Les crisis industrials, Alcoi i “Los lunes al sol”

Article publicat en Les Muntanyes el mes de març de 2024, publicació mensual d’Alcoi i comarques pròximes.

Autors: Alumnat de 2n BAT A de l’IES Pare Vitòria

“En l’IES Pare Vitòria hem vist en classe de Geografia la pel·lícula “Los lunes al sol”, per a ampliar el tema del sector secundari, en concret sobre l’època de les crisis i reestructuracions industrials dels anys 70, 80 i 90 del segle passat. És un tema normalet en el llibre, un poc avorrit, però en la pel·lícula aquesta època sembla que va ser conflictiva, prou sòrdida però també plena d’emocions per als que la van viure.

Després de veure la pel·lícula hem fet ressenyes, aquest article és un breu resum. En general l’alumnat ha coincidit en la descripció: “Los lunes al sol” és una pel·lícula del 2002 dirigida per Fernando León de Aranoa, protagonitzada per Javier Bardem i Luis Tosar entre d’altres, ambientada en la ria de Vigo, quan es van tancar les drassanes, es va reconvertir el sector industrial a Espanya i això va provocar conflictivitat social però sobretot desocupació i empobriment per a milers de famílies. El context està clar: és quan Occident va patir les crisis dels anys 70, quan Espanya va entrar en la Comunitat Europea, quan en el nou món globalitzat l’anterior model industrial havia esdevingut obsolet, ineficaç, no rentable. I els treballadors/es? Que es reciclen. Business is business.

L’alumnat continua coincidint en la importància dels protagonistes, una colla d’aturats que passen els dies sense esperança. Són Santa, interpretat per un rabiós Javier Bardem, l’orgull del proletariat; Jose, un contingut Luis Tosar, preocupat per la relació amb la seua dona, Ana, explotada laboralment en una conservera; Reina, que ara és vigilant (un treball sense ofici, sense dignitat); Lino, l’oficinista que intenta dissimular; Rico, que van muntar el bar amb els diners de la indemnització i va tirant; i Amador, alcoholitzat, abandonat pel seu entorn i en caiguda directa cap a la marginació. Les xarrades en el bar d’aquest grupet són impagables, són la consciència del moment, uns diàlegs que fan el relat que no apareix als llibres tan formals de Geografia o d’Història. En aquest bar trobem allò que Balzac deia de la literatura, “és la història privada de les nacions”, allò que no es conta en llocs oficials, que no apareix en les estadístiques. Açò no és “Full Monty”, ni “Billy Elliot”, ací no riu ningú.

Després cada alumne/a ha analitzat la pel·lícula com ha sabut i pogut, tot interessant: que si la reconversió, que si viuen en un món de “formigues i xitxarres” (en referència al conte…), que si haurien de moure’s i fer alguna cosa, que si és una injustícia, que si la idea d’anar a Austràlia (lluny, més lluny), que si el neocapitalisme o la globalització, i més i més. Així fins al final de la pel·lícula, i apleguem al mateix no-res en el qual vam començar, al vaixell “Lady España” (quina metàfora!), un transbordador aturat enmig de la ria gallega. Com l’Alcoi dels anys 70-80-90 del segle XX, ple de fàbriques tancades i la gent… Continua la lliçó. Passem al següent tema.”

LLIBRE. La Itàlia de 1844 segons Charles Dickens

Postals d’Itàlia és un llibre de viatges de Dickens per aquest país, que va fer per 1844, quan Itàlia encara no estava unificada i els viatges es feien en carruatge. En aquest llibre trobarem descripcions llargues, avorridíssimes, combinades amb observacions molt divertides i d’altres sorprenents. Potser això fa avançar el llibre, el contrast i la sorpresa, sinó els llibres de viatges serien infumables. Més avall he posat alguns fragments com a mostra. El cas és que soc italianòfil, per això cada llibre que llig sobre Itàlia és una festa. 

Charles Dickens ja era un autor reconegut quan va anar a Itàlia. Tenia trenta-dos anys. Més que un viatge va fer una estada llarga, sobretot a Gènova. El llibre comença amb el trànsit per França, detenint-se en Lió i Avinyó. Lió en aquella època era una gran ciutat industrial i la descripció que en fa recorda la de la ciutat de la seua novel·la Grans esperances (un text típic per al tema de la Revolució Industrial en l’ESO). Poc després va aplegar a Avinyó (descripció llarga i morbosa del palau papal), i a Marsella, i des d’allí va pujar a un vaixell que el va portar a Gènova, on va residir uns mesos. La primera impressió que té d’aquesta ciutat és horrorosa, però acabarà estimant-la.

Després de Gènova viatjarà cap al sud i farà el seu particular “Grand Tour”. Recorrerà Parma, Mòdena i Bolonya, passant fronteres a tothora. Visitarà Venècia. També Verona i la seua Arena, Màntua i Milà. Passarà a Suïssa en una trajecte ben complicat, per les muntanyes nevades. Finalment pararà a Roma i estarà unes setmanes, en ple carnaval, visitarà multitud de monuments i fins i tot assistirà a una execució pública amb la guillotina. En aquest punt el relat és frenètic: descripcions i coses que passen. Com a colofó anirà a Nàpols, visitarà Pompeia i pujarà en una excursió accidentada al Vesuvi.

Per als que coneixem alguns dels llocs descrits en Postals d’Itàlia l’interès és màxim, pel contrast que ofereix la visió de Dickens i la pròpia. Els llibres de viatges, d’alguna manera, són per a viatjar o per a recordar. Potser és una obra menor de Dickens, però paga la pena de sobres si vos agrada Itàlia, o viatjar, o recordar, i la temptació és irresistible. 

–

TRIA DE FRAGMENTS 

RECURS. Qüestionari del llibre «Emergència climàtica» d’Andreu Escrivà

Emergència climàtica és un llibret molt clar, breu i accessible per a estudiar el canvi climàtic en les nostres classes. L’ha editat Bromera, només costa uns onze euros, està molt ben estructurat i té la lletra gran. També té alguns enllaços QR per a ampliar continguts. Per als nivells de 3r i 4t d’ESO i per al Batxillerat és perfecte.

Andreu Escrivà, el seu autor, és un conegut divulgador ambiental, de tant en tant ix en la tele i també és prou actiu en les xarxes. Ha escrit alguns llibres divulgatius com Encara no és tard o I ara jo què faig, però Emergència climàtica està adreçat especialment a l’alumnat de secundària.

Per a traure-li el màxim suc possible a aquest llibre he fet un qüestionari. Sobretot serveix per a que els alumnes no vagen perduts en la lectura. Està estructurat seguint els capítols. Sé que és un recurs típic i un poc àrid, però és una activitat de comprensió que pot servir com a punt de partida per als debats i altres activitats més elaborades i creatives. Recomane Emergència climàtica sense reserves: és un recurs de qualitat i molt útil per a estudiar (i parlar en classe) sobre el canvi climàtic i les seues implicacions, i el que podem fer per a solucionar-lo o almenys frenar-lo.

–

Qüestionari «Emergència climàtica»

1. LA DESCOBERTA DEL CANVI CLIMÀTIC

1. Què deia la notícia d’un periòdic de Nova Zelanda de 1912?
2. Què és la cosmovisió segons A. Escrivà?
3. Quin va ser l’origen de la Petita Edat del Gel d’entre 1450 i 1850?
4. Què va descobrir la científica Eunice Foote el 1856?
5. Què va descobrir l’enginyer Guy Stewart Callendar el 1938?
6. Per què l’augment de CO2 a l’atmosfera no feia pujar les temperatures entre 1940 i 1970?
7. Què va passar amb les temperatures a partir dels anys 80 del segle XX? 

LLIBRE. L’Odissea i les fórmules

Els professors d’història expliquem els poemes de la Ilíada i de l’Odissea d’Homer quan impartim el tema de l’antiga Grècia. Em sentia un impostor perquè tenia pendent l’Odissea. A més a més he llegit al llarg dels anys molts textos i llibres que parlen d’aquesta obra i de la guerra de Troia, però no l’obra originària. Per això, després de llegir l’enèsim refregit (en concret la novel·la La canción de Aquiles de Madeline Miller) m’he decidit i en poc més d’una setmana ha caigut l’Odissea. En la versió de Joan Francesc Mira, una joia, molt accessible. L’he gaudida com un xiquet de 47 anys, com si descobrira per primera volta la història. Com una novel·la d’aventures.

No explicaré l’Odissea, no és menester ni sabria fer-ho bé. En compte d’això vull compartir una cosa que m’ha cridat l’atenció: les fórmules repetitives que utilitza Homer per a referir-se als diversos personatges. Com diu Jordi Cornudella en el pròleg d’aquesta edició les fórmules són “expressions prefixades que es repeteixen al mateix lloc del vers perquè hi encaixen per l’esquema mètric” [ … ] “algun filòleg ha comptat que, tot al llarg de la Ilíada i l’Odissea —poc menys de 28.000 hexàmetres en total—, hi ha pel cap baix unes 25.000 ocurrències de sintagmes o frases o versos formularis”. 

No les he contades però hi ha tantes fórmules que es repeteixen en aquesta l’Odissea que acaben per convertir-se en un company de la lectura. No molesten en absolut, li donen un toc antic ben atractiu i sobretot reforcen la sensació d’oralitat del poema. Cal recordar que ara llegim l’Odissea, però abans la recitaven els aedes de l’antiga Grècia i per això hi ha fórmules i esquemes narratius que es repeteixen, per a que els oients pogueren seguir fàcilment el fil de la història. Homer, l’autor mític, era un d’aquests aedes.

Apunte les principals. Anem allà.

M’ha encantat les fórmules dels déus, com les de Zeus: l’amunteganúvols, el cruel, el que troba joia en el llamp, el company de tot suplicant respectable, el de núvols ombrívols, portaègida i Cronida (és a dir, fill de Cronos).

Atena, molt present en el poema, és la dea d’ulls grisos (preciós, no?)

Hermes: el déu de la vara daurada o l’Argifontes.

Posidó, també molt present i enemic mortal d’Ulisses, és el que sacsa les terres, sacsaterra o cabells blaus.

Calipso és l’enganyadora, la ben arrissada, deessa temible.

Ares: de regnes daurades.

Hefest: el famós artesà.

Afrodita: de belles garlandes, amant del somriure (que bonic!)

Apol·lo: el senyor, el que actua a distància.

Ino (també anomenada Leucòtea): de bells turmells, la filla de Cadme, la deessa blanca (protectora dels mariners).

Tetis (la mare d’Aquil·les): de peus argentats

– 

TEXT. «El darrer enterrament turc a Réthimno»

Al llibre Crònica d’una ciutat de Pandelís Prevelakis hi ha una discreta nota a peu de pàgina que conté una història molt tràgica: la del darrer enterrament turc a la ciutat de Réthimno, a la costa nord de l’illa de Creta. 

Explica un fet que va passar l’any 1923, quan es va produir un intercanvi forçat de poblacions entre Turquia i Grècia. Aquest moviment de poblacions es va acordar en el Tractat de Lausana, el qual va posar fi a la Guerra greco-turca (1919-1922), que va ser una derrota humiliant per als grecs. Per aquest tractat la gran majoria dels turcs que habitaven en territori grec van haver d’anar a Turquia i a l’inrevés, els grecs que vivien en territori turc van haver d’assentar-se dins de les fronteres de Grècia. Va afectar al voltant de mig milió de turcs i un milió i mig de grecs. El resultat va ser un gran ressentiment entre els dos països i també una major homogeneïtat ètnica i religiosa en aquests països. Però en aquell moment fou un drama, una solució dràstica planificada des de despatxos diplomàtics, que va fer que poblacions senceres hagueren d’abandonar les seues cases i terres i emigrar per força.

Pandelís Prevelakis, escriptor grec nascut el 1909, va evocar l’època de la seua infantesa i joventut a la petita ciutat de Réthimno, en la costa nord de Creta, en la seua obra Crònica d’una ciutat. Els lectors en català tenim la sort que aquest llibre està traduït per Eusebi Ayensa, reconegut hel·lenista i que, entre altres coses, va editar fa uns anys la meravella dels Poemes de Kavafis a l’editorial Cal·lígraf. Tot són indicis positius. Crònica d’una ciutat és un llibret molt bonic, ple d’històries, carregat de nostàlgia, amb anècdotes molt entretingudes, però també amb episodis tan colpidors com el de l’expulsió dels turcs cretencs.

Compartisc la nota que es troba a la pàgina 102. És la reproducció d’un article publicat en un periòdic, que conté part del discurs que va fer Prevelakis el 1977, amb motiu del quaranté aniversari de la publicació de Crònica d’una ciutat, titulat «El darrer enterrament turc a Réthimno»:

«Els vaixells que van arribar per endur-se els musulmans  estaven ancorats a mitja milla davant de Réthimno des de feia tres dies i tres nits. Van carregar els homes, les dones i els nens amb tots els seus bagatges i van omplir a vessar les bodegues i les cobertes, tant que no hi cabia ni una agulla, fins que, en rebre l’ordre de salpar, van llevar àncores i van fer sonar tres cops la sirena. Els cristians esguardaven des de terra aquell ramat de gent colpit per l’infortuni i el planyien. L’espectacle els va fer recular per un moment segles enrere, a l’època de les mítiques emigracions de pobles sencers. De sobte, però, alguna cosa va fer que un dels vaixells es quedés aturat, com petrificat. Es disposava a salpar —així ho donava entenent el fum que sortia de la xemeneia—, però allí estava, sense moure’s ni un pam. Van fer baixar una barca i un home a dins va començar a remar cap al port. A mesura que s’hi acostava, els cristians començaren a distingir una dona turca, amb el rostre tapat amb el vel, que duia damunt dels genolls un nadó, talment la Mare de Déu amb l’Infant a l’Epitafi. No els costà gaire adonar-se que el nadó havia mort en el vaixell. El capità estava disposat a llençar el cadàver a l’aigua amb un llast als peus, tal com estipula la normativa que regeix la vida marinera, però la mare, agenollada davant seu, li va suplicar desconsoladament que no ho fes, de manera que el capità li va concedir el favor d’anar a enterrar-lo a terra ferma. Així doncs, la dona turca desembarca amb el nadó mort en braços. La capitania del port, que n’estava informada, la deixa passar. Com que duu el rostre cobert, ningú no sap qui és, però quan s’apropa a la seva casa solitària, alguns la reconeixen i de boca en boca va corrent la veu que la vídua de Khassanis ha perdut el seu únic fill i que ara ha desembarcat per enterrar-lo, després de guarnir-lo convenientment a casa. Moltes dones cristianes del barri hi acudeixen a correcuita per fer-li costat, per plorar amb ella i per colpir-se el pit. A una d’elles, la vídua de Khassanis li encarrega que vagi cada dia a la tomba del seu fill i que tingui encesa la llar de foc a casa seva durant nou dies i nou nits, tal com estableixen els preceptes de la religió musulmana. La dona, senyant-se, li promet que així ho farà. Quina altra cosa podia fer? Coneix prou bé la seva religió. Llavors, agafen l’infant, embolcallat amb un llençol net que ha dut una altra veïna, i el porten a enterrar a Mezària, al cementeri musulmà. Però quin sentit té parlar de cementiri musulmà o cristià, quan la mort d’aquella criatura els havia unit per sempre! Les dones cristianes obren una fossa a terra, hi dipositen amb cura la despulla, la cobreixen de terra, hi basteixen al damunt un petit túmul i acomiaden l’infant, que enfila així el camí cap a la vida eterna. La mare s’esgarrapa les galtes mentre les dones cristianes es persignen. Com un cor, posen enmig seu aquella dona, que semblava una morta en vida, i l’acompanyen fins al moll. Allí li besen els ulls xops de llàgrimes i li prometen un cop més que tindran cura de l’infant com si fos el seu fill. De fet, han començat ja a estimar la innocent criatura, que ha pagat un preu tan alt per l’odi dels adults i el cos de la qual es consumirà ara en terra estrangera, una terra que en altre temps havia estat també la seva.»

–