LLIBRE. El nazisme quotidià segons «Una llibreria a Berlín» de Françoise Frenkel

Françoise Frenkel va ser una polonesa jueva que va tenir una llibreria francesa a Berlín durant els anys vint i trenta del segle XX. Quasi res!

L’estiu de 1939, poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, va fugir a França, i quan el 1940 va ser ocupada pels alemanys es va refugiar al sud del país, dins de la zona “lliure” de Vichy. Durant dos anys va viure de manera discreta, amagada, per a que els alemanys i els nombrosos col·laboracionistes francesos no l’arrestaren i la deportaren a un camp de concentració. Amb el temps la seua situació esdevenia cada volta més insostenible. Després de dos temptatives fracassades, a la tercera va poder escapar a Suïssa, on va viure fins al final de la guerra.

El 1945 va publicar un relat sobre aquesta experiència. El va titular Rien où poser sa tête, que vol dir més o menys “Enlloc on deixar caure el cap”, però s’ha publicat en català com Una llibreria a Berlín. De la llibreria i de Berlín només en parla les primeres cinquanta pàgines. La major part del llibre és sobre la seua vida d’emigrada perseguida a França. És un testimoni colpidor; sense caure en el sentimentalisme transmet l’angoixa d’aquella època.

Després d’haver caigut en l’oblit, s’ha tornat a publicar aquest llibre recentment gràcies sobretot a l’escriptor francés Patrick Modiano, qui signa el pròleg. Per a França no ha de ser un llibre còmode, perquè fa memòria històrica i explica les misèries del col·laboracionisme i l’antisemitisme francés durant l’ocupació alemanya, més generalitzat del que podem imaginar. A França i onsevol, sovint els més “patriotes” no són tan patriotes.

Per acabar, compartisc un fragment sobre l’ambient a l’Alemanya nazi:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CÒMIC. «La Guerra Civil espanyola» de Preston i García

M’haguera agradat molt tenir aquest còmic quan tenia 17 o 18 anys. Acostumat a Clásicos ilustrados i a Hazañas bélicas, segur que l’haguera llegit més d’una volta. És un llibre molt recomanable, per a iniciar-se en l’estudi de la Guerra Civil o per a repassar-la. Té l’estil incisiu de Paul Preston i els dibuixos són austers però precisos, fets per José Pablo García. No és una novel·la, ni un relat, sinó l’adaptació en còmic de l’obra del mateix nom de Preston.

Les primeres setanta pàgines tracten els precedents, des de la crisi de la Restauració a la Segona República. Però prompte el llibre s’endinsa en els aspectes del conflicte. Hi ha diverses polèmiques obertes sobre la Guerra Civil, i Preston participa en elles sense embuts: la guerra llarga que volia Franco per a “netejar” a poc a poc el país, les diferències entre la repressió republicana i la repressió dels sublevats, la qüestió del comunisme en la República, les misèries de la política internacional, o el paper de l’Església justificant la violència i el terror. Res de nou, però són qüestions que cal anar recordant davant les intoxicacions i mentides deliberades de tants pseudohistoriadors, i ara també dels nostàlgics de la intolerància feixista que van a cara destapada.

La llàstima és que en aquesta versió s’han deixat pel camí coses com l’índex general (té 10 capítols), i també haguera estat fantàstic si hagueren afegit un índex onomàstic, un breu índex cronològic, un senzill glossari, i ja que estem demanant una mínima proposta de lectures per a ampliar continguts. Però això són millores. L’obra en si està molt bé.

El llibre està en castellà per Debate i en català editat per Base, al mateix preu.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT. «Holodomor» per Joan Francesc Mira

Havent llegit Europeus. Retrat en setanta imatges de Joan Francesc Mira, vull compartir un article que es titula «Holodomor» de desembre de 2006.

Parla sobre la història i la memòria d’aquest genocidi. El van patir sobretot els camperols ucraïnesos “contrarevolucionaris” durant els anys 1932 i 1933, en el context del totalitarisme i de la planificació econòmica d’Stalin. Les xifres de morts ballen, però hi ha un cert consens en que van assassinar per fam entre 3 i 5 milions de persones com a mínim. Com passa amb altres genocidis, malgrat els testimonis i les proves evidents, encara hi ha gent que ho nega.

Holodomor

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «La cultura de la satisfacción» de John Kenneth Galbraith (1992)

Tenia pendent des del 1992 el llibre La cultura de la satisfacción de l’economista nord-americà John Kenneth Galbraith. Recorde al meu germà llegint-lo i parlant-me d’ell a València quan es va publicar. Fa dos anys el vaig trobar per 2 o 3 € en una paradeta de llibres vells a Tarragona, prop de la catedral, i me’l vaig agenciar. M’ha semblat útil perquè el concepte de «majoria satisfeta» que apareix al llibre serveix per a explicar molts esdeveniments i processos històrics, sobretot de les últimes dècades.

La tesi de Galbraith és que a les democràcies electorals actuals existeix una «majoria satisfeta», o «majoria electoral satisfeta», o senzillament una «cultura de la satisfacció», que troba que el món està bé com està, i aquesta majoria pot arribar a ser molt virulenta si es veu amenaçada en el seu benestar immediat. És un fenomen social egoista, curt de mires i molt simplista. Fins i tot pot arribar a posar en perill el seu benestar futur si cal prendre mesures que puguen incomodar-la en el present.

El subtítol del llibre és Los impuestos, ¿para qué? ¿Quiénes son los beneficiarios?, i és que Galbraith era un economista a favor de l’intervencionisme polític en l’economia, tal com defensava el mític economista John Maynard Keynes en l’època d’entreguerres. Així, Galbraith, critica el lliure mercat sense límits i proposa regular el capitalisme i fer polítiques de redistribució del benestar per a que funcione millor l’economia. Es tracta de posar límits als «taurons» financers, invertir en el sector públic per a atendre els sectors no privilegiats, fer una política fiscal progressiva (que els rics paguen més impostos) i així evitar que s’enfonse el propi capitalisme. Però aquestes polítiques xoquen contra una gran majoria que es considera «privilegiada», o almenys «satisfeta», i que no vol que la qüestionen ni que la facen participar en aquesta política econòmica amb els seus impostos.

El llibre desenvolupa aquest concepte de manera entretinguda, amb molta ironia i humor, exposant els arguments amb un estil molt planer. També hi ha crítiques enginyoses, com quan compara els serveis públics per a les persones necessitades amb els serveis públics per als militars. Ambdós són sector públic, amb funcionaris, però el complexe militar, extremadament car, sempre quedarà fora de les crítiques neoliberals.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «La belleza y el dolor de la batalla», un conjunt d’històries sobre la Primera Guerra Mundial

Per fi m’he llegit La belleza y el dolor de la batalla. És un totxo de més de 700 pàgines sobre la Primera Guerra Mundial, contada en 227 fragments a partir de les experiències de 20 participants. És, per tant, un relat coral i molt fragmentari, però resulta atractiu perquè et dóna la perspectiva dels que ho van viure. A més del front occidental, el típic de les trinxeres del nord de França, trobem altres escenaris no tan populars, com Àfrica de l’Est, Mesopotàmia (l’actual Iraq), Palestina, el mar Bàltic, el nord d’Itàlia, l’Europa balcànica o Turquia. Els protagonistes són majoritàriament joves, soldats dels dos bàndols i de diferents nacionalitats, però també hi ha infermeres, una jove estudiant, un aviador, un funcionari francés o un metge nord-americà.

L’autor del llibre, l’historiador suec Peter Englund, el que ha fet ha sigut agafar uns relats personals i seleccionar i ordenar fragments destacables per ordre cronològic. No trobarem una visió de conjunt o una síntesi. Tants fragments breus provoca a voltes cansament i fins i tot mareig, però al poc, quan et familiaritzes amb els personatges, la lectura és més fàcil perquè vas seguint els diferents fils.

He llegit aquest llibre pensant quin suc puc traure-li per a classe. Alguns fragments són magnífics, tremendament il·lustratius del que va significar aquella guerra, com per exemple el genocidi armeni, l’ambient de rereguarda o el paper de l’artilleria. Potser faça alguna activitat en grup, amb alguns fragments seleccionats, amb un dossier de textos, o una història de la vida quotidiana (la “antihistoria” que diu Peter Englund en la presentació), o potser no faça res i m’ho guarde per a mi. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »