LLIBRE. «Si un dit assenyala la lluna» de Toni Pou, revisitant la ciència

Si un dit assenyala la lluna no és el típic llibre de divulgació científica. Toni Pou, físic de formació i periodista de professió, ha esquivat amb elegància les etiquetes literàries i ha fet un llibre personalíssim a mitjan camí entre unes memòries, un assaig i un llibre de viatges, i potser també un llibre de relats. Tot alhora. A més a més, el títol és preciós i molt evocador per a parlar de ciència o d’humanitats, tant se val.

El llibre arranca amb unes paraules d’Italo Calvino, que deia que Galileo Galilei era el millor prosista italià de la història: «aquesta prosa tenia dues virtuts principals: l’elegància i la precisió. Galileu no feia servir la llengua com una eina neutral, sinó amb consciència literària, amb la voluntat de capturar el món i la imaginació amb la màxima expressivitat possible». A partir d’ací la barreja d’humanitats i ciència és imparable. La recerca sobre Galilei comença a Florència i continua al desert d’Atacama, a l’observatori astronòmic de Paranal. El millor potser és que quan el llibre acaba no està tancada la recerca sobre l’origen de la creativitat científica, continua en el nostre cap. Per això he dit que no és el típic llibre de divulgació científica, tan lineals, com un manual entretingut i en certa manera previsibles; aquest és un llibre literari i humanístic. Defensa la ciència com una activitat creativa al mateix nivell que la filosofia, la música, l’art o la literatura. Recupera la visió global de l’estudi de les coses, sense tanta capelleta que separa i categoritza el coneixement en àrees estanques. A l’edat moderna, tant al Renaixement com al barroc, els que ara anomenem científics no feien aquestes separacions i un Newton o un Galileu es consideraven tant hòmens de ciències com de lletres, fins i tot artistes.

Per si fora poc al llarg del llibre trobarem altres històries paral·leles, com petites digressions en forma de relats. Algunes són de vells coneguts, com Darwin o Tesla, però també apareixen per ací les sèries Breaking Bad i Fargo, o l’entranyable David Attenborough i un documental sobre el lleopard de les neus, inclús João Gilberto i l’inici de la bossa nova. Però l’objectiu està clar: el llibre fa una recerca personal del per què de la curiositat humana, revisitant la ciència. Tothom coneix el mètode científic (hipòtesi, experimentació, validació i teoria o no), però Toni Pou destaca el moment previ, l’espurna creativa de tota persona dedicada a la ciència, i el paper fonamental de la divulgació. No esmenta a Lucreci i la seua obra De rerum natura, però d’alguna manera Si un dit assenyala la lluna és una reivindicació del gènere literari científic que va inaugurar aquell escriptor clàssic, un gènere que sembla marginal, com si només la ficció i l’assaig social pogueren considerar-se literatura i no un llibre sobre ciència.

CIÈNCIA. Copèrnic i la teoria heliocèntrica

“Copèrnic” per Bertel Thorvaldsen, a Varsòvia

 

Per als que som fans de la ciència, i en especial de les revolucions científiques, resulta que avui fa 473 anys que va faltar el gran Nicolau Copèrnic, el de la teoria heliocèntrica. Va viure a cavall entre el segles XV i XVI, quan dir que la Terra no era el centre de l’univers et podia costar un disgust.

Total, que he trobat uns recursos molt guapets que vull compartir.

Nota: “Copèrnic és considerat el fundador de l’astronomia moderna. Va ser ell qui, observant i defensant que la Terra gira sobre el seu eix de rotació –fet que explicaria el dia i la nit–, i que fa una volta al sol cada any, va establir les bases que després van permetre a Galileu i a Isaac Newton culminar la revolució astronòmica.” (Font: catorze.cat)

1. Vídeo animat “Copernicus“, 1 minut, com a introducció:

–

BELLESA. La Terra des de l’espai

BELLESA. La Terra vista des de l’espai

Vídeo de quatre minuts amb imatges preses pels astronautes de l’Estació Espacial Internacional.

Serveix per a: 1. entendre la geografia i jugar a descobrir els relleus, les zones més poblades del món, la forma de les tempestes, les aurores boreals, etc.; i 2. meravellar-nos amb la bellesa del nostre petit món.

Com diu la meua amiga Núria T.: “Poseu la pantalla completa… i a gaudir!”

LLIBRE. “Una breu història de gairebé tot” de Bill Bryson (2003)

RESSENYA. Bill Bryson:

“Una breu història de gairebé tot” (2003)

La Magrana, RBA Editors, Barcelona, 2012, 459 pàgines

Títol original: A Short History of Nearly Everything

Enllaç a l’editorial

VERSIÓ JUVENIL. Bill Bryson: “Una història realment breu de gairebé tot“, Molino Editorial, 168 pàgines, enllaç

–

Ressenya

“Una breu història de gairebé tot” és una obra de divulgació de la ciència. Repassa d’una manera entretinguda, i de vegades divertida, les investigacions, les discussions i el nivell de coneixements que els científics actuals tenen sobre algunes qüestions que ens afecten com a éssers vius. Intenta respondre les preguntes eternes que la humanitat s’ha fet des que tenim consciència de la nostra existència, com per exemple: Què és l’Univers? Com va ser el Big Bang? Com es va formar el planeta Terra? Per què és com és? Per què l’aigua del mar és salada? Què és la vida i com es va originar? Per què els humans som humans? S’extingirem?

Bill Bryson, l’autor, no és científic sinó periodista i escriptor, i aquesta mancança esdevé un virtut en aquesta obra, ja que aquest desconeixement li fa ser el primer espectador del que està narrant, i amb la seua prosa periodística ens transmet l’admiració i la passió per la ciència, possiblement millor que si fos científic.

Opinió personal i recomanació: a mi m’ha agradat moltíssim aquest llibre, inclús quan no entenia massa què estava llegint (com quan explica la relativitat, la teoria quàntica o l’estructura de l’ADN). Està molt ben escrit, i els capítols no es fan pesats. Barreja molt bé les anècdotes amb les explicacions més serioses i et manté en un estat de sorpresa i suspens continu.

Crec que és un llibre molt recomanable per a persones curioses, joves (potser a partir de setze anys) i majors, que són capaços de mirar un cuc o el cel nocturn amb una interrogació en la cara, que no es conformen amb una vida plena d’estereotips i prejudicis basats en la ignorància i en la reproducció de la mediocritat.

És un llibre dels que et fan més lliure, i feliç.

Estructura: el llibre està estructurat en sis apartats, amb un total de trenta capítols. També té una introducció (molt bona), i al final té un apartat de notes, una àmplia bibliografia (la gran majoria en anglés), els agraïments i un índex analític molt útil per a fer recerques.

Explicació de les parts de l’obra:

VÍDEO: “El fet més sorprenent sobre l’Univers”

VÍDEO: “El fet més sorprenent sobre l’Univers”

Un lector de la revista Time li va preguntar a l’astrofísic Dr. Neil DeGrasse Tyson: “Quin és el fet més sorprenent que puga compartir amb nosaltres sobre l’Univers?” Aquest vídeo és la seua resposta.

(En anglés, però es poden activar els subtítols en castellà).

Font: Bloc Principia Marsupia. La Ciencia es Poesía: Somos hijos de las estrellas

Cita: “Cadascun dels àtoms de carboni que formen el cos de la persona que estimeu, i el vostre, es van formar en el cor d’una estrella”.

– – –