A l’igual que Historia menor de Grecia, un llibre que vaig comentar fa un temps, aquest de Grecia en el aire és un assaig històric molt bonic. El seu subtítol és molt clarificador: “Herencias y desafíos de la antigua democràcia ateniense vistos desde la Atenas actual”. És un relat sobre com era la democràcia de l’antiga Atenes, com era el poble que la va fer possible, i per contrast quines mancances tenim en les nostres actuals democràcies (ja sabeu: corrupció, desigualtat, interessos particulars de les elits, mentides, manipulació, repressió). Malauradament tot ben actual.
Grecia en el aire per tant és un llibre sobre història, sobre política i amb molta càrrega ètica, de la que fa pensar. Supose que al parlar del bé comú i defendre els interessos generals pot semblar un llibre didactista, o massa subjectiu, però quin no ho és? El cas és que Pedro Olalla, un hel·lenista que “ha eixit per la tele”, escriu molt bé, amb una calma que és d’agrair, i presenta el seu relat de manera íntima, buscant la complicitat del bon lector. Els seus escrits, treballs i conferències són defenses apassionades sobre l’antiga Grècia i els seus protagonistes. També és un guia de luxe per a recórrer els racons de l’actual i la soterrada Grècia.
Un llibre que en la primera pàgina posa coses com que “Hay que agitar el discurso como quien lanza un panal de avispas dentro de un confesionario” és un llibre atractiu. També quan, un poc més avant, diu “Vivimos un tiempo en el que la gente decente anda perpleja, y los canallas, envalentonados”.
Aquest és un llibre perfecte per a llegir en Setmana Santa: clar, accessible, i recomanable tant per a indignats com per a qualsevol persona que vulga aprofundir un poc en això de la “nova política”, i no quedar-se en titulars simplistes i generalment malintencionats. El millor que puc dir és que llegint-lo amb atenció aprens molt de teoria política, i sovint amb un somriure.
Juan Carlos Monedero, el seu autor, ara és “famós”, conegut com a cofundador de Podemos, un partit que a les eleccions de desembre de 2015 va aconseguir 69 diputats, però al 2013, quan va publicar aquest llibre, només era una mosca collonera. Era un més del grup heterogeni de crítics amb el poder establert i amb la gestió de la crisi econòmica, i en el seu cas va aconseguir una mena de notorietat en determinats mitjans d’Internet. Podies trobar articles seus reproduïts a llocs com Iniciativa Debate, Democracia Real Ya, Attac, i especialment al seu bloc Comiendo tierra, que apareix al diari Público.
Si, per exemple, Vicenç Navarro i Juan Torres són especialistes en l’estat del benestar o l’economia social, o Alberto Garzón és l’exemple de jove indignat molt format (amb veu al Congrés dels Diputats des de 2011), Juan Carlos Monedero és un dels politòlegs crítics per excel·lència, i amb una sòlida base acadèmica malgrat els rabiosos atacs de la “caverna” mediàtica (no oblidem que és professor de la Universitat Complutense de Madrid).
Monedero destaca perquè escriu molt bé, amb explicacions molt belles, i el seu estil és inconfusible: un tant poètic, amb metàfores cridaneres, visuals, jocs de paraules fàcils i enginyosos, i sobretot emoció, amb una estranya capacitat per a parlar de política sense perdre de vista la gent, les persones sense rostre, i alhora individualitzar-los i donar-los color, sempre amb la complicitat del “nosaltres” de fons. És un mestre en equilibrar la tensió descriptiva.
Per a tractar la igualtat de gènere i els drets de les dones d’una manera divertida però molt directa. Es tracta d’un vídeo divertidíssim que critica la prohibició que tenen les dones de conduir un cotxe a Aràbia Saudita.
Ridiculitzar una injustícia és una de les maneres més eficaces de lluitar contra ella, ja que els defensors de les injustícies estan preparats per als enfrontaments, però no per a que els deixen en ridícul i que moltes persones es burlen i es riguen d’ells.
😉
–
Més informació
“No Woman, no drive”: triomfa a internet un vídeo contra la prohibició de conduir de les dones saudites.
– Notícia de l’èxit del vídeo “No woman, no drive” a ara.cat (en català)
– Notícia de l’èxit del vídeo “No woman, no drive” a eldiario.es(en castellà)
– A casa nostra: (1) article d’opinió sobre el paper subordinat de les dones a les festes de moros i cristians d’Alcoi (País Valencià): “¿Irán? No, Alcoi. Un centenar de mujeres con ‘niqab’ arrastra la carroza del capitán de moro en las fiestas”, elpais.com, 22/04/2013. (2) Vídeo de l’humorista alcoià Xavi Castillo “L’entrada del capità moro d’Alcoi“, 4′ 16”.
– Sobre la capacitat de ridiculitzarels poderosos és molt recomanable el llibre de Thorstein Veblen “Teoria de la clase ociosa“, publicat el 1899. Es tracta d’una anàlisi social i econòmica en el qual es ridiculitzava a les classes més riques (i ocioses) de la societat nord-americana de finals del segle XIX, amb conceptes com “consum ostentós”, “oci ostensible”, “consum vicari”, “classe ociosa”, “emulació pecuniària”, “curiositat ociosa” o “cultura pecuniària”. És una obra que va tocar la fibra sensible dels poderosos més que moltes crítiques més serioses, al deixar-los al descobert en la seua cultura ridícula.
– Un últim exemple de ridiculitzar una persona o grup poderós: el conte de El vestit nou de l’emperador de Hans Christian Andersen, 1837.
Aquest blog no és ni vol ser objectiu. Senzillament l’objectivitat no existeix. Aquelles persones que diuen que són objectives (o científiques) generalment són les més intransigents i superbes, i les defensores de l’statu quo, és a dir les persones que accepten sense cap crítica la situació existent.
Per això compartisc un vídeo que m’ha agradat molt i que és una lliçó magistral sobre política de Juan Carlos Monedero, professor titular la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid. No és un tertulià bocamoll més, sinó una persona que parla amb arguments meditats, i a més molt bé i molt clar.
Només són 19 minuts. Per a una lliçó magistral no està gens malament. Val la pena.
Aplicació didàctica: política, organització de les societats, civisme, ètica, llibertat, dignitat, convivència, solidaritat, bé comú, acció col·lectiva, elaboració i distribució dels recursos… és a dir, la política.
–
Notes sobre el vídeo
– Títol complet: “La reapropiación del lenguaje para el cambio político”
– Introducció feta per l’entrevistat, al blog “Comiendo tierra“, de J. C. Monedero.
– Explicació de les parts de la entrevista:
1. El neoliberalisme (inici) sobre el trencament del pacte keynesià i la implantació del neoliberalisme des dels anys 70 del segle XX, amb coacció o amb persuasió.
2. La importància de l’anàlisi (4′ 40”), perquè no pot haver cap millora si no hi ha un bon anàlisi de la situació, i açò fa que podem analitzar la crisi actual, les seues causes, el seu desenvolupament i els seus responsables (“crisi=estafa”), i no culpar irracionalment a qualsevol boc expiatori o cap de turc com els sindicats, els immigrants, els funcionaris o qui rep qualsevol subsidi, cosa que alimenta els partits neofeixistes i d’extrema dreta com passa per exemple a Grècia.
3. Les protestes brasileres (8′ 00”), on analitza les característiques de les mobilitzacions a Brassil (1. treball de base anterior; 2. pensar en gran; i 3. activisme de major intensitat), i destaca la importància d’entendre que la lluita de hui són els drets de demà.
4. Diferències entre Europa i Llatinoamèrica (10′ 20”). Cites: 1. “Europa tenía y está perdiendo, y tiene miedo”; 2. “América Latina no tenía y está ganando, y tiene esperanza”; i 3. “La autoayuda colectiva se llama política”.
5. El procés constituent (12′ 45”), on explica que el poder constituent el té el poble i no el govern ni els parlaments, els quals són poders constituïts. Per tant cal entendre que la legitimitat i la força moral i política la té el poble. El poble és el mandatari (el que mana) i no els polítics. També apunta que no hem de ser ostatges de la delegació de poder que representa unes eleccions.
6. El paper de la universitat (16′ 44”), és una part sobre l’obligació que tenen les universitats d’actuar per a contribuir a l’esperança, amb bones anàlisis i bones teràpies per als problemes de la societat on es troben. Sobretot per a tornar a emocionar, per a reconstruir les emocions positives. Cita final: “Somos mayoría, somos alegría.”
Perquè m’ha agradat moltíssim, perquè és bellíssim, vull compartir aquest vídeo de 9 minuts -només 9 minuts- amb explicacions i textos de l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano.
Conceptes que es tracten al vídeo: la por, la consciència moral, la solidaritat, la imaginació, la poesia, la utopia, els somnis d’un món millor, les històries…
Aplicació didàctica? Què tal pensar, reflexionar, sentir? o sobre la dignitat, o la bellesa, o la que considereu…
HISTORIATA 