LECTURA. Tres alumnes publiquen una ressenya de «La plaça del Diamant»

Estic devanit perquè tres alumnes meues de 2n de BAT s’han animat a publicar una breu ressenya en la revista comarcal El Comtat, de Cocentaina. És sobre La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, la novel·la que vam llegir en classe d’Història d’Espanya durant el primer trimestre del curs.

Aquesta activitat m’abellia molt, i em sembla que algunes alumnes l’han aprofitada. Tots van haver de presentar una ressenya, i farà un mes vaig demanar en classe voluntaris per publicar-la. Van eixir aquestes tres alumnes: Cinthia Alvado, Carla Palací i Elena Carbonell. Jo només he fet la introducció, les valoracions són d’elles, i recomane llegir-les perquè valen la pena.

Per cert, si voleu veure la llista de lectures que he encomanat aquest curs podeu consultar-les en aquest enllaç (lectures 2018-2019). En 2n de BAT ara mateix estem amb Réquiem por un campesino español de Ramón J. Sender.

Com la revista El Comtat no té els seus articles publicats en Internet (increïble, però cert), compartisc ací la ressenya, per si algú vol llegir-la. També, per si voleu veure la pàgina de la revista, ací teniu la teniu escanejada, en pdf: “Llegim història, llegim la plaça del Diamant“.

–

Llegim història, llegim “La plaça del Diamant”

AUTORES: Cinthia Alvado, Elena Carbonell i Carla Palací, alumnes de 2n de BAT, i Roderic Ortiz, professor d’història de l’IES Pare Arques, Cocentaina.

ARTICLE

Anuncis

LLIBRE. «Els vençuts» de Xavier Benguerel (1969)

Els vençuts és una novel·la basada en fets reals, sobre la retirada republicana cap a França al final de la Guerra Civil, i sobre la vida a l’interior dels camps de concentració on les autoritats franceses van tancar a bona part dels refugiats republicans. Més de 200.000, que es diu prompte. Els camps més famosos i més grans van ser els de les platges d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i El Bacarès, tots a la Catalunya Nord.

El motiu de parlar d’aquest llibre és perquè dissabte passat, 26 de gener, va fer 80 anys de l’entrada de l’exèrcit sublevat a Barcelona durant la Guerra Civil (26-1-1939). La part bona de les efemèrides (que en definitiva només són casualitats numèriques) és que s’aprofiten per a recordar episodis del passat. En aquest cas, a Catalunya Ràdio, al programa El suplement, van fer un reportatge de mitja hora des d’un refugi antiaeri de Barcelona, amb un historiador i amb Maria Bohigas, editora del Club Editor.

Maria va posar la nota literària, i va recomanar tres llibres: Rua de captius de Francesc Grau Viader, El vent i la nit de Joan Sales (el seu avi i cofundador de Club Editor) i especialment Els vençuts de Xavier Benguerel (l’altre cofundador). Dels tres només he llegit Els vençuts, fa dos estius.

L’origen del llibre són les pròpies vivències de l’autor i de la seua novel·la Els fugitius, publicada el 1956, on explica la retirada des del punt de vista d’un grapat d’intel·lectuals que fugen de Barcelona a la frontera francesa amb un bibliobús de la Generalitat. El 1969 Benguerel refarà aquesta novel·la i li afegirà una segona part titulada La fam i les fúries, centrada en l’episodi dels camps de concentració francesos adés esmentats, en concret el de Sant Cebrià (Saint Cyprien per als francesos).

És un relat duríssim, amb un temps pausat que resulta inquietant. L’angoixa és contínua i compartida amb els protagonistes, un no saber què passarà. Apareixen alguns personatges històrics reals com Pompeu Fabra o el president Lluís Companys. Ambdós, serens i animosos, però amb la processó per dins. La presència de Companys és corprenedora, d’una manera quasi banal, repartint tabac, i parlant amb uns i altres abans de passar la ratlla. Sabent el que li va passar fa ganes de cridar-li que no es quede a França. Respecte a Pompeu Fabra, amb una vida dedicada a la llengua i a la cultura, veure’l exiliar-se al final de la seua vida produeix una pena enorme. 

Potser aquest llibre es pot recomanar en classe, posar-lo en les llistes de lectures voluntàries, parlar d’ell en el moment adient, i potser algun alumne o alumna amb un interés especial pel tema ho agafe al vol. Però no el veig per a fer-lo llegir obligatòriament. És una mania que tinc, hi ha llibres que no vull que acaben com una lectura d’institut més. Sí que em veig comentant algun fragment en classe, per a il·lustrar i ampliar aquesta història. Els més majorets, no teniu excusa. 

Tot seguit, per a fer-se una idea, vaig a compartir un fragments i després trobareu una galeria de fotografies. Al final del tot, per als insaciables, he posat uns enllaços a recursos relacionats.

–

RELATS DE FRED. Lleó Tolstoi i Enric Valor

Els divendres tinc un forat de dos hores en l’horari i sovint l’aprofite per a acostar-me a la biblioteca de Cocentaina. És fantàstic eixir de l’institut i anar una estona a un lloc silenciós. El cas és que divendres passat, mentre dotorejava en la secció de juvenil, vaig trobar L’amo i el criat de Lleó Tolstoi i no em vaig poder resistir.

La cosa va de fred i neu: és una novel·la breu sobre un viatge en trineu que fan un amo i un criat durant una tempesta hivernal per a tancar un negoci en un poble veí. Se’ls fa de nit i es perden enmig del temporal. La tensió és magnífica, fins al final. Aquesta mena de relats m’encanten.

De seguida em va recordar Viatge de Nadal d’Enric Valor. És un relat breu que m’estime especialment. Està publicat dins del volum de Narracions perennes. El meu exemplar és de Gregal Llibres, comprat fa temps, en concret en 1995. Conta la història de dos traginers de la Vila Joiosa que fan junts el camí cap a Alcoi, amb els seus carros carregats de xocolata. Han eixit la vespra i volen arribar el dia de Nadal, però abans han de passar el port de Tudons, un magnífic obstacle entre la Marina Baixa i les terres d’interior del Comtat i l’Alcoià. El traginer més vell es queda a Sella, l’últim poble abans del port, però el jove és ambiciós i vol arribar el primer per a vendre la seua mercaderia amb majors beneficis. El temps empitjora i només eixir de Sella comença a nevar, però el jove, de nom Jesús, és molt cabota. La resta del relat és fàcil d’imaginar. Sí, la lluita d’un home per sobreviure i molt de fred i neu.

LLIBRE. «El Pati Maleït» d’Ivo Andric (1954), subratllat a Cocentaina

Era un misteri però ja sé per què en l’aparador de novetats de la biblioteca de Cocentaina hi ha llibres subratllats. Solen ser llibres que m’atrauen molt i que de vegades agafe en préstec. Llibres en català, publicats recentment, d’autors i editorials no massa conegudes. El misteri és que estan subratllats, encara que ningú els haja agafat abans que jo. Millor dit estan corregits, plens de símbols de corrector, amb la proposta de millora al marge, sempre en llapis.

El fet és que el divendres passat vaig baixar a aquesta biblioteca amb els xiquets. El meu Joan necessitava un llibre sobre el cos humà (en vam trobar un de magnífic). En l’aparador de novetats estava El Pati Maleït d’Ivo Andric i Els dies maleïts d’un tal Ivan Aleksèievitx Bunin, aquest últim sobre la Revolució Soviètica. Els vaig agafar i sí, estaven plens de correccions i jo era el primer que els agafava en préstec. Qui ho havia fet? Li vaig preguntar a la bibliotecària i em va contar divertida que hi havia un xicon que els donava a la biblioteca regularment. Puc constatar que fa anys que ho fa. No em vaig atrevir a preguntar-li res més sobre ell. Com la bibliotecària i jo ja tenim una edat un “xicon” igual pot tenir vint que cinquanta anys. El cas és que és una persona que viu a Cocentaina o prop, que compra llibres no massa comercials, els llig, s’entreté corregint-los i temps després els dona a la biblioteca, i té un gust meravellós. 

De llibres així, corregits, que recorde ara mateix m’he llegit Tsili, història d’una vida d’Aharon Appelfeld o Les nits blanques de Dostoievski. Ara acabe de llegir-me el de El Pati Maleït d’Ivo Drina. Segons la contraportada del llibre “els escriptors serbis van escollir El Pati Maleït com la seva millor novel·la del segle XX”, i encara que sé que això és un reclam publicitari no em vaig poder resistir. És una novel·la breu, poc més de cent pàgines, sobre un monjo de Bòsnia, fra Petar, que passa un any per error en una presó d’Istanbul que la gent anomena El Pati Maleït. Està ambientada en l’època final de l’Imperi turc. Apareixeran diversos personatges, cadascun amb el seu caràcter i el seu relat. 

A més de fra Petar, destaquen sobretot tres personatges: Karadjoz, el director de la presó, un ésser repulsiu i amable per igual; Haim, un xarraire i fussador molt pesat però gràcies al qual coneixem alguns detalls importants; per últim, Camil, un jove tancat en el seu món d’estudis històrics, inútil per a la vida real a causa de la seua innocència. 

LLIBRE. «La vida i la mort d’en Jordi Fraginals» de Josep Pous i Pagès (1912)

Alguns del millors moments de l’estiu passat els vaig passar llegint la novel·la La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès. És un clàssic, un clàssic del Modernisme i de la narrativa rural, però reconec que no el coneixia fins fa poc. L’he llegit en un exemplar de la col·lecció MOLC (“Les millors obres de la literatura catalana”), la de les tapes grogues. El vaig agafar de la biblioteca de Cocentaina, un lloc molt recomanable, i m’ha agradat tant aquest llibre que he acabat comprant-me’l, de segona mà, en la mateixa edició. 

Publicada el 1912, és l’obra més famosa de Pous i Pagès. És una novel·la sobre una vida, la del jove Jordi Fraginals que vol fer el seu propi camí. Per aconseguir-ho ha de vèncer nombrosos obstacles. El seu pare volia que fos capellà, però ell no té cap vocació i acabarà fugint del seminari. És el relat típic, i molt positiu, sobre la defensa de la força de la voluntat i de la dignitat de l’individu, una lluita contra les tradicions i les rutines. Aquestes idees solen provocar conflictes perquè qüestionen les convencions socials i la preeminència dels poderosos. En classe d’Història parlem contínuament d’aquest tipus de conflictes, per exemple amb els progressistes i els conservadors, i tots els que vulgueu afegir.

És una novel·la que m’agradaria tornar a llegir en uns anys. Té algunes escenes memorables. Vull compartir uns fragments que m’han agradat molt: