TREBALL VOLUNTARI. Llibres, documentals i pel·lícules per a Història d’Espanya de 2n de BAT

Explicació:

a) El treball voluntari consisteix en llegir un llibre o veure un documental o una pel·lícula, tot relacionat amb el temari de l’assignatura, i després fer una fitxa i una valoració personal en màxim 2 pàgines i també explicar-ho en classe als companys.

b) Abans de fer-lo cal parlar amb el professor, per a concretar els aspectes més importants que cal destacar del recurs triat i fixar una data aproximada de presentació.

c) Si es fa bé puja nota directament en l’avaluació que es presente, segons la valoració que tinga el treball. És voluntari, per tant no es valoraran treballs insuficients.

d) Amb un asterisc he marcat els recursos que considere més interessants.

LLISTA DE RECURSOS

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CANÇÓ. «No s’apaguen les estreles»

Cartell de la pel·lícula

 

Després de sentir-la diverses voltes necessite posar en el blog la cançó «No s’apaguen les estreles» de Xavi Sarrià. Forma part de la banda sonora de la pel·lícula La mort de Guillem, sobre els fets que envoltaren l’assassinat del jove Guillem Agulló en la matinada de l’11 d’abril de 1993.

Va ser un assassinat polític, que va ser ràpidament manipulat per la premsa i en l’infame judici als seus assassins, per a que semblara una simple baralla entre joves i on van presentar la víctima com el violent. Va ser tot un exercici de cinisme per part del poder establert després de la “modèlica” Transició, eixa que ens va portar un rei corrupte, una autonomia aigualida, una impunitat per al feixisme més que evident i tantes misèries més. Però la memòria és tossuda, i la generació que vam quedar marcada per aquests fets tornem una vegada i una altra per a reivindicar la figura de Guillem, per a nosaltres un record de joventut i una ràbia encara present. No sé com ho veuran els que han vingut després: potser un símbol mític?

Fet i fet, sobre Guillem Agulló ja vaig ressenyar dos llibres coneguts: La mort de Guillem de Jaume Fuster, que em va colpir profundament, i el més recent Guillem de Núria Cadenes. La pel·lícula la tinc pendent, per poc temps.

Sí que tenim ja la cançó «No s’apaguen les estreles», una cançó que m’ha sorprès i m’ha encantat perquè més enllà dels himnes de joventut («No tingues por») la lletra d’aquesta cançó fa un repàs de nombroses lluites socials del nostre petit país. És com un índex d’il·lusions i té una utilitat històrica claríssima.

Pose la cançó i la lletra i una llista d’aspectes que valdria la pena tenir en compte. De fet, treballar a classe totes les referències que hi apareixen seria un magnífic exercici sobre memòria històrica valenciana. Potser…

Algunes referències en «No s’apaguen les estreles»:

  1. Qui és Vicent Martí? Busca informació sobre ell i algun vídeo on intervinga.
  2. A què fa referència quan diu «t’estime, t’estimo, t’estim amb La Gossa»?
  3. Què és això de «Malaguenyes»? I l’u d’Aielo? Qui és el Botifarra?
  4. En quin poema de Vicent Andrés Estellés apareix «l’ama del carrer, la flor de la parra, i del taronger»? Sobre què tracta eixe poema?
  5. Qui era Al-Azraq?
  6. Qui eren els maulets?
  7. Què era la «Nova Planta» (decrets de Nova Planta)?
  8. A què creus que fa referència quan parla de «la mort, l’exili i la pena, els camps d’extermini»?
  9. Busca informació sobre les «fosses de Paterna» de la repressió franquista.
  10. Qui eren «les mestres d’escola que mai claudicaren»? Busca informació sobre la mestra Marifé Arroyo.
  11. Què era el maquis? Busca informació sobre el maqui «La Pastora».
  12. Busca informació sobre Alejandra Soler. Per què es refereix a ella amb el «puny alçat»?
  13. Qui era Carme Miquel? Per què diu que tenia un «etern somriure»?
  14. Busca informació sobre Vicent Torrent i les seues cançons.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Per a geografia humana, «Los últimos. Voces de la Laponia española» de Paco Cerdà (2017)

Explicar en classe les desigualtats no sempre és fàcil. Sembla la típica mania dels mestres. D’alguna manera els alumnes, sovint tan reivindicatius, solen acceptar el món que els ha tocat viure amb una certa tranquil·litat. Per això el llibre de Los últimos de Paco Cerdà és una visió impactant d’un món diferent però molt pròxim, el dels pobles que desapareixen. En l’actual món postindustrial enormes espais queden fora de les dinàmiques del mercat. La globalització real és la dels mercats, i allò que no és rentable o no dóna beneficis pecuniaris clars no té cap interés (no és competitiu, diuen). Així, grans espais de la península Ibèrica no té futur ni joventut, és un desert humà, i té menys densitat d’habitants que Lapònia. Solen referir-se a aquests territoris com l’Espanya buida o més adient com l’Espanya buidada. Des de les ciutats es veu amb una mena de romanticisme, de nostàlgia bucòlica, de paradís perdut, i justament això és el que no és.

Los últimos del periodista Paco Cerdà és un recorregut personal per aquest territori, com un llarg reportatge, amb dades interessants, però on destaquen les històries personals i els tocs emotius. Aquest territori comença a ser conegut com la Serrania Celtibèrica, gràcies a la dedicació del professor Francisco Burillo, i afecta a 5 comunitats autònomes i 10 províncies.

Una digressió personal: Burillo, a més, és un prehistoriador que ha organitzat durant anys un curs d’estiu d’Arqueologia espacial a Terol. Farà uns vint anys vaig tenir la sort d’assistir i va ser un dels millors cursos que he fet mai, excel·lent. Burillo és una persona entranyable, gens afectat per a ser un professor universitari. Tinc un bon record d’aquella setmana a Terol.

Segurament Los últimos no és el típic llibre de lectura per als alumnes (ni falta que li’n fa), però sí que es podria fer un treball per capítols (n’hi ha 10, un per cada província afectada). De fet, és un recurs interessant per a estudiar les desigualtats en el territori: serveix per a geografia humana de 3r d’ESO i de 2n de BAT, i també per a tractar aquest episodi de la història actual, especialment en 4t d’ESO (migracions, ruralisme, franquisme, pols de desenvolupament, desigualtats, etc.).

Compartisc uns fragments:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ADEU SANT VICENT: una memòria informal del curs 2019-2020

Com a recordatori, compartisc una llista d’activitats destacades que he fet aquest curs amb els alumnes de l’IES Maria Blasco de Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí).

Enguany he tingut 6 grups i només 1 assignatura, 2n d’ESO, amb un total de 153 alumnes, encara que cada grup (i cada alumne) tenia diferents capacitats. A més m’ha tocat fer les classes només en castellà i hem viscut la pandèmia de la COVID-19. No cal insistir que ha estat un curs raríssim.

2n d’ESO

1. PRIMERA AVALUACIÓ

– Dossier de mapes (llista de relleus).

Treball de làpides i epitafis de protagonistes de l’edat mitjana i moderna, i posterior exposició als corredors de l’institut.

– Treballet sobre Pesta Negra i el masclisme, a partir del relat de «Nastagio degli Onesti» del Decameró de Boccaccio i els quadres que va pintar Botticelli.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOSSIER. Sobre la història de Martin Guerre

Sud de França, regió d’Occitània, terres d’Arieja, poble d’Artigat, mitjan del segle XVI. Un jove camperol anomenant Martin Guerre, hereu d’una casa benestant, fuig de sa casa i abandona la seua dona i el seu fill petit. Torna al cap de vuit anys i es reincorpora al seu lloc. Durant un temps sembla que l’equilibri s’ha restablert en aquesta comunitat camperola. Però prompte comencen els dubtes sobre si el retornat és realment Martin Guerre. Es fa un judici a Tolosa: els jutges estan perplexos i no tenen clar si l’home que tenen al davant és qui diu que és o un farsant. En l’últim moment apareix el vertader Martin Guerre, sense una cama, a resultes d’una ferida a la batalla de Sant Quintí, i la suplantació arriba a la seua fi. El fals Martin Guerre és condemnat a morir penjat; la sentència es compleix a Artigat, davant de la casa del vertader Martin. És una història real apassionant. 

Basat en aquests fets podem trobar una novel·la breu, un llibre d’història i una pel·lícula. Són tres recursos accessibles i de gran qualitat. La història de Martin Guerra per la riquesa de l’ambientació i de la trama m’ha recordat la història del moliner Menocchio (Domenico Scandella), que va narrar Carlo Ginzburg en el mític llibre El formatge i els cucs. Aquesta obra va popularitzar la tendència historiogràfica de la microhistòria (que consisteix en traure conclusions generals a partir de fets molt concrets de la història). Els casos de Menocchio i de Martin Guerre van ser reals i singulars, i ajuden a entendre els processos històrics més generals. En el cas de Martin Guerre també tracta altres qüestions com la identitat, l’engany o la percepció de la realitat, el retorn del que se’n va anar (el “nostos” grec), el precari equilibri social, i la justícia i el castic. Aquest fets que trenquen la normalitat de manera tan radical posen emoció i “vida” a les explicacions (sovint massa àrides) que trobem en manuals i llibres de text. El contrast i la tensió narrativa ens provoca simpatia pels protagonistes i ens manté clavats la seua lectura. És un tòpic però val la pena repetir-ho: aquestes històries ens fan la història més humana, més pròxima, i per tant més intel·ligible.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »