LLIBRE. «14» de Jean Echenoz, sobre la Primera Guerra Mundial

En uns dies començarem la Primera Guerra Mundial en 1r de BAT. Fa unes setmanes vaig llegir la novel·la 14 de Jean Echenoz. Per a una pila de crítics és una obra mestra i li dediquen elogis molt fervents, però a mi no m’ha agradat. El motiu? M’ha semblat una lectura massa simple, massa típica, massa “lectura d’institut”. Però que quede clar, és una opinió, la meua.

El que sí que passa és que no m’agrada recomanar als alumnes una lectura que a mi no em satisfà, ho trobe deshonest, o almenys fals. Sobretot quan conec altres llibres que recomanaria amb tota l’alegria del món, com La Gran Guerra de Marc Ferro, Res nou al front de l’oest d’Erich Maria Remarque (descatalogat en català; en castellà en Edhasa amb el títol Sin novedad en el frente), i fins i tot Adéu a les armes d’Ernest Hemingway. Ja que estem parlant de llibres, acabe de recordar que tinc pendent La belleza y el dolor en la batalla, del suec Peter Englund.

Tornant a Echenoz, he de confessar que no havia llegit res d’ell abans. 14 me l’ha deixada Alfred Boluda, un company de l’IES Ribera de Xàtiva. Quan Alfred va treballar a Ontinyent aquest llibre era una lectura que tenien els alumnes de 1r de BAT. Evidentment té elements útils per a l’estudi de la Història: alguna descripció de la mobilització militar, de les trinxeres, la sang, i un poc, poquíssim, la rereguarda. Però per a mi li falta el context (qui lluita? per què? on?), i més rereguarda, i si de cas més ràbia, i sobra la història romàntica, amb una tensió entre dos xics i una xica que té molt d’aire a la pel·lícula Pearl Harbor, que tampoc és la repera.

Anuncis

TEXT. «És justa la Història?» per Stefan Zweig (1922)

Stefan Zweig (1881-1942)

Llegint El legado de Europa d’Stefan Zweig he trobat aquest breu escrit titulat “És justa la Història?”, datat en 1922. M’ha agradat tant que vull compartir-lo. L’he llegit en la traducció antiga de l’Editorial Juventud, no en la més recent d’Acantilado. En català no l’he trobat. Dóna igual, jo per Zweig aprendria alemany.

 

¿Es justa la Historia?

«Porque al que tiene, le será dado, para que tenga en abundancia; pero al que no tiene, aun lo que tiene le será quitado.» Esta frase, aunque tiene una antigüedad de dos mil años, sigue conservando todo su valor en la actualidad. A quien tiene éxito, el éxito lo asedia, a quien tiene riquezas, el oro nuevo y fresco le afluye y, todavía más que el ofrecimiento del oro, el entusiasmo voluntario de los colaboradores y de las almas cansadas, porque el poder es la materia más misteriosa del mundo. Atrae con fuerza magnética al individuo, con fuerza sugestiva a la masa, que rara vez se pregunta dónde se gana ese poder y dónde se pierde, sino que se limita a sentir su presencia como un aumento de su propia vida, que entrega ciegamente. Siempre fue la más peligrosa cualidad de los pueblos la de colocarse voluntariamente bajo el yugo, la de lanzarse entusiasmados a la servidumbre. Y, con frecuencia, a la servidumbre del éxito.

En todas las épocas ha regido esa frase cruel: al que tiene le será dado. Pero hay algo más curioso que esto: también la Historia, también ella, que debía ser desapasionada, justa y clara de juicio, también ella se inclina, como la mayoría de los hombres, del lado del éxito; también ella agranda posteriormente a los grandes, a los vencedores, y empequeñece o silencia a los vencidos. A la gloria efectiva de los gloriosos acumula, además, las leyendas, y todo gran hombre aparece casi siempre, a los ojos de la Historia, más grande aún de lo que fue en realidad, y a los incontables pequeños se les quita lo que a los grandes se les añade.

LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen i a qui se li prohibeix pintar, per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga pintar. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. L’obediència i el deure els tenim en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen, està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), expressionista, amb simpaties nazis però a qui se li va prohibir pintar, i que realment es deia Emil Nansen (mira que estava fàcil). No ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor. Crec que val la pena donar-li una ullada a les pintures d’aquest artista abans de llegir la novel·la, perquè les descripcions que fa de pintures m’han resultat un poc pesades, i si haguera tingut al cap alguns exemples tal volta hagueren fluït més, però tampoc estic segur. Al final d’aquesta entrada he penjat algunes pintures de Nolde.

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més informació de l’argument i de l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar la pàgina web del llibre, a l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, em matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, perquè sí, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

TEATRE. “Per què no vaig al teatre” de Quim Monzó

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva (la Costera, País Valencià)

 

A qui no li agrada el teatre? Recorde vivament les primeres dos obres que vaig veure de jovenet: el Lazarillo de Tormes interpretat per Rafael Álvarez “El Brujo” i Las guerras de nuestros antepasados de Delibes, amb un grandíssim José Sacristán. M’agrada molt el teatre, però reconec que no acabe de trobar-me còmode. Com sóc prou tímid el fet d’estar entre molta gent em posa nerviós, i també estan les xarrades banals mentre esperes que comence, i especialment m’irriten les interpretacions exagerades, sobreactuades.

Dic açò perquè resulta que aquest matí he anat al teatre. Hem vist una adaptació de L’Espill de Jaume Roig, portat a escena per la companyia valenciana Crit. Ser actor ha de ser dificilíssim i la parella que estava sobre l’escenari ha treballat de valent, amb un text completíssim, molt ben lligat. Era un espectacle dirigit especialment als alumnes, en aquest cas de 1r de Batxillerat.

Em van avisar el dilluns que havia d’anar, justament en dos hores lliures que tinc, mira quina gràcia. L’organització ha sigut un poc caòtica perquè donava la sensació que ningú sabia res d’on anàvem ni per què, ni professors ni alumnes. En teoria estava organitzat pel Departament de Valencià però tampoc sabien massa de què anava la cosa. Total, que no hi havia res treballat amb anterioritat: és tractava d’anar, seure, assistir a la representació i au, cap a l’institut de nou. Pagava l’Ajuntament de Xàtiva, crec. Els alumnes, contents, és clar, són dos hores sense classe. Els professors, perplexos i contents, és clar, són dos hores sense classe (menys jo, que eren dos hores lliures, punyeta!). Els actors, contents, supose, treballant i donant la vida en l’escenari, fent allò que els agrada, se’ls notava, o ho dissimulaven molt bé que per això són actors. L’encarregat de la calefacció, contentíssim, perquè no l’ha encesa i, malgrat estar a la càlida Xàtiva, feia un fred de mil dimonis allà dins, i hem acabat tots amb els peus glaçats.

POESIA. Descobrint la poesia aràbigo-valenciana de Xarq al-Andalus

(Portada del llibre)

 

Mireu quin poema:

Aixecà l’esguard vers les estrelles
i elles, encisades de tanta boniquesa
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.

     («Les pigues» d’Ibn al-Labbana de Dènia)

L’he trobat a un llibret sobre poesies aràbigo-valencianes que m’ha encantat, publicat l’any 1987, evidentment descatalogat, i que es titula Guia Didàctica Xarq Al-Andalus. Aquest llibret serveix per a entendre i poder treballar a l’aula uns poemes que el grup Al Tall va musicar dos anys abans, amb la col·laboració del grup Muluk el Hwa. Els autors del llibret són els professors i escriptors valencians Carme Miquel i Josep Piera. Però no ens equivoquem, no és només una proposta pedagògica ja que, tal com diuen els autors, els cants d’aquest disc «són retalls de sensibilitat i elements per al sentiment. Lletres bellíssimes i músiques colpidores s’hi uneixen per provocar emocions, per fer vibrar i sentir». La guia doncs està pensada com a una eina formativa, però complementària del que és l’autèntic objectiu: «primer sentir, gaudir, copsar la bellesa. Després, les altres qüestions.»

Té dos parts molt clares, una primera amb un breu repàs a la història d’Al-Andalus i el món islàmic valencià, amb els diferents períodes: la conquesta islàmica (711), l’emirat dependent, l’emirat independent a partir d’Abd-ar-Rahman I (756), el califat de Còrdova a partir d’Abd-ar-Rahman III (929), la crisi califal i l’inici dels regnes de taifes (entre el 1008 i el 1031), les invasions dels almoràvits (finals del segle XI) i dels almohades (mitjans del segle XII), i la desfeta final (segle XIII), de la qual només sobreviuria el regne de Granada. També trobem una notes sobre l’economia, societat i cultura d’Al-Andalus.