TEXT. «El darrer enterrament turc a Réthimno»

Al llibre Crònica d’una ciutat de Pandelís Prevelakis hi ha una discreta nota a peu de pàgina que conté una història molt tràgica: la del darrer enterrament turc a la ciutat de Réthimno, a la costa nord de l’illa de Creta. 

Explica un fet que va passar l’any 1923, quan es va produir un intercanvi forçat de poblacions entre Turquia i Grècia. Aquest moviment de poblacions es va acordar en el Tractat de Lausana, el qual va posar fi a la Guerra greco-turca (1919-1922), que va ser una derrota humiliant per als grecs. Per aquest tractat la gran majoria dels turcs que habitaven en territori grec van haver d’anar a Turquia i a l’inrevés, els grecs que vivien en territori turc van haver d’assentar-se dins de les fronteres de Grècia. Va afectar al voltant de mig milió de turcs i un milió i mig de grecs. El resultat va ser un gran ressentiment entre els dos països i també una major homogeneïtat ètnica i religiosa en aquests països. Però en aquell moment fou un drama, una solució dràstica planificada des de despatxos diplomàtics, que va fer que poblacions senceres hagueren d’abandonar les seues cases i terres i emigrar per força.

Pandelís Prevelakis, escriptor grec nascut el 1909, va evocar l’època de la seua infantesa i joventut a la petita ciutat de Réthimno, en la costa nord de Creta, en la seua obra Crònica d’una ciutat. Els lectors en català tenim la sort que aquest llibre està traduït per Eusebi Ayensa, reconegut hel·lenista i que, entre altres coses, va editar fa uns anys la meravella dels Poemes de Kavafis a l’editorial Cal·lígraf. Tot són indicis positius. Crònica d’una ciutat és un llibret molt bonic, ple d’històries, carregat de nostàlgia, amb anècdotes molt entretingudes, però també amb episodis tan colpidors com el de l’expulsió dels turcs cretencs.

Compartisc la nota que es troba a la pàgina 102. És la reproducció d’un article publicat en un periòdic, que conté part del discurs que va fer Prevelakis el 1977, amb motiu del quaranté aniversari de la publicació de Crònica d’una ciutat, titulat «El darrer enterrament turc a Réthimno»:

«Els vaixells que van arribar per endur-se els musulmans  estaven ancorats a mitja milla davant de Réthimno des de feia tres dies i tres nits. Van carregar els homes, les dones i els nens amb tots els seus bagatges i van omplir a vessar les bodegues i les cobertes, tant que no hi cabia ni una agulla, fins que, en rebre l’ordre de salpar, van llevar àncores i van fer sonar tres cops la sirena. Els cristians esguardaven des de terra aquell ramat de gent colpit per l’infortuni i el planyien. L’espectacle els va fer recular per un moment segles enrere, a l’època de les mítiques emigracions de pobles sencers. De sobte, però, alguna cosa va fer que un dels vaixells es quedés aturat, com petrificat. Es disposava a salpar —així ho donava entenent el fum que sortia de la xemeneia—, però allí estava, sense moure’s ni un pam. Van fer baixar una barca i un home a dins va començar a remar cap al port. A mesura que s’hi acostava, els cristians començaren a distingir una dona turca, amb el rostre tapat amb el vel, que duia damunt dels genolls un nadó, talment la Mare de Déu amb l’Infant a l’Epitafi. No els costà gaire adonar-se que el nadó havia mort en el vaixell. El capità estava disposat a llençar el cadàver a l’aigua amb un llast als peus, tal com estipula la normativa que regeix la vida marinera, però la mare, agenollada davant seu, li va suplicar desconsoladament que no ho fes, de manera que el capità li va concedir el favor d’anar a enterrar-lo a terra ferma. Així doncs, la dona turca desembarca amb el nadó mort en braços. La capitania del port, que n’estava informada, la deixa passar. Com que duu el rostre cobert, ningú no sap qui és, però quan s’apropa a la seva casa solitària, alguns la reconeixen i de boca en boca va corrent la veu que la vídua de Khassanis ha perdut el seu únic fill i que ara ha desembarcat per enterrar-lo, després de guarnir-lo convenientment a casa. Moltes dones cristianes del barri hi acudeixen a correcuita per fer-li costat, per plorar amb ella i per colpir-se el pit. A una d’elles, la vídua de Khassanis li encarrega que vagi cada dia a la tomba del seu fill i que tingui encesa la llar de foc a casa seva durant nou dies i nou nits, tal com estableixen els preceptes de la religió musulmana. La dona, senyant-se, li promet que així ho farà. Quina altra cosa podia fer? Coneix prou bé la seva religió. Llavors, agafen l’infant, embolcallat amb un llençol net que ha dut una altra veïna, i el porten a enterrar a Mezària, al cementeri musulmà. Però quin sentit té parlar de cementiri musulmà o cristià, quan la mort d’aquella criatura els havia unit per sempre! Les dones cristianes obren una fossa a terra, hi dipositen amb cura la despulla, la cobreixen de terra, hi basteixen al damunt un petit túmul i acomiaden l’infant, que enfila així el camí cap a la vida eterna. La mare s’esgarrapa les galtes mentre les dones cristianes es persignen. Com un cor, posen enmig seu aquella dona, que semblava una morta en vida, i l’acompanyen fins al moll. Allí li besen els ulls xops de llàgrimes i li prometen un cop més que tindran cura de l’infant com si fos el seu fill. De fet, han començat ja a estimar la innocent criatura, que ha pagat un preu tan alt per l’odi dels adults i el cos de la qual es consumirà ara en terra estrangera, una terra que en altre temps havia estat també la seva.»

–

LLIBRE. «Costras», ossos i més ossos de la repressió a Espanya

Si teniu ocasió llegiu el llibre Costras. España hurga en sus heridas de la periodista polonesa Katarzyna Kobylarczyk, tant si sou professors o alumnes o només addictes a les bones històries. És un reportatge farcit de memòries sobre la repressió que hi va haver a Espanya durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Fa feredat, i mira que ja és una història coneguda i tenim a l’abast nombrosos recursos. No és un llibre d’història, sí d’històries, a partir d’entrevistes fetes per l’autora i de testimonis publicats en altres llibres. Més que una investigació és una síntesi divulgativa molt ben feta, amb el toc emotiu sota control. És un llibre de no ficció molt recomanable. Va guanyar el premi Ryszard Kapuscinski de Reportatge Literari 2020.

Costras està estructurat en quatre parts, com quatre reportatges llargs. En la primera part visitem una caterva de fosses, a partir de les vivències de familiars i associacions que busquen els seus desapareguts. La segona part és el relat de com es va fer el “Valle de los Caídos” i tot el que va implicar. La tercera part és la més breu però és tremendament colpidora, sobre els republicans internats en els camps de concentració nazis, especialment en Mauthausen i Gusen. D’aquells morts només queda el seu nom i els records. L’última part és ben curiosa perquè explica els homenatges als morts del bàndol sublevat, centrat sobretot a Paracuellos del Jarama i a Pamplona, un recordatori que servia per a legitimar el règim franquista i que té un difícil encaix en l’actual democràcia. 

HISTÒRIA. Republicans espanyols a la batalla de Creta

Llegint La batalla de Creta de l’historiador Antony Beevor he trobat referències a una tropa de republicans espanyols que van lluitar al costat dels britànics i dels grecs. Ha estat tota una sorpresa. Què feien a Creta? Com van arribar? Què els va passar?

En la primavera de 1941, durant la Segona Guerra Mundial, el Tercer Reich alemany va conquerir Iugoslàvia i Grècia. Encara que sembla un territori perifèric tenia la seua importància estratègica: per una banda ajudaven al seu aliat italià, i sobretot protegien el flanc sud i culminaven la conquesta de la Mediterrània oriental. En aquells moments els alemanys ja feia un any que havien ocupat França, lluitaven al nord d’Àfrica (amb el conegudíssim Afrika Korps del general Rommel) i es preparaven per a l’atac a la Unió Soviètica.

La batalla de Creta va ser el final de la campanya de Grècia i va consistir en una agosarada acció aerotransportada alemanya. Va acabar en victòria per als alemanys encara que amb moltes baixes, tantes que Hitler va decidir no tornar a utilitzar els paracaigudistes en el que restava de guerra. Creta va ser una altra humiliant retirada dels britànics (com Dunkerque) però també l’inici d’un punt de resistència molt molest per als alemanys. Durant la batalla de Creta, a finals de maig de 1941, els britànics van enviar tropes per a ajudar en l’evacuació i una d’aquestes va ser la d’un grup d’uns 70 republicans espanyols. Al llibre de Beevor trobem referències al capítol 18 i al 19. Al primer, al 18, diu:

«Al norte de donde se encontraban, en Megala Jorión, por encima del desvío de la carretera Canea-Rézimno, una tropa de republicanos españoles del batallón de George Young entró en combate, en lo que fue la primera acción de retaguardia de la Layforce.» [ … ]

«La mayoría de los republicanos españoles, considerando su misión innecesariamente suicida cuando todo el mundo estaba en plena retirada, se replegó hacia Babali Hani, donde se había enviado al batallón de George Young para preparar una nueva línea de defensa.»

La segona referència, al capítol 19 titulat “Rendición”, diu:

«Para los republicanos españoles, la perspectiva de la captura era especialmente triste. Era casi seguro que los alemanes los devolverían a la España de Franco, donde los fusilarían como a los demás republicanos que habían sido entregados, desde milicianos hasta ex ministros del gobierno del Frente Popular. Afortunadamente, el oficial médico del batallón, capitán Cochrane, que había luchado en España con las Brigadas Internacionales, tuvo la luminosa idea de que, cuando los interrogaran, se declararan gibraltareños.»

Buscant, buscant, he trobat un article de l’escriptora María Belmonte titulat “Creta, entre héroes i tumbas“, al web La simiente negra, on explica un viatge a Creta i qui eren aquests republicans espanyols. A Creta no va trobar cap informació. Va ser quan va tornar que ho va descobrir, gràcies als estudis del professor Daniel Arasa, periodista i professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, en concret en els seus llibres Los españoles de Churchill i Los catalanes de Churchill.

Diu María Belmonte:

PEL·LÍCULES. «Història contemporània i cinema» per a 4t d’ESO, Cocentaina, 2021-2022

A) CARACTERÍSTIQUES DEL TREBALL

1. Treball individual i voluntari. Només es pot fer 1 treball durant el curs (2a o 3a avaluació)
2. Qualificació: màxim pujarà 1 punt directe de la nota de l’avaluació (si està ben fet).
3. Elements del treball:

1. Veure atentament una pel·lícula. Fixar-se en les referències històriques de l’argument.

2. Preparar una fitxa amb els elements històrics que hi apareixen i una presentació per a la classe.

3. Presentar la pel·lícula en classe (màxim 15 minuts).

4. La fitxa ha de tenir com a mínim els següents elements (màxim 3 pàgines):

a) DADES GENERALS

Títol en valencià o castellà i en l’idioma original; director/a; any; nacionalitat; gènere (comèdia, drama, bèl·lica, romàntica, política, etc.); actors i actrius protagonistes i secundaris; compositor/a de la banda sonora original; sinopsi (breu resum); foto del cartell de la pel·lícula i/o d’alguna imatge; algunes curiositats o anècdotes del rodatge o de l’impacte social que va tenir; premis i guardons; alguna altra dada interessant, etc.

b) ELEMENTS HISTÒRICS QUE HI APAREIXEN (personatges, història, vestits, tecnologia, menjar…)

c) VALORACIÓ PERSONAL (si t’ha agradat o no i per què, què és el que més t’ha agradat…).

d) FONTS D’INFORMACIÓ (nom, pàgina i enllaços dels webs consultats).

5. La presentació ha de tenir 10 diapositives o imatges com a màxim. Ha de servir per a il·lustrar la presentació de l’alumne/a.

6. Per a fixar la data de presentació cal parlar amb el professor amb suficient antelació.

Explicació del treball per a imprimir

 

B) LLISTA DE PEL·LÍCULES (títol, director/a i any)

Nota: Si voleu fer alguna pel·lícula que no estiga en la llista parleu amb el professor.

DOSSIER. Cartells del bàndol sublevat durant la Guerra Civil (i 2)

Bandera del bàndol sublevat, de 1938 a 1945.

 

En aquest post compartisc una selecció de cartells i il·lustracions del bàndol sublevat durant la Guerra Civil. Igual que he fet amb els cartells republicans estan ordenats per temes o àmbits.

Per a veure els cartells del bàndol republicà podeu clicar en el següent enllaç: cartells del bàndol republicà.

Ordenació dels cartells:

1. Arriba España
2. Sobre Espanya i la Croada
3. Antirepublicans, antiliberals, antisocialistes, antianarquistes, etc.
4. Falange Española
5. Carlisme i requetés
6. Franco
7. Aliats: Alemanya, Itàlia i Portugal
8. Rereguarda: moral, costums, adoctrinament, dona, joventut, etc.
9. València

–

1. Arriba España

IV-37

–