LLIBRE. «El Pati Maleït» d’Ivo Andric (1954), subratllat a Cocentaina

Era un misteri però ja sé per què en l’aparador de novetats de la biblioteca de Cocentaina hi ha llibres subratllats. Solen ser llibres que m’atrauen molt i que de vegades agafe en préstec. Llibres en català, publicats recentment, d’autors i editorials no massa conegudes. El misteri és que estan subratllats, encara que ningú els haja agafat abans que jo. Millor dit estan corregits, plens de símbols de corrector, amb la proposta de millora al marge, sempre en llapis.

El fet és que el divendres passat vaig baixar a aquesta biblioteca amb els xiquets. El meu Joan necessitava un llibre sobre el cos humà (en vam trobar un de magnífic). En l’aparador de novetats estava El Pati Maleït d’Ivo Andric i Els dies maleïts d’un tal Ivan Aleksèievitx Bunin, aquest últim sobre la Revolució Soviètica. Els vaig agafar i sí, estaven plens de correccions i jo era el primer que els agafava en préstec. Qui ho havia fet? Li vaig preguntar a la bibliotecària i em va contar divertida que hi havia un xicon que els donava a la biblioteca regularment. Puc constatar que fa anys que ho fa. No em vaig atrevir a preguntar-li res més sobre ell. Com la bibliotecària i jo ja tenim una edat un “xicon” igual pot tenir vint que cinquanta anys. El cas és que és una persona que viu a Cocentaina o prop, que compra llibres no massa comercials, els llig, s’entreté corregint-los i temps després els dona a la biblioteca, i té un gust meravellós. 

De llibres així, corregits, que recorde ara mateix m’he llegit Tsili, història d’una vida d’Aharon Appelfeld o Les nits blanques de Dostoievski. Ara acabe de llegir-me el de El Pati Maleït d’Ivo Drina. Segons la contraportada del llibre “els escriptors serbis van escollir El Pati Maleït com la seva millor novel·la del segle XX”, i encara que sé que això és un reclam publicitari no em vaig poder resistir. És una novel·la breu, poc més de cent pàgines, sobre un monjo de Bòsnia, fra Petar, que passa un any per error en una presó d’Istanbul que la gent anomena El Pati Maleït. Està ambientada en l’època final de l’Imperi turc. Apareixeran diversos personatges, cadascun amb el seu caràcter i el seu relat. 

A més de fra Petar, destaquen sobretot tres personatges: Karadjoz, el director de la presó, un ésser repulsiu i amable per igual; Haim, un xarraire i fussador molt pesat però gràcies al qual coneixem alguns detalls importants; per últim, Camil, un jove tancat en el seu món d’estudis històrics, inútil per a la vida real a causa de la seua innocència. 

Anuncis

LLIBRE. «La vida i la mort d’en Jordi Fraginals» de Josep Pous i Pagès (1912)

Alguns del millors moments de l’estiu passat els vaig passar llegint la novel·la La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès. És un clàssic, un clàssic del Modernisme i de la narrativa rural, però reconec que no el coneixia fins fa poc. L’he llegit en un exemplar de la col·lecció MOLC (“Les millors obres de la literatura catalana”), la de les tapes grogues. El vaig agafar de la biblioteca de Cocentaina, un lloc molt recomanable, i m’ha agradat tant aquest llibre que he acabat comprant-me’l, de segona mà, en la mateixa edició. 

Publicada el 1912, és l’obra més famosa de Pous i Pagès. És una novel·la sobre una vida, la del jove Jordi Fraginals que vol fer el seu propi camí. Per aconseguir-ho ha de vèncer nombrosos obstacles. El seu pare volia que fos capellà, però ell no té cap vocació i acabarà fugint del seminari. És el relat típic, i molt positiu, sobre la defensa de la força de la voluntat i de la dignitat de l’individu, una lluita contra les tradicions i les rutines. Aquestes idees solen provocar conflictes perquè qüestionen les convencions socials i la preeminència dels poderosos. En classe d’Història parlem contínuament d’aquest tipus de conflictes, per exemple amb els progressistes i els conservadors, i tots els que vulgueu afegir.

És una novel·la que m’agradaria tornar a llegir en uns anys. Té algunes escenes memorables. Vull compartir uns fragments que m’han agradat molt:

LLIBRE. «La tragèdia de cal Pere Llarg» d’Eduard Girbal Jaume (1923)

Per fi m’he llegit La tragèdia de cal Pere Llarg, una novel·la escandalosa i bellíssima per igual. Vaig saber d’ella pel blog La serp blanca d’Enric Iborra, que la recomana sense parar, i fa bé.

Encara que es va publicar el 1923 sol englobar-se dins del ruralisme, un corrent literari que va donar obres com Solitud de Caterina Albert o Els sots feréstecs de Raimon Casellas. Ambientada en una remota i esquerpa terra de masos, entre les comarques del Bages, la Segarra i el Solsonès, explica la història de la família de cal Pere Llarg, en especial de Peret i de la seua esposa Custòdia, una dona amb un caràcter molt fort i casada contra la seua voluntat.

Des de l’inici les relacions són turmentoses, al matrimoni i amb la família i els veïns. L’acció es desenvolupa a un llogaret rural auster i de vida molt dura, dels típics que la gent de ciutat solem considerar idíl·lic però que per als seus habitants podia arribar a ser un infern claustrofòbic. Es creu que està inspirat en Salo, un petitíssim poble de la comarca del Bages, on Girbal Jaume va passar uns estius. Però no tot és camp, també hi ha molta acció i viatges, i a la novel·la apareixen altres llocs com Solsona, Barcelona, Manresa, Montserrat o Girona.

De Barcelona, per exemple, fa molta gràcia quan es troben davant de la Casa Milà, i Girbal Jaume reprodueix la impressió negativa que va provocar aquest edifici en el seu temps:

RELAT. «La verema de la por» de Raimon Casellas (1906)

Raimon Casellas (1855-1910)

 

Al llibre Narrativa de Raimon Casellas, després de la novel·la Els sots feréstecs que vaig comentar ahir es troba Les multituds. Aquesta obra es va publicar el 1906 i conté onze relats breus. Tots ells tenen com a fil conductor la massa humana, la multitud, com a protagonista d’actes destrellatats o fins i tot cruels. Perquè com diu el mateix Casellas «cal notar que els homes muden d’esperit tan bon punt formen munió».

El primer relat es titula Dia de sentència i és molt impactant, sobre una execució pública amb el garrot vil. He vist que aquest relat es troba en el recull que ha publicat l’editorial Males Herbes titulat Savis, bojos i difunts, amb vint-i-cinc textos vinculats a l’estil del decadentisme. M’agradaria firar-me’l perquè té un pinta estupenda.

No obstant això, el relat que a mi més m’ha agradat ha estat Les veremes de la por. Explica l’impacte que provoquen en un poble unes colles itinerants de veremadors morts de fam. Tota l’acció esdevé en una vesprada i una nit, però la tensió, la intranquil·litat, la por, el terror en definitiva que pateixen els vilatans està molt ben detallat pas a pas. És un text amb un caràcter social molt marcat, que es pot utilitzar en classe per a il·lustrar la desigualtat i la pobresa que hi havia als nostres camps fins ben entrat el segle XX. A més a més està molt ben escrit.

LLIBRE. «Els sots feréstecs» de Raimon Casellas (1901)

Fa temps que tenia ganes de llegir la novel·la Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1855-1910). Hi ha una edició recent de butxaca publicada per Edicions de 1984, però jo me l’he llegida en el volum Narrativa, publicat el 1982, dins de la col·lecció de «Les millors obres de la literatura catalana» (MOLC), amb les típiques tapes grogues. A més d’aquesta novel·la breu de l’any 1901 també trobem els llibres de relats Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909). El meu volum és de segona mà, comprat en el web Todocolección, baratíssim.

Els sots feréstecs conta la història de mossèn Llàtzer, un capellà que va a parar a una remota contrada rural, entre muntanyes, al Vallès Oriental, per la zona del Figueró i Montmany, i que prompte es topa amb l’hostilitat dels feligresos de la seua parròquia. L’ambient és claustrofòbic, la natura es presenta inhòspita, no trobarem cap idealització bucòlica, la pobresa arriba a nivells de subsistència, no hi ha bellesa, tot sembla trencat i brut, i pertot arreu hi ha tristesa i sobretot sordidesa. És un relat sobre la confrontació entre les bones intencions del capellà i la ignorància i la passivitat dels pagesos, o més simple encara, entre el bé i el mal. El cas és que aquest tipus de literatura m’encanta.

Resulta que entre els estils del modernisme, el decadentisme i el noucentisme literari que estava a tocar, entre els segles XIX i XX, a Catalunya van sorgir un grup d’escriptors que van escriure novel·les i relats breus amb arguments prou bèsties. Com que estaven ambientats en pobles, masos i muntanyes els trobem etiquetats com «narrativa rural» o «ruralisme». La veritat és que tenen una prosa exagerada, massa elaborada, amb personatges un poc caricaturescs. Segons Joan Fuster, a la seua obra Literatura catalana contemporània, estaven inspirats en l’estil del realisme i el naturalisme decimonònic, si bé a la seua època ja es veien un poc anacrònics. Seguint a Fuster, aquesta novel·la rural patia d’una deformació: «deformació que consistí a abandonar-se a la descripció en detriment de la narració». Més avant: «la ploma del novel·lista [ruralista], amb una desmesurada fruïció, cedeix la temptació de descriure el marc natural de les escenes: la rudesa o la grandiositat del paisatge, la minúcia de la rutina, l’espectacle exòtic, ─exòtic, és clar, per al previsible lector ciutadà i de vegades fins i tot per al mateix escriptor─, són objecte d’inventari atent i demorat. La narració pròpiament dita se’n ressentia.»