació. També vam veure alguns vídeos. Em fa l’efecte que amb ell la literatura esdevé un joc, una excusa per a pensar-nos, i alhora divertir-nos, fins i tot quan el que llegim incomoda un poc.

A més a més, com el curs estava dirigit a professors de secundària de vegades feia algunes referències a les classes i als alumnes, i això a tots els professors ens agrada moltíssim. És una mena de «vendetta».

El curs estava plantejat com un tot. Tal com diu Enric en un apunt del seu blog sobre aquest curs: «M’he basat en una concepció de la literatura universal com un ordre simultani: tan contemporanis són Homer i Tolstoi, com Pla i Flaubert, des del moment que tots els podem llegir en el moment actual. Més que una panoràmica cronològica, he volgut presentar una xarxa de motius fonamentals que relliguen la literatura universal.»

Anuncis

LECTURA. Publiquem una ressenya sobre «Pedra de tartera»

Igual que vam fer el mes passat amb La plaça del diamant, aquest mes de març sis alumnes de 4t d’ESO A s’han oferit voluntaris per a publicar una ressenya conjunta sobre Pedra de tartera, la novel·la més coneguda de Maria Barbal.

Aquest mes l’hem publicada en quatre mitjans de comunicació de la comarca: en els periòdics quinzenals El Gratis i Comarcal.net (només en paper), en la revista mensual de Cocentaina El Comtat (enllaç al pdf, pàgina 26) i en el mitjà digital Aramultimèdia (enllaç al web).

Per si de cas els enllaços es trenquen amb el temps, compartisc la ressenya ací també:

LLIBRE. Quinze contes del «Decameró» de Giovanni Boccaccio, i la bestialitat de Nastagio degli Onesti

El Decameró és una obra molt coneguda de la literatura italiana medieval. Està formada per cent contes, explicats en deu dies per deu joves de Florència, per a passar l’estona mentre es refugien en una finca de camp, per a evitar la Pesta Negra que està assolant la ciutat. El seu autor és Giovanni Boccaccio i participa com a narrador omniscient i afegeix una conclusió encantadora, una mena de captatio benevolentiae. No cal explicar massa aquest llibre: és famós per les seues històries eròtiques, però també trobem d’amor cortesà, d’enganys i fins i tot moralistes.

L’editorial 3i4 va publicar fa un temps un llibret amb una selecció de quinze contes del Decameró, que es llig molt bé. D’entre les històries seleccionades estan algunes populars com la de Masetto i el convent de monges, o la de Peronella i la gerra, ambdues molt sensuals. Havia llegides unes quantes en castellà quan era jovenet, en un llibre de mon pare, i recorde que vam parlar d’ell i me’l va recomanar, i que a ma mare no li va fer massa gràcia.

LECTURA. Tres alumnes publiquen una ressenya de «La plaça del Diamant»

Estic devanit perquè tres alumnes meues de 2n de BAT s’han animat a publicar una breu ressenya en la revista comarcal El Comtat, de Cocentaina. És sobre La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, la novel·la que vam llegir en classe d’Història d’Espanya durant el primer trimestre del curs.

Aquesta activitat m’abellia molt, i em sembla que algunes alumnes l’han aprofitada. Tots van haver de presentar una ressenya, i farà un mes vaig demanar en classe voluntaris per publicar-la. Van eixir aquestes tres alumnes: Cinthia Alvado, Carla Palací i Elena Carbonell. Jo només he fet la introducció, les valoracions són d’elles, i recomane llegir-les perquè valen la pena.

Per cert, si voleu veure la llista de lectures que he encomanat aquest curs podeu consultar-les en aquest enllaç (lectures 2018-2019). En 2n de BAT ara mateix estem amb Réquiem por un campesino español de Ramón J. Sender.

Com la revista El Comtat no té els seus articles publicats en Internet (increïble, però cert), compartisc ací la ressenya, per si algú vol llegir-la. També, per si voleu veure la pàgina de la revista, ací teniu la teniu escanejada, en pdf: “Llegim història, llegim la plaça del Diamant“.

–

Llegim història, llegim “La plaça del Diamant”

AUTORES: Cinthia Alvado, Elena Carbonell i Carla Palací, alumnes de 2n de BAT, i Roderic Ortiz, professor d’història de l’IES Pare Arques, Cocentaina.

ARTICLE

LLIBRE. «Els vençuts» de Xavier Benguerel (1969)

Els vençuts és una novel·la basada en fets reals, sobre la retirada republicana cap a França al final de la Guerra Civil, i sobre la vida a l’interior dels camps de concentració on les autoritats franceses van tancar a bona part dels refugiats republicans. Més de 200.000, que es diu prompte. Els camps més famosos i més grans van ser els de les platges d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i El Bacarès, tots a la Catalunya Nord.

El motiu de parlar d’aquest llibre és perquè dissabte passat, 26 de gener, va fer 80 anys de l’entrada de l’exèrcit sublevat a Barcelona durant la Guerra Civil (26-1-1939). La part bona de les efemèrides (que en definitiva només són casualitats numèriques) és que s’aprofiten per a recordar episodis del passat. En aquest cas, a Catalunya Ràdio, al programa El suplement, van fer un reportatge de mitja hora des d’un refugi antiaeri de Barcelona, amb un historiador i amb Maria Bohigas, editora del Club Editor.

Maria va posar la nota literària, i va recomanar tres llibres: Rua de captius de Francesc Grau Viader, El vent i la nit de Joan Sales (el seu avi i cofundador de Club Editor) i especialment Els vençuts de Xavier Benguerel (l’altre cofundador). Dels tres només he llegit Els vençuts, fa dos estius.

L’origen del llibre són les pròpies vivències de l’autor i de la seua novel·la Els fugitius, publicada el 1956, on explica la retirada des del punt de vista d’un grapat d’intel·lectuals que fugen de Barcelona a la frontera francesa amb un bibliobús de la Generalitat. El 1969 Benguerel refarà aquesta novel·la i li afegirà una segona part titulada La fam i les fúries, centrada en l’episodi dels camps de concentració francesos adés esmentats, en concret el de Sant Cebrià (Saint Cyprien per als francesos).

És un relat duríssim, amb un temps pausat que resulta inquietant. L’angoixa és contínua i compartida amb els protagonistes, un no saber què passarà. Apareixen alguns personatges històrics reals com Pompeu Fabra o el president Lluís Companys. Ambdós, serens i animosos, però amb la processó per dins. La presència de Companys és corprenedora, d’una manera quasi banal, repartint tabac, i parlant amb uns i altres abans de passar la ratlla. Sabent el que li va passar fa ganes de cridar-li que no es quede a França. Respecte a Pompeu Fabra, amb una vida dedicada a la llengua i a la cultura, veure’l exiliar-se al final de la seua vida produeix una pena enorme. 

Potser aquest llibre es pot recomanar en classe, posar-lo en les llistes de lectures voluntàries, parlar d’ell en el moment adient, i potser algun alumne o alumna amb un interés especial pel tema ho agafe al vol. Però no el veig per a fer-lo llegir obligatòriament. És una mania que tinc, hi ha llibres que no vull que acaben com una lectura d’institut més. Sí que em veig comentant algun fragment en classe, per a il·lustrar i ampliar aquesta història. Els més majorets, no teniu excusa. 

Tot seguit, per a fer-se una idea, vaig a compartir un fragments i després trobareu una galeria de fotografies. Al final del tot, per als insaciables, he posat uns enllaços a recursos relacionats.

–