LLIBRE. Un imprescindible: «Els darrers dies de la Catalunya republicana» d’Antoni Rovira i Virgili

Els darrers dies de la Catalunya republicana és un document extraordinari que explica la retirada dels republicans a França, al final de la Guerra Civil, en l’hivern de 1939, fugint de la violència del bàndol feixista per a evitar les represàlies. L’autor és el periodista, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), un representant destacat de la cultura catalana del primer terç del segle XX, polític durant la Segona República i president del Parlament de Catalunya a l’exili.

Aquest llibre, amb la forma de dietari, combina magistralment el diari personal, la crònica periodística i l’assaig històric. El seu subtítol és Memòries de l’èxode català. Hi ha fragments molt emotius i em sembla que complementa molt bé la novel·la Els vençuts de Xavier Benguerel (ací la meua ressenya). 

Me l’he llegit en l’edició de butxaca que va publicar el diari Avui el 1989, en dos volums petits amb la lletra encara més petita. El vaig comprar de segona mà perquè per desgràcia està descatalogat. Ha tingut cinc edicions: la de Buenos Aires el 1940, la de l’editorial Curial el 1976, la de l’Avui el 1989, la de Proa de 1999 i la de l’editorial A contravent el 2013 —l’editorial del president de la Generalitat Quim Torra—, reeditat a partir d’un verkami. Estan tardant en tornar-lo a editar.

Vull compartir uns fragments que m’han colpit i que potser podré utilitzar en classe. Per cert, acabe de recordar que encara no he anat al Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera. S’acumula la faena.

Textos de Les darreres hores de la Catalunya republicana

1. Paraules preliminars

«L’orgull d’ésser català culmina, per a un escriptor, en l’orgull d’escriure en català.»

2. Carretera de la costa

«Quan passem per les viles del Maresme comprovem que la vida s’hi descabdella normalment; la gent conversa amb aire tranquil, com si la guerra i els seus dolors, l’enemic i les seves amenaces fossin molt lluny en el temps i en l’espai. L’únic detall anormal que notem és el dels carros que van amunt plens i curullats de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va; cada renglera de carros és una vila que es buida. (…) La nit passada vam veure, entre les ombres, la retirada d’un exèrcit. Ara veiem, en la claror del dia radiant, l’èxode d’un poble.» 

POEMA. «Auschwitz» de León Felipe, el poema del violí

Alliberament d’Auschwitz, 27 de gener de 1945.

 

Cap al final de la Segona Guerra Mundial, el 27 de gener de 1945 l’Exèrcit Roig va alliberar el camp de concentració d’Auschwitz. Des de l’any 2005 aquest dia és el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust.

Referent a aquest fet històric l’any passat vaig compartir el poema «Fuga de mort» de Paul Celan. Enguany, de manera casual, he trobat a Twitter un vídeo de l’actor Víctor Clavijo declamant el poema de León Felipe titulat «Auschwitz», el poema del violí.

Potser m’equivoque però em sembla que qui ha sentit o llegit aquest poema alguna volta se li queda dins. Amb ell aprens que per a parlar d’Auschwitz sobra el soroll, l’estridència.

No puc resistir-me de compartir-lo. Pose també una gravació del propi León Felipe llegint aquest poema (a mi m’agrada més aquesta versió, més sòbria) i més avall el text. Compareu-les, llegiu-lo, si voleu.

«Auschwitz», versió de Víctor Clavijo, 2021

Se cumplen 76 años de la liberación de #Auschwitz . El descubrimiento de tal horror x parte del mundo cambió para siempre la idea de INFIERNO. Así se lo explicaba el poeta LEON FELIPE a Dante en este poema.
En memoria de los millones de asesinados por el nazismo. pic.twitter.com/XGstNpDVRp

— Víctor Clavijo (@VctorClavijo) January 27, 2021

–

LLIBRES. Lectures del 2020 que he gaudit

Amb confinament i sense, l’any 2020 he llegit en total 50 llibres, dels quals 5 eren novel·les gràfiques, tot siga dit. En aquest post vull parlar-ne dels que més m’han agradat.

Tinc la llista feta perquè com a professor tinc l’horrorós hàbit de posar notes, de fer llistes i classificacions, d’avaluar elements sobre la marxa, i això també em passa amb els llibres que llig. Des de fa anys els apunte en una llibreta senzilla que posa “Lectures”; tot seguit escric algunes consideracions breus per a recordar el que més m’ha cridat l’atenció; finalment pose una senzilla valoració: MM, M, R, B, MB i MB subratllat. Els de MB (molt bé) subratllat, són els que més m’han agradat, els que voldria tornar a llegir algun dia. Intente ser rigorós i sincer.

Comence amb les novel·les gràfiques: he gaudit molt amb Esperaré siempre tu regreso de Jordi Peidro, sobre la vida de l’alcoià Paco Aura en el camp de concentració nazi de Mauthausen, Dr. Uriel de Sento Llobell, un totxo meravellós sobre la Guerra Civil i El ala rota d’Antonio Altarriba i Kim, sobre la vida de la mare d’Altarriba, molt emotiva.

Com soc un poc friqui del ruralisme de principis del segle XX l’any 2020 vaig llegir Proses bàrbares de Prudenci Bertrana, en l’edició original de l’any 1911. És un llibre de relats que són una meravella. Em va agradar tant que vaig compartir al blog el relat «Les masies tràgiques». Del mateix Bertrana em vaig regalar a mi mateix L’hereu, el primer volum de la seua autobiografia literària, formada per una trilogia titulada Entre la terra i els núvols. Està publicat per Edicions de la Ela Geminada, en una edició magnífica. Vull llegir-me’ls tots, a poc a poc, cada any un volum. Aquest 2021 em toca El vagabund.

RELAT. «El vals final» de Joaquim Ruyra

Amb l’excusa de Tots Sants vull compartir un relat breu de Joaquim Ruyra (1858-1939), un autor no massa conegut que està considerat com un dels millors prosistes del català modern.

De tots els relats que hi ha a Narracions potser el que millor s’adiu per a Tots Sants és el de «La vetlla dels morts», una mica previsible. Per això he preferit compartir «El vals final», perquè està relacionat també amb la mort i sobretot perquè m’ha agradat moltíssim. Els relats de Ruyra, tots ells, són una meravella.

Aquest volum de Narracions conté les seues principals obres: Marina i boscatges de 1903, publicat en català prenormatiu, La parada de 1919 i la nova edició normativa de Marina i boscatges titulada Pinya de rosa de 1920 i un parell de relats més. És un totxo considerable, amb més de sis-centes pàgines, però es llig molt bé. Ruyra té fama de ser un autor molt catòlic, i ho mostra clarament en diversos relats, però alguns dels seus escrits són del millor que podem trobar en literatura fantàstica, rural o d’aventures marineres en la nostra llengua. Aquest inici de curs tan atípic se m’ha fet més suportable gràcies a ell. Com diu Ruyra: «Som al ball i hem de ballar».

El vals final

«Balla que balla… Era un vals ben cansat i que no s’acabava mai. Ni fangant els calls de Mas Oliver, ni batent, enfonsat fins a mig cos dintre les garbes xardoroses en el dia de més calda, ni carretejant per les costes de Bandina, mai per mai l’hereu Rivelles no s’havia fatigat tant com en aquella dansa inacabable. I som al ball i hem de ballar… Volta que volta que voltaràs.

Es trobava en un envelat de poble rural: per tota catifa la terra regada de fresc, per clos una tanca de ramassos, una vela de drap de saques per cobricel, uns quants gresols per lluminària. Hi regnava una fosca que amb prou feines deixava distingir les figures dels balladors. Els gresols eren cremallosos i saltironaven enlaire amb les palpitacions de l’envelat. Més aviat servien per a fer mal a la vista que per a donar claror. I quin garbuix, quines empentes, quin alenar tothom, volta que volta que voltaràs!

LLIBRE. «El peón» de Paco Cerdà

El peón de Paco Cerdà és un llibre que segueix el fil d’una partida d’escacs, i està ple d’històries del franquisme i de la Guerra Freda, sovint presentades com a contrapunts, com una mena de moments estel·lars. Els peons són les víctimes i, evidentment, la història els passa per damunt. La partida que és l’eix del llibre és la que els escaquistes Arturo Pomar i Bobby Fischer van jugar l’any 1962, en un campionat a Estocolm.

Cada capítol del llibre és un dels 77 moviments d’aquesta partida i podem reproduir-la en un tauler mentre el llegim; així el llibre interactua amb el lector, passa a ser un joc. Les figures de Pomar i Fischer són molt atractives: ambdós van ser xiquets prodigis; ambdós van esdevenir símbols dels seus països i dels seus règims (Pomar a l’Espanya de la dictadura de Franco / Fischer als Estats Units, líder del bloc capitalista); ambdós tenen partides mítiques: la de Pomar quan tenia 12 anys contra el campió Alekhine, i Fischer amb la seua “immortal” i sobretot la partida contra el campió rus Spassky l’any 1972; per últim, ambdós van acabar relegats.

Llegint aquest llibre te n’adones de la barbaritat de coses que van passar l’any 1962. D’alguna manera això ens fa suposar que cada any, estudiat amb deteniment, pot ser una mina d’arguments. Però és que realment aquest any va estar sembrat: la detenció de Julián Grimau, el famós intercanvi de presoners a un pont de Berlín, el “Contuberni” de Munich, la figura heterodoxa de Dionisio Ridruejo, la crisi dels míssils a Cuba, una conferència de Marcos Ana a Londres, la mort de Diego Martínez Barrio (president de la Segona República a l’exili), l’inici del Concili del Vaticà II, el “happy birthday” de Marilyn Monroe a Kennedy, i més i més coses. Pel que fa als valencians, en aquest any de 1962 va esdevindre la publicació de El País Valenciano i, especialment, de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, però això no apareix al llibre.

Tots aquests fets al voltant de l’any 1962 acompanyen els escacs, amb apunts sobre el paper dels peons en aquest joc: la seua utilitat, els seus moviments, tan humils, sense possibilitat de retrocedir o rectificar, i també la il·lusió quasi impossible d’arribar a coronar i esdevenir dama. En contrapunt amb les altres peces més importants, els peons ens semblen peces sacrificables, quasi prescindibles, víctimes dels interessos d’altres. Són tota una al·legoria vital.