LLIBRE. «Grecia en el aire» de Pedro Olalla (2015)

A l’igual que Historia menor de Grecia, un llibre que vaig comentar fa un temps, aquest de Grecia en el aire és un assaig històric molt bonic. El seu subtítol és molt clarificador: “Herencias y desafíos de la antigua democràcia ateniense vistos desde la Atenas actual”. És un relat sobre com era la democràcia de l’antiga Atenes, com era el poble que la va fer possible, i per contrast quines mancances tenim en les nostres actuals democràcies (ja sabeu: corrupció, desigualtat, interessos particulars de les elits, mentides, manipulació, repressió). Malauradament tot ben actual.

Grecia en el aire per tant és un llibre sobre història, sobre política i amb molta càrrega ètica, de la que fa pensar. Supose que al parlar del bé comú i defendre els interessos generals pot semblar un llibre didactista, o massa subjectiu, però quin no ho és? El cas és que Pedro Olalla, un hel·lenista que “ha eixit per la tele”, escriu molt bé, amb una calma que és d’agrair, i presenta el seu relat de manera íntima, buscant la complicitat del bon lector. Els seus escrits, treballs i conferències són defenses apassionades sobre l’antiga Grècia i els seus protagonistes. També és un guia de luxe per a recórrer els racons de l’actual i la soterrada Grècia.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «Curso urgente de política para gente decente», de Juan Carlos Monedero (2013)

Curso-urgente-de-política-para-gente-decente-monedero

Un llibre que en la primera pàgina posa coses com que “Hay que agitar el discurso como quien lanza un panal de avispas dentro de un confesionario” és un llibre atractiu. També quan, un poc més avant, diu “Vivimos un tiempo en el que la gente decente anda perpleja, y los canallas, envalentonados”.

Aquest és un llibre perfecte per a llegir en Setmana Santa: clar, accessible, i recomanable tant per a indignats com per a qualsevol persona que vulga aprofundir un poc en això de la “nova política”, i no quedar-se en titulars simplistes i generalment malintencionats. El millor que puc dir és que llegint-lo amb atenció aprens molt de teoria política, i sovint amb un somriure.

Juan Carlos Monedero, el seu autor, ara és “famós”, conegut com a cofundador de Podemos, un partit que a les eleccions de desembre de 2015 va aconseguir 69 diputats, però al 2013, quan va publicar aquest llibre, només era una mosca collonera. Era un més del grup heterogeni de crítics amb el poder establert i amb la gestió de la crisi econòmica, i en el seu cas va aconseguir una mena de notorietat en determinats mitjans d’Internet. Podies trobar articles seus reproduïts a llocs com Iniciativa Debate, Democracia Real Ya, Attac, i especialment al seu bloc Comiendo tierra, que apareix al diari Público.

Si, per exemple, Vicenç Navarro i Juan Torres són especialistes en l’estat del benestar o l’economia social, o Alberto Garzón és l’exemple de jove indignat molt format (amb veu al Congrés dels Diputats des de 2011), Juan Carlos Monedero és un dels politòlegs crítics per excel·lència, i amb una sòlida base acadèmica malgrat els rabiosos atacs de la “caverna” mediàtica (no oblidem que és professor de la Universitat Complutense de Madrid).

Monedero destaca perquè escriu molt bé, amb explicacions molt belles, i el seu estil és inconfusible: un tant poètic, amb metàfores cridaneres, visuals, jocs de paraules fàcils i enginyosos, i sobretot emoció, amb una estranya capacitat per a parlar de política sense perdre de vista la gent, les persones sense rostre, i alhora individualitzar-los i donar-los color, sempre amb la complicitat del “nosaltres” de fons. És un mestre en equilibrar la tensió descriptiva.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POLÍTICA. Dos vídeos sobre la democràcia, per #Whymaps (2016)

Democracy

M’ho he passat en gran veient dos vídeos d’uns 10 minuts cadascun que acaba de traure #WHYMAPS amb el títol genèric de #WHYDEMOCRACY. Després de l’èxit que van tenir amb el vídeo sobre la crisi de Síria (i que vaig compartir fa uns mesos), ara n’han fet aquests dos sobre què és la democràcia. Així, com uns campions.

El primer vídeo tracta de mostrar que no vivim en autèntiques democràcies, sinó en sistemes polítics representatius, i que açò no s’ha de confondre. El segon vídeo es dedica a construir el concepte de democràcia, basant-se en la democràcia que va existir a l’antiga Grècia, en concret a la ciutat d’Atenes.

Hi ha moltes qüestions que hi apareixen que em semblen difuses o incompletes, i inclús algunes massa agafades pels pèls, però m’ha semblat un recurs molt bo per a suggerir debats sobre la política. Només per això és un grandíssim treball. A més a més estan molt ben fets.

Compartisc els vídeos, per a tenir-los a mà.

1. No veas este video si vas a votar hoy:

2. Qué es REALMENTE la democracia:

Explicació del vídeo per #WHYMAPS: Algunas cosas interesantes sobre #WHYDEMOCRACY, amb el per què, la documentació, les fonts, Rousseau, els partits polítics i les veritats incòmodes [consultat 14/02/2016].

I acabem amb un somriure mafaldià:

mafaldademocracia

DOCUMENTAL. “El poder”, una introducció senzilla i animada

el-poder-ciudadano-

Compartisc un documental de només 28 minuts sobre “El poder“, realitzat per Tres 14, un programa de divulgació científica de RTVE molt recomanable, i que es va emetre fa temps, el 12 de desembre de 2010. No obstant l’antigor, manté un ritme atractiu i uns continguts generals molt interessants d’algunes qüestions típiques sobre el poder, com per exemple: per què ens agrada manar, quan va sorgir el càstig, com podem mesurar el nostre poder a les xarxes socials, com afecten les hormones al poder, etc.

De tota manera és un documental molt bàsic, però que justament per això ens permet un primer acostament a aquest concepte fonamental de les ciències socials i també de la història.

Crec que amb alumnes es podria veure aquest documental a partir de 3r d’ESO, en Geografia Humana, quan es treballe l’organització de les societats; o en altres cursos posteriors per a treballar i debatre sobre qüestions generals del poder, de manera introductòria. Per a completar-ho, es podrien afegir alguns textos dels materials que podeu trobar després del vídeo.

Més informació:

PARTICIPACIÓ. “Projecte per al Departament de Participació Ciutadana i per a fomentar i millorar la democràcia participativa a Alcoi”

campanar des de participació ciutadana alcoi

El campanar de Santa Maria des del Departament de Participació Ciutadana de l’Ajuntament d’Alcoi (Carrer Major, 10, 2a)

 

En aquest apunt d’Historiata compartisc un document molt personal. Es tracta de la meua proposta de projecte per a optar al lloc de “Responsable de Participació Ciutadana” de l’Ajuntament d’Alcoi, on treballe des de fa anys (bases del concurs en pdf). Malauradament no sempre he treballat en faenes tan entretingudes com aquesta. Aquest lloc de treball és de nova creació, si bé fa sis mesos que estic ocupant-lo per adscripció provisional, i confesse que estic passant-m’ho bé, que estic coneixent a persones ben interessants i que estic aprenent moltíssim.

Respecte al projecte, he intentat que siga un document senzill i pràctic. De fet és un miniprojecte, un simple esbós sobre algunes qüestions i algunes activitats per a posar en marxa processos de democràcia participativa a un municipi, en concret a Alcoi. Partia de la limitació d’escriure en lletra Arial de 12 punts i un màxim de 10 pàgines. Però de tota manera he dit coses que volia dir i he fugit d’escriure “lletra morta”, és a dir frases i més frases retòriques, prescindibles i avorridíssimes. Estic raonablement satisfet, encara que cada epígraf que he posat donaria per a escriure un llibre. El pròxim dia 15 d’abril el defendré davant del tribunal.

Ací el teniu:

 

PROJECTE PER AL DEPARTAMENT DE PARTICIPACIÓ CIUTADANA I PER A FOMENTAR I MILLORAR LA DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA A ALCOI

 Versió per a imprimir en pdf

 ÍNDEX

1. Qüestions fàcils sobre Participació: què, qui, quan, per què

2. Qüestions difícils sobre Participació: com

            2.1. Base legal: el Reglament de Participació Ciutadana

            2.2. Dret a intervenir en sessions públiques

            2.3. Formació en participació

            2.4. Comunicació / Informació

            2.5. Transparència

            2.6. Recolzament a les associacions

            2.7. Participació a les escoles

            2.8. Pressupostos Participatius

            2.9. Canals de queixes

            2.10. Consells ciutadans

            2.11. Festivitats cíviques

            2.12. Altres

3. Materials inspiradors per a la Participació

  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Fouché. Retrat d’un home polític” d’Stefan Zweig (1929)

stefan_zweig_fouche

M’encanta llegir i rellegir a Stefan Zweig (1881-1942). Hi ha autors que arriben a ser com un vell amic, a qui coneixem bé i perdonem les seues manies. He agafat el costum de regalar-me cada any un llibre seu, només un, i llegir-me’l sense pressa, i l’any següent més. Per sort Quaderns Crema ha editat unes quantes obres seues, i les que falten les podem trobar en castellà a Acantilado.

Enguany li ha tocat el torn a Fouché. Retrat d’un home polític. És una obra un tant estranya, perquè és la biografia d’un buròcrata i polític francés que va viure a cavall entre el segle XVIII i el segle XIX i que ens resulta antipàtic a més no poder. El perquè és ben senzill: explica la vida d’un cínic i un hipòcrita, “un singularíssim home polític” segons Zweig, una persona sense escrúpols que va saber navegar i traure profit personal durant els convulsos anys de la Revolució Francesa, el Directori, l’Imperi de Napoleó Bonaparte i la Restauració absolutista. En una era d’herois i de grans caràcters Joseph Fouché és l’home gris que mou els fils des del seu despatx. Dos vegades van intentar acabar clarament amb ell, i les dos vegades se’n va sortir, i no va ser contra qualsevol intrigant: els seus oponents van ser Robespierre i després Napoleó Bonaparte, als qui primer va servir i després va trair.

Pel context històric que tracta és un llibre molt interessant perquè ens acostem al “tema” de la Revolució Francesa i l’Imperi Napoleònic des de dins, mirant de tu a tu als grans protagonistes, i sobretot veient-los en els seus orígens, com van anar pujant i com finalment van caure.

Voldria dir alguna cosa de l’estil de Zweig: crec que és pompós, emfàtic, excessivament exquisit i ben educat, amb un permanent to heroic en cada circumstància per trivial que siga, i amb unes descripcions psicològiques que arriben a exasperar. Però a mi m’encanta i sóc capaç de llegir-lo i rellegir-lo i continuar encantat. Quan tinc ganes d’un llibre que espere que m’agrade, Stefan Zweig és una de les meues opcions més clares. No obstant això, no m’agrada recomanar les seues obres, sé que no ha envellit massa bé i que a molta gent els pot semblar un autor un poc pesat. Si de cas cite les obres més populars, com Moments estelars de la Humanitat o les seues memòries El món d’ahir. Memòries d’un europeu, o també la interessantíssima i no massa coneguda Castellio contra Calvino. Consciència contra violència. Al final estic recomanant-lo. Ja he dit que per a mi és un vell amic.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Nadie es neutral en un tren en marcha” de Howard Zinn (1994), les memòries d’un historiador combatiu

Howard Zinn (1922-2010)

Howard Zinn (1922-2010)

“Nunca en mis clases he ocultado mis ideas políticas, el odio que me inspira la guerra y el militarismo, la indignación que me produce la desigualdad por cuestiones de raza, mi fe en el socialismo democrático, en la distribución racional y justa de las riquezas del mundo”.

M’encanta la claredat. Aquesta afirmació, tan políticament i pedagògicament “incorrecta”, és una de les moltes semblants que es poden trobar en aquest llibre de memòries. Howard Zinn, l’autor, (1922-2010) va ser un historiador i politòleg nord-americà que va destacar pel seu compromís social. Va nàixer dins d’una família humil a Nova York, de jove va treballar en nombroses faenes manuals i va servir en un bombarder durant la II Guerra Mundial. Va arribar a professor de Ciències Socials passats els trenta anys i el primer lloc on va treballar va ser a una escola universitària per a negres a Atlanta, on va topar amb la segregació racial i l’educació tradicional. Posteriorment va ser professor a la Universitat de Boston. Va lluitar sempre a favor dels drets civils dels negres, de les dones i de les minories, contra les injustícies i les desigualtats, i es va oposar públicament a la guerra de Vietnam. Va defendre un activisme optimista, amb sentit de l’humor i fugint de dogmatismes. La seua obra més popular és A People’s History of the United States (1980), publicada també en castellà amb el títol La otra historia de los Estados Unidos (enllaç a l’editorial Hiru), on qüestionava la tradicional història del seu país, basada en un relat d’èxits cap a la llibertat, i denunciava les matances als indígenes, l’explotació social, les desigualtats i la cultura de la violència. La veritat és que va ser una persona fascinant.

 

portada_howard_zinn_nadie_neutral_tren_machaAquest llibre me’l va recomanar fa un temps Marc Ferri, un professor d’història amb qui vaig coincidir a Alzira. Em va dir que “Howard Zinn és el Noam Chomsky dels historiadors”. Vaja que sí, de fet Zinn i Chomsky van ser durant molts anys amics i companys de lluites.

Potser la frase més colpidora del llibre és el mateix títol: “Ningú és neutral en un tren en marxa”. M’agradaria recordar-la sempre. És una frase que l’autor deia als seus alumnes i que explica una idea molt senzilla: ningú, absolutament ningú, pot dir que és neutral (o objectiu), perquè proclamar-se neutral significa deixar-se portar pel corrent, acceptar les injustícies, ser un covard, o com a mínim un pusil·lànime. Aquesta frase sintetitza centenars de pàgines sobre el debat entre l’objectivitat i la subjectivitat en les ciències socials, i en la vida.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La culpa es de los libros” de Pascual Serrano, un llibre de llibres

La_culpa_es_de_los_libros

La culpa es de los libros és un llibre del periodista Pascual Serrano, publicat el 2014 per l’editorial Icaria, amb el subtítol “Escritos tras mis lecturas”. Està format per dèsset capítols on l’autor comenta breument l’impacte que li han produït les idees d’alguns llibres, recents o antics, i que ell relaciona amb la situació de crisi que estem vivint, de crisi sistèmica.

Aquest llibre és important perquè tal com deia George Orwell, a la seua novel·la 1984, “els millors llibres són els que ens diuen el que ja sabem”. Perquè ens donen les paraules necessàries per a expressar el que sentim o el que intuïm, com en aquest cas.

És un llibre de poc més de cent pàgines que es llig molt fàcilment –jo me l’he llegit en dos sessions (nocturnes)–, té la lletra gran, els capítols són breus, i al ser un llibre sobre llibres ens permet acostar-nos a unes quantes lectures que d’altra manera no arribaríem, sobretot per falta de temps. Evidentment, com a tot refregit de textos, aquest llibre no substitueix l’experiència de llegir les obres que comenta, però sí que ens serveix d’introducció i d’aproximació molt suggeridora, i honesta.

En aquest apunt del bloc només vull reproduir alguns fragments que m’han agradat molt. Per a quan necessite refrescar idees i arguments. Per a qui vulga més informació li recomane la ressenya d’Enric Llopis titulada Los libros… a pesar de todo.

Per cert, Pascual Serrano (València, 1964) és tota una bèstia periodística: és cofundador del web Rebelión.org, col·labora habitualment en Le Monde Diplomatique i altres publicacions, és un reconegut crític sobre la manipulació als mitjans de comunicació, i també és autor d’alguns llibres sobre el tema com Desinformación, Traficantes de información i Contra la neutralidad.

Fragments interessants, ordenats segons el meu interés:

Cap. XVII. Derecho, permiso
Cap. XIV. Clases sociales
Cap. XVI. Cuando gobierna la costumbre
Cap. V. El intelectual y la omertá mediática
Cap. VI. El crimen impune
Cap. XI. El intervencionismo humanitario
Cap. VII. ¿Y si las elecciones no fueran la democracia?
Cap. XIII. En defensa del voto

Cap. XVII. Derecho, permiso. El millor capítol per a mi, el que necessite per a la meua faena actual. (Em recorda un poc la qüestió dels drets positius i els drets negatius de Norberto Bobbio que Alberto Garzón explica al seu llibre La Tercera República)

El polémico y brillante Slavoj Zizek razona en su libro Primero como tragedia, después como farsa (Akal, 2011) en torno a los conceptos derecho y permiso. Para ello recoge la tesis de Jean-Claude Milner (La arrogancia del presente, Manantial, 2010). Dice Zizek que en nuestras sociedades el poder nos presenta como “derechos” algo que no lo son, puesto que se trata solo de “permisos”. Se remonta al mayo del 68 francés:

“Las reclamaciones de nuevos derechos (que hubieran podido significar una verdadera redistribución del poder) fueron concedidas, pero solamente a modo de “permisos”; siendo la “sociedad permisiva” precisamente una sociedad que amplía el ámbito de los que los sujetos están autorizados a hacer, sin darles realmente ningún poder adicional.”

Por su parte, Milner lo expresa de la siguiente forma:

“Aquellos que tienen el poder saben muy bien la diferencia entre un derecho y un permiso. […] Un derecho, en el estricto sentido del término, da acceso al ejercicio de un poder, a expensas de otro poder. Un permiso no disminuye el poder de quien lo otorga; tampoco aumenta el poder de quien lo recibe: hace su vida más fácil, lo que no es nada.”

Zizek presenta como ejemplos el derecho al divorcio, al aborto, al matrimonio homosexual, etc. En su opinión, “todos estos son permisos enmascarados como derechos; de ninguna manera cambian la distribución de los poderes”.

En realidad, el capitalismo no concede derecho alguno, solo permisos. […]

La gran farsa tras la caída del muro de Berlín es que nos han vendido como democracia un sistema que solo nos da permisos, pero no nos garantiza nada ni nos proporciona derechos. Como señalan Zizek y Milner, no nos han dado a los ciudadanos ningún poder, ni los poderosos han disminuido el suyo. De ahí la necesidad de que, cuando oigamos que argumentan algún derecho, pensemos siempre si todos los ciudadanos lo tienen garantizado sin necesitar ninguna condición previa –dinero, por ejemplo–. Si no fuese así, y casi nunca lo es, no estaremos ante un derecho, solo ante un permiso que no nos empodera.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PARTICIPACIÓ CIUTADANA. Comence una nova faena il·lusionant, complicada i “perversa”

gente_normal-300x198

Tinc dos notícies: una bona i l’altra no tan bona. La bona és que he canviat de faena. Des del dilluns 29 de setembre he començat una nova etapa laboral; en concret aniré al Departament de Participació Ciutadana de l’ajuntament del meu poble, Alcoi, al País Valencià.

La notícia no tan bona és que a partir d’ara hauré de deixar de banda una mica el bloc. Historiata ha estat un espai de felicitat els últims dos anys de la meua vida, mentre estava a una faena per a mi horrible i avorridíssima, i per això vull que quede clar que seguiré penjant apunts, però al ritme que puga perquè primer és, evidentment, la família i la faena alimentària. També es complica un poc la meua tornada a la docència, almenys durant un temps.

Per a mi la nova faena és:

  1. Il·lusionant: perquè tinc moltes ganes de canviar de lloc de faena, de sentir-me un poc útil. Sobretot perquè es tracta d’ajudar a crear un autèntic Departament de Participació Ciutadana al meu poble. Els objectius depenen de l’ambició política i de la demanda ciutadana. En principi treballarem en informar, formar i implementar processos per a desenvolupar una democràcia participativa a nivell local. Com per exemple amb els pressupostos participatius vinculants, el seguiment i l’aplicació efectiva de les decisions preses, el suport a les entitats veïnals, la transparència administrativa, el reforç dels canals de comunicació o la col·laboració amb els diversos consells i assemblees consultives. Per a un científic social, i els historiadors ho som, és il·lusionant. És història immediata.
  2. Complicada: sí, és una faena complicada, perquè pot tenir un punt d’abstracció molt elevat. Treballarem amb idees i amb la confrontació d’interessos. Si hi ha voluntat es poden fer moltes coses per al bé comú, si no acabarà sent un departament prescindible, que es dedicarà a les festes dels barris i poca cosa més. Per una banda hi ha molta gent indiferent, que no sap, no vol o no pot participar. El repte és provocar-los interés, que les seues veus es facen sentir. Per una altra banda hi ha gent a qui la participació ciutadana li provoca recels o directament rebuig i menyspreu. El repte és convéncer-los, o si açò és impossible almenys cal evitar que obstaculitzen els processos participatius. Tot açò és complicat, però també és un repte ambiciós que val la pena.
  3. “Perversa”: perquè resulta que és un departament que ha de ser interdepartamental. És a dir, que d’alguna manera toca les competències i funcions de les diferents àrees administratives d’un ajuntament o de qualsevol administració pública. La participació no és, no pot ser, un telèfon més d’un ajuntament. La participació ha de servir per definir col·lectivament el bé comú, i açò es fa, en part, en les decisions que es prenen en la gestió dels recursos públics, més enllà de votar cada quatre anys al partit polític o coloret que més li agrade a cadascú. La participació ha d’incomodar a la gent poderosa acostumada a manar i a gestionar des de despatxos i passadissos plens de racons foscos. Per això, per als poderosos, per als que utilitzen les lleis per al seu profit personal, per als que actuen amb inèrcies de tota la vida, la participació ciutadana és clarament “perversa”.

Partipacio ciutadana quanDe tota manera vull deixar ben clara una cosa: m’han enviat a aquest departament de manera legal, sí, però a dit. El recurs jurídic utilitzat és una adscripció provisional, amb motiu d’urgència, perquè cal començar ja a preparar els pressupostos participatius de l’any que ve. De fet a l’Ajuntament d’Alcoi en aquests moments hi ha 25 adscrits provisionals, i jo seré el número 26. Havia d’haver pres possessió el passat 1 de juny (portem ja quatre mesos de retard). Aquest tipus d’adscripció legalment dura un màxim de sis mesos. En aquest temps s’ha de convocar un concurs per a ocupar la plaça i la intenció és que es convoque. No obstant això, al meu ajuntament hi ha alguns adscrits que porten anys i anys al seu lloc, i ningú els ha dit res, i especialment sempre he vist molt tranquils els sindicats. Per la meua part com no tinc grans padrins ni entre els grans buròcrates del meu ajuntament (amb salaris anuals bruts al voltant de 50.000 €), ni entre els polítics de partits de tota la vida, ni entre els capitosts de la gerontocràcia sindical (una autèntica màfia de gent infeliç), sinó que el recolzament a la meua designació ve per part d’un partit polític minoritari, diguem-li Esquerra Unida, és molt possible que en sis mesos o abans s’haja acabat tot, i que m’envien altra volta a alguna cova a ensobrar paperets o a contar clips. Però la veritat és que estic ben tranquil: si consolide la plaça de participació, bé; si no la consolide, també bé. En aquest moment de la meua vida les meues ambicions personals van per uns altres camins o com diu el nom d’una pàgina del facebook “Me pillas en esa etapa de la vida en la q le vas a vacilar a tu p— madre”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La Tercera República” d’Alberto Garzón, un pamflet virtuós

Portada-Alberto-Garzon-Tercera-Republica

De primeres La Tercera República m’ha semblat un pamflet, és a dir un escrit no massa llarg, que pren clarament partit davant una qüestió i que ataca els arguments del contrari. En si mateix un pamflet no és negatiu, pot defendre causes nobles i denunciar injustícies, i això és el que fa Alberto Garzón.

L’autor no necessita presentació: apareix sovint a la televisió, té moltíssims seguidors a facebook i twitter, és economista, jove, i és diputat d’Esquerra Unida al Congrés dels Diputats per la província de Màlaga. Té un bloc anomenat Pijus economicus i és coautor junt amb Vicenç Navarro i Juan Torres, de l’exitós llibre Hay alternativas. De vegades parlen d’ell com l’esperança d’aquest partit polític per al futur, gràcies al seu carisma i la seua projecció mediàtica. És una referència per a molta gent, gràcies al seu discurs crític i amb propostes alternatives raonades.

La Tercera República va eixir al mercat el passat mes de juny amb una campanya de publicitat immillorable: el rei Joan Carles va anunciar que abdicava i tot el món va començar a parlar de la república, de la Tercera República. Ni fet a posta.

En aquest llibre Alberto Garzón reivindica una renovació política a Espanya, i li posa la marca de “La Tercera República”, supose que per a fer-la més atractiva i identificable. Segons ell, cal començar canviant l’hegemonia cultural amb la qual les classes dominants dominen a la majoria de la població, tal com explicava l’ideòleg italià Antonio Gramsci (1891-1937). Es tracta de crear un tipus de contracultura sòlida per a desmuntar la lògica política i econòmica neoliberal que només beneficia als més rics i que està desmantellant els precaris Estats de Benestar que històricament tant van costar d’aconseguir. En aquest sentit trobem que els partits polítics que arriben als governs en tota Europa fan quasi les mateixes polítiques, que no hi ha alternança real, és a dir que en el cas espanyol PP i PSOE són iguals en matèria econòmica i política, i que llevat d’algunes cosetes han esdevingut un únic partit que alguns ja anomenen el PPSOE.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »