TEXT. «El darrer enterrament turc a Réthimno»

Al llibre Crònica d’una ciutat de Pandelís Prevelakis hi ha una discreta nota a peu de pàgina que conté una història molt tràgica: la del darrer enterrament turc a la ciutat de Réthimno, a la costa nord de l’illa de Creta. 

Explica un fet que va passar l’any 1923, quan es va produir un intercanvi forçat de poblacions entre Turquia i Grècia. Aquest moviment de poblacions es va acordar en el Tractat de Lausana, el qual va posar fi a la Guerra greco-turca (1919-1922), que va ser una derrota humiliant per als grecs. Per aquest tractat la gran majoria dels turcs que habitaven en territori grec van haver d’anar a Turquia i a l’inrevés, els grecs que vivien en territori turc van haver d’assentar-se dins de les fronteres de Grècia. Va afectar al voltant de mig milió de turcs i un milió i mig de grecs. El resultat va ser un gran ressentiment entre els dos països i també una major homogeneïtat ètnica i religiosa en aquests països. Però en aquell moment fou un drama, una solució dràstica planificada des de despatxos diplomàtics, que va fer que poblacions senceres hagueren d’abandonar les seues cases i terres i emigrar per força.

Pandelís Prevelakis, escriptor grec nascut el 1909, va evocar l’època de la seua infantesa i joventut a la petita ciutat de Réthimno, en la costa nord de Creta, en la seua obra Crònica d’una ciutat. Els lectors en català tenim la sort que aquest llibre està traduït per Eusebi Ayensa, reconegut hel·lenista i que, entre altres coses, va editar fa uns anys la meravella dels Poemes de Kavafis a l’editorial Cal·lígraf. Tot són indicis positius. Crònica d’una ciutat és un llibret molt bonic, ple d’històries, carregat de nostàlgia, amb anècdotes molt entretingudes, però també amb episodis tan colpidors com el de l’expulsió dels turcs cretencs.

Compartisc la nota que es troba a la pàgina 102. És la reproducció d’un article publicat en un periòdic, que conté part del discurs que va fer Prevelakis el 1977, amb motiu del quaranté aniversari de la publicació de Crònica d’una ciutat, titulat «El darrer enterrament turc a Réthimno»:

«Els vaixells que van arribar per endur-se els musulmans  estaven ancorats a mitja milla davant de Réthimno des de feia tres dies i tres nits. Van carregar els homes, les dones i els nens amb tots els seus bagatges i van omplir a vessar les bodegues i les cobertes, tant que no hi cabia ni una agulla, fins que, en rebre l’ordre de salpar, van llevar àncores i van fer sonar tres cops la sirena. Els cristians esguardaven des de terra aquell ramat de gent colpit per l’infortuni i el planyien. L’espectacle els va fer recular per un moment segles enrere, a l’època de les mítiques emigracions de pobles sencers. De sobte, però, alguna cosa va fer que un dels vaixells es quedés aturat, com petrificat. Es disposava a salpar —així ho donava entenent el fum que sortia de la xemeneia—, però allí estava, sense moure’s ni un pam. Van fer baixar una barca i un home a dins va començar a remar cap al port. A mesura que s’hi acostava, els cristians començaren a distingir una dona turca, amb el rostre tapat amb el vel, que duia damunt dels genolls un nadó, talment la Mare de Déu amb l’Infant a l’Epitafi. No els costà gaire adonar-se que el nadó havia mort en el vaixell. El capità estava disposat a llençar el cadàver a l’aigua amb un llast als peus, tal com estipula la normativa que regeix la vida marinera, però la mare, agenollada davant seu, li va suplicar desconsoladament que no ho fes, de manera que el capità li va concedir el favor d’anar a enterrar-lo a terra ferma. Així doncs, la dona turca desembarca amb el nadó mort en braços. La capitania del port, que n’estava informada, la deixa passar. Com que duu el rostre cobert, ningú no sap qui és, però quan s’apropa a la seva casa solitària, alguns la reconeixen i de boca en boca va corrent la veu que la vídua de Khassanis ha perdut el seu únic fill i que ara ha desembarcat per enterrar-lo, després de guarnir-lo convenientment a casa. Moltes dones cristianes del barri hi acudeixen a correcuita per fer-li costat, per plorar amb ella i per colpir-se el pit. A una d’elles, la vídua de Khassanis li encarrega que vagi cada dia a la tomba del seu fill i que tingui encesa la llar de foc a casa seva durant nou dies i nou nits, tal com estableixen els preceptes de la religió musulmana. La dona, senyant-se, li promet que així ho farà. Quina altra cosa podia fer? Coneix prou bé la seva religió. Llavors, agafen l’infant, embolcallat amb un llençol net que ha dut una altra veïna, i el porten a enterrar a Mezària, al cementeri musulmà. Però quin sentit té parlar de cementiri musulmà o cristià, quan la mort d’aquella criatura els havia unit per sempre! Les dones cristianes obren una fossa a terra, hi dipositen amb cura la despulla, la cobreixen de terra, hi basteixen al damunt un petit túmul i acomiaden l’infant, que enfila així el camí cap a la vida eterna. La mare s’esgarrapa les galtes mentre les dones cristianes es persignen. Com un cor, posen enmig seu aquella dona, que semblava una morta en vida, i l’acompanyen fins al moll. Allí li besen els ulls xops de llàgrimes i li prometen un cop més que tindran cura de l’infant com si fos el seu fill. De fet, han començat ja a estimar la innocent criatura, que ha pagat un preu tan alt per l’odi dels adults i el cos de la qual es consumirà ara en terra estrangera, una terra que en altre temps havia estat també la seva.»

–

ROMA. Alguns llibres sobre Roma

La ciutat de Roma i la seua història em fascina des de ben jove, com a tanta gent. Fa anys que llibre que veig sobre Roma, llibre que compre (o demane a la biblioteca pública). Per a poder visitar-la durant la carrera em vaig enrolar en unes excavacions arqueològiques a Itàlia amb un professor peculiar. També vam visitar Florència i altres llocs, però Roma era el meu objectiu. Era agost de 1995 i recorde que la nit d’abans no podia dormir. Tenia 19 anys. Després, durant tres anys vaig anar unes quantes voltes més, i més tard amb la meua dona quan festejàvem. Ara tocarà anar amb els fills.

Fer una llista de llibres sobre Roma és impossible. Sembla que tots els lletraferits que han passat per allí han publicat les seues impressions. Malgrat això vull compartir una breu llista d’alguns dels llibres que tinc i que he llegit sobre “la meua ciutat”. És una llista desordenada.

1. Història de Roma d’Indro Montanelli. Comence per la gènesi, pel llibre que em va marcar quan era jovenet. Malgrat les reserves que em provoca l’autor continua sent una aproximació molt entretinguda a la Història de Roma. Però no t’has de quedar només en ell. Montanelli i el tabac es poden deixar. Done fe. El vaig ressenyar fa temps: si voleu saber-ne més seguiu l‘enllaç.

2. Historias de Roma d’Enric González. Un llibret molt bonic. La visió d’un corresponsal de premsa que va viure i treballar fa uns vint anys a Roma. Trobes multitud d’anècdotes que trenquen la solemnitat dels típics llocs turístics. També parla molt de menjar i de raconets quasi desconeguts (ara ja no). Si tens pressa és un bon llibre.

3. Roma i nosaltres de Josep Vicent Boira. M’ho vaig passar en gran apuntant tots els llocs que Roma té relacionats amb la Corona d’Aragó. Bona part són de l’època dels Borja, al segle XV, però també podem trobar la petjada dels austriacistes exiliats, de pintors com Mariano Fortuny o capellans com mossèn Junyent. Pot arribar a aclaparar tanta làpida i tanta església, però es llig amb interés. És una altra manera de veure Roma, la nostra Roma.

4. SPQR. Imaginarios contemporáneos en torno a la antigua Roma de Tono Vizcaíno. No puc, no he pogut acabar-lo. He intentar llegir-lo diverses voltes però se’m cau de les mans. Tampoc m’ajuda l’edició tan atrevida i els tipus de lletra. Té molt bona pinta i reflexiona sobre la visió actual que tenim de la ciutat i la seua història, un tema que m’interessa moltíssim, però no sé què em passa que no puc… No obstant això, el tinc pendent i per això parle d’ell. Potser algun dia me’l puga llegir en dos vesprades, qui sap?

5. Roma. Imatges de la memòria de Josep Picó. Editat per Afers. És una joia per a qualsevol enamorat de Roma, de la història i d’Itàlia. Josep Picó ha sigut professor de Sociologia i en aquest llibre fa un recorregut per la Roma moderna i l’antiga, i per la política contemporània i la vida cultural italianes, en especial de la segona meitat del segle XX. Sobretot és un llibre útil perquè ajuda a entendre com s’ha fet la ciutat viva que veiem actualment (el centre i la perifèria) i no només el decorat superficial per als turistes. És un dels llibres sobre Roma que més m’han agradat. La lletra és gran i té fotografies en color (gràcies).

6. Un cafè a Roma de Josep Maria Fonalleras. L’últim que he llegit fins ara. Un llibret també molt bonic. Sembla el llibre que qualsevol visitant recurrent de Roma podria escriure (si poguera, clar). No és el relat d’un especialista ni les memòries d’algú que va viure allí. Només és una declaració d’amor a una ciutat que Fonalleras ha visitat diverses voltes en els últims quaranta anys. Ell mateix reconeix que si sumara tots els dies que ha passat a Roma no li eixirien més cinc o sis mesos. Malgrat això Un cafè a Roma és un text molt suggestiu, ple de racons que ara mateix vull visitar, o tornar a visitar. Me’ls he apuntat.

LLIBRE. Uns fragments de «L’eternitat enamorada», el dietari quasi pòstum de Josep Igual

Josep Igual va ser un escriptor i músic de Benicarló que va faltar l’any 2021. Vivia a Amposta, a les Terres de l’Ebre, un territori a cavall entre “lo Regne” i el Principat. Era un autor d’això que en diuen els màrgens, la perifèria, poc conegut. Va escriure poesia, narrativa i dietaris. L’any 2019 va guanyar el Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig per L’eternitat enamorada. Notes d’un diari 2016-2017. Fa anys me’l vaig trobar a Twitter per una casualitat afortunada i vaig començar a seguir-lo. No era estrident i m’interessava el que compartia. Li agradava molt Joan Fuster, entre d’altres. Vaig lamentar la seua mort i tenia pendent llegir el seu últim dietari.

L’eternitat enamorada no defrauda, té apunts molt bonics: amb aforismes intercalats, alguns fragments plens de lirisme, excursions, la faena de músic itinerant, observacions quotidianes, també sobre la política i el país (recordem que els anys 2016 i 2017 el procés estava en el seu punt àlgid), comentaris sobre autors/es que admirava (sovint perquè havien faltat, com una necrològica), la companyia del seu gos… Sense data, només apunts, un assaig obert, lliure, personal, engrescador, com ha de ser.

No vull repetir el que ja està dit. Per a saber més d’aquest dietari i de Josep Igual recomane un article bellíssim de Xavier Aliaga que va publicar en El Temps en setembre del 2020 titulat “Declaració d’amor etern al dietarisme“.

Sí que vull compartir uns quants fragments per a que vegeu de què estic parlant:

* * *

Necessita poc adob, l’esperança, per a enfilar-se ufanosa. Així de fràgils i volubles som.

* * *

Escrivim contra el temps, sabent que és impossible cap mínim guany. Escriure és, tant si es vol com si es dissimula, ensenyar els plomalls, i que un o altre s’ofenga per qualsevol raó, desraó o insospitada interpretació conscientment o inconscientment esbiaixada. Necessitem escriure; i escriure és escriure, i avall, que fa baixada. Escriure, pensar a escriure, fer la carta a la família híbrida que l’atzar ens ha donat. Agafar l’anguila d’una intuïda per la cua, ficant la mà nua al bassal fosc. Les paraules no aturen res, no regiren cap mecanisme fonamental del món, però ens permeten intentar l’articulació d’un cert ordre davant el corrent fugaç. Pensant escrivim, i escrivint podem arribar a comprendre una mica, o comprendre que no comprenem prou —que ja és suficient resultat. Aqueixa és l’aposta, aqueix és el pacte. Costa la pell i no, no garanteix cap resultat. Però ens hi posem, hi tornem. Contra el temps, amb el temps, a destemps, compassats, descompassats, que tot s’esdevé en la seriositat de no deixar de jugar, potser guanyant, de tard en tard, en destreses i fondàries.

LLIBRE. «Azucre», la història dels esclaus gallecs

És molt bèstia la història dels gallecs que van ser contractats a mitjan segle XIX per a treballar en plantacions de canya de sucre a Cuba. El llibre Azucre de Bibiana Candia és un relat literari molt emotiu d’aquests fets.

La cosa va anar així: l’any 1853 hi havia molts esclaus negres a Cuba però era menester més mà d’obra i la compra d’esclaus començava a no ser rentable. Un potentat gallec va contractar més de 1700 joves gallecs per a treballar en l’illa. Semblava que les condicions eren bones: trasllat pagat, roba, temps d’aclimatació, faena a canvi d’un salari, un contracte per a cinc anys i el retorn a Galícia també pagat. La realitat va ser terrible: la faena era molt penosa, amb jornades llarguíssimes, poc menjar, el salari era quatre voltes més baix que el que cobrava un negre alliberat, patien malalties tropicals, els habitatges eren infames i també rebien càstigs personals si no complien amb la faena. Més de tres-cents d’aquests joves van morir en els primers mesos. Alguns van escapar i es van refugiar en les muntanyes, on vivien esclaus negres fugats i es van convertir en “cimarrones blancos”. Uns pocs van poder enviar cartes a casa i van contar la situació que patien. Es va produir un escàndol i els contractats al final van ser alliberats de les seues condicions, però el promotor de l’empresa, Urbano Feijóo de Sotomayor, va quedar impune del cas, no va ser processat i fins i tot va aplegar a ser diputat diverses voltes.

Azucre és una novel·la breu que relata aquests fets a partir de les experiències d’un grup de joves gallecs que van anar en el primer vaixell. Hi ha tres parts: la primera és el recorregut dels joves des dels seus pobles de Galícia fins al port de la Corunya; la segona és la travessia per l’Atlàntic, com si foren una càrrega de mercaderies; la tercera es localitza a Cuba, on els reben les autoritats amb solemnitat i en poc temps descobreixen el seu destí.

LLIBRE. Un imprescindible: «Els darrers dies de la Catalunya republicana» d’Antoni Rovira i Virgili

Els darrers dies de la Catalunya republicana és un document extraordinari que explica la retirada dels republicans a França, al final de la Guerra Civil, en l’hivern de 1939, fugint de la violència del bàndol feixista per a evitar les represàlies. L’autor és el periodista, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), un representant destacat de la cultura catalana del primer terç del segle XX, polític durant la Segona República i president del Parlament de Catalunya a l’exili.

Aquest llibre, amb la forma de dietari, combina magistralment el diari personal, la crònica periodística i l’assaig històric. El seu subtítol és Memòries de l’èxode català. Hi ha fragments molt emotius i em sembla que complementa molt bé la novel·la Els vençuts de Xavier Benguerel (ací la meua ressenya). 

Me l’he llegit en l’edició de butxaca que va publicar el diari Avui el 1989, en dos volums petits amb la lletra encara més petita. El vaig comprar de segona mà perquè per desgràcia està descatalogat. Ha tingut cinc edicions: la de Buenos Aires el 1940, la de l’editorial Curial el 1976, la de l’Avui el 1989, la de Proa de 1999 i la de l’editorial A contravent el 2013 —l’editorial del president de la Generalitat Quim Torra—, reeditat a partir d’un verkami. Estan tardant en tornar-lo a editar.

Vull compartir uns fragments que m’han colpit i que potser podré utilitzar en classe. Per cert, acabe de recordar que encara no he anat al Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera. S’acumula la faena.

Textos de Les darreres hores de la Catalunya republicana

1. Paraules preliminars

«L’orgull d’ésser català culmina, per a un escriptor, en l’orgull d’escriure en català.»

2. Carretera de la costa

«Quan passem per les viles del Maresme comprovem que la vida s’hi descabdella normalment; la gent conversa amb aire tranquil, com si la guerra i els seus dolors, l’enemic i les seves amenaces fossin molt lluny en el temps i en l’espai. L’únic detall anormal que notem és el dels carros que van amunt plens i curullats de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va; cada renglera de carros és una vila que es buida. (…) La nit passada vam veure, entre les ombres, la retirada d’un exèrcit. Ara veiem, en la claror del dia radiant, l’èxode d’un poble.»