CÒMIC. «El diario de Anne Frank», molt més que dibuixets

Esgotat pel final del curs i les pròximes oposicions (maleïdes siguen!), he trobat una estona per llegir-me l’adaptació en còmic del diari d’Anna Frank feta per Ari Folman i David Polonsky. D’entrada fa mandra llegir sobre històries que ja coneixem, de tan populars resulten previsibles. Però aquesta versió m’ha semblat molt entretinguda i la posaré en la recomanació de lectures per als alumnes a partir de 4t d’ESO.

La història d’Anna Frank, com deia, és ben coneguda: una xiqueta jueva de 13 anys que durant la Segona Guerra Mundial ha d’amagar-se amb la seua família i uns coneguts en les golfes d’una casa d’Amsterdam. Tots junts hauran de conviure en aquest espai claustrofòbic. Anna escriurà un diari per a passar el temps i deixar constància del que viu. Tenia 13 anys quan va entrar en l’amagatall. Dos anys després els van descobrir i els van enviar als camps de concentració. Només va sobreviure el pare. Quan va tornar va trobar el diari de la seua filla, el va publicar i va esdevenir molt popular.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PEL·LÍCULA. «La professora d’Història» (2014)

cartell_la_profesora_de_historia

La professora d’Història és una pel·lícula sobre el món de l’educació. La vaig veure fa uns dies. Me la va deixar Pepa Alabort, professora de Geografia i Història de l’IES Andreu Sempere d’Alcoi, i que també és veïna del meu barri.

Aquests tipus de pel·lícules formen part d’un gènere cinematogràfic propi que ha donat a la història del cinema algunes obres molt belles. La professora d’Història està basada en fets de reals i explica la història de la professora Anne Gueguen i d’un grup d’alumnes, de l’institut Léon Blum de Créteil (França). Ella, la professora, guia a un grup d’alumnes considerats “problemàtics” per a realitzar un projecte educatiu per a presentar-lo a un concurs nacional. El projecte és sobre els xiquets i els joves que van morir a la Xoà, és a dir, l’holocaust, el conegut genocidi jueu durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

A la pel·lícula trobem diversos aspectes i temes recurrents en aquest tipus de pel·lícules com la perseverança d’una professora que creu en la importància de la seua faena, la convivència “exagerada” dels joves o la feixuga burocràcia educativa. També apareix la memòria històrica, la desigualtat social, el racisme, la falta d’autoestima i de confiança, el sentiment de pertinença a grups, etc.

És un relat de descobriment típic, on acompanyem als joves en la seua trobada amb el nazisme, la violència i els genocidis.

M’ha agradat molt la interpretació de l’actriu Ariane Ascaride en el paper de la professora, amb una austeritat molt d’agrair. També que la pel·lícula evita el to èpic i caldós d’altres pel·lícules educatives. Però sobretot val la pena per l’aparició de Léon Zyguel, un supervivent real del camp de concentració de Buchenwald, que explica la seua experiència i provoca una inflexió radical en la pel·lícula. No només és ficció, el que va passar és real i és història. En un determinat moment Léon Zyguel llig un text molt emotiu, el “Jurament de Buchenwald“, una declaració que els presoners supervivents van redactar i llegir quan el lager va ser alliberat l’abril de 1945. M’haguera agradat compartir aquest jurament declaració però no l’he trobat. [Nota afegida: el professor Marc Ferri sí que l’ha trobat, en anglés, i l’afegisc al final d’aquesta ressenya].

Un últim apunt: el títol de la pel·lícula en francés és Les Héritiers, és a dir “Els hereus”, i és un recurs molt recomanable per a ajudar a desemmascarar entre els joves (i els no tan joves) el nou feixisme d’arrel social, ètnic i religiós que ens envolta d’una manera cada vegada més quotidiana.

Tràiler de la pel·lícula:

Més recursos

  1. Algunes pel·lícules sobre educació
  2. Algunes pel·lícules sobre el genocidi jueu
  3. Altres recursos
  4. Text: “El jurament de Buchenwald” (1945)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Tsili, història d’una vida” d’Aharon Appelfeld

tsili aharon appelfeld club editor

Hi ha llibres que te’ls trobes, i això m’ha passat amb aquest. Tsili, història d’una vida és una novel·la breu (180 pàgines amb lletra gran) de l’escriptor israelià Aharon Appelfeld. No coneixia ni l’obra ni l’autor, però la portada i una ràpida ullada al text em van empènyer a agafar-lo de la prestatgeria de novetats de la còmoda biblioteca municipal de Cocentaina. No l’he llegit, l’he devorat, i encara no sé si m’agrada o no.

L’argument és aparentment senzill: Tsili és una jove jueva de tretze anys d’Europa de l’est a qui la seua família abandona, per la seua suposada estupidesa, quan els alemanys arriben al seu país durant els anys de la Segona Guerra Mundial. S’amagarà durant la fúria assassina i contra tot pronòstic aconseguirà sobreviure. Voltarà pels camps i els camins, i trobarà refugi entre persones ben estranyes durant els freds hiverns. Tindrà una mena de salconduit molt simbòlic: a qui li pregunte qui és li respondrà “sóc una filla de Maria”, una prostituta ben coneguda de la regió, i d’alguna manera la respectaran. Coneixerà la soledat i la companyia, i també l’amor. El temps passarà i el seu estrany peregrinatge la portarà a recórrer mitja Europa, llavors un continent ple de persones que caminen pertot arreu, cercant unes llars que ja no tornaran a existir mai més.

L’estil és molt sec, escàs de descripcions i de diàlegs, i amb moltes el·lipsis i interrogants en l’acció. A mi aquest llibre m’ha provocat un cert desassossec, però a l’hora de la veritat no he pogut deixar de llegir-lo. Potser és perquè podem trobar algunes pinzellades ràpides que valen per pàgines i més pàgines de descripcions, com quan parla del mestre que ensenyava a resar a Tsili: “als ulls hi tenia l’amargor punyent de la gent que a l’hora de la veritat els estudis no els han servit de res“. O quan parla de l’escola: “Cada dia anava a aquesta casa de tortures i s’empassava la seva ració d’ofenses“. L’encant de les paraules justes.

Segons posa l’editorial Club Editor “Tsili, història d’una vida” és la més llegida i traduïda de les novel·les d’Aharon Appelfeld, un autor amb una vida de novel·la. Va nàixer el 1932 a Cernowitz, a Bucovina, antigament Romania, ara Ucraïna, en una família de jueus assimilats. El 1940 la seva mare és assassinada, ell i el pare són deportats. La tardor de 1942, Aharon Appelfeld s’escapa del camp de Transnitria. Té deu anys. Recollit el 1945 per l’Exèrcit Roig, travessa Europa amb un grup d’orfes adolescents, arriba a Itàlia i embarca cap a Palestina, on arriba el 1946. Sobre els idiomes: parlava alemany a casa, jiddisch amb els avis, ucranià amb els amics, romanés per ser la llengua oficial, polonés amb els veïns, i francés a l’escola, però ha escrit en hebreu tota la seua obra, més de quaranta títols, sobretot novel·les i relats. Altres obres publicades per Club Editor són “Flors d’ombra” i “En Bartfuss, l’Immortal“.

Per cert, aquesta entrada del bloc almenys m’ha servit per aclarir-me: sí que m’agrada aquesta obra i aquest autor, i molt.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Un escritor en guerra. Vasili Grossman en el Ejército Rojo, 1941-1945” d’Antony Beevor i Luba Vinagradova

Portada - Beevor - Un escritor en guerraRESSENYA. Antony Beevor, Luba Vinagradova:

“Un escritor en guerra. Vasili Grossman en el Ejército Rojo, 1941-1945” (2006)

  • Barcelona, Editorial Crítica, 2006
  • 479 pàgines, en castellà, notes a peu de pàgina i finals, bibliografia, mapes, índex alfabètic.

Ressenya

Un escritor en guerra” és una obra sobre la Segona Guerra Mundial a partir d’un recull de notes, articles i cartes de l’escriptor rus Vassili Grossman. Aquests materials donen per si soles tota la solidesa a l’obra, al mostrar a un bon home en uns temps molt difícils, interessat per les persones humils, de caràcter franc i sincer, i amb una escriptura molt expressiva.

Sobre Vassili Grossman: Vassili Grossman (Berdíchev o Berdýtxiv, 1905 – Moscou, 1964). Escriptor i periodista rus, va cobrir amb les seues cròniques la batalla d’Stalingrad i va ser el primer en donar la notícia al món de l’existència dels camps d’extermini nazis. Escriptors com Màksim Gorki i Mijail Bulgákov van aplaudir les seues primeres obres literàries. Autor de novel·les i relats, “Vida i destí” és la seua obra més important, el “Guerra i pau” del segle XX diuen alguns, la publicació de la qual seria prohibida pel règim soviètic de Khrusxov, i li costaria a l’autor l’ostracisme cultural. El seu retrat de la societat de la URSS amb el rerafons de la guerra havia posat en evidència el ensorrament moral i ideològic de la dictadura comunista i la fortalesa de l’ànima humana davant del terror.

Opinió personal: “Un escritor en guerra” és un just tribut a un periodista de guerra excepcional i una recuperació històrica dels efectes dramàtics de la Segona Guerra Mundial sobre poble rus. Aquesta guerra l’han contada sobretot els nord-americans, i com és normal ells apareixien com els protagonistes. Aquest llibre ajuda a comprendre la visió russa de la guerra, ja que va ser al front oriental on aquesta confrontació es va mostrar en tota la seua crueltat. Sort que persones com Vasili Grossman estaven allí per a contar-ho, i que molts anys després, caigut ja el règim soviètic, investigadors com Antony Beevor i Luba Vinagradova recuperen i difonen les seues paraules. Els comentaris de Beevor i Vinagradova ajuden a enllaçar les paraules de Grossman amb l’acció de la guerra, encara que així i tot són necessaris alguns coneixements sobre aquesta guerra per a poder gaudir aquesta obra i copsar la seua importància.

Per a mi és un dels millors llibres que he llegit sobre la Segona Guerra Mundial. Serveix d’introducció per a després llegir les novel·les de guerra de Grossman, i sobretot serveix per a fer-se una idea del que va ser aquesta guerra al front rus.

Recomanable sobretot per als/les interessats/des en la història bèl·lica i en concret en la Segona Guerra Mundial.

–  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “HHhH” de Laurent Binet (2009), la resistència txeca contra els nazis

Binet, Laurent: HHhH (2009)

Barcelona, Editorial Seix Barral, 2011

391 pàgines, castellà, breu biografia i sinopsis.

RESSENYA:

Laurent Binet va nàixer a París el 1972. Va fer el servei militar a Eslovàquia i ha viscut a Praga. És professor de la Universitat de París III. HHhH és la seua primera novel·la i ha sigut guardonada amb el premi Goncourt.

HHhH. Darrere d’aquest misteriós títol s’amaga la frase en alemany Himmlers Hirn heisst Heydrich, “el cervell de Himmer s’anomena Heydrich”. Açò és el que es deia a les SS de Reinhard Heydrich, cap de la Gestapo, considerat l’home més perillós del Tercer Reich i una de les figures més enigmàtiques del nazisme. El 1942, dos membres de la Resistència txeca aterren en paracaigudes a Praga amb la missió d’assassinar-lo, l’anomenada Operació Antropoide. Després de l’atemptat, es refugien a una església, on, delatats per un traïdor i acorralats per set-cents homes de les SS, tindran un tràgic final.

Resulta un autèntic plaer de lectura. D’eixes novel·les, poquíssimes, que no pots deixar de llegir. Té tots els ingredients per a captar l’atenció: és una història èpica, ambientada en l’Europa dels nazis, on descriu la trista història d’una Txecoslovàquia abandonada per les democràcies a les ànsies expansionistes de Hitler (primer els Sudets, després tota Txèquia, amb Eslovàquia sota tutel·la nazi). Una volta començada la Segona Guerra Mundial el govern de Txèquia en l’exili britànic organitza un atemptat contra Reinhard Heydrich, la “bèstia rossa”, que portaran a terme un txec i un eslovac, els quals seran soltats amb paracaigudes, i amb l’ajuda de la Resistència interior.

La novel·la s’organitza com una recerca, una reconstrucció dels fets, però amb la presència contínua de l’autor, dels seus descobriments i de les seues pors i ànsies. La barreja és molt enriquidora. No és un llibre típic sobre nazis. És un conjunt de relats petits sobre un mateix tema, que resulta molt creïble, amb molta capacitat de traslladar-te la passió, la ràbia i la por. També és molt visual i molt fàcil de llegir. Et fa sentir part de la història i identificar-te amb els seus herois, Kubis, Gabcik i Valcik, maleir al traïdor Karel Curda, i notar la gelor de la cripta de l’església de Sant Ciril i Sant Metodi de Praga.

Un motiu més per viatjar, aquesta volta a Praga, encara que siga amb la imaginació.

Per a continuar llegint polseu “Read more…”

Llegeix la resta d’aquesta entrada »