LLIBRE. ¿Feia falta l’epíleg de «Bearn» de Llorenç Villalonga?

La novel·la Bearn o la sala de les nines és un dels clàssics més reconeguts de la literatura catalana del segle XX. Per a l’estudi de la història és útil perquè apareixen diversos fets i aspectes del segle XIX: el rei Ferran VII, el Trienni Liberal, la reina Isabel II, el carlins, la França del Segon Imperi, la Prússia de Bismarck i la guerra francoprussiana, o Roma i el Papat.

També apareixen algunes característiques dels nous temps, com la decadència de la vella aristocràcia terratinent, els nous polítics liberals, o el conflicte entre l’Església i els pensadors il·lustrats (i els seus llibres). Per a un historiador aquesta novel·la és una festa del XIX.

L’argument és conegut: Bearn són les memòries de don Toni de Bearn, narrades per Joan Mayol, capellà i segurament fill il·legítim seu. La primera part, «Sota la influència de Faust», se centra en la passió que sent don Toni per dona Xima, neboda seua, amb qui anirà a passar una temporada al París de Napoleó III, sense la seua dona, amb l’escàndol que açò provoca. La segona part, «La pau regna a Bearn» és un retorn a la vida familiar, potser no tant animada com l’altra vida, però molt més plàcida, i feliç.

Enmig de tot açò està la figura de don Toni, un vell aristòcrata, escèptic, lector de llibres «impius» de la Il·lustració (Voltaire i companyia), enamorat de França, ple de contradiccions, però tolerant, i amb una gran capacitat per a analitzar el present que li ha tocat viure.

És inevitable comparar aquesta novel·la amb El guepard (en italià Il Gattopardo) de Tomasi di Lampedusa (ací la meua ressenya). La de Villalonga és va publicar en castellà en 1956 i va passar sense pena ni glòria. En català la va publicar Club Editor el 1961, mentre que la de Lampedusa és del 1958. Ambdues, cadascuna a la seua manera, són un rèquiem dedicat a la vella aristocràcia rural, com un comiat emotiu, però no idealitzat. La de Villalonga està ambientada a Mallorca; la de Lampedusa, a Sicília. La relació entre ambdues continua perquè Villalonga va traduir Il Gattopardo al català, obra que, segons Joan Fuster «ofereix curiosíssimes coincidències amb Bearn».

Un dels motius per llegir aquesta novel·la, per a mi, ha estat que el professor de literatura Tomàs Llopis, ja jubilat, la reivindicava tothora en les seues memòries Contra les aules. Això em va animar a tenir-la en la llista d’imprescindibles, i li estic agraït per la seua insistència. Em costa imaginar com s’ho faria per a llegir-la en classe. El fet és que que uns llibres ens porten a altres, sense fi.

L’única cosa que trobe que grinyola de Bearn és l’epíleg. De veritat feia falta? Em vaig llegir la novel·la aquest estiu, entusiasmat, passant son. El final de la segona part em va deixar ben satisfet, però… l’epíleg em va enfonsar en la misèria. El cas és que en la primera edició no hi apareixia i va ser en la segona edició, de l’any 1965, quan Villalonga el va afegir. Per a mi, tota la serenitat aristocràtica, escèptica i il·lustrada que et transmet la novel·la es desfà en les últimes deu pàgines. No vull contar res més i per això no m’allargue. Trobe que és un clàssic que es llig molt bé, que m’agradaria tornar-lo a llegir i a rellegir, però evitant-me la decepció del final «final». De vegades és millor deixar algunes coses com estaven, i Bearn està molt bé però la sala de les nines tampoc és per a tant.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «Notícia de Catalunya» o «Nosaltres, els catalans» de Jaume Vicens Vives (1954)

Notícia de Catalunya és un assaig històric de Jaume Vicens Vives que continua reeditant-se. Publicat el 1954, d’alguna manera és una variant de la seua Aproximación a la historia de España de dos anys abans, que vaig comentar ací fa uns dies, però molt més interdisciplinari, més sociològic, antropològic i cultural, i també més polític.

Deia Joan Fuster a Literatura catalana contemporània que el que es debatia a Notícia de Catalunya «era la qualitat i el futur del seu país, de la seva societat, d’un nucli humà més o menys ben definit en l’extensió geogràfica —el centre a Barcelona, naturalment, i Lleida o Tortosa ja gairebé tan «perifèrica» com Alacant, Menorca o Perpinyà.»

Per això, aquesta obra encara és un referent, i perquè va marcar moltíssim l’estudi de la història al Principat i la manera d’entendre la seua identitat. Alguns elements d’anàlisi van esdevenir quasi dogmes, etiquetes, com per exemple: «El català, home de Marca», «El sentit social de la terra», «El pactisme», «Els catalans i el Minotaure» (el Minotaure és el poder) o «Les revolucions catalanes». Però sobretot va tenir fortuna l’afirmació de la «voluntat d’ésser» dels catalans, com a característica principal d’aquest poble.

Vicens Vives va pensar en un primer moment en titular Notícia de Catalunya com Nosaltres, els catalans. És evident la influència posterior sobre Fuster. De fet, el mateix Fuster ho reconeix en la introducció al seu Nosaltres, els valencians. Aquests llibres el que pretenen és «conèixer-nos» com va dir Vicens Vives. Publicats durant el franquisme, en 1954 el de Vicens i en 1962 el de Fuster, els dos són producte d’una època d’incertesa, de crisi d’identitat, i volien oferir una panoràmica en clau nacional del que érem, i del que podríem ser. Vicens, el mestre, es passeja per les pàgines sense rubor. Fuster demana indulgència pel seu Nosaltres. Potser m’equivoque però crec que estava un poc aclaparat per «refer» el Notícia de Catalunya en clau valenciana. El cas és que ambdós són magnífics, uns clàssics imperibles.

A la introducció de Nosaltres, els valencians, Joan Fuster diu: «El meu lector farà bé de llegir —si encara no l’ha llegida— Notícia de Catalunya, per arrodonir i assaonar les observacions que li oferiré.» Doncs això.

Tot seguit, compartisc uns fragments. L’últim, el 10, és el famós de la voluntat d’ésser:

–  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DIADA. «Venim del nord, venim del sud»

Manifestació de l’11 de setembre de 2019 a Barcelona. Fotografia de @Josep_Barbera

 

Tornant a casa aquest migdia, atalbat pels alumnes, anava sentint en el cotxe un programa gravat d’iCatfolk de Catalunya Ràdio.

En el comiat han posat la cançó “Venim del nord, venim del sud” de Lluís Llach, en una adaptació de Pau Barbet. Es tracta d’una versió coral, i la primera veu que ha sonat ha estat la veu inconfusible de Miquel Gil, ara més popular gràcies al programa de televisió “Bambant per casa” d’Àpunt. 

M’ha costat un poc de trobar al YouTube, perquè resulta que aquesta versió apareix a un documental que es va fer l’any 2012, titulat “Quatre d’onze”, dirigit per Anna Mollet, sobre l’actual embranzida de l’independentisme a Catalunya.

Quan he arribat a casa me n’he adonat que hui és l’11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya. Com si fos un mecanisme exacte, on tot encaixa a la perfecció: he de compartir aquesta cançó.

Bona Diada!

Lletra de la cançó: “Venim del nord, venim del sud”.
Lluís Llach, 1978.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRES. Els Borja en tres novel·les

Tres novel·les m’he llegit fins ara sobre els Borja. La primera, fa anys, va ser Borja Papa de Joan Francesc Mira, i enguany han caigut La sang del príncep de Silvestre Vilaplana i Els Borja de Mario Puzo i Carol Gino. Les tres estan centrades en l’època del papat d’Alexandre VI (1492-1503), de nom Roderic de Borja, i en les intrigues i afers amb els seus fills Cèsar, Joan, Jofré i Lucrècia.

De les tres novel·les la pitjor és la de Mario Puzo i companyia. Es nota moltíssim que és un producte editorial pòstum. És horrorosa, no hi ha per on agafar-la. Té errades a punta pala, amb gossos que tenen noms en anglès (Heather i Hemp), amb menjars amb salsa de tomaca (en 1495!), amb fets i hipòtesis sense fonament ni trellat, i amb uns personatges que voldrien ser com El Padrino però que no arriben ni a ser una caricatura. Fins i tot hi ha un moment que Vanozza, la mare dels fills de Roderic, parlant amb ell l’anomena “Deric” i ell li diu “Vee”, molt adorable tot. El cas és que del llibre el millor potser són les tres primeres pàgines, una introducció bonica. La compartisc més avall. La resta del llibre, per a encendre foc, literalment.

La de Borja Papa me la vaig llegir fa molts anys, potser més de vint, acabada de publicar. Recorde que em va agradar però no em va entusiasmar. Sobretot em molestava que l’autor estava sempre present i feia digressions personals que mataven un poc el relat. Així i tot la vaig llegir amb plaer i després, en les visites que feia a Roma en aquells anys, durant la carrera, buscava en les sales vaticanes l’escut amb el bou dels Borja i les pintures de Pinturicchio, fàcils de reconéixer per l’ús que feia del color groc daurat.

Per últim, la de La sang del príncep de Silvestre Vilaplana potser és la més adient per als joves. Se centra en la figura de Cèsar Borja, el fill de Roderic. Va ser nomenat cardenal però va acabar de guerrer i general dels exèrcits papals, com un condottiero més d’aquella època. La mort de son pare, el Papa Alexandre VI, va trasbalsar tot el poder que els Borja hi havien acumulat i en poc temps van quedar relegats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

RELAT. L’any 1937 segons Günter Grass, amb Toledo i Guernica

El meu segle de Günter Grass (1927-2015) és una obra amb 100 relats molt breus, un per cada any del segle XX. La majoria són sobre fets històrics d’Alemanya, evident per altra banda, però hi ha un, el de l’any 1937, que m’ha cridat l’atenció. L’acció transcorre a un pati d’escola, on els xiquets alemanys juguen al setge i l’alliberament de l’alcàsser de Toledo, una fet que va esdevindre en els primers dos mesos de la Guerra Civil, entre juliol i setembre de 1936. Segons el relat, a l’Alemanya de Hitler els xiquets s’identificaven amb el bàndol sublevat del general Franco i ho vivien amb passió.

La força del relat de Grass és la seua senzillesa i emotivitat. Rememora de manera efectiva la propaganda que arribava a Alemanya sobre la Guerra Civil. Era ineludible sentir empatia amb la resistència èpica dels sublevats a Toledo, tancats dins d’una antiga fortalesa, atacats per totes bandes pels sanguinaris “rojos”. Però la cosa no acaba ací i al final del relat tenim un altre fet d’aquesta guerra difós per la propaganda: el bombardeig de Guernica del 26 d’abril de 1937. Grass acaba el seu relat amb una sentència colpidora i tota l’èpica de Toledo que hem anat carregant es desfà en un moment: “D’aquí no en podia sortir cap proesa que servís per jugar al pati de l’escola”. 

Compartisc el relat:

Günter Grass (1927-2015)

1937

Els nostres jocs del pati de l’escola no s’acabaven en sonar el timbre, sinó que continuaven d’una pausa a l’altra sota els castanyers d’Índies i davant l’edifici de lavabos d’una sola planta, anomenat pixador. Lluitàvem els uns contra els altres. El pixador enganxat al gimnàs feia d’Alcázar de Toledo. Per més que l’esdeveniment tenia ja un any d’antiguitat, en els nostres somnis escolars la Falange seguia defensant les seves murades amb el mateix heroisme. Els rojos atacaven una vegada i una altra debades. Però el seu fracàs era també atribuïble a la nostra desgana: ni jo ni ningú volia ser dels rojos. Tots els nois es veien lluitant temeràriament al costat del General Franco. A la fi alguns alumnes d’Untersekunda, de quinze o setze anys, ens van repartir per sorteig: amb altres companys de Sexta, de deu i onze anys, vaig treure el color vermell, sense estar en condicions d’intuir el significat posterior d’aquella casualitat; pel que es veu el futur ja s’anuncia als patis de les escoles.

Per tant, assetjàvem el pixador. Eren inevitables els pactes, ja que els mestres encarregats de la vigilància tenien cura que els grups d’alumnes neutrals, així com també els grups de combatents, poguessin almenys buidar l’aigua de les olives [pixar] durant les treves imposades. Un dels punts àlgids dels combats consistia en la conversa telefònica entre el comandant de l’Alcázar, el coronel Moscardó, i el seu fill Luis, que els rojos havien capturat i amenaçaven d’afusellar-lo si la fortalesa no estava disposada a capitular. Llegeix la resta d’aquesta entrada »