LLIBRE. «Una biblioteca en el desert» de Joan Francesc Mira (2009)

Joan Francesc Mira és un home sabut valencià que no hauria de necessitar presentació. Això de sabut no és cap ironia, és un intel·lectual amb multitud d’escrits i una carrera impressionant dedicada al coneixement i al nostre país. Podeu consultar el seu perfil al web de l’AELC o al seu web joanfmira.

D’ell m’he llegit les novel·les Borja Papa i Viatge al final del fred, la primera sobre la figura de Roderic de Borja, més conegut com el papa Alexandre VI, i la segona sobre un viatge hivernal a l’interior de les muntanyes de Castelló, durant la postguerra, amb un paisatge que t’esclafa. Ambdues magnífiques.

Hui vull destacar Una biblioteca en el desert, un recopilatori d’articles i textos breus, publicats en periòdics, revistes i llibres. Tenen l’encant dels escrits fragmentaris, que van al moll de l’os d’una qüestió, com “petits assajos” en paraules del propi Mira, i que si et sorprenen i estan ben escrits poden ser molt captivadors. L’encarregat de la selecció i de la introducció ha sigut Joan Josep Isern i ha estructurat els escrits en 7 blocs temàtics que agrupen les principals passions de Mira: els viatges, la literatura, els clàssics, el país i la nació (llegiu “Salamanca, cavalls”), la gent i el món (una cita: “La ignorància vol dir quedar-se amb el cul històric a l’aire. No entendre res.”), la memòria vital i també (com no!) València i els valencians.

Aquest llibre em va arribar a les mans de casualitat: anaven a tirar-lo al fem no diré on. Els articles m’han encantat, i no em canse de rellegir-los. Alguns són perfectes per a comentar en classe, i que ens acusen d’adoctrinar si volen els que tenen poques llums. Perquè si alguna cosa fa aquest llibre és això, donar-nos més llum, ampliar la nostra visió sobre diversos aspectes que ens afecten com a humans, i també com a valencians. Amb Mira resulta molt fàcil passar d’allò universal a allò particular, i a l’inrevés.

No m’enrotlle més. Recomane aquest petit llibre, i amb permís o sense vull compartir almenys el text que li dona nom. És una petita joia. Comproveu-ho:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LECTURES. Llibres que vull llegir amb els alumnes (curs 2018-2019)

Cada professor té les seues manies. Una de les meues és que els alumnes lligen algun llibre. Sé que probablement és una batalla perduda, però és la meua mania i tinc ganes d’intentar-ho. Tots sabem que l’edat és complicada, hi ha poc de temps, els temaris són llargs i els joves se senten atrets per altres estímuls on la recompensa és molt més ràpida i directa, però per provar-ho tampoc passa res. A més a més el foment de la lectura és un contingut curricular i tot això tan bonic que sol dir-se. 

Per tant, aquest curs he triat dos llibres per nivell (per a 3r només un). Un dia a la setmana llegirem en classe alguns capítols o fragments, ampliaré un poc la informació i els comentarem entre tots. No vaig a encomanar el típic treball d’una fitxa de lectura que es pot traure de qualsevol “rincón del vago”. Serà llegir i comentar. Són llibres que he llegit i conec bé, i crec que entre tots podrem traure molta punta. Sé que alguns alumnes s’avorriran, però confie que d’altres ho aprofiten. Ho avaluaré amb l’actitud, la participació i segurament una redacció final a partir d’un fragment o dos del llibre.

Els llibres que he triat són els següents: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRES. La llista Iborra

Martin, Jean Francois lectura

Vull compartir una llista personal de llibres que he anat apuntant mentre llegia Un son profund d’Enric Iborra. Els he apuntat quasi tots i els he posat més o menys per l’ordre que hi apareixen. En alguns he posat alguna indicació breu. No he volgut separar els llibres de ficció dels d’assaig o crítica literària perquè, en definitiva, tot és literatura. Sé que a primera vista té un aspecte un poc caòtic, però no crec que això li lleve massa l’encant.

Per cert, a mi aquestes llistes em provoquen una certa inquietud. Senzillament no m’ixen els comptes. Em faltarà temps. Segur. Però també és cert que resulta “a significant pressure to continue”, tal com diu el mateix Iborra en una cita del seu llibre.

Per als insaciables recomane visitar la tria de lectures d’Enric Iborra, al seu blog la serp blanca.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Un son profund” d’Enric Iborra, l’experiència amable de llegir

Un son profund portada enric iborra

Fa temps que sóc seguidor de la serp blanca, un bloc amb notes de lectura i altres històries, tal com diu Enric Iborra, el seu autor, professor de llengua i literatures catalanes a l’IES Lluís Vives de València. L’any passat va publicar Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal, un llibre basat en una selecció dels apunts d’aquest bloc.

Crec recordar que vaig trobar la serp blanca quan estava preparant la meua ressenya d’El poni roig de John Steinbeck. L’enamorament va ser instantani, és un bloc ben fet, molt ben escrit, i amb uns apunts intel·ligents i suggeridors. A més dels seus alumnes, companys de professió i lletraferits diversos tinc la sensació que Enric està arribant a molta gent. També em sembla que és ja una referència per a molts seguidors, discrets i dispersos, però contents de compartir el fet, de vegades ben penós, de ser valencians, i sobretot el fet encara més estrany d’agradar-nos la lectura. Sense afectació. Som minoria, és clar, però una minoria un poc més feliç gràcies a l’existència de blocs com la serp blanca. Per acabar ja aquest discurset només vull dir que per a mi cada avís d’un apunt nou de l’Enric és com una petita festa, l’avís d’un pròxim moment tranquil i profitós, en el qual llegiré alguna cosa amb trellat.

Respecte a Un son profund, me l’he llegit durant les vacances, a les nits humides de Santa Pola, quan els xiquets ja dormien. M’ha resultat un poc estrany llegir un llibre del qual algunes parts ja coneixia. La sensació era un poc de déjà vu. Però al final trobe que l’experiència ha estat més intensa, o almenys més ordenada. Al bloc vas passant d’un apunt a un altre, molts ni els veus, mentre que al llibre vas del principi al final, i en tot moment saps més o menys on estàs. És més real.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Matilda” de Roald Dahl, la nena lectora que intimida

portada matilda roald dahl en català

Comencem suaus. Han passat les vacances i tinc encara el regust dolç de les lectures d’estiu. Una d’elles ha sigut aquest llibre, Matilda de l’escriptor gal·lès Roald Dahl (1916-1990), publicada el 1988. No havia llegit res d’aquest autor, famós per les seues obres juvenils, i li tenia curiositat, i vaig aprofitar que em va arribar a les mans de manera casual.

El llibre comença amb un dels inicis més divertits que he llegit mai:

“Passa una cosa curiosa, amb les mares i els pares. Fins i tot quan el seu fill és la cosa més pesadeta que et puguis imaginar, és igual, es pensen que és fantàstic.
Alguns pares van més enllà. L’adoració els encega fins a convèncer-se que el seu fill té condicions de geni.
No és pas tan desastrós, tot plegat. És tal com va el món. El que passa és que quan els pares comencen a explicar-nos a nosaltres si n’arriben a ser, d’intel·ligents, els seus horribles plançons, llavors comencem a bramar:
—La palangana, que vomito!”
 

Potser serà perquè sóc pare, i també que de vegades treballe de professor, però crec que és una sensació ben real que tots els pares hem tingut alguna vegada a la porta de l’escola, parlant amb altres pares.

A la novel·la passa el contrari, la protagonista, Matilda, és una xiqueta de cinc anys que viu amb uns pares i un germà barroers a més no poder, que directament no l’estimen. El seu pare, el senyor Wormwood, és propietari d’un dels negocis més mal considerats per tothom, el de venedor de cotxes de segona mà; la seua mare és addicta al bingo i el seu germà és un just hereu dels seus pares. Matilda té una sensibilitat estranya. Estranya per viure on viu. Li agraden molt les històries i ella sola aprén a llegir. Descobreix la biblioteca pública i es dedica a devorar llibre rere llibre davant la mirada perplexa de la senyora Phelps, la discreta bibliotecària. A mi em sembla una xiqueta inquietant, que intimida. Mireu quina llista de llibres s’empassa la criatura amb cinc anyets:

  • Les grans esperances, de Charles Dickens
  • Nicholas Nickleby, de Charles Dickens
  • Oliver Twist, de Charles Dickens
  • Jane Eyre, de Charlotte Brönte
  • Orgull i prejudici, de Jane Austen
  • Tess dels Ubervilles, de Thomas Hardy
  • Retorn a la terra, de Mary Webb
  • Kim, de Rudyard Kipling
  • L’home invisible, d’H.G. Wells
  • El vell i el mar, d’Ernest Hemingway
  • El soroll i la fúria, de William Faulkner
  • Els ceps de la ira, de John Steinbeck
  • Els bons amics, de J.B. Priestley
  • Rocs de Brighton, de Graham Greene
  • La revolta dels animals, de George Orwell

Resulta morbós comprovar quants n’hem llegit: jo només quatre.

Especialment és gratificant eixe contrast entre uns pares satisfets de la seua abjecció i una xiqueta que vol alguna cosa més en la vida, que valora la bondat i l’honradesa, sense caure en cursileries ni pedanteries.

A l’escola les coses no són tan bones com caldria. Si bé la mestra de Matilda, la senyoreta Honey, és tota dolçor i es fixa ben prompte en ella, la directora, la senyora Truchbull odia els xiquets i la menysprea especialment. Ací la història deriva cap a uns poders extraordinaris de la protagonista per a salvar l’escola, cap a un final bonic gràcies a la màgia. Al capdavall és com una versió del conte de la Ventafocs, però molt millorat, sense fades ni princeses embafoses.

També entre tanta màgia i tragicomèdia juvenil podem trobar algunes frases més adultes, per les reminiscències que ens poden provocar a alguns:

“Matilda hauria volgut que els seus pares haguessin estat bons i amables i comprensius i honrats i intel·ligents. Que no fossin res de tot això era un fet que havia d’aguantar. No era fàcil.”
 

Per a mi aquesta novel·la supera l’adaptació de cine que va dirigir Danny DeVito l’any 1996, i això que me’n va agradar molt (reconec que tinc debilitat pel senyor DeVito). De fet, ara pense en Matilda i em ve al cap la xiqueta de les magnífiques il·lustracions de Quentin Blake.

matilda 2


Llegeix la resta d’aquesta entrada »