TEXT. «El darrer enterrament turc a Réthimno»

prevelakis cronica d'una ciutat rethimno creta

Al llibre Crònica d’una ciutat de Pandelís Prevelakis hi ha una discreta nota a peu de pàgina que conté una història molt tràgica: la del darrer enterrament turc a la ciutat de Réthimno, a la costa nord de l’illa de Creta. 

Explica un fet que va passar l’any 1923, quan es va produir un intercanvi forçat de poblacions entre Turquia i Grècia. Aquest moviment de poblacions es va acordar en el Tractat de Lausana, el qual va posar fi a la Guerra greco-turca (1919-1922), que va ser una derrota humiliant per als grecs. Per aquest tractat la gran majoria dels turcs que habitaven en territori grec van haver d’anar a Turquia i a l’inrevés, els grecs que vivien en territori turc van haver d’assentar-se dins de les fronteres de Grècia. Va afectar al voltant de mig milió de turcs i un milió i mig de grecs. El resultat va ser un gran ressentiment entre els dos països i també una major homogeneïtat ètnica i religiosa en aquests països. Però en aquell moment fou un drama, una solució dràstica planificada des de despatxos diplomàtics, que va fer que poblacions senceres hagueren d’abandonar les seues cases i terres i emigrar per força.

Pandelís Prevelakis, escriptor grec nascut el 1909, va evocar l’època de la seua infantesa i joventut a la petita ciutat de Réthimno, en la costa nord de Creta, en la seua obra Crònica d’una ciutat. Els lectors en català tenim la sort que aquest llibre està traduït per Eusebi Ayensa, reconegut hel·lenista i que, entre altres coses, va editar fa uns anys la meravella dels Poemes de Kavafis a l’editorial Cal·lígraf. Tot són indicis positius. Crònica d’una ciutat és un llibret molt bonic, ple d’històries, carregat de nostàlgia, amb anècdotes molt entretingudes, però també amb episodis tan colpidors com el de l’expulsió dels turcs cretencs.

Compartisc la nota que es troba a la pàgina 102. És la reproducció d’un article publicat en un periòdic, que conté part del discurs que va fer Prevelakis el 1977, amb motiu del quaranté aniversari de la publicació de Crònica d’una ciutat, titulat «El darrer enterrament turc a Réthimno»:

«Els vaixells que van arribar per endur-se els musulmans  estaven ancorats a mitja milla davant de Réthimno des de feia tres dies i tres nits. Van carregar els homes, les dones i els nens amb tots els seus bagatges i van omplir a vessar les bodegues i les cobertes, tant que no hi cabia ni una agulla, fins que, en rebre l’ordre de salpar, van llevar àncores i van fer sonar tres cops la sirena. Els cristians esguardaven des de terra aquell ramat de gent colpit per l’infortuni i el planyien. L’espectacle els va fer recular per un moment segles enrere, a l’època de les mítiques emigracions de pobles sencers. De sobte, però, alguna cosa va fer que un dels vaixells es quedés aturat, com petrificat. Es disposava a salpar —així ho donava entenent el fum que sortia de la xemeneia—, però allí estava, sense moure’s ni un pam. Van fer baixar una barca i un home a dins va començar a remar cap al port. A mesura que s’hi acostava, els cristians començaren a distingir una dona turca, amb el rostre tapat amb el vel, que duia damunt dels genolls un nadó, talment la Mare de Déu amb l’Infant a l’Epitafi. No els costà gaire adonar-se que el nadó havia mort en el vaixell. El capità estava disposat a llençar el cadàver a l’aigua amb un llast als peus, tal com estipula la normativa que regeix la vida marinera, però la mare, agenollada davant seu, li va suplicar desconsoladament que no ho fes, de manera que el capità li va concedir el favor d’anar a enterrar-lo a terra ferma. Així doncs, la dona turca desembarca amb el nadó mort en braços. La capitania del port, que n’estava informada, la deixa passar. Com que duu el rostre cobert, ningú no sap qui és, però quan s’apropa a la seva casa solitària, alguns la reconeixen i de boca en boca va corrent la veu que la vídua de Khassanis ha perdut el seu únic fill i que ara ha desembarcat per enterrar-lo, després de guarnir-lo convenientment a casa. Moltes dones cristianes del barri hi acudeixen a correcuita per fer-li costat, per plorar amb ella i per colpir-se el pit. A una d’elles, la vídua de Khassanis li encarrega que vagi cada dia a la tomba del seu fill i que tingui encesa la llar de foc a casa seva durant nou dies i nou nits, tal com estableixen els preceptes de la religió musulmana. La dona, senyant-se, li promet que així ho farà. Quina altra cosa podia fer? Coneix prou bé la seva religió. Llavors, agafen l’infant, embolcallat amb un llençol net que ha dut una altra veïna, i el porten a enterrar a Mezària, al cementeri musulmà. Però quin sentit té parlar de cementiri musulmà o cristià, quan la mort d’aquella criatura els havia unit per sempre! Les dones cristianes obren una fossa a terra, hi dipositen amb cura la despulla, la cobreixen de terra, hi basteixen al damunt un petit túmul i acomiaden l’infant, que enfila així el camí cap a la vida eterna. La mare s’esgarrapa les galtes mentre les dones cristianes es persignen. Com un cor, posen enmig seu aquella dona, que semblava una morta en vida, i l’acompanyen fins al moll. Allí li besen els ulls xops de llàgrimes i li prometen un cop més que tindran cura de l’infant com si fos el seu fill. De fet, han començat ja a estimar la innocent criatura, que ha pagat un preu tan alt per l’odi dels adults i el cos de la qual es consumirà ara en terra estrangera, una terra que en altre temps havia estat també la seva.»

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Per a geografia humana, «Los últimos. Voces de la Laponia española» de Paco Cerdà (2017)

Explicar en classe les desigualtats no sempre és fàcil. Sembla la típica mania dels mestres. D’alguna manera els alumnes, sovint tan reivindicatius, solen acceptar el món que els ha tocat viure amb una certa tranquil·litat. Per això el llibre de Los últimos de Paco Cerdà és una visió impactant d’un món diferent però molt pròxim, el dels pobles que desapareixen. En l’actual món postindustrial enormes espais queden fora de les dinàmiques del mercat. La globalització real és la dels mercats, i allò que no és rentable o no dóna beneficis pecuniaris clars no té cap interés (no és competitiu, diuen). Així, grans espais de la península Ibèrica no té futur ni joventut, és un desert humà, i té menys densitat d’habitants que Lapònia. Solen referir-se a aquests territoris com l’Espanya buida o més adient com l’Espanya buidada. Des de les ciutats es veu amb una mena de romanticisme, de nostàlgia bucòlica, de paradís perdut, i justament això és el que no és.

Los últimos del periodista Paco Cerdà és un recorregut personal per aquest territori, com un llarg reportatge, amb dades interessants, però on destaquen les històries personals i els tocs emotius. Aquest territori comença a ser conegut com la Serrania Celtibèrica, gràcies a la dedicació del professor Francisco Burillo, i afecta a 5 comunitats autònomes i 10 províncies.

Una digressió personal: Burillo, a més, és un prehistoriador que ha organitzat durant anys un curs d’estiu d’Arqueologia espacial a Terol. Farà uns vint anys vaig tenir la sort d’assistir i va ser un dels millors cursos que he fet mai, excel·lent. Burillo és una persona entranyable, gens afectat per a ser un professor universitari. Tinc un bon record d’aquella setmana a Terol.

Segurament Los últimos no és el típic llibre de lectura per als alumnes (ni falta que li’n fa), però sí que es podria fer un treball per capítols (n’hi ha 10, un per cada província afectada). De fet, és un recurs interessant per a estudiar les desigualtats en el territori: serveix per a geografia humana de 3r d’ESO i de 2n de BAT, i també per a tractar aquest episodi de la història actual, especialment en 4t d’ESO (migracions, ruralisme, franquisme, pols de desenvolupament, desigualtats, etc.).

Compartisc uns fragments:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MIGRACIONS. Cançons i altres recursos sobre les persones que es mouen

barca_emigrants

(Actualitzat 01/04/2020)

Les persones no som plantes, podem moure’ns, anar d’un lloc a un altre. Si te’n vas eres un emigrant; si arribes eres un immigrant; en suma, estem parlant de migracions.

Aquests són uns conceptes propis de la geografia humana i en concret de la demografia. Generalment es diuen sense la càrrega emotiva que suposa per a una persona el fet de canviar de lloc de residència, lluny d’on vas nàixer, de la gent que parla la teua llengua, de la teua família i amics, amb la incertesa del futur. En la majoria dels casos són migracions econòmiques, també polítiques, per intentar tenir una vida millor.

En aquesta entrada del bloc només vull compartir una selecció de cançons que parlen de les migracions i algun recurs més. Hi ha diversos estils musicals. Podeu triar la cançó que més us agrade, i llegir les lletres.

Faig aquest apunt perquè reconec que tinc un poc de remordiments per un escrit que vaig fer fa uns dies, el de la ressenya del llibre Córrer sense por, perquè malgrat ser una novel·la que no m’ha agradat com està escrita, la història no et deixa indiferent.

Per cert, l’altre dia en una conversa informal a una xarxa social un espavilat va dir que “La gent ha d’estar al seu país”, dit en un context racista, i va rebre uns quants “M’agrada”. Davant d’un comentari així sempre pense el mateix, que tenim un problema ben gros, perquè necessitem un país de la mida de Canadà i Estats Units junts, com a mínim, per a posar a tots els tontos que hi ha al món. Així tindrien el seu país.

No, les persones no som plantes.

Cançons sobre migracions

(Diversos estils, no s’espanteu)

  1. El emigrante, de Juanito Valderrama, de l’any 1949, la qual es va convertir en la banda sonora de les vides de molts espanyols que van haver d’emigrar a l’estranger. Un clàssic.
  2. Un beso y una flor, de Nino Bravo, de 1972, de l’àlbum Un beso y una flor. Romàntica a més no poder. Lletra de la cançó.
  3. Emigrante, de Pablo Guerrero, de 1975, de l’àlbum Pablo Guerrero en el Olympia. Lenta, però molt bonica. És la cançó que apareix al documental El tren de la memoria.
  4. Visa para un sueño, de Juan Luis Guerra, de 1989, de l’àlbum Ojalá que llueva café. Marxosa i amb una lletra molt potent. Lletra de la cançó.
  5. Espaldas mojadas, de Tam Tam Go!, de 1990, de l’àlbum Espaldas mojadas. Els “espaldas mojadas” són l’emigració llatinoamericana que vol creuar el riu Grande per a entrar als Estats Units des de Mèxic. Lletra de la cançó.
  6. El emigrante, del grup Celtas Cortos, de 1996, de l’àlbum En estos días inciertos. Sobre l’emigració actual. Boníssima. Lletra de la cançó.
  7. Clandestino, de Manu Chao, de 1998, de l’àlbum del mateix nom. Lletra de la cançó.
  8. Emigrante, de Frente Infame, de 2013. “Me tratan diferente por querer salir p’alante”
  9. Zamba del emigrante, d’Ismael Serrano amb Mercedes Sosa, de l’àlbum Sueños de un hombre despierto, de 2007. Lletra de la cançó.
  10. Corrandes d’exili, de Lluís Llach, amb lletra d’un poema de Pere Quart, sobre la Retirada, l’exili republicà i català al final de la Guerra Civil. Lletra i més informació (Historiata).
  11. Geografía, de La Oreja de Van Gogh, música pop. Lletra de la cançó.
  12. Papeles mojados, de Chambao, preciosa i amb un videoclip molt ben fet. Lletra de la cançó.
  13. Africanos en Madrid, d’Amistades Peligrosas, un clàssic dels anys 90. Lletra de la cançó.
  14. Le Métèque (El extranjero), de Georges Moustaki, versió original en francés, un clàssic. Lletra de la cançó.
  15. El Inmigrante, de Calibre 50, una ranxera total. Lletra de la cançó.
  16. El Inmigrante, de Coti, música i ritmes de rock argentí. Lletra de la cançó.
  17. Nord enllà, dels Ebri Knight, folk rock català, any 2015. Lletra de la cançó.
  18. Alfabets de futur, de Feliu Ventura, cantautor valencià, any 2007. Lletra de la cançó.
  19. Ya rayah, de Kamel el Harrachi. Informació del professor Jesús Martínez Vargas:
    “Kamel Amrani, conegut amb el nom artístic de Kamel El HaHarrachi, interpreta el mític tema Ya rayah que va composar son pare, Aderahmane Amrani, i que va incloure com bonus track en el disc d’homenatge que li va dedicar en 2009 amb el títol de Ghana Fenou (Turn Again Music).
    La cançó parla de l’emigrant, d’aquell que ix del seu país i intenta instal·lar-se en un altre, de tot allò que deixa arrere i de les coses que va experimentant en eixa, de vegades, angoixosa aventura.
    El tema també ha estat interpretat per altres artistes argelilans com Khaled al seu disc Kenza o Rachid Taha a Tékitoi.”

Ací teniu la llista de reproducció (Migracions – Historiata):

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTALS. “Històries de Catalunya” (2003)

històries-de-catalunya-llibre-tv3Històries de Catalunya” és una sèrie documental de 21 capítols que va realitzar i emetre Televisió de Catalunya durant l’any 2003. Són capítols de mitja hora de durada, molt dinàmics i molt ben fets. Expliquen la vida quotidiana de la gent que ha viscut a Catalunya a partir de tres o quatre històries personals, durant diferents èpoques i en el context dels grans fets històrics.

A Internet he trobat tres capítols: “El poder”, “La família” i “Les migracions”. Valen la pena els tres, encara que si he de triar recomane especialment el de “Les migracions”. Seria un goig que TV3 compartira a Internet la sèrie completa.

Hi ha un web de visita molt recomanable sobre aquesta sèrie, a la plataforma de TV3, amb uns breus apunts sobre la història, els personatges i els documents que hi apareixen, així com sobre els espais físics que hi han recorregut als diferents capítols. Impressionant.

També l’editorial Cossetània va publicar l’any 2007 un llibre divulgatiu sobre aquesta sèrie.

Una última observació: que ningú s’enrabie per favor, però cal dir que al País Valencià no tenim res de semblant. Per desgràcia Canal 9 era el que era.

Capítol “Les migracions”

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CONFLICTE GENERACIONAL. Les “generacions perdudes”

generacion-perdida-donde

[Actualitzat: 06/09/2016]

El conflicte intergeneracional. És típic. Sembla que cada generació ha hagut de “matar” a l’anterior. De criticar-la, rebutjar-la, soterrar-la, per a fer-se un lloc al món.

A més a més ara tenim una crisi que està condemnant els joves a la precarietat i a viure pitjor que van viure els seus pares. Com si sobraren. Com si tot l’esforç i preparació no serviren per a res. Això no és debades, entre d’altres coses modifica l’escala de valors morals i impregna de pessimisme qualsevol projecte de present i de futur.

No m’enrotlle més. En aquesta entrada vull compartir uns documents molt interessants per a tractar aquest fet, és a dir el conflicte intergeneracional i l’actual “generació perduda”. O hauríem de dir “generacions perdudes”?

  1. Vídeo: “Generación Perdida”
  2. Documental: “¿Generación perdida?”
  3. Articles: “La Generació T ens ha arruïnat” + “Generación Y: el futuro robado”
  4. Selecció d’imatges i vinyetes

1. Vídeo: “Generación Perdida”, per Anicet (Benjamín Villegas), 09/04/2012, 2′ 43”. Molt bo com a introducció del tema.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »