LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen, a qui se li ha prohibit pintar per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga fer-ho. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. El conflicte entre la llibertat i l’obediència el trobem en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen cal dir que està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), un artista famós del corrent expressionista, estranyament amb simpaties nazis, però a qui malgrat això se li va prohibir pintar. De fet el seu nom era Emil Nansen (mira que estava fàcil). Disculpeu l’spoiler, no ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor, però em sembla que no canvia en res la lectura de la novel·la. Al final d’aquesta entrada trobareu una petita selecció de pintures de Nansen (el de veritat).

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més spoilers de l’argument i més informació sobre l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar el web de l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, ens matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

ARTICLE. «La Revolució Russa i nosaltres» per Josep Fontana (1917-2017)

lenin_1917_revolucio_russa

Comencem el 2017 i enguany se celebra el primer centenari de la Revolució Russa. No serà una efemèride massa popular, ja que malgrat totes les barbaritats posteriors en aquell moment va ser un intent molt seriós de millorar el món, de crear una societat més igualitària i solidària, i sí, aquell intent va fracassar.

No obstant això, val la pena recordar-ho, i per això vull compartir un text molt recomanable. Es tracta de la conferència que l’historiador Josep Fontana va realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 24 d’octubre de 2016 al marc de les jornades sobre la Revolució Russa organitzades per la Comissió del Centenari de la Revolució Russa.

Del professor Fontana ja hem compartit altres textos a Historiata, com per exemple la ressenya de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, o els articles Després de la crisi i l’entranyable Demasiados retrocesos (sobre la Història Contemporània d’Espanya). Ara repassem la importància història de la Revolució Russa. Impecable.

Font d’informació: fundacioalternativa.cat, 08/11/2016 [consultat l’01/01/2017]

 

Article «La Revolució Russa i nosaltres»:

«Cap a 1890 els partits socialistes europeus, agrupats en la Segona Internacional, havien abandonat la il·lusió revolucionària i defensaven una via reformista que els havia de dur a integrar-se en els parlaments burgesos, confiant en què un dia podrien accedir al poder a través de les eleccions i que des d’allí procedirien a transformar la societat. D’aquesta manera els partits socialistes alemany, italià, espanyol, el francès, que mantenia encara el nom de Secció francesa de la Internacional Obrera, o el laborisme britànic van optar per una política reformista, encara que conservessin la retòrica revolucionària del marxisme per tal de no desconcertar els seus seguidors obrers, que havien de seguir creient que els seus partits lluitaven per una transformació total de la societat.

La contradicció entre retòrica i praxis va esclatar amb motiu de la proximitat de la Gran guerra de 1914. Al congrés que la Internacional socialista va celebrar a Basilea en novembre de 1912 es va proclamar  que “era el deure de les classes obreres i dels seus representants parlamentaris (…) realitzar tots els esforços possibles per tal de prevenir l’inici de la guerra” i que, si aquesta finalment començava, havien d’intervenir perquè acabés ràpidament i “utilitzar la crisi econòmica i política causada per la guerra per revoltar el poble i accelerar la caiguda del govern de la classe capitalista”. El congrés proclamava, a més, la seva satisfacció davant de “la completa unanimitat dels partits socialistes i dels sindicats de tots els països en la guerra contra la guerra”, i cridava “els treballadors de tots els països a oposar el poder de la solidaritat internacional del proletariat a l’imperialisme capitalista”.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Records de la darrera carlinada» de Marian Vayreda (1898)

Records-darrera-carlinada-Vayreda-Avenç

Un dels capítols potser menys coneguts de la història d’Espanya del segle XIX és el carlisme i les tres guerres (civils) que hi van haver. El llibre de Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda (1898) és un testimoni d’un participant en l’última guerra carlista, a terres de Catalunya. Resulta un llibre atractiu perquè en tenim pocs de testimonis, i perquè és un relat sincer del patetisme i la sordidesa d’aquesta guerra, un continu de marxes i contramarxes i fets sagnants poc gloriosos.

Marian Vayreda (1853-1903), l’autor, va participar en aquesta guerra quan era molt jove i va arribar a ser oficial de cavalleria, a les ordres del famós general Savalls. Anys després va voler deixar el seu testimoni i ho va fer amb una gran qualitat literària. És més conegut per la seua obra pòstuma La punyalada (1904).

Al llibre trobem històries i anècdotes de primera mà que ens ajuden a entendre un poc l’ambient del bàndol carlista i els seus arguments. El mateix Vayreda ens explica per què era carlista: per una banda per tradició familiar, però també per por a “l’onada revolucionària”, per defensa de la tradició catòlica, també per inquietuds i lectures personals, i en destaca un aspecte molt interessant vist des d’ara: la defensa de la terra. Per això, quan Carles VII va signar el decret de restauració dels Furs, segons Vayreda:

“portat per un intens amor a les coses de casa, pressentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat i la resurrecció d’una federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos errors polítics. Així concebia jo el carlisme, i així vaig acceptar-lo.”

De tota manera gran part del llibre són descripcions de batalletes, persones i accions de guerra amb poca fortuna i encara menys honor. A l’estar escrit vint-i-cinc anys després dels fets l’autor ja és un home madur, desenganyat, i que recorda aquells anys amb un poc melangia i molt d’escepticisme. Per exemple, quan descriu una càrrega de cavalleria crida l’atenció la diferència entre la realitat i la percepció que en tenim, producte de tantes pel·lícules:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Dues línies terriblement paral·leles» de Francesc Grau Viader (1978)

dues-linies-terriblement-paral·leles-francesc-grau-viader

Dues línies terriblement paral·leles és una novel·la sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Està basada en les experiències d’un soldat molt jove del bàndol republicà, de l’anomenada lleva del biberó. Aquesta lleva va entrar en combat l’últim any de la guerra, sense quasi instrucció, i van participar en alguns combats molt aferrissats, com al front de Lleida i a la batalla de l’Ebre.

És un llibre de ficció, escrit amb ambició literària, i a l’estar basat en records de l’autor, Francesc Grau Viader (Calella, 1920-1997), resulta un relat ple de moments i escenes memorables. Recorda un poc a Res nou al front de l’oest, la coneguda novel·la sobre la Primera Guerra Mundial d’Erich Maria Remarque, que estranyament he trobat descatalogada en català (?).

En quatre mots, és un relat molt humà sobre la vida militar, els combats, les trinxeres i els patiments dels soldats, i acaba sent un llibre contra totes les guerres. A l’igual que el llibre de Remarque, Dues línies terriblement paral·leles és un llibre que es llig fàcilment i que em sembla molt adient per a joves, per a recomanar-lo en els instituts, per a citar-lo en les classes i parlar d’ell (però mai com a lectura obligatòria).

Un altre valor afegit és que està editat per Club Editor, una petita editorial que treballa amb molta cura, i que complementa aquest llibre amb un postfaci explicatiu d’Agustí Alcoberro de molta qualitat (fantàstic, els prefacis haurien de prohibir-los), una breu biografia de l’autor, amb dos fotografies, i fins i tot uns recursos educatius a Internet (si bé els he visitat i jo no els faria servir).

Pose uns fragments com a tast i que parle el “noi”:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

14 DE JULIOL. “Ça ira”

Prise_de_la_Bastille

Per a qualsevol persona interessada en la Història és impossible sostraure’s al magnetisme del 14 de juliol, la data en què oficialment el poble, la massa, entra en la Història Contemporània, no només com a actor passiu sinó com a protagonista. Aquest dia, de l’any 1789, el poble de París va prendre la Bastilla, una fortalesa medieval que es trobava al centre de la ciutat, pràcticament en desús però que era el símbol del poder absolutista de la monarquia francesa i va accelerar la Revolució Francesa.

Aquesta revolució és una referència contínua i tema imprescindible en qualsevol relat de la Història, tan i tan repetit que resulta un poc cansat: que si la guillotina, que si el Comité de Salut Pública, que si la “Grande Peur”, que si no sé quantes constitucions (1791, 1793 i 1795), etc. En resum, un esdeveniment molt “gastat”. Però, però, però, si ens acostem amb tranquil·litat veure’m que és un fet interessantíssim, amb molts matisos i personatges tremendament captivadors, de tot tipus, com Condorcet, Mirabeau, Robespierre, Sièyes, Danton, Babeuf, Olympe de Gouges, Talleyrand, Fouché, etc.

Fa anys vaig llegir Los ecos de la Marsellesa del meu estimat Eric John Hobsbawm, un llibre publicat amb motiu del segon centenari de la revolució (el 1989), amb un repàs al mite i a les dos principals interpretacions: la revolució com a projecte acabat (versió burgesa/neoliberal) o la revolució inacabada (versió social/d’esquerres). Un altre llibre, molt ben escrit, que almenys per a mi es llig com una novel·la d’aventures, és La Revolución Francesa. Una nueva historia, de Peter McPhee. Per últim voldria recomanar Los sueños de la razón. Ensayo sobre la experiencia política, de José Antonio Marina, un escriptor actualment molt criticat perquè ha acceptat l’encàrrec del govern conservador del Partit Popular de redactar un document base per a un “pacte educatiu”. Malgrat açò, Los sueños de la razón és un repàs molt suggeridor de diversos elements i protagonistes de la Revolució Francesa (els motius del Terror, el temps històric, la cultura democràtica, l’experiència humana, l’idealisme, etc.).

Acabe ja aquest homenatge al 14 de juliol, i acabe amb una cançó revolucionària, la més famosa abans de La Marsellesa, i que es diu Ça Ira!, amb la versió magnífica d’Edith Piaf a la pel·lícula Si Versailles m’était conté (“Si Versalles poguera parlar”), del 1954.

Recordeu: les coses poden canviar. Feliç 14 de juliol!

Lletra de “Ça ira”: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PEL·LÍCULA. «La professora d’Història» (2014)

cartell_la_profesora_de_historia

La professora d’Història és una pel·lícula sobre el món de l’educació. La vaig veure fa uns dies. Me la va deixar Pepa Alabort, professora de Geografia i Història de l’IES Andreu Sempere d’Alcoi, i que també és veïna del meu barri.

Aquests tipus de pel·lícules formen part d’un gènere cinematogràfic propi que ha donat a la història del cinema algunes obres molt belles. La professora d’Història està basada en fets de reals i explica la història de la professora Anne Gueguen i d’un grup d’alumnes, de l’institut Léon Blum de Créteil (França). Ella, la professora, guia a un grup d’alumnes considerats “problemàtics” per a realitzar un projecte educatiu per a presentar-lo a un concurs nacional. El projecte és sobre els xiquets i els joves que van morir a la Xoà, és a dir, l’holocaust, el conegut genocidi jueu durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

A la pel·lícula trobem diversos aspectes i temes recurrents en aquest tipus de pel·lícules com la perseverança d’una professora que creu en la importància de la seua faena, la convivència “exagerada” dels joves o la feixuga burocràcia educativa. També apareix la memòria històrica, la desigualtat social, el racisme, la falta d’autoestima i de confiança, el sentiment de pertinença a grups, etc.

És un relat de descobriment típic, on acompanyem als joves en la seua trobada amb el nazisme, la violència i els genocidis.

M’ha agradat molt la interpretació de l’actriu Ariane Ascaride en el paper de la professora, amb una austeritat molt d’agrair. També que la pel·lícula evita el to èpic i caldós d’altres pel·lícules educatives. Però sobretot val la pena per l’aparició de Léon Zyguel, un supervivent real del camp de concentració de Buchenwald, que explica la seua experiència i provoca una inflexió radical en la pel·lícula. No només és ficció, el que va passar és real i és història. En un determinat moment Léon Zyguel llig un text molt emotiu, el “Jurament de Buchenwald“, una declaració que els presoners supervivents van redactar i llegir quan el lager va ser alliberat l’abril de 1945. M’haguera agradat compartir aquest jurament declaració però no l’he trobat. [Nota afegida: el professor Marc Ferri sí que l’ha trobat, en anglés, i l’afegisc al final d’aquesta ressenya].

Un últim apunt: el títol de la pel·lícula en francés és Les Héritiers, és a dir “Els hereus”, i és un recurs molt recomanable per a ajudar a desemmascarar entre els joves (i els no tan joves) el nou feixisme d’arrel social, ètnic i religiós que ens envolta d’una manera cada vegada més quotidiana.

Tràiler de la pel·lícula:

Més recursos

  1. Algunes pel·lícules sobre educació
  2. Algunes pel·lícules sobre el genocidi jueu
  3. Altres recursos
  4. Text: “El jurament de Buchenwald” (1945)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El crit de l’ocell domèstic” de Maksim Óssipov (2016), contes sobre la Rússia contemporània

maksim_ossipov_crit_ocell_domestic

“No és que el món sigui petit, és que els nostres ambients són minúsculs.”

El crit de l’ocell domèstic és un recull de cinc contes de l’escriptor i metge Maksim Óssipov (Moscou, 1963). Està traduït del rus i anotat per Arnau Barios, qui ha escrit també un epíleg. M’encanta la portada típica del Club Editor, aquesta vegada en gris clar. La lletra és gran i clara. En ell trobem un repàs emotiu, en clau al·legòrica, de la història recent de Rússia.

En algun lloc he llegit que Óssipov és el successor literari de Txékhov (1860-1904), o el Txékhov de la Rússia de Putin. I que també té relació amb Bulgàkov (1891-1940), per això de metge i escriptor, i molt crític amb la seua societat. Ni idea, jo no arribe a tant, sí que puc dir que m’ha agradat.

Tots els contes estan protagonitzats per persones que podríem anomenar normals o anònimes, “ocells domèstics” segons Óssipov. El primer conte es titula Moscou-Petrozavodsk, i és el relat d’un viatge en tren d’un metge que viatja a un congrés mèdic, i que coincideix en el compartiment amb dos homes que semblen contrabandistes. El segon conte —La gitana— és molt dinàmic, sembla una road-movie, i mostra un treball d’un metge rus que per a guanyar-se un sobresou acompanya malalts als Estats Units. El tercer conte —Peces en un pla— és la història de Matvei Ivanov, un jove rus que s’ha canviat el cognom i ha emigrat als Estats Units. Té un caràcter difícil, esquerp. Un conegut de la seua família, també rus emigrat, li recomana que espavile:

“Gasta una mena de deixadesa, d’indefinició. Aquí no es pot anar d’aquest pal. És necessari implicar-se en la societat. Fer-se opinions, defensar-les. La democràcia és terrible, però no s’ha inventat res de millor. La reforma del sistema sanitari, per exemple. ¿Què en pot dir, el Matvei?

Separa els braços.

—Estic sa. No conec la sanitat d’aquí.”

Ivanov participa en un torneu d’escacs per a aficionats, per a guanyar un poc de diners. Els escacs, un joc ben literari, amb fortes connotacions vitals, quasi un tòpic. Descobrirem que sobretot viu ressentit amb el seu pare, per una història que es remunta a l’època de la repressió durant l’estalinisme. Ai, la memòria històrica.

El quart relat és el que dóna títol al llibre —El crit de l’ocell domèstic— i reconec que no l’he entés. Està tan sintetitzat que se m’escapa el sentit. És molt breu i me l’he llegit tres vegades. Sé que fa referència al contrast entre persones “normals” i persones decidides (ocells domèstics / ocells fers), però no arribe més enllà. De tota manera és tremendament suggestiu. A tall d’exemple:

“Tant a Moscou com a Petersburg o a província, la vida fa por. Diguem que, entre altres coses, fa por. No es pot escriure sobre segons què: l’assassinat d’innocents, joves i nens inclosos. L’experiència terrible, innecessària, d’haver patit la seva mort és amb nosaltres sempre; no la trauràs ni la dissiparàs cridant.

Però després vindrà el dia, i tornaran a ser-hi els ocells de tota llei —celestials, domèstics, fers, tots. Passi el que passi, el món no rebenta; va així.”

L’últim relat —Colònia minera Eternitat— és boníssim. Té el subtítol de Notes d’un director literari. Segons s’explica en aquesta edició va eixir publicat l’octubre de 2015 a la revista Znàmia. La història és la següent: a partir d’una llibreta que un pacient major i molt malalt perd (o abandona) en la consulta del metge coneixem la història d’un espai mític, la colònia minera Eternitat, molt al nord, un espai que ja no existeix. El pacient es diu Aleksandr Ivànovitx, i va treballar de director literari del teatre d’aquesta colònia, fins que la tancaren: “Jo també ho vaig entendre amb un cert retard. Eternitat ja no existeix. ¿Com pot ser? Mira, és.” La metàfora és transparent: Eternitat és l’antiga URSS, i el present és la Rússia corrupta i xovinista de Putin. El vell Ivànovitx, malalt, davant la mort, reflexiona serenament sobre la seua vida: “Bé que he tingut entreobert un trosset de món, el meu trosset. I l’hi vaig tenir força temps, si no em poso repelós. ¡I quines coses que he vist, quines coses!”.

Tal com diu Arnau Barios en l’epígraf: “Óssipov representa un bon grapat de virtuts de la millor prosa russa: els seus contes arrelen en una tradició que els nodreix de tensió crítica i d’exigència moral. Una multitud de referents i versos hi formigueja com en un hàbitat afí: és perquè Óssipov també pertany, com els seus protagonistes, a la tradició dels poemes de memòria, coneix aquell corpus compartit de la intel·liguèntsia i recita passatges llargs de Puixkin amb la seua veu fonda i agradable. Refusa, alhora, d’altres herències: escull la frase entretallada, incisiva, despresa, els girs orals; renuncia al sentimentalisme, que no als sentiments. [ … ] Ell ajuda, denuncia, compon. Implacable i bo.”

L’ocell domèstic és una metàfora bonica i molt encertada de la petitesa vital que sentim la majoria de nosaltres: podem o podríem volar però, pel que siga, preferim restar domèstics, i solem lamentar-ho en la nostra quotidianitat.

maksim_ossipov_crit_ocell_domestic_2

LLIBRE. “Retrats de l’exili” de Domènec Guansé, la pervivència de la cultura catalana a l’exili

portada_retrats-exili_guanse_domenec

Retrats de l’exili és un llibre amb trenta-quatre articles escrits per Domènec Guansé sobre diverses personalitats catalanes del món de la cultura de la primera meitat del segle XX.

Domènec Guansé (1894-1978) va ser un periodista cultural que va participar en la retirada i va haver d’exiliar-se, primer a França i després a Xile, al final de la Guerra Civil. També va escriure novel·les, obres de teatre, assaigs i biografies, però sobretot va destacar pels seus articles.

Per pura casualitat vaig trobar aquest llibre a la Llibreria Llorens d’Alcoi. Fa unes setmanes vaig passar i Jose, el seu propietari, gran negociant, em va dir “mira allí, han arribat uns llibres nous que igual t’interessen”, i ja està, me’n vaig portar dos, aquest de Guansé i La formació d’una identitat. Una història de Catalunya de Josep Fontana.

Els motius per a llegir el llibre de Guansé per a mi són molt clars: afecta a la Història Contemporània de Catalunya i d’Espanya; sobrevola el tema de la retirada republicana i de l’exili, del que va ser i del que podria haver sigut; ajuda a satisfer un poc la curiositat per la literatura i la cultura catalana; i, per últim, un motiu estètic, aquest llibre està publicat per Adesiara, una editorial que també va editar Devocionari domèstic, un llibre de poemes de Bertolt Brecht que vaig llegir no fa molt i que em va agradar. Per motius no serà.

Abans de llegir-me’l no tenia ni idea de qui era Domènec Guansé, ni tampoc mai havia sigut realment capaç d’entendre el que va suposar per a Catalunya l’exili de tantes i tantes personalitats del món de la cultura al final de la Guerra Civil. Escriptors, periodistes, lingüistes, historiadors, dramaturgs, etc. van haver d’escapar per a evitar la repressió del règim feixista, ultracatòlic, conservador i centralista, del general Franco. Per a la majoria els esperava un exili ple de dificultats, desconnectats i repartits per diferents països d’Europa i d’Amèrica.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MIGRACIONS. Cançons i altres recursos sobre les persones que es mouen

barca_emigrants

(Actualitzat 03/09/2015)

Les persones no som plantes, podem moure’ns, anar d’un lloc a un altre. Si te’n vas eres un emigrant; si arribes eres un immigrant; en suma, estem parlant de migracions.

Aquests són uns conceptes propis de la geografia humana i en concret de la demografia. Generalment es diuen sense la càrrega emotiva que suposa per a una persona el fet de canviar de lloc de residència, lluny d’on vas nàixer, de la gent que parla la teua llengua, de la teua família i amics, amb la incertesa del futur. En la majoria dels casos són migracions econòmiques, també polítiques, per intentar tenir una vida millor.

En aquesta entrada del bloc només vull compartir una selecció de cançons que parlen de les migracions i algun recurs més. Hi ha diversos estils musicals. Podeu triar la cançó que més us agrade, i llegir les lletres.

Faig aquest apunt perquè reconec que tinc un poc de remordiments per un escrit que vaig fer fa uns dies, el de la ressenya del llibre Córrer sense por, perquè malgrat ser una novel·la que no m’ha agradat com està escrita, la història no et deixa indiferent.

Per cert, l’altre dia en una conversa informal a una xarxa social un espavilat va dir que “La gent ha d’estar al seu país”, dit en un context racista, i va rebre uns quants “M’agrada”. Davant d’un comentari així sempre pense el mateix, que tenim un problema ben gros, perquè necessitem un país de la mida de Canadà i Estats Units junts, com a mínim, per a posar a tots els tontos que hi ha al món. Així tindrien el seu país.

No, les persones no som plantes.

Cançons sobre migracions

(Diversos estils, no s’espanteu)

  1. El emigrante, de Juanito Valderrama, de l’any 1949, la qual es va convertir en la banda sonora de les vides de molts espanyols que van haver d’emigrar a l’estranger. Un clàssic.
  2. Un beso y una flor, de Nino Bravo, de 1972, de l’àlbum Un beso y una flor. Romàntica a més no poder. Lletra de la cançó.
  3. Emigrante, de Pablo Guerrero, de 1975, de l’àlbum Pablo Guerrero en el Olympia. Lenta, però molt bonica. És la cançó que apareix al documental El tren de la memoria.
  4. Visa para un sueño, de Juan Luis Guerra, de 1989, de l’àlbum Ojalá que llueva café. Marxosa i amb una lletra molt potent. Lletra de la cançó.
  5. Espaldas mojadas, de Tam Tam Go!, de 1990, de l’àlbum Espaldas mojadas. Els “espaldas mojadas” són l’emigració llatinoamericana que vol creuar el riu Grande per a entrar als Estats Units des de Mèxic. Lletra de la cançó.
  6. El emigrante, del grup Celtas Cortos, de 1996, de l’àlbum En estos días inciertos. Sobre l’emigració actual. Boníssima. Lletra de la cançó.
  7. Clandestino, de Manu Chao, de 1998, de l’àlbum del mateix nom. Lletra de la cançó.
  8. Emigrante, de Frente Infame, de 2013. “Me tratan diferente por querer salir p’alante”
  9. Zamba del emigrante, d’Ismael Serrano amb Mercedes Sosa, de l’àlbum Sueños de un hombre despierto, de 2007. Lletra de la cançó.
  10. Corrandes d’exili, de Lluís Llach, amb lletra d’un poema de Pere Quart, sobre la Retirada, l’exili republicà i català al final de la Guerra Civil. Lletra i més informació (Historiata).
  11. Geografía, de La Oreja de Van Gogh, música pop. Lletra de la cançó.
  12. Papeles mojados, de Chambao, preciosa i amb un videoclip molt ben fet. Lletra de la cançó.
  13. Africanos en Madrid, d’Amistades Peligrosas, un clàssic dels anys 90. Lletra de la cançó.
  14. Le Métèque (El extranjero), de Georges Moustaki, versió original en francés, un clàssic. Lletra de la cançó.
  15. El Inmigrante, de Calibre 50, una ranxera total. Lletra de la cançó.
  16. El Inmigrante, de Coti, música i ritmes de rock argentí. Lletra de la cançó.
  17. Nord enllà, dels Ebri Knight, folk rock català, any 2015. Lletra de la cançó.
  18. Alfabets de futur, de Feliu Ventura, cantautor valencià, any 2007. Lletra de la cançó.

Ací teniu la llista de reproducció (Migracions – Historiata):

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. “Història d’Espanya (explicada pels espanyols)”

conde-duque de olivares velázquez

Boníssima. Vull compartir una cançó que m’ha divertit moltíssim, titulada “Història d’Espanya (explicada pels espanyols)” del grup Brams, que es troba al seu àlbum Anem tancant les portes a la por, de l’any 2014. El títol de l’àlbum és preciós, veritat?

He conegut aquesta cançó gràcies a un antic alumne d’Alzira, de l’últim any que vaig treballar de professor i on vaig ser tan feliç. Es diu Francesc Llopis Luis, un homenot molt salao i intel·ligentíssim, ara es troba en 2n de BAT, jo li vaig donar classe de Geografia en 3r d’ESO, i en la distància l’estime molt i m’alegre de saber d’ell de quan en quan gràcies a les xarxes socials.

La veritat és que mantenir el contacte amb antics alumnes és una de les millors coses que m’ha passat en la vida. M’encanta veure’ls créixer i convertir-se en bones persones. També aprenc moltes coses d’ells: sobretot música, grups de música i cançons que d’altra manera no m’arribarien. Mantenir aquests contactes són una vacuna contra la típica reducció localista i umbilical. El món és molt gran, i es poden fer moltes coses i de maneres diferents, i gràcies als més joves no ho arribe a oblidar del tot.

Respecte a la cançó: és un repàs boníssim a l’essencialisme històric espanyolista. La seua lletra és una antologia divertidíssima del despropòsit patriòtic. És una traca.

Com a 2n de BAT es dóna Història d’Espanya (segles XIX i XX bàsicament), aquesta cançó pot servir per a il·lustrar aquest tipus de visió tradicionalista, conservadora, uniforme i rància de la Història d’Espanya, plena de prejudicis i de consignes dogmàtiques, i també de violència, de molta violència i sang.

Recordem el que deia el poeta Àngel González (Glosas a Heráclito):

“Nada es lo mismo, nada
permanece.
Menos
la Historia y la morcilla de mi tierra:
se hacen las dos con sangre, se repiten.”

No m’enrotlle més. Sobre la Història d’Espanya, de manera sintètica i reflexiva, recomane SEMPRE llegir el meravellós article de Josep Fontana titulat Demasiados retrocesos; veure el curtmetratge animat Historia reciente de España for dummies; reflexionar sobre l’article de Vicenç Navarro ¿Quiénes son los patriotas?; veure el dossier sobre El dolor de l’emigració jove (amb un vídeo i un article molt emotiu de Concha Caballero); i si teniu ganes de llegir una novel·lota, per a mi bellíssima, us recomane El corazón helado d’Almudena Grandes.

Ara la cançó. Si voleu, podeu anar llegint la lletra que trobareu tot seguit.

Lletra de la cançó
Llegeix la resta d’aquesta entrada »