MEMÒRIA HISTÒRICA. Ha faltat Paco Aura, supervivent de Mauthausen

Paco Aura plantant l’arbre de la pau a l’IES Pare Arques de Cocentaina (2008)

 

En plena època d’exàmens, a mitjan matí ha corregut la notícia: ha faltat Paco Aura. No calia dir res més, sabíem qui era, el supervivent alcoià de Mauthausen. Tenia 99 anys.

L’any 2005 vaig estar a la Sala de Plens de l’Ajuntament d’Alcoi quan li van concedir una medalla. Era un dia entre setmana, pel matí i si vaig poder anar era perquè en aquella època treballava allí i em vaig escapar de l’oficina. El govern municipal del PP volia convertir-ho en un homenatge descafeïnat, rapidet, amb una medalla de segona categoria i res de parlar de República ni feixisme. En aquells anys de falsa expansió econòmica el lema de la transició estava molt viu, això de “tots van fer barbaritats, tots hem de perdonar, etc.”, i vivíem en el millor dels mons possibles.

Paco va estar mitja hora llarga explicant la seua experiència, tranquil·lament, sense alçar la veu. Era impossible no posar-se en el lloc d’aquell vell que teníem al davant, imaginar-lo jove, movent-se en aquella pedrera, dissimulant davant dels kapo, tant lluny de casa. Recorde que la meua regidora (d’Educació, per a més inri) mastegava xiclet amb la boca oberta i mirava contínuament el seu mòbil, en aquella època una blackberry molt aparent i pija, com ella. Actualment milita en Ciudadanos, tot en ordre. D’alguna manera va ser com assistir a una confrontació entre la memòria històrica, tan feble, i el menyspreu històric, tant prepotent. Aquest menyspreu ve a ser el primer pas del negacionisme i del neofeixisme. És evident que per a un polític sempre queda bé donar-li una medalleta a un vellet encantador, i si cobres la paga d’un plenari extraordinari encara més. Però Paco lluïa per damunt d’açò, va explicar com és la maldat, i com de fortes poden ser les ganes de viure, i què vol dir ser bona persona. Recorde molt bé aquell dia.

Una altra cosa, m’han dit que Paco Aura va anar l’any 2008 a l’IES Pare Arques, a Cocentaina, on treballe enguany, a un homenatge que se li va retre. Com a recordatori es va plantar un arbre de la pau, un ginkgo biloba, i es va posar una placa. La veritat és que aquest arbre està fet pols.

Per últim, aquest matí, aprofitant que d’un grup només ha vingut a classe la meitat dels alumnes perquè la resta estaven d’excursió, els he explicat la vida de Paco i dels seus companys de quinta, i després els he posat el següent vídeo. Els alumnes l’han vist atentament, en silenci.

Cita:  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

MÚSICA. «Mare, me’n vaig a França» de Rusó Sala (2015)

Rusó Sala és una jove cantautora de Roses, a l’Alt Empordà, que fa unes cançons precioses.

Ha publicat de moment tres discos i a l’últim, titulat Fil de coure, del 2015, té una cançó molt bonica, en forma de carta a una mare, sobre la retirada i els deportats als camps de concentració nazis, al final de la Guerra Civil i durant la Segona Guerra Mundial. De l’episodi històric de la retirada també tenim el poema “Corrandes d’exili” de Pere Quart, que van musicar Ovidi Montllor i Lluís Llach, i que vaig compartir fa temps en la versió cantada de Sílvia Pérez Cruz (vegeu “POESIA. “Corrandes d’exili” de Pere Quart, 1939“).

Respecte a Rusó Sala, fa una música tranquil·la, aparentment senzilla, una guitarra o dues i una veu, a partir de diverses influències i amb lletres poètiques. Potser no és una música recomanable per a posar en classe (els adolescents són complicats), però sí per a moments puntuals, per a recomanar-la, o enviar l’enllaç… qui sap?

A més d’aquesta cançó titulada “Mare, me’n vaig a França“, Rusó Sala en té moltes altres, però us recomane que les trobeu vosaltres, al seu canal de YouTube o podeu consultar el seu web: http://rusosala.com/. Encara que voldria assenyalar-ne dos: “La meva terra” i “Mar oberta“, les dos molt boniques, i la segona a més a més forma part del projecte #Planters, per a donar suport a l’organització Proactiva Open Arms, amb la participació de més de 200 xiquets i joves de Figueres i Sant Feliu de Guíxols. 

Tot seguit, el vídeo de “Mare, me’n vaig a França“, amb imatges de la retirada i els camps de concentració francesos i alemanys, i textos de Montserrat Roig, Joaquim Amat-Piniella i Neus Català. Més avall teniu la lletra de la cançó.

 

Lletra de la cançó “Mare, me’n vaig a França”  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT HISTÒRIC. «Per què ens batem els catalans» de Josep Pous i Pagès (1938)

Josep Pous i Pagès, l’autor de La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, va escriure un editorial a la Revista de Catalunya l’any 1938 (núm. 83), en plena Guerra Civil. En aquella època Pous i Pagès era el director de la Institució de les Lletres Catalanes, i al final de la guerra es va haver d’exiliar, a l’igual que la majoria d’intel·lectuals catalans.

Un fragment d’aquest editorial, el seu inici, em va impactar molt quan el vaig llegir reproduït al blog La serp blanca d’Enric Iborra, en l’entrada «Revista de Catalunya, 1938». Pose l’enllaç i cite la font (noblesse oblige), però vull compartir-lo també ací, per a tenir-lo més a mà i per a utilitzar-lo com a text històric quan donem aquest episodi de la història contemporània. No vaig a comentar-lo ara, no toca. Però com diu Enric Iborra: «resulta, tants anys després, dolorosament impressionant.»

– – – Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «La tragèdia de cal Pere Llarg» d’Eduard Girbal Jaume (1923)

Per fi m’he llegit La tragèdia de cal Pere Llarg, una novel·la escandalosa i bellíssima per igual. Vaig saber d’ella pel blog La serp blanca d’Enric Iborra, que la recomana sense parar, i fa bé.

Encara que es va publicar el 1923 sol englobar-se dins del ruralisme, un corrent literari que va donar obres com Solitud de Caterina Albert o Els sots feréstecs de Raimon Casellas. Ambientada en una remota i esquerpa terra de masos, entre les comarques del Bages, la Segarra i el Solsonès, explica la història de la família de cal Pere Llarg, en especial de Peret i de la seua esposa Custòdia, una dona amb un caràcter molt fort i casada contra la seua voluntat.

Des de l’inici les relacions són turmentoses, al matrimoni i amb la família i els veïns. L’acció es desenvolupa a un llogaret rural auster i de vida molt dura, dels típics que la gent de ciutat solem considerar idíl·lic però que per als seus habitants podia arribar a ser un infern claustrofòbic. Es creu que està inspirat en Salo, un petitíssim poble de la comarca del Bages, on Girbal Jaume va passar uns estius. Però no tot és camp, també hi ha molta acció i viatges, i a la novel·la apareixen altres llocs com Solsona, Barcelona, Manresa, Montserrat o Girona.

De Barcelona, per exemple, fa molta gràcia quan es troben davant de la Casa Milà, i Girbal Jaume reprodueix la impressió negativa que va provocar aquest edifici en el seu temps: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

RELAT. «La verema de la por» de Raimon Casellas (1906)

Raimon Casellas (1855-1910)

 

Al llibre Narrativa de Raimon Casellas, després de la novel·la Els sots feréstecs que vaig comentar ahir es troba Les multituds. Aquesta obra es va publicar el 1906 i conté onze relats breus. Tots ells tenen com a fil conductor la massa humana, la multitud, com a protagonista d’actes destrellatats o fins i tot cruels. Perquè com diu el mateix Casellas «cal notar que els homes muden d’esperit tan bon punt formen munió».

El primer relat es titula Dia de sentència i és molt impactant, sobre una execució pública amb el garrot vil. He vist que aquest relat es troba en el recull que ha publicat l’editorial Males Herbes titulat Savis, bojos i difunts, amb vint-i-cinc textos vinculats a l’estil del decadentisme. M’agradaria firar-me’l perquè té un pinta estupenda.

No obstant això, el relat que a mi més m’ha agradat ha estat Les veremes de la por. Explica l’impacte que provoquen en un poble unes colles itinerants de veremadors morts de fam. Tota l’acció esdevé en una vesprada i una nit, però la tensió, la intranquil·litat, la por, el terror en definitiva que pateixen els vilatans està molt ben detallat pas a pas. És un text amb un caràcter social molt marcat, que es pot utilitzar en classe per a il·lustrar la desigualtat i la pobresa que hi havia als nostres camps fins ben entrat el segle XX. A més a més està molt ben escrit.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »