LLIBRE. «14» de Jean Echenoz, sobre la Primera Guerra Mundial

En uns dies començarem la Primera Guerra Mundial en 1r de BAT. Fa unes setmanes vaig llegir la novel·la 14 de Jean Echenoz. Per a una pila de crítics és una obra mestra i li dediquen elogis molt fervents, però a mi no m’ha agradat. El motiu? M’ha semblat una lectura massa simple, massa típica, massa “lectura d’institut”. Però que quede clar, és una opinió, la meua.

El que sí que passa és que no m’agrada recomanar als alumnes una lectura que a mi no em satisfà, ho trobe deshonest, o almenys fals. Sobretot quan conec altres llibres que recomanaria amb tota l’alegria del món, com La Gran Guerra de Marc Ferro, Res nou al front de l’oest d’Erich Maria Remarque (descatalogat en català; en castellà en Edhasa amb el títol Sin novedad en el frente), i fins i tot Adéu a les armes d’Ernest Hemingway. Ja que estem parlant de llibres, acabe de recordar que tinc pendent La belleza y el dolor en la batalla, del suec Peter Englund.

Tornant a Echenoz, he de confessar que no havia llegit res d’ell abans. 14 me l’ha deixada Alfred Boluda, un company de l’IES Ribera de Xàtiva. Quan Alfred va treballar a Ontinyent aquest llibre era una lectura que tenien els alumnes de 1r de BAT. Evidentment té elements útils per a l’estudi de la Història: alguna descripció de la mobilització militar, de les trinxeres, la sang, i un poc, poquíssim, la rereguarda. Però per a mi li falta el context (qui lluita? per què? on?), i més rereguarda, i si de cas més ràbia, i sobra la història romàntica, amb una tensió entre dos xics i una xica que té molt d’aire a la pel·lícula Pearl Harbor, que tampoc és la repera.

Anuncis

TEXT. «És justa la Història?» per Stefan Zweig (1922)

Stefan Zweig (1881-1942)

Llegint El legado de Europa d’Stefan Zweig he trobat aquest breu escrit titulat “És justa la Història?”, datat en 1922. M’ha agradat tant que vull compartir-lo. L’he llegit en la traducció antiga de l’Editorial Juventud, no en la més recent d’Acantilado. En català no l’he trobat. Dóna igual, jo per Zweig aprendria alemany.

 

¿Es justa la Historia?

«Porque al que tiene, le será dado, para que tenga en abundancia; pero al que no tiene, aun lo que tiene le será quitado.» Esta frase, aunque tiene una antigüedad de dos mil años, sigue conservando todo su valor en la actualidad. A quien tiene éxito, el éxito lo asedia, a quien tiene riquezas, el oro nuevo y fresco le afluye y, todavía más que el ofrecimiento del oro, el entusiasmo voluntario de los colaboradores y de las almas cansadas, porque el poder es la materia más misteriosa del mundo. Atrae con fuerza magnética al individuo, con fuerza sugestiva a la masa, que rara vez se pregunta dónde se gana ese poder y dónde se pierde, sino que se limita a sentir su presencia como un aumento de su propia vida, que entrega ciegamente. Siempre fue la más peligrosa cualidad de los pueblos la de colocarse voluntariamente bajo el yugo, la de lanzarse entusiasmados a la servidumbre. Y, con frecuencia, a la servidumbre del éxito.

En todas las épocas ha regido esa frase cruel: al que tiene le será dado. Pero hay algo más curioso que esto: también la Historia, también ella, que debía ser desapasionada, justa y clara de juicio, también ella se inclina, como la mayoría de los hombres, del lado del éxito; también ella agranda posteriormente a los grandes, a los vencedores, y empequeñece o silencia a los vencidos. A la gloria efectiva de los gloriosos acumula, además, las leyendas, y todo gran hombre aparece casi siempre, a los ojos de la Historia, más grande aún de lo que fue en realidad, y a los incontables pequeños se les quita lo que a los grandes se les añade.

LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen, a qui se li ha prohibit pintar per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga fer-ho. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. El conflicte entre la llibertat i l’obediència el trobem en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen cal dir que està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), un artista famós del corrent expressionista, estranyament amb simpaties nazis, però a qui malgrat això se li va prohibir pintar. De fet el seu nom era Emil Nansen (mira que estava fàcil). Disculpeu l’spoiler, no ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor, però em sembla que no canvia en res la lectura de la novel·la. Al final d’aquesta entrada trobareu una petita selecció de pintures de Nansen (el de veritat).

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més spoilers de l’argument i més informació sobre l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar el web de l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, ens matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

TEATRE. “Per què no vaig al teatre” de Quim Monzó

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva (la Costera, País Valencià)

 

A qui no li agrada el teatre? Recorde vivament les primeres dos obres que vaig veure de jovenet: el Lazarillo de Tormes interpretat per Rafael Álvarez “El Brujo” i Las guerras de nuestros antepasados de Delibes, amb un grandíssim José Sacristán. M’agrada molt el teatre, però reconec que no acabe de trobar-me còmode. Com sóc prou tímid el fet d’estar entre molta gent em posa nerviós, i també estan les xarrades banals mentre esperes que comence, i especialment m’irriten les interpretacions exagerades, sobreactuades.

Dic açò perquè resulta que aquest matí he anat al teatre. Hem vist una adaptació de L’Espill de Jaume Roig, portat a escena per la companyia valenciana Crit. Ser actor ha de ser dificilíssim i la parella que estava sobre l’escenari ha treballat de valent, amb un text completíssim, molt ben lligat. Era un espectacle dirigit especialment als alumnes, en aquest cas de 1r de Batxillerat.

Em van avisar el dilluns que havia d’anar, justament en dos hores lliures que tinc, mira quina gràcia. L’organització ha sigut un poc caòtica perquè donava la sensació que ningú sabia res d’on anàvem ni per què, ni professors ni alumnes. En teoria estava organitzat pel Departament de Valencià però tampoc sabien massa de què anava la cosa. Total, que no hi havia res treballat amb anterioritat: és tractava d’anar, seure, assistir a la representació i au, cap a l’institut de nou. Pagava l’Ajuntament de Xàtiva, crec. Els alumnes, contents, és clar, són dos hores sense classe. Els professors, perplexos i contents, és clar, són dos hores sense classe (menys jo, que eren dos hores lliures, punyeta!). Els actors, contents, supose, treballant i donant la vida en l’escenari, fent allò que els agrada, se’ls notava, o ho dissimulaven molt bé que per això són actors. L’encarregat de la calefacció, contentíssim, perquè no l’ha encesa i, malgrat estar a la càlida Xàtiva, feia un fred de mil dimonis allà dins, i hem acabat tots amb els peus glaçats.

POESIA. Descobrint la poesia aràbigo-valenciana de Xarq al-Andalus

(Portada del llibre)

 

Mireu quin poema:

Aixecà l’esguard vers les estrelles
i elles, encisades de tanta boniquesa
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.

     («Les pigues» d’Ibn al-Labbana de Dènia)

L’he trobat a un llibret sobre poesies aràbigo-valencianes que m’ha encantat, publicat l’any 1987, evidentment descatalogat, i que es titula Guia Didàctica Xarq Al-Andalus. Aquest llibret serveix per a entendre i poder treballar a l’aula uns poemes que el grup Al Tall va musicar dos anys abans, amb la col·laboració del grup Muluk el Hwa. Els autors del llibret són els professors i escriptors valencians Carme Miquel i Josep Piera. Però no ens equivoquem, no és només una proposta pedagògica ja que, tal com diuen els autors, els cants d’aquest disc «són retalls de sensibilitat i elements per al sentiment. Lletres bellíssimes i músiques colpidores s’hi uneixen per provocar emocions, per fer vibrar i sentir». La guia doncs està pensada com a una eina formativa, però complementària del que és l’autèntic objectiu: «primer sentir, gaudir, copsar la bellesa. Després, les altres qüestions.»

Té dos parts molt clares, una primera amb un breu repàs a la història d’Al-Andalus i el món islàmic valencià, amb els diferents períodes: la conquesta islàmica (711), l’emirat dependent, l’emirat independent a partir d’Abd-ar-Rahman I (756), el califat de Còrdova a partir d’Abd-ar-Rahman III (929), la crisi califal i l’inici dels regnes de taifes (entre el 1008 i el 1031), les invasions dels almoràvits (finals del segle XI) i dels almohades (mitjans del segle XII), i la desfeta final (segle XIII), de la qual només sobreviuria el regne de Granada. També trobem una notes sobre l’economia, societat i cultura d’Al-Andalus.

LLIBRE. «L’exili i el regne» d’Albert Camus (1957)

A finals de juliol passat vaig veure la pel·lícula Lluny dels homes, basada en un relat d’Albert Camus titulat “L’hoste”. Em va agradar tant la pel·lícula que de seguida vaig voler llegir el relat. Resulta que es va publicar el 1957, al llibre L’exili i el regne, el mateix any que li van concedir el premi Nobel. En català es va publicar el 1967 per Vergara i el 1991 per la Magrana. La traducció és de Joan Fuster i Josep Palacios. Com està descatalogat (faltaria més) el vaig trobar per 6,50 € a todocolección, amb l’enviament inclòs, i me’l vaig agenciar.

L’exili i el regne és una obra formada per sis relats diferents però units per una certa visió que es troba a cavall entre l’absurditat de la vida (l’exili) i eixa felicitat que intuïm que existeix (el regne), però que no acabem d’assolir. Tot molt camusià.

Dels relats m’ha cridat molt l’atenció el segon, que es titula “El renegat”, molt bèstia, sobre un missioner que va a un poble tremendament bàrbar, a les portes del desert, cercant la maldat i el dolor, per a d’alguna manera renàixer com a persona.

El tercer relat, “Els muts”, també m’ha agradat molt, i conta el fracàs d’una vaga i de com els treballadors tornen als seus llocs de treball, amb un humor de mil dimonis, i quan el patró vol confraternitzar com si no haguera passat res es troba amb el silenci del grup.

“L’hoste” és el relat breu que va inspirar la pel·lícula Lluny dels homes, i la veritat és que després de llegir-lo encara valore més la pel·lícula, per la capacitat del guionista i del director de agafar un fil argumental i donar-li tanta vida. Respecte als dos últims contes, “Jonàs o l’artista en el treball” i “La pedra que creix”, la veritat és me’ls he llegit mig dormint i pensant en altres coses. Crec que no m’han agradat massa, però no em feu cas.

LLIBRE. «Dues línies terriblement paral·leles» de Francesc Grau Viader (1978)

Dues línies terriblement paral·leles és una novel·la sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Està basada en les experiències d’un soldat molt jove del bàndol republicà, de l’anomenada lleva del biberó. Aquesta lleva va entrar en combat l’últim any de la guerra, sense quasi instrucció, i van participar en alguns combats molt aferrissats, com al front de Lleida i a la batalla de l’Ebre.

És un llibre de ficció, escrit amb ambició literària, i a l’estar basat en records de l’autor, Francesc Grau Viader (Calella, 1920-1997), resulta un relat ple de moments i escenes memorables. Recorda un poc a Res nou al front de l’oest, la coneguda novel·la sobre la Primera Guerra Mundial d’Erich Maria Remarque, que estranyament he trobat descatalogada en català (?).

En quatre mots, és un relat molt humà sobre la vida militar, els combats, les trinxeres i els patiments dels soldats, i acaba sent un llibre contra totes les guerres. A l’igual que el llibre de Remarque, Dues línies terriblement paral·leles és un llibre que es llig fàcilment i que em sembla molt adient per a joves, per a recomanar-lo en els instituts, per a citar-lo en les classes i parlar d’ell (però mai com a lectura obligatòria).

Un altre valor afegit és que està editat per Club Editor, una petita editorial que treballa amb molta cura, i que complementa aquest llibre amb un postfaci explicatiu d’Agustí Alcoberro de molta qualitat (fantàstic, els prefacis haurien de prohibir-los), una breu biografia de l’autor, amb dos fotografies, i fins i tot uns recursos educatius a Internet (si bé els he visitat i jo no els faria servir).

Pose uns fragments com a tast i que parle el “noi”:

LLIBRE. «Girona, un llibre de records» de Josep Pla (1952)

Sorprenentment he pogut llegir Girona, un llibre de records a un càmping de la vall de Baztan, a la Navarra verda i basca, on he passat una setmana amb la família i uns bons amics. Per a mi, llegir en estiu és tan difícil com durant la resta de l’any, és una qüestió de passar un poc de son, i a Baztan les nits eren fresques i molt tranquil·les.

Tenia ganes de retornar a Josep Pla. Fa un any i mig vaig llegir la seua obra El quadern gris, vaig penjar la corresponent ressenya i em vaig quedar amb ganes de més, però sense pressa. Ara, després d’un any frenètic, he pogut compensar un poc el deure i el desig.

Resulta que Girona, un llibre de records és un llibre de memòries que se centra en l’època estudiantil d’un joveníssim Pla, el qual va anar a parar a l’internat dels maristes de Girona, a principis del segle XX, per a estudiar el batxillerat a l’institut de la ciutat. Es veu que va escriure aquest llibre trenta anys més tard, i es va amagar darrere de les suposades memòries d’un tal Albert Ferrer, un recurs molt gastat que no va enganyar a ningú. Cal tenir en compte que al llibre “no passa res”, és a dir que no hi ha una acció del tipus plantejament, nus i desenllaç, ni una trama amb suspens. No, llegir un Pla no va d’això. Supose que llegir a Josep Pla és deixar córrer la vista per les línies, sense ambició, i deixar-te portar pel llenguatge. Són paraules, però quines paraules!

Sembla ser que aquest llibre no va agradar massa en Girona quan es va publicar, allà pel 1952, per alguns comentaris, però crec que ja li agradaria a qualsevol ciutat tenir dedicada una obra així. Per la meua part he estat a Girona en tres o quatre ocasions, molt de passada, i després de llegir aquest llibre tinc moltíssimes ganes de tornar amb calma, i passejar per molts dels llocs que hi apareixen, i en especial caminar sota els plataners de la Devesa, recórrer la Catedral tal com recomana, admirar l’agulla de Sant Feliu o comprovar la violació del claustre de Sant Pere de Galligants.

Per acabar, confesse que he gaudit molt subratllant alguns fragments de Girona, un llibre de records. Vull compartir-ne uns quants (per als profes, atenció al que diu sobre l’ensenyament):

–

POEMA. «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, i les guerres perdudes

Porte un dia infame. En primer lloc visc a Alcoi, la capital absoluta del País Valencià de l’Escola Privada Catòlica Concertada, i això es nota, i això és intocable.

En segon lloc treballe a l’Ajuntament i m’he assabentat hui que a partir d’ara hem de fer en castellà els convenis administratius, perquè estem a Espanya, i s’han d’enviar a Madrid, i que “si volem” podem fer-los també en valencià, però que la còpia de veritat és la de castellà, i estem al 2016, i la dictadura va acabar fa quaranta anys, i tanta lluita i tant d’esforç per dignificar el valencià sembla que no serveix de res, que una cosa és el s’ensenya a les escoles (públiques) i una altra és la vida real, la de veritat, i que tot això és, com a mínim, infame.

Parlant amb una companya de la faena, de la “resistència”, de les poques que manté la coherència, m’ha recomanat llegir «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, del seu Llibre de Meravelles (1971), i és impressionant, i és que són tantes les guerres perdudes, tanta ràbia, que per això el compartisc, perquè no estem sols.

 

CRIT I NIT

Consirós cant e planc e plor.
GUILLEM DE BERGUEDÀ

Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra… Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
“ha desaparegut”. I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
I no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra !
Qui va a saber això ! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra…

–

LLIBRE. «Petita crònica» d’Stefan Zweig (1929)

Torne a Stefan Zweig per cabuderia. Resulta que sí que hi havia traducció al català del relat «El llibreter Mendel». Aquest relat me’l vaig llegir en castellà fa un parell de setmanes, publicat per l’Editorial Acantilado, i vaig compatir una breu ressenya. Poc després, gràcies a Enric Iborra, autor del bloc la serp blanca, em vaig assabentar que hi havia una edició recent en català, dins del volum Petita crònica, editat per Edicions de la Ela Geminada. Me’l vaig comprar de seguida.

Petita crònica és un recull de quatre relats, o cròniques, d’Stefan Zweig, que va escriure en els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, i que va publicar conjuntament l’any 1929. Aquesta petita publicació va arribar a assolir un èxit de vendes de l’època. Són relats de ficció, però els estudiosos de Zweig consideren que tenen components autobiogràfics, o tal com diu Antoni Martí Monterde, al pròleg d’aquest volum, “poden llegir-se com una mena d’autobiografia profundament ficcionada, en què s’estableix una relació negativa respecte al positiu que representen les seves grans memòries, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, redactades ja als anys quaranta i publicades pòstumament.”

Els quatre relats són «La col·lecció invisible», «Un episodi del llac de Ginebra», «Leporella» i «El llibreter Mendel».