LLIBRES. Els Borja en tres novel·les

Tres novel·les m’he llegit fins ara sobre els Borja. La primera, fa anys, va ser Borja Papa de Joan Francesc Mira, i enguany han caigut La sang del príncep de Silvestre Vilaplana i Els Borja de Mario Puzo i Carol Gino. Les tres estan centrades en l’època del papat d’Alexandre VI (1492-1503), de nom Roderic de Borja, i en les intrigues i afers amb els seus fills Cèsar, Joan, Jofré i Lucrècia.

De les tres novel·les la pitjor és la de Mario Puzo i companyia. Es nota moltíssim que és un producte editorial pòstum. És horrorosa, no hi ha per on agafar-la. Té errades a punta pala, amb gossos que tenen noms en anglès (Heather i Hemp), amb menjars amb salsa de tomaca (en 1495!), amb fets i hipòtesis sense fonament ni trellat, i amb uns personatges que voldrien ser com El Padrino però que no arriben ni a ser una caricatura. Fins i tot hi ha un moment que Vanozza, la mare dels fills de Roderic, parlant amb ell l’anomena “Deric” i ell li diu “Vee”, molt adorable tot. El cas és que del llibre el millor potser són les tres primeres pàgines, una introducció bonica. La compartisc més avall. La resta del llibre, per a encendre foc, literalment.

La de Borja Papa me la vaig llegir fa molts anys, potser més de vint, acabada de publicar. Recorde que em va agradar però no em va entusiasmar. Sobretot em molestava que l’autor estava sempre present i feia digressions personals que mataven un poc el relat. Així i tot la vaig llegir amb plaer i després, en les visites que feia a Roma en aquells anys, durant la carrera, buscava en les sales vaticanes l’escut amb el bou dels Borja i les pintures de Pinturicchio, fàcils de reconéixer per l’ús que feia del color groc daurat.

Per últim, la de La sang del príncep de Silvestre Vilaplana potser és la més adient per als joves. Se centra en la figura de Cèsar Borja, el fill de Roderic. Va ser nomenat cardenal però va acabar de guerrer i general dels exèrcits papals, com un condottiero més d’aquella època. La mort de son pare, el Papa Alexandre VI, va trasbalsar tot el poder que els Borja hi havien acumulat i en poc temps van quedar relegats.

Anuncis

CÒMIC. «El diario de Anne Frank», molt més que dibuixets

Esgotat pel final del curs i les pròximes oposicions (maleïdes siguen!), he trobat una estona per llegir-me l’adaptació en còmic del diari d’Anna Frank feta per Ari Folman i David Polonsky. D’entrada fa mandra llegir sobre històries que ja coneixem, de tan populars resulten previsibles. Però aquesta versió m’ha semblat molt entretinguda i la posaré en la recomanació de lectures per als alumnes a partir de 4t d’ESO.

La història d’Anna Frank, com deia, és ben coneguda: una xiqueta jueva de 13 anys que durant la Segona Guerra Mundial ha d’amagar-se amb la seua família i uns coneguts en les golfes d’una casa d’Amsterdam. Tots junts hauran de conviure en aquest espai claustrofòbic. Anna escriurà un diari per a passar el temps i deixar constància del que viu. Tenia 13 anys quan va entrar en l’amagatall. Dos anys després els van descobrir i els van enviar als camps de concentració. Només va sobreviure el pare. Quan va tornar va trobar el diari de la seua filla, el va publicar i va esdevenir molt popular.

LLIBRE. Ryszard Kapuściński, «Cristo con un fusil al hombro» i la mort televisada de Victoriano Gómez

No he pogut resistir-me i m’he llegit un altre Kapuściński. En aquesta ocasió ha caigut en dos vesprades Cristo con un fusil al hombro. Es tracta d’un recull de textos sobre algunes lluites revolucionàries i dictadures de la segona meitat del segle XX. En concret, la lluita dels fedaïns de Palestina contra l’ocupació israeliana, el cas de Bolívia, també els de Santo Domingo i Haití, un text més ampli sobre l’evolució de Guatemala i el segrest i assassinat de l’ambaixador de la RFA l’any 1970, un text que compara a Guevara i Allende, i per acabar un text sobre Moçambic.

El text de Guatemala es titula Por qué mataron a Karl von Spreti i es llig com una novel·la, millor que moltes novel·les. Aprens moltíssimes coses sobre la immundícia de la Guerra Freda, l’enorme desigualtat en aquests països, la misèria moral de tants patriotes, i també sobre els interessos de la United Fruit Company i el sanguinari intervencionisme dels Estats Units. M’agradaria alguna volta llegir-lo en classe. Cada volta em costa més seguir els llibres de text, cada nova edició més simples, esquemàtics i aparentment asèptics. La solució seria fer els meus materials, però això ara per ara em desborda. Com a professor interí cada any és una aventura.

Per acabar vull compartir un text molt més breu. Es titula Victoriano Gómez ante las cámaras de televisión i és una crònica sobre l’afusellament televisat d’aquest guerriller d’El Salvador l’any 1971.

LITERATURA. Sueca i el curs de literatura universal d’Enric Iborra

Entre gener i març he assistit a un curs de literatura universal que ha impartit Enric Iborra. Enric és professor de valencià a l’IES Lluís Vives de València i autor de llibres sobre literatura com Un son profund o La literatura recordada, i també escriu regularment al seu blog La serp blanca.

El curs es feia dimecres per la vesprada, a l’antiga casa de Joan Fuster, a Sueca, actualment un museu i un espai dedicat a la seua figura i a tota una època. Han sigut 7 sessions. Tenia l’inconvenient de la distància, uns 100 km, però no se m’ha fet massa pesat. Anar a aquest curs ha sigut com unes petites vacances entre setmana.

Em vaig apuntar perquè soc seguidor del blog d’Enric Iborra, fa temps que m’agrada molt el que escriu i especialment el seu to didàctic, ben dissimulat, gens embafador. No el coneixia personalment, però fa uns anys que estem en contacte per correu (des que vaig fer una breu ressenya sobre Un son profund) i tenia ganes de «desvirtualitzar-lo». No defrauda. És pur nervi parlant, relacionant conceptes, ampliant idees, contant anècdotes, destacant aspectes que no són evidents, dessacralitzant la literatura. El primer dia ens van donar un dossier de textos literaris, molt ben triats, i en cada sessió llegíem uns quants per a il·lustrar alguna explicació. També vam veure alguns vídeos. Em fa l’efecte que amb ell la literatura esdevé un joc, una excusa per a pensar-nos, i alhora divertir-nos, fins i tot quan el que llegim incomoda un poc.

A més a més, com el curs estava dirigit a professors de secundària de vegades feia algunes referències a les classes i als alumnes, i això a tots els professors ens agrada moltíssim. És una mena de «vendetta».

El curs estava plantejat com un tot. Tal com diu Enric en un apunt del seu blog sobre aquest curs: «M’he basat en una concepció de la literatura universal com un ordre simultani: tan contemporanis són Homer i Tolstoi, com Pla i Flaubert, des del moment que tots els podem llegir en el moment actual. Més que una panoràmica cronològica, he volgut presentar una xarxa de motius fonamentals que relliguen la literatura universal.»

LECTURA. Publiquem una ressenya sobre «Pedra de tartera»

Igual que vam fer el mes passat amb La plaça del diamant, aquest mes de març sis alumnes de 4t d’ESO A s’han oferit voluntaris per a publicar una ressenya conjunta sobre Pedra de tartera, la novel·la més coneguda de Maria Barbal.

Aquest mes l’hem publicada en quatre mitjans de comunicació de la comarca: en els periòdics quinzenals El Gratis i Comarcal.net (només en paper), en la revista mensual de Cocentaina El Comtat (enllaç al pdf, pàgina 26) i en el mitjà digital Aramultimèdia (enllaç al web).

Per si de cas els enllaços es trenquen amb el temps, compartisc la ressenya ací també: