Enguany tinc 16 alumnes en Història del Món Contemporani de 1r de BAT. Per a donar-li vida a l’assignatura han preparat uns vídeos sobre els diversos apartats del tema de les revolucions liberals i nacionals, des de la Revolució Francesa (1789) fins a les unificacions d’Itàlia i Alemanya (1871). Estaven motivats perquè he qualificat aquest treball sobre 5 punts, i així l’examen només serà sobre altres 5 punts. Si el vídeo està bé, si es deixa veure i el contingut té un mínim de qualitat la nota és alta.
He creat un canal de YouTube per a penjar-los, i l’he batejat VASB, és a dir “Vídeos d’Alumnes de Secundària i Batxillerat”. En aquest canal ells són els protagonistes. La veritat és que no sé si amb açò aprenen molt o poc, però em sembla que s’ho passen la mar de bé i els vídeos tenen la seua gràcia. Mireu-los:
Per a qualsevol persona interessada en la Història és impossible sostraure’s al magnetisme del 14 de juliol, la data en què oficialment el poble, la massa, entra en la Història Contemporània, no només com a actor passiu sinó com a protagonista. Aquest dia, de l’any 1789, el poble de París va prendre la Bastilla, una fortalesa medieval que es trobava al centre de la ciutat, pràcticament en desús però que era el símbol del poder absolutista de la monarquia francesa i va accelerar la Revolució Francesa.
Aquesta revolució és una referència contínua i tema imprescindible en qualsevol relat de la Història, tan i tan repetit que resulta un poc cansat: que si la guillotina, que si el Comité de Salut Pública, que si la “Grande Peur”, que si no sé quantes constitucions (1791, 1793 i 1795), etc. En resum, un esdeveniment molt “gastat”. Però, però, però, si ens acostem amb tranquil·litat veure’m que és un fet interessantíssim, amb molts matisos i personatges tremendament captivadors, de tot tipus, com Condorcet, Mirabeau, Robespierre, Sièyes, Danton, Babeuf, Olympe de Gouges, Talleyrand, Fouché, etc.
Fa anys vaig llegir Los ecos de la Marsellesa del meu estimat Eric John Hobsbawm, un llibre publicat amb motiu del segon centenari de la revolució (el 1989), amb un repàs al mite i a les dos principals interpretacions: la revolució com a projecte acabat (versió burgesa/neoliberal) o la revolució inacabada (versió social/d’esquerres). Un altre llibre, molt ben escrit, que almenys per a mi es llig com una novel·la d’aventures, és La Revolución Francesa. Una nueva historia, de Peter McPhee. Per últim voldria recomanar Los sueños de la razón. Ensayo sobre la experiencia política, de José Antonio Marina, un escriptor actualment molt criticat perquè ha acceptat l’encàrrec del govern conservador del Partit Popular de redactar un document base per a un “pacte educatiu”. Malgrat açò, Los sueños de la razón és un repàs molt suggeridor de diversos elements i protagonistes de la Revolució Francesa (els motius del Terror, el temps històric, la cultura democràtica, l’experiència humana, l’idealisme, etc.).
Acabe ja aquest homenatge al 14 de juliol, i acabe amb una cançó revolucionària, la més famosa abans de La Marsellesa, i que es diu Ça Ira!, amb la versió magnífica d’Edith Piaf a la pel·lícula Si Versailles m’était conté (“Si Versalles poguera parlar”), del 1954.
Recordeu: les coses poden canviar. Feliç 14 de juliol!
254 pàgines, en castellà, pròleg de Mario Vargas Llosa
–
Ressenya
Xina, 1927, la revolta del Koumintang a Xangai (Shanghai). El Kuomintang era un partit polític nacionalista xinés, el qual als anys 20 del segle XX estava format per una barreja social que anava des dels burgesos i els comerciants fins als comunistes.
Aquesta novel·la està ambientada en l’any 1927, quan aquest partit es revolta a Xangai (Shanghai) i pren el poder, en contra els senyors de la guerra i de les concessions colonials estrangeres. El partit comunista xinès intenta inclinar al balança del poder cap al seu costat, en contra de les directrius de la Internacional comunista soviètica. Un grup de comunistes així ho considera convenient, però prompte, un mes després, el general conservador Chang Kai Shek, recolzat per la burgesia i els membres de les concessions colonials, els atacarà i realitzarà una gran matança dels revolucionaris. A Xangai el grup comunista està liderat per Kyo, un home íntegre amb alts ideals; Katow, un rus revolucionari internacionalista; i Chen, un jove que se sent atret pel terrorisme com a la veritable acció revolucionària.
Els assassinats, la violència narrada cinematogràficament, les reflexions i angoixes de la “condició humana”, inclús les excentricitats del baró de Clapidde, un aventurer sense ofici ni benefici, fan de la novel·la un relat coral d’anhels i frustracions, de lluita d’interessos. També cal destacar els personatges de Ferral, el representant del Consorci francés de les concessions, i a Gisors, el pare de Kyo, el vell que ho veu tot des de la perspectiva de la vellesa i la saviesa preexistencialista.
“La condició humana” esdevé una narració perdurable quan la lliges gràcies a escenes com l’angoixa que Chen sent davant l’assassinat imminent que ha de perpetrar per aconseguir armes per al partit, o els atacs a les comissaries de policia, o la reunió de Kyo amb el comité del partit a Hankow, o la generositat de Kadow i el fragment de la píndola de cianur.
A “La condició humana” trobem un equilibri entre les reflexions dels personatges i l’acció de carrer, cosa que fa d’aquesta novel·la una obra mestra que ens endinsa en les passions humanes, de la dignitat i la condició humana, on les qüestions de vida i mort són el centre de l’existència.
[Relats escrits entre 1936 i la seua mort el 1956]
–
Ressenya
Segons l’editorial: “Aquest llibre està formada per vuitanta-set relats breus –entre l’aforisme, l’anècdota i la paràbola– que Bertolt Brecht (1898-1956) va escriure entre els anys trenta i els cinquanta. En aquestes històries, que han estat considerades una joia de la prosa alemanya, Keuner és l’alter ego irònic de l’autor, i com ell, és qualsevol cosa menys senzill, perquè en la seua recerca de la veritat s’ocuparà dels problemes més urgents, sense defugir-ne mai cap.”
Alguns dels relats més brillants i colpidors per a mi són “Allò savi en el savi és l’actitud”, “Mesures contra la violència”, “Amor patri: l’odi a les pàtries”, “Sobre la pregunta de si existeix un déu”, “El xiquet indefens”, “Converses”, “Una bona resposta (estic sense feina)”, “Si els taurons fossen persones” o “El funcionari indispensable”.
Es tracta d’una obra curta, de lectura molt accessible i amb una forta càrrega ètica i moral. No són simples consells, sinó pensaments sobre els fets més diversos de la vida, com l’amor, l’actitud, l’amistat, la naturalesa, l’art, la política, el patriotisme o les errades.
Aquesta edició té un dossier final molt bo amb propostes didàctiques per a entendre la figura de Bertolt Brecht i el context cultural de l’expressionisme alemany, així com l’auge del totalitarisme feixista de l’Europa dels anys 30 del segle XX, en concret el nazisme alemany.
Las bicicletas son para el verano (Jaime Chávarri, 1983)
La vieja memoria (Jaime Camino, 1978)
–
Lectures – Articles
ARTICLE. Repressió a la Guerra Civil: “Puntualizaciones sobre Paracuellos”, diari Público, 21/09/2012, enllaç
ARTICLE. Repressió de mestres a la zona “nacional”: “Pròleg de Luis García Montero” dins del llibre Los maestros de la República, de Maria Antonia Iglesias, enllaç
ARTICLE. “Breve historia de 839 inacabables días” – 10 punts sobre la Guerra Civil, sobre el llibre de Julián Casanova, “España partida en dos”, enllaç
ARTICLE. “Mayo de 1937“, Julián Casanova, 03/05/2007, enllaç
ARTICLE. “Una guerra poco civil“, Julián Casanova, 15/07/2006, enllaç
ARTICLE. “Los últimos románticos“, sobre les Brigades Internacionals i en concret la Brigada Lincoln, per Diego E. Barros, 26/03/2015, enllaç
ARTICLE. “La historia de los soldados que no querían batallar“, publico.es, 21/07/2013, sobre l’assaig “Soldados a la fuerza” de l’historiador britànic James Matthews on analitza el reclutament obligatori durante la Guerra Civil, enllaç
ARTICLE. “Guerreros desganados“, per Antonio Muñoz Molina, elpais.com, 13/10/2012, sobre l’assaig de J. Matthews “Soldados a la fuerza” (Reluctant Warriors),enllaç. Un fragment destacat:
“A las personas normales no les gusta matar ni les gusta morir, a no ser que las haya embrutecido el fanatismo. La guerra sólo es noble para unos cuantos dementes y para esos caudillos verbosos que mandan a la gente pobre al matadero mientras que ellos se quedan confortablemente en la retaguardia y procuran colocar a sus allegados en las oficinas.”
–
Lectures – Llibres
HISTÒRIA. Pierre Vilar, La guerra civil española, Editorial Crítica, Barcelona, diverses edicions, 192 pàgines
