PARTICIPACIÓ. “Projecte per al Departament de Participació Ciutadana i per a fomentar i millorar la democràcia participativa a Alcoi”

campanar des de participació ciutadana alcoi

El campanar de Santa Maria des del Departament de Participació Ciutadana de l’Ajuntament d’Alcoi (Carrer Major, 10, 2a)

 

En aquest apunt d’Historiata compartisc un document molt personal. Es tracta de la meua proposta de projecte per a optar al lloc de “Responsable de Participació Ciutadana” de l’Ajuntament d’Alcoi, on treballe des de fa anys (bases del concurs en pdf). Malauradament no sempre he treballat en faenes tan entretingudes com aquesta. Aquest lloc de treball és de nova creació, si bé fa sis mesos que estic ocupant-lo per adscripció provisional, i confesse que estic passant-m’ho bé, que estic coneixent a persones ben interessants i que estic aprenent moltíssim.

Respecte al projecte, he intentat que siga un document senzill i pràctic. De fet és un miniprojecte, un simple esbós sobre algunes qüestions i algunes activitats per a posar en marxa processos de democràcia participativa a un municipi, en concret a Alcoi. Partia de la limitació d’escriure en lletra Arial de 12 punts i un màxim de 10 pàgines. Però de tota manera he dit coses que volia dir i he fugit d’escriure “lletra morta”, és a dir frases i més frases retòriques, prescindibles i avorridíssimes. Estic raonablement satisfet, encara que cada epígraf que he posat donaria per a escriure un llibre. El pròxim dia 15 d’abril el defendré davant del tribunal.

Ací el teniu:

 

PROJECTE PER AL DEPARTAMENT DE PARTICIPACIÓ CIUTADANA I PER A FOMENTAR I MILLORAR LA DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA A ALCOI

 Versió per a imprimir en pdf

 ÍNDEX

1. Qüestions fàcils sobre Participació: què, qui, quan, per què

2. Qüestions difícils sobre Participació: com

            2.1. Base legal: el Reglament de Participació Ciutadana

            2.2. Dret a intervenir en sessions públiques

            2.3. Formació en participació

            2.4. Comunicació / Informació

            2.5. Transparència

            2.6. Recolzament a les associacions

            2.7. Participació a les escoles

            2.8. Pressupostos Participatius

            2.9. Canals de queixes

            2.10. Consells ciutadans

            2.11. Festivitats cíviques

            2.12. Altres

3. Materials inspiradors per a la Participació

  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

PARTICIPACIÓ CIUTADANA. Comence una nova faena il·lusionant, complicada i “perversa”

gente_normal-300x198

Tinc dos notícies: una bona i l’altra no tan bona. La bona és que he canviat de faena. Des del dilluns 29 de setembre he començat una nova etapa laboral; en concret aniré al Departament de Participació Ciutadana de l’ajuntament del meu poble, Alcoi, al País Valencià.

La notícia no tan bona és que a partir d’ara hauré de deixar de banda una mica el bloc. Historiata ha estat un espai de felicitat els últims dos anys de la meua vida, mentre estava a una faena per a mi horrible i avorridíssima, i per això vull que quede clar que seguiré penjant apunts, però al ritme que puga perquè primer és, evidentment, la família i la faena alimentària. També es complica un poc la meua tornada a la docència, almenys durant un temps.

Per a mi la nova faena és:

  1. Il·lusionant: perquè tinc moltes ganes de canviar de lloc de faena, de sentir-me un poc útil. Sobretot perquè es tracta d’ajudar a crear un autèntic Departament de Participació Ciutadana al meu poble. Els objectius depenen de l’ambició política i de la demanda ciutadana. En principi treballarem en informar, formar i implementar processos per a desenvolupar una democràcia participativa a nivell local. Com per exemple amb els pressupostos participatius vinculants, el seguiment i l’aplicació efectiva de les decisions preses, el suport a les entitats veïnals, la transparència administrativa, el reforç dels canals de comunicació o la col·laboració amb els diversos consells i assemblees consultives. Per a un científic social, i els historiadors ho som, és il·lusionant. És història immediata.
  2. Complicada: sí, és una faena complicada, perquè pot tenir un punt d’abstracció molt elevat. Treballarem amb idees i amb la confrontació d’interessos. Si hi ha voluntat es poden fer moltes coses per al bé comú, si no acabarà sent un departament prescindible, que es dedicarà a les festes dels barris i poca cosa més. Per una banda hi ha molta gent indiferent, que no sap, no vol o no pot participar. El repte és provocar-los interés, que les seues veus es facen sentir. Per una altra banda hi ha gent a qui la participació ciutadana li provoca recels o directament rebuig i menyspreu. El repte és convéncer-los, o si açò és impossible almenys cal evitar que obstaculitzen els processos participatius. Tot açò és complicat, però també és un repte ambiciós que val la pena.
  3. “Perversa”: perquè resulta que és un departament que ha de ser interdepartamental. És a dir, que d’alguna manera toca les competències i funcions de les diferents àrees administratives d’un ajuntament o de qualsevol administració pública. La participació no és, no pot ser, un telèfon més d’un ajuntament. La participació ha de servir per definir col·lectivament el bé comú, i açò es fa, en part, en les decisions que es prenen en la gestió dels recursos públics, més enllà de votar cada quatre anys al partit polític o coloret que més li agrade a cadascú. La participació ha d’incomodar a la gent poderosa acostumada a manar i a gestionar des de despatxos i passadissos plens de racons foscos. Per això, per als poderosos, per als que utilitzen les lleis per al seu profit personal, per als que actuen amb inèrcies de tota la vida, la participació ciutadana és clarament “perversa”.

Partipacio ciutadana quanDe tota manera vull deixar ben clara una cosa: m’han enviat a aquest departament de manera legal, sí, però a dit. El recurs jurídic utilitzat és una adscripció provisional, amb motiu d’urgència, perquè cal començar ja a preparar els pressupostos participatius de l’any que ve. De fet a l’Ajuntament d’Alcoi en aquests moments hi ha 25 adscrits provisionals, i jo seré el número 26. Havia d’haver pres possessió el passat 1 de juny (portem ja quatre mesos de retard). Aquest tipus d’adscripció legalment dura un màxim de sis mesos. En aquest temps s’ha de convocar un concurs per a ocupar la plaça i la intenció és que es convoque. No obstant això, al meu ajuntament hi ha alguns adscrits que porten anys i anys al seu lloc, i ningú els ha dit res, i especialment sempre he vist molt tranquils els sindicats. Per la meua part com no tinc grans padrins ni entre els grans buròcrates del meu ajuntament (amb salaris anuals bruts al voltant de 50.000 €), ni entre els polítics de partits de tota la vida, ni entre els capitosts de la gerontocràcia sindical (una autèntica màfia de gent infeliç), sinó que el recolzament a la meua designació ve per part d’un partit polític minoritari, diguem-li Esquerra Unida, és molt possible que en sis mesos o abans s’haja acabat tot, i que m’envien altra volta a alguna cova a ensobrar paperets o a contar clips. Però la veritat és que estic ben tranquil: si consolide la plaça de participació, bé; si no la consolide, també bé. En aquest moment de la meua vida les meues ambicions personals van per uns altres camins o com diu el nom d’una pàgina del facebook “Me pillas en esa etapa de la vida en la q le vas a vacilar a tu p— madre”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La tregua” de Mario Benedetti (1960)

Benedetti, Mario: La tregua (1960)

Madrid, Alianza Editorial, 2001

171 pàgines, castellà

 

 

RESSENYA:

Quan no es pot canviar de vida al final només s’aspira a una treva, a un petit descans enmig de la grisa monotonia.

Aquesta novel·la curta la va publicar Mario Benedetti l’any 1960. Conegut sobretot per la seua poesia també cultivà la narrativa, especialment realista, centrada en les classes modestes urbanes, amb un to quotidià i existencial.

La treva és la història, a manera de diari personal, de Martín Santomé, un oficinista de Montevideo (Uruguai), amb 49 anys i a punt de jubilar-se, vidu des de fa molts anys, i amb dos fills i una filla ja majors. La seua vida no té cap novetat, cap sorpresa ni emoció. És grisa. Burocràtica. Ocupa una posició intermitja a la seua empresa: té subalterns i també superiors. Papers i més papers d’administració i de comptabilitat passen per davant d’ell cada dia, un dia rere l’altre, sense més sobresalts que algunes presses per acabar una faena concreta en poc temps, de quan en quan. Un dia l’empresa contratarà tres nous treballadors i un d’ells serà Laura Avellaneda, una jove de 24 anys. Ni lletja ni guapa, però sí intrigant, més intel·ligent del que vol aparentar. A poc a poc s’iniciarà una relació amorosa entre ells dos, amb els recels de la diferència d’edat, amb les càrregues del passat, i amb les pors i les il·lusions per al futur. Però només serà una treva en la seua vida infeliç i solitària.

És d’eixes novel·les que semblen senzilles, que es lligen fàcilment, però que resulten ser molt complexes i dures, amb un fort regust. Una història aparentment insubstancial permet a Benedetti posar paraules a les emocions de la grisor i despullar l’ànima a tots els oficinistes del món.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »