MÚSICA. El «Rèquiem» de Mozart, en un diumenge de fred i pluja

Sense cap pedanteria: el passat diumenge 31 de març vaig anar a un concert del Rèquiem de Mozart. Durant la setmana anterior vaig estar recomanant-lo als alumnes. En vaig veure quatre o cinc.

El van fer a Cocentaina, el poble on treballe enguany, a l’església de Santa Maria. El van interpretar el Cor de Cambra Discantus, l’Agrupació Vocal Eduardo Torres d’Albaida i l’Orquestra Simfònica d’Ontinyent. L’entrada era gratuïta, però suposava que no aniria massa gent perquè feia una vesprada fosca, freda i plujosa. El cas és que vaig anar amb ma mare i el meu fill major, i encara que vam arribar vint minuts abans l’església estava plena. Vam tenir sort i vam aconseguir dos cadires de plàstic a l’última fila. Jo el vaig veure de peu, recolzat en un pilar, darrere d’ells, sense que res em destorbara la vista.

El Rèquiem de Mozart és una de les obres clàssiques més conegudes, sobretot les parts del Dies irae i la Lacrimosa. Entre el cor estava Candela Perpiñà, la meua companya del Departament d’Història, i també vaig veure un vell amic de la infantesa (quines voltes pega la vida). L’acústica de l’església era esplèndida, i vam poder gaudir d’un concert bellíssim.

L’experiència em demostra que és dificilíssim recomanar aquesta mena d’espectacles als alumnes. Els més micorros se’n riuen, els més majors et miren com si estigueres boig, o pitjor encara, amb fàstic. Alguns fins i tot amb llàstima. Tant se val, ho continuaré recomanant. Sempre hi ha quatre o cinc…

Acabe ja. Aquest matí li he preguntat a la meua companya Candela quina versió del Rèquiem li agrada més. Si pot ser que estiga al YouTube. M’ha dit que la de Gardiner (ni idea) o la de Bernstein. Compartisc ambdues versions. També, per si voleu veure el vídeo del concert de Cocentaina podeu clicar en aquest enllaç.

1. Rèquiem de Mozart, dirigit per Gardiner, Barcelona, 1991.

–

Anuncis

MÚSICA. “El cant dels maulets”, per Al Tall i Obrint Pas

Proclamació del rei Carles III d’Àustria a Dénia el 17 d’agost de 1705, pel militar i maulet Joan Baptista Basset.

 

Ha sigut dit i fet. Hui he posat en classe de 2n de BAT la cançó “El cant dels maulets”, per a ampliar el contingut sobre la Guerra de Successió (1702-1714). És una cançó reivindicativa, que sona sovint en aplecs nacionalistes valencians, però el meu interés era il·lustrar el conflicte entre els botiflers (partidaris dels Borbó) i els maulets (dels Àustria), i veure quins elements de la seua lletra fan referència a aquesta guerra.

Com les coses estan com estan, per a evitar que algú m’acuse d’adoctrinament i que acabe en l’Audiència Nacional de Madrid, he promés que quan arribem al franquisme posaré també el “Cara el sol” i analitzarem la seua lletra. Em sembla que la majoria dels alumnes ho han entés perfectament.

Tot seguit el vídeo que he posat en classe i més avall la lletra. 

–

Lletra “El cant dels maulets” 

LLIBRE. “Cándido o el optimismo” de Voltaire (1759), una lectura

RESSENYA. Voltaire:

“Cándido o el optimismo” (1759)

• Madrid, Unidad Editorial, S.A., 1999
• 96 pàgines, en castellà, pròleg de Miguel Sánchez-Ostiz

• Edició recent en castellà: Alianza Editorial
• Edicions recents en català: Editorial Laertes i Editorial Proa

–

Ressenya

“Càndid o l’optimisme” és un conte filosòfic de Voltaire, publicat per primera volta el 1759 i que es va fer molt popular per la crítica que fa en general de la societat del segle XVIII i en concret dels pensadors optimistes de la Il·lustració.

Segons l’editorial Laertes:

“Càndid o l’optimisme és un conte filosòfic, publicat l’any 1759, que reflecteix el conservadorisme de la noblesa i les injustícies socials de la seva època. A partir de les idees del filòsof alemany Leibniz, que considerava que aquest món, en tant que volgut per Déu, era «el millor dels mons possibles», Voltaire va mostrar, amb una fina ironia, el contrast entre les idees optimistes que exposava el personatge Pangloss i les situacions reals que es van trobant la resta de personatges.

Càndid o l’optimisme va ser el pretext que va utilitzar Voltaire per denunciar, entre altres qüestions, la manca d’heroisme de les guerres; l’arbitrarietat de les religions —catòlica, protestant, jueva i musulmana—, enfront d’una religió natural sense repressions de cap mena; la fastuositat de les monarquies europees davant de la senzillesa del rei d’Eldorado; els escriptors, els crítics i els editors, amb qui tenia discussions i litigis, i que va descriure com una colla d’ignorants. Voltaire va finalitzar la seva llaminadura literària situant els seus personatges en un espai tranquil, convençuts que l’única manera d’aconseguir la felicitat era treballar a l’hort i «no escalfar-se el cap». L’obra va ser tot un escàndol per als sectors conservadors i religiosos de la seva època.”

Argument: Càndid és un jove d’un principat de Westfàlia, a l’actual Alemanya, que creix al castell del baró, junt a la filla d’aquest, Cunegunda, i amb el mestre filòsof Pangloss, qui l’ensenya que tot és correcte, està bé i és perfecte al món. Prompte el desterren per enamorar-se de Cunegunda i li passaran les més diverses aventures: en l’exèrcit búlgar quasi el maten, a Lisboa l’assoten a un auto de fe, troba a Cunegunda i assassina a un jueu i un inquisidor. Fugen a Cadis, des d’on s’embarcaran cap a Buenos Aires, amb el criat Cacambo. Allà haurà de continuar fugint i aplegarà a una reducció (un tipus d’hisenda rural) dels jesuïtes a Paraguai. Matarà al germà de Cunegunda i fugirà de nou a la selva, on perdut aplegarà a Eldorado, un lloc idíl·lic, però ell voldrà tornar amb la seua estimada. Aplegarà a Surinam i s’embarcarà cap a Bordeus, mentre Cacambo va a rescatar a Cunegunda a Buenos Aires. Càndid, mentrestant recorrerà França, coneixerà moltes persones, fins que cansat acut a una cita que té a Venècia. Enllà finalment trobarà a Cacambo i aquest el portarà a Constantinoble, on es troba Cunegunda, la qual està molt lletja. Amb els últims diners d’Eldorado comprarà una caseta de camp i viuran tots plegats de l’hort, deixant per fi de banda la filosofia del mestre Pangloss.

Un fum d’aventures de la mà d’un personatge innocent i, tal com diu el seu nom, càndid.

–

LLIBRE. “Los sueños de la razón” de José Antonio Marina (2003), sobre la lluita dels drets humans, individuals i socials

Marina, José Antonio: Los sueños de la razón (2003)

Subtítol: Ensayo sobre la experiencia política

Barcelona, Editorial Anagrama, 2006

270 pàgines, castellà.

Parts: 1. Introducció; 2. Novel·la; 3. Epíleg; 4. Autobibliografia; 5. Notes.

.

RESSENYA

Aquest és un llibre un tant estrany. José Antonio Marina, psicòleg autor d’assaigs que han esdevingut èxits de venda, ha escrit un llibre on hi ha un assaig i una novel·la, o també pot ser una novel·la amb un assaig sobre el sentit del llibre. Los sueños de la razón és sobretot un llibre sobre l’experiència política, sobre la raó i els conflictes, sobre els sentiments i interessos humans confrontats a les grans idees.

Estem en els anys de la revolució francesa, especialment des de 1789 fins 1794, i el protagonista de la història és don Nepomuceno de Cárdenas, un il·lustrat caribeny, propietari d’una explotació agrària i amb inquietuds sobre la política i l’economia del seu temps. El 1789 embarcarà cap a París i serà testimoni dels fets de la revolució francesa. Se sentirà fascinat pels debats polítics i pels personatges que lideren grups d’opinions. També assistirà a la fase més radical de la revolució, la I República, amb la Convenció Jacobina i amb Robespierre de dictador incontestable. Què és la sobirania nacional? Per què no es diu sobirania popular? Com es va preparar la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà? Per què es va produir “El Terror”? Quina relació hi ha entre teoria i pràctica política? Totes aquestes qüestions i moltes més es plantegen a la novel·la, així com a la introducció i l’assaig final. Hi ha un apartat que l’autor ha titulat “Autobibliografia” que és un autèntic tresor de coneixement, on J.A. Marina explica el seu procés d’investigació de l’ètica aplicada a l’experiència política per a poder realitzar aquest llibre. Assistim als seus dubtes i descobriments, i coneixem millor els personatges històrics de la novel·la.

Després de llegir aquest llibre hi ha un abans i un després en el sentit de conceptes tan abstractes com sobirania nacional o sobirania popular, o en l’origen, motius i pràctica del “Terror” en la política.