LLIBRE. El nazisme quotidià segons «Una llibreria a Berlín» de Françoise Frenkel

Françoise Frenkel va ser una polonesa jueva que va tenir una llibreria francesa a Berlín durant els anys vint i trenta del segle XX. Quasi res!

L’estiu de 1939, poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, va fugir a França, i quan el 1940 va ser ocupada pels alemanys es va refugiar al sud del país, dins de la zona “lliure” de Vichy. Durant dos anys va viure de manera discreta, amagada, per a que els alemanys i els nombrosos col·laboracionistes francesos no l’arrestaren i la deportaren a un camp de concentració. Amb el temps la seua situació esdevenia cada volta més insostenible. Després de dos temptatives fracassades, a la tercera va poder escapar a Suïssa, on va viure fins al final de la guerra.

El 1945 va publicar un relat sobre aquesta experiència. El va titular Rien où poser sa tête, que vol dir més o menys “Enlloc on deixar caure el cap”, però s’ha publicat en català com Una llibreria a Berlín. De la llibreria i de Berlín només en parla les primeres cinquanta pàgines. La major part del llibre és sobre la seua vida d’emigrada perseguida a França. És un testimoni colpidor; sense caure en el sentimentalisme transmet l’angoixa d’aquella època.

Després d’haver caigut en l’oblit, s’ha tornat a publicar aquest llibre recentment gràcies sobretot a l’escriptor francés Patrick Modiano, qui signa el pròleg. Per a França no ha de ser un llibre còmode, perquè fa memòria històrica i explica les misèries del col·laboracionisme i l’antisemitisme francés durant l’ocupació alemanya, més generalitzat del que podem imaginar. A França i onsevol, sovint els més “patriotes” no són tan patriotes.

Per acabar, compartisc un fragment sobre l’ambient a l’Alemanya nazi:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

FOTOGRAFIES. «El País Valenciano» de Joan Fuster

L’any 1962 va ser un bon any per a Joan Fuster: va publicar l’assaig Nosaltres, els valencians, l’estudi Qüestió de noms, i El País Valenciano. Aquesta última, en castellà, era un encàrrec de l’Editorial Destino. Es tracta d’una voluminosa guia de viatge, amb nombroses fotografies, i on Fuster va afegir algunes consideracions sobre la manera de ser i la identitat valenciana.

El més curiós és que El País Valenciano va ser més conflictiu que Nosaltres, els valencians en el seu moment. El motiu és perquè formava part d’una col·lecció on escrivien personalitats de cada territori, com Josep Pla a Catalunya o Pío Baroja al País Basc, i per tant, ser-ne l’autor d’un volum donava prestància. A València que Fuster fora l’autor triat va provocar suspicàcies i enveges per part del sector “cultural” del moment, sobretot per part del periodista José Ombuena, un nom oblidat hui en dia, però que en aquell moment volia ser el referent cultural del país. Després de la publicació va començar una campanya contra Fuster, cosa que no va ser gens agradable però que li va donar més difusió i rellevància.

Siga com siga, El País Valenciano és una obra estranya dins del conjunt fusterià. Per començar és un recorregut per les diverses comarques i pobles del País Valencià, amb anotacions paisatgístiques, etnogràfiques, culturals i fins i tot econòmiques, com un cicerone amable, i un poquet pedant. Malgrat això Fuster és Fuster i no pot evitar soltar alguna de les seues, com quan parla dels Borja o del provincialisme de la ciutat d’Alacant (més avall he posat una selecció de textos).

Sobretot el que crida l’atenció d’aquest llibre és el seu estil en castellà, que és tremendament embafador. No sembla que ho haja escrit Fuster. Però açò és un recurs deliberat que ell mateix reconeixia: 

El meu castellà és més «espectacular» que el meu català (…) perquè és més «postís» (…) Escric un castellà fals (…) Algunes pàgines meves, redactades directament en castellà, es caracteritzen per un preciosisme banal —i deliberat (CE 1965, 48-49).

(Extret de Josep Iborra, Llengua i estil en l’obra de Joan Fuster)

Aquest estil sembla copiat de Gabriel Miró i Azorín, però a mi em recorda en concret els llibres que escrivien en castellà els “erudits locals” de cada poble. Per exemple, al meu poble, Alcoi, hi havia durant el franquisme tota una indústria de “personalitats” que reforçaven el localisme amb llibres molt florits, com Rafael Coloma, don Julio Berenguer, Antonio Revert, Adrián Espí, Antonio Calero, Adrián Miró, Rogelio Sanchís, etc. En el seu moment van ser referents indiscutibles; hui en dia són una curiositat de bibliòfil, quan no directament cendra. Cada poble en tindrà els seus.

Però el que acaba d’arredonir aquest llibre són les fotografies de Ramón Dimas, d’una qualitat extraordinària, tot un testimoni del passat, bellíssimes, que fan que aquesta obra siga una preciositat i que la seua lectura siga més lleu. Una activitat que se m’ocorre amb els alumnes seria reproduir algunes fotografies del llibre en l’actualitat, per a veure els canvis, i fer una petita exposició. Fins i tot es podria fer entre diversos instituts. Qui sap?, potser algun dia.

Volia compartir quatre o cinc fotografies, però m’he entusiasmat i al final en posaré quasi cinquanta. Més avall de les fotos hi ha una selecció de textos.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España» de Manuel Chaves Nogales (1937), un llibre contra l’equidistància

A sangre y fuego és un llibre amb 9 relats ambientats en la Guerra Civil espanyola. El seu autor és el periodista sevillà Manuel Chaves Nogales (1897-1944), que es definia a sí mateix com un «pequeño burgués liberal, ciudadano de una república democrática y parlamentaria». Per coses de l’exili el llibre és va publicar per primera volta a Xile, l’any 1937, i va restar oblidat fins que es va recuperar i reeditar 60 anys després.

Quan va esclatar la guerra Chaves Nogales vivia a Madrid i era director del diari Ahora. En novembre de 1936, quan el govern de la República va abandonar la capital, es va exiliar a París. El fets que explica en aquest llibre estan extrets de la realitat, del que va veure i va sentir dir, i del que li va arribar en l’exili francés. En aquella època d’extrems Chaves Nogales era un moderat, un liberal, i sabia que podien afusellar-lo en qualsevol dels dos bàndols. Com diu en el pròleg: «mi única y humilde verdad era un odio insuperable a la estupidez y la crueldad». El pròleg, impactant, es pot llegir sencer en aquest enllaç

Escriu A sangre y fuego amb la impressió dels primers mesos de la Guerra Civil, sense saber que duraria dos anys més. La seua visió és pessimista. És molt lúcid i diu que és una guerra que ningú guanyarà, perquè després de tanta violència dona igual qui la guanye, i que és una guerra molt condicionada per la política internacional (ja sabeu, la pugna entre feixisme i comunisme, i amb les democràcies poregoses). Guanye qui guanye, per a ell, el resultat serà «un gobierno dictatorial que con las armas en la mano obligará a los españoles a trabajar desesperadamente y a pasar hambre sin rechistar durante veinte años, hasta que hayamos pagado la guerra. Rojo o blanco, capitán del ejército o comisario político, fascista o comunista, probablemente ninguna de las dos cosas, o ambas a la vez, el cómitre que nos hará remar a latigazos hasta salir de esta galerna ha de ser igualmente cruel e inhumano.»

Els protagonistes dels relats són agressors i víctimes, dels dos bàndols, amb covards i valents, intel·ligents i estúpids, il·lusionats i neguitosos. Però sobretot destaca l’estupidesa i l’enorme crueltat. Són relats molt ben escrits, i contagien una mena de sensació sòrdida cap a la Guerra Civil. Ve a ser un canyaret, un fer la mà, un desastre, i amb moltíssim dolor i mort. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CÒMIC. «La Guerra Civil espanyola» de Preston i García

M’haguera agradat molt tenir aquest còmic quan tenia 17 o 18 anys. Acostumat a Clásicos ilustrados i a Hazañas bélicas, segur que l’haguera llegit més d’una volta. És un llibre molt recomanable, per a iniciar-se en l’estudi de la Guerra Civil o per a repassar-la. Té l’estil incisiu de Paul Preston i els dibuixos són austers però precisos, fets per José Pablo García. No és una novel·la, ni un relat, sinó l’adaptació en còmic de l’obra del mateix nom de Preston.

Les primeres setanta pàgines tracten els precedents, des de la crisi de la Restauració a la Segona República. Però prompte el llibre s’endinsa en els aspectes del conflicte. Hi ha diverses polèmiques obertes sobre la Guerra Civil, i Preston participa en elles sense embuts: la guerra llarga que volia Franco per a “netejar” a poc a poc el país, les diferències entre la repressió republicana i la repressió dels sublevats, la qüestió del comunisme en la República, les misèries de la política internacional, o el paper de l’Església justificant la violència i el terror. Res de nou, però són qüestions que cal anar recordant davant les intoxicacions i mentides deliberades de tants pseudohistoriadors, i ara també dels nostàlgics de la intolerància feixista que van a cara destapada.

La llàstima és que en aquesta versió s’han deixat pel camí coses com l’índex general (té 10 capítols), i també haguera estat fantàstic si hagueren afegit un índex onomàstic, un breu índex cronològic, un senzill glossari, i ja que estem demanant una mínima proposta de lectures per a ampliar continguts. Però això són millores. L’obra en si està molt bé.

El llibre està en castellà per Debate i en català editat per Base, al mateix preu.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT. «Holodomor» per Joan Francesc Mira

Havent llegit Europeus. Retrat en setanta imatges de Joan Francesc Mira, vull compartir un article que es titula «Holodomor» de desembre de 2006.

Parla sobre la història i la memòria d’aquest genocidi. El van patir sobretot els camperols ucraïnesos “contrarevolucionaris” durant els anys 1932 i 1933, en el context del totalitarisme i de la planificació econòmica d’Stalin. Les xifres de morts ballen, però hi ha un cert consens en que van assassinar per fam entre 3 i 5 milions de persones com a mínim. Com passa amb altres genocidis, malgrat els testimonis i les proves evidents, encara hi ha gent que ho nega.

Holodomor

Llegeix la resta d’aquesta entrada »