LLIBRE. «El Pati Maleït» d’Ivo Andric (1954), subratllat a Cocentaina

Era un misteri però ja sé per què en l’aparador de novetats de la biblioteca de Cocentaina hi ha llibres subratllats. Solen ser llibres que m’atrauen molt i que de vegades agafe en préstec. Llibres en català, publicats recentment, d’autors i editorials no massa conegudes. El misteri és que estan subratllats, encara que ningú els haja agafat abans que jo. Millor dit estan corregits, plens de símbols de corrector, amb la proposta de millora al marge, sempre en llapis.

El fet és que el divendres passat vaig baixar a aquesta biblioteca amb els xiquets. El meu Joan necessitava un llibre sobre el cos humà (en vam trobar un de magnífic). En l’aparador de novetats estava El Pati Maleït d’Ivo Andric i Els dies maleïts d’un tal Ivan Aleksèievitx Bunin, aquest últim sobre la Revolució Soviètica. Els vaig agafar i sí, estaven plens de correccions i jo era el primer que els agafava en préstec. Qui ho havia fet? Li vaig preguntar a la bibliotecària i em va contar divertida que hi havia un xicon que els donava a la biblioteca regularment. Puc constatar que fa anys que ho fa. No em vaig atrevir a preguntar-li res més sobre ell. Com la bibliotecària i jo ja tenim una edat un “xicon” igual pot tenir vint que cinquanta anys. El cas és que és una persona que viu a Cocentaina o prop, que compra llibres no massa comercials, els llig, s’entreté corregint-los i temps després els dona a la biblioteca, i té un gust meravellós. 

De llibres així, corregits, que recorde ara mateix m’he llegit Tsili, història d’una vida d’Aharon Appelfeld o Les nits blanques de Dostoievski. Ara acabe de llegir-me el de El Pati Maleït d’Ivo Drina. Segons la contraportada del llibre “els escriptors serbis van escollir El Pati Maleït com la seva millor novel·la del segle XX”, i encara que sé que això és un reclam publicitari no em vaig poder resistir. És una novel·la breu, poc més de cent pàgines, sobre un monjo de Bòsnia, fra Petar, que passa un any per error en una presó d’Istanbul que la gent anomena El Pati Maleït. Està ambientada en l’època final de l’Imperi turc. Apareixeran diversos personatges, cadascun amb el seu caràcter i el seu relat. 

A més de fra Petar, destaquen sobretot tres personatges: Karadjoz, el director de la presó, un ésser repulsiu i amable per igual; Haim, un xarraire i fussador molt pesat però gràcies al qual coneixem alguns detalls importants; per últim, Camil, un jove tancat en el seu món d’estudis històrics, inútil per a la vida real a causa de la seua innocència. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «Una biblioteca en el desert» de Joan Francesc Mira (2009)

Joan Francesc Mira és un home sabut valencià que no hauria de necessitar presentació. Això de sabut no és cap ironia, és un intel·lectual amb multitud d’escrits i una carrera impressionant dedicada al coneixement i al nostre país. Podeu consultar el seu perfil al web de l’AELC o al seu web joanfmira.

D’ell m’he llegit les novel·les Borja Papa i Viatge al final del fred, la primera sobre la figura de Roderic de Borja, més conegut com el papa Alexandre VI, i la segona sobre un viatge hivernal a l’interior de les muntanyes de Castelló, durant la postguerra, amb un paisatge que t’esclafa. Ambdues magnífiques.

Hui vull destacar Una biblioteca en el desert, un recopilatori d’articles i textos breus, publicats en periòdics, revistes i llibres. Tenen l’encant dels escrits fragmentaris, que van al moll de l’os d’una qüestió, com “petits assajos” en paraules del propi Mira, i que si et sorprenen i estan ben escrits poden ser molt captivadors. L’encarregat de la selecció i de la introducció ha sigut Joan Josep Isern i ha estructurat els escrits en 7 blocs temàtics que agrupen les principals passions de Mira: els viatges, la literatura, els clàssics, el país i la nació (llegiu “Salamanca, cavalls”), la gent i el món, la memòria vital i també (com no!) València i els valencians.

Aquest llibre em va arribar a les mans de casualitat: anaven a tirar-lo al fem no diré on. Els articles m’han encantat, i no em canse de rellegir-los. Alguns són perfectes per a comentar en classe, i que ens acusen d’adoctrinar si volen els que tenen poques llums. Perquè si alguna cosa fa aquest llibre és això, donar-nos més llum, ampliar la nostra visió sobre diversos aspectes que ens afecten com a humans, i també com a valencians. Amb Mira resulta molt fàcil passar d’allò universal a allò particular, i a l’inrevés.

No m’enrotlle més. Recomane aquest petit llibre, i amb permís o sense vull compartir almenys el text que li dona nom. És una petita joia. Comproveu-ho:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LECTURES. Llibres que vull llegir amb els alumnes (curs 2018-2019)

Cada professor té les seues manies. Una de les meues és que els alumnes lligen algun llibre. Sé que probablement és una batalla perduda, però és la meua mania i tinc ganes d’intentar-ho. Tots sabem que l’edat és complicada, hi ha poc de temps, els temaris són llargs i els joves se senten atrets per altres estímuls on la recompensa és molt més ràpida i directa, però per provar-ho tampoc passa res. A més a més el foment de la lectura és un contingut curricular i tot això tan bonic que sol dir-se. 

Per tant, aquest curs he triat dos llibres per nivell (per a 3r només un). Un dia a la setmana llegirem en classe alguns capítols o fragments, ampliaré un poc la informació i els comentarem entre tots. No vaig a encomanar el típic treball d’una fitxa de lectura que es pot traure de qualsevol “rincón del vago”. Serà llegir i comentar. Són llibres que he llegit i conec bé, i crec que entre tots podrem traure molta punta. Sé que alguns alumnes s’avorriran, però confie que d’altres ho aprofiten. Ho avaluaré amb l’actitud, la participació i segurament una redacció final a partir d’un fragment o dos del llibre.

Els llibres que he triat són els següents: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRES. La llista Iborra

Martin, Jean Francois lectura

Vull compartir una llista personal de llibres que he anat apuntant mentre llegia Un son profund d’Enric Iborra. Els he apuntat quasi tots i els he posat més o menys per l’ordre que hi apareixen. En alguns he posat alguna indicació breu. No he volgut separar els llibres de ficció dels d’assaig o crítica literària perquè, en definitiva, tot és literatura. Sé que a primera vista té un aspecte un poc caòtic, però no crec que això li lleve massa l’encant.

Per cert, a mi aquestes llistes em provoquen una certa inquietud. Senzillament no m’ixen els comptes. Em faltarà temps. Segur. Però també és cert que resulta “a significant pressure to continue”, tal com diu el mateix Iborra en una cita del seu llibre.

Per als insaciables recomane visitar la tria de lectures d’Enric Iborra, al seu blog la serp blanca.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Un son profund” d’Enric Iborra, l’experiència amable de llegir

Un son profund portada enric iborra

Fa temps que sóc seguidor de la serp blanca, un bloc amb notes de lectura i altres històries, tal com diu Enric Iborra, el seu autor, professor de llengua i literatures catalanes a l’IES Lluís Vives de València. L’any passat va publicar Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal, un llibre basat en una selecció dels apunts d’aquest bloc.

Crec recordar que vaig trobar la serp blanca quan estava preparant la meua ressenya d’El poni roig de John Steinbeck. L’enamorament va ser instantani, és un bloc ben fet, molt ben escrit, i amb uns apunts intel·ligents i suggeridors. A més dels seus alumnes, companys de professió i lletraferits diversos tinc la sensació que Enric està arribant a molta gent. També em sembla que és ja una referència per a molts seguidors, discrets i dispersos, però contents de compartir el fet, de vegades ben penós, de ser valencians, i sobretot el fet encara més estrany d’agradar-nos la lectura. Sense afectació. Som minoria, és clar, però una minoria un poc més feliç gràcies a l’existència de blocs com la serp blanca. Per acabar ja aquest discurset només vull dir que per a mi cada avís d’un apunt nou de l’Enric és com una petita festa, l’avís d’un pròxim moment tranquil i profitós, en el qual llegiré alguna cosa amb trellat.

Respecte a Un son profund, me l’he llegit durant les vacances, a les nits humides de Santa Pola, quan els xiquets ja dormien. M’ha resultat un poc estrany llegir un llibre del qual algunes parts ja coneixia. La sensació era un poc de déjà vu. Però al final trobe que l’experiència ha estat més intensa, o almenys més ordenada. Al bloc vas passant d’un apunt a un altre, molts ni els veus, mentre que al llibre vas del principi al final, i en tot moment saps més o menys on estàs. És més real.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »