LLIBRE. Uns fragments de «L’eternitat enamorada», el dietari quasi pòstum de Josep Igual

Josep Igual va ser un escriptor i músic de Benicarló que va faltar l’any 2021. Vivia a Amposta, a les Terres de l’Ebre, un territori a cavall entre “lo Regne” i el Principat. Era un autor d’això que en diuen els màrgens, la perifèria, poc conegut. Va escriure poesia, narrativa i dietaris. L’any 2019 va guanyar el Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig per L’eternitat enamorada. Notes d’un diari 2016-2017. Fa anys me’l vaig trobar a Twitter per una casualitat afortunada i vaig començar a seguir-lo. No era estrident i m’interessava el que compartia. Li agradava molt Joan Fuster, entre d’altres. Vaig lamentar la seua mort i tenia pendent llegir el seu últim dietari.

L’eternitat enamorada no defrauda, té apunts molt bonics: amb aforismes intercalats, alguns fragments plens de lirisme, excursions, la faena de músic itinerant, observacions quotidianes, també sobre la política i el país (recordem que els anys 2016 i 2017 el procés estava en el seu punt àlgid), comentaris sobre autors/es que admirava (sovint perquè havien faltat, com una necrològica), la companyia del seu gos… Sense data, només apunts, un assaig obert, lliure, personal, engrescador, com ha de ser.

No vull repetir el que ja està dit. Per a saber més d’aquest dietari i de Josep Igual recomane un article bellíssim de Xavier Aliaga que va publicar en El Temps en setembre del 2020 titulat “Declaració d’amor etern al dietarisme“.

Sí que vull compartir uns quants fragments per a que vegeu de què estic parlant:

* * *

Necessita poc adob, l’esperança, per a enfilar-se ufanosa. Així de fràgils i volubles som.

* * *

Escrivim contra el temps, sabent que és impossible cap mínim guany. Escriure és, tant si es vol com si es dissimula, ensenyar els plomalls, i que un o altre s’ofenga per qualsevol raó, desraó o insospitada interpretació conscientment o inconscientment esbiaixada. Necessitem escriure; i escriure és escriure, i avall, que fa baixada. Escriure, pensar a escriure, fer la carta a la família híbrida que l’atzar ens ha donat. Agafar l’anguila d’una intuïda per la cua, ficant la mà nua al bassal fosc. Les paraules no aturen res, no regiren cap mecanisme fonamental del món, però ens permeten intentar l’articulació d’un cert ordre davant el corrent fugaç. Pensant escrivim, i escrivint podem arribar a comprendre una mica, o comprendre que no comprenem prou —que ja és suficient resultat. Aqueixa és l’aposta, aqueix és el pacte. Costa la pell i no, no garanteix cap resultat. Però ens hi posem, hi tornem. Contra el temps, amb el temps, a destemps, compassats, descompassats, que tot s’esdevé en la seriositat de no deixar de jugar, potser guanyant, de tard en tard, en destreses i fondàries.

LLIBRE. «Set lliçons breus de física» per a un club de lectura

Em sembla que Set lliçons breus de física de Carlo Rovelli és un llibre perfecte per a un club de lectura. Ho té pràcticament tot a favor: és breu i barat (importantíssim), parla d’assumptes transcendents, manté la tensió i fa una mescla brillant de ciència, història i filosofia, i no, no és ficció.

Vaig saber d’ell perquè Toni Pou l’esmenta a Si un dit assenyala la lluna, i poc després el vaig trobar recomanat en un altre lloc. Com que és tan breu me’l volia comprar en la llengua original, en italià, per a refrescar l’idioma. Els ho vaig preguntar als xicons de la llibreria Detroit d’Alcoi i van complir, com sempre.

Sette brevi lezioni di fisica fa un repàs de les principals aportacions de la física durant el segle XX. Comença amb la relativitat general d’Einstein, “la più belle delle teorie”, la que ens va mostrar que “lo spazio non è piu qualcosa di diverso dalla materia: è una delle componenti «materiali» del mondo”. Després passa a la quàntica, la “meccanica quantistica”, on “nessun oggetto ha una posizione definitiva”, amb Max Planck, altra volta Einstein, Niels Bohr i Heisenberg. Una teoria que s’ha desenvolupat entre dubtes.

La tercera lliçó és “L’architettura del cosmo”, potser la més accessible, on explica les diferents visions de l’univers que han tingut els humans al llarg del temps: des de la terra plana fins a l’espai corbat i el Big Bang, passant per Copèrnic i Hubble entre d’altres. La quarta explica les partícules de la matèria i el “modello standard de particelle elementari”, el qual “non sarà elegantissimo, ma funziona benissimo”. A la cinquena trobem l’intent de superar la contradicció entre la relativitat i la quàntica, a partir de la gravitat quàntica i més coses.

La sisena lliçó parla de la probabilitat, el temps i la calor, és a dir, la fletxa del temps: “La differenza fra passato e futuro esiste solo quando c’è calore. Il fenomeno fondamentale che distingue il futuro del passato è il fatto che il calore va dalle cose più calde alle cose più fredde”. A mi això em fascina: el temps segons la física és un simple moviment de calor entre la matèria que fa que passen coses, que hi haja temps. Acaba aquesta lliçó amb un postulat intrigant: “Il calore dei buchi neri è una Stele di Rosetta, scritta a cavallo di tre lingue —Quanti, Gravità e Termodinamica—, che attende di essere decifrata, per dirci cosa sia davvero lo scorrere del tempo”. Intrigant i bellíssim. 

LLIBRE. Gustau Muñoz i la novel·la històrica valenciana

M’ho he passat molt bé llegint Espill d’un temps de Gustau Muñoz, un conjunt textos sobre País, política, cultura, memòria, tal com diu el subtítol. Me’l vaig comprar per casualitat, quasi compulsivament, després de fullejar-lo en la llibreria Detroit mentre buscava un altre llibre. Gustau Muñoz ha publicat cinc llibres en els últims tres anys i tanta insistència ha pogut amb mi. 

El llibre s’estructura en quatre parts: una primera titulada Notes personals, amb articles breus sobre diversos temes, com l’art, la religió, el pas dels temps o la política nacional. La segona part és Ciutats vistes, un repàs emotiu de països i ciutats. En especial m’ha encisat la part que parla de Lisboa i Portugal, un país en el qual no hi he estat i que em provoca una enorme curiositat. Al capdavall Portugal és una mena de Corona d’Aragó que no ha estat succionada per Castella (sí, quina enveja).

La tercera part és Abecedari de contemporanis, breus retrats biogràfics sobre personatges destacats, per a mi imponents, de la cultura i la política valenciana de les últimes dècades. Són més de vuitanta pàgines i a l’índex no apareixen els noms, cosa que té el seu encant perquè els vas descobrint a poc a poc, com un dotor, jugant al qui és qui. Alguns “homenots” (la majoria són hòmens) retratats són: Manuel Alcaraz, Doro Balaguer, Adolf Beltran, Emèrit Bono, Eliseu Climent («un personatge mefistofèlic i astut»), Martí Domínguez («treballador constant i metòdic»), Antoni Furió (el de Història del País Valencià, «modèlica, una síntesi històrica atapeïda i sense precedents … que no ha estat superada»), Ferran Garcia-Oliver («De dia és un seriós professor universitari … De nit és un narrador apassionat, un dietarista, un novel·lista»), Joan F. Mira, Vicent Olmos o Pau Viciano, entre d’altres.

LLIBRES. Lectures per a persones «inquietes»

Matthias Stom (1600-1652), Jove llegint a la llum d’una candela (sobre 1630), Nationalmuseum de Suècia.

.

Dijous passat van acabar les classes de 2n de Batxillerat. Enguany he tingut dos grups fantàstics: atents, respectuosos i molt pacients amb les manies dels professors.

En aquesta última classe els vaig donar un full amb una llista de llibres que a mi m’agraden. Ho faig des de fa uns cursos i cada any he fet petits canvis. També els he posat algunes pel·lícules. La cosa (l’objectiu) és animar-los a seguir pel seu compte. Sé que la majoria no li faran cas a aquest paperet, però —qui sap?— sempre hi ha algun o alguna alumna que estirarà del fil.

Ací teniu la llista. Quins heu llegit? Quins teniu pendents? I sobretot, quins llibres afegiríeu?

GRAN SELECCIÓ

• Bertolt Brecht, Històries del senyor Keuner (ressenya)
  
• Albert Camus, El primer home
• Víctor Català, De foc i de sang / Solitud
• Michael Ende, Momo
• Gabriel García Márquez, Cien años de soledad
• William Golding, El senyor de les mosques
• Ernst H. Gombrich, Breu història del món
• Marvin Harris, Vacas, cerdos, guerras y brujas (ressenya)
  
• Enric Iborra, La serp blanca. Antologia del conte modern
• Franz Kafka, La metamorfosi (ressenya)
  
• K. P. Kavafis, Poemes (traducció de Carles Riba) (ressenya)
  
• Rudyard Kipling, El llibre de la jungla
• Jack London, Relats
• Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya
  
• Enric Valor, Narracions perennes / L’ambició d’Aleix (ressenya “Viatge de Nadal”)
  
• Salvador Vendrell (antologia), Joan Fuster per a joves
• Nigel Warburton, Una petita història de la filosofia
• Howard Zinn, Nadie es neutral en un tren en marcha (ressenya)
  
• Stefan Zweig, Moments estel·lars de la Humanitat ***

LLIBRES. Lectures del 2020 que he gaudit

Amb confinament i sense, l’any 2020 he llegit en total 50 llibres, dels quals 5 eren novel·les gràfiques, tot siga dit. En aquest post vull parlar-ne dels que més m’han agradat.

Tinc la llista feta perquè com a professor tinc l’horrorós hàbit de posar notes, de fer llistes i classificacions, d’avaluar elements sobre la marxa, i això també em passa amb els llibres que llig. Des de fa anys els apunte en una llibreta senzilla que posa “Lectures”; tot seguit escric algunes consideracions breus per a recordar el que més m’ha cridat l’atenció; finalment pose una senzilla valoració: MM, M, R, B, MB i MB subratllat. Els de MB (molt bé) subratllat, són els que més m’han agradat, els que voldria tornar a llegir algun dia. Intente ser rigorós i sincer.

Comence amb les novel·les gràfiques: he gaudit molt amb Esperaré siempre tu regreso de Jordi Peidro, sobre la vida de l’alcoià Paco Aura en el camp de concentració nazi de Mauthausen, Dr. Uriel de Sento Llobell, un totxo meravellós sobre la Guerra Civil i El ala rota d’Antonio Altarriba i Kim, sobre la vida de la mare d’Altarriba, molt emotiva.

Com soc un poc friqui del ruralisme de principis del segle XX l’any 2020 vaig llegir Proses bàrbares de Prudenci Bertrana, en l’edició original de l’any 1911. És un llibre de relats que són una meravella. Em va agradar tant que vaig compartir al blog el relat «Les masies tràgiques». Del mateix Bertrana em vaig regalar a mi mateix L’hereu, el primer volum de la seua autobiografia literària, formada per una trilogia titulada Entre la terra i els núvols. Està publicat per Edicions de la Ela Geminada, en una edició magnífica. Vull llegir-me’ls tots, a poc a poc, cada any un volum. Aquest 2021 em toca El vagabund.