DOCUMENTAL. “L’esperit del 45” de Ken Loach (2013)

Un documental sobre la construcció i la destrucció de l’Estat del benestar al Regne Unit.

He vist amb molt d’interés aquest documental dirigit per Ken Loach (Anglaterra, 1936). Durant una època de la meua vida va ser un dels meus directors de cine de referència, pel seu realisme crític i les seues temàtiques socials. Recorde l’impacte que em van produir pel·lícules com “Plouen pedres” (Raining Stones, 1993), “Terra i llibertat” (Land and Freedom, 1995) o “La cançó de Carla” (Carla’s Song, 1996). Malgrat això, la veritat és que mai m’ha acabat d’agradar del tot: l’he trobat sempre massa emfàtic i simplista.

De tota manera aquest documental té elements molt interessants. És un repàs a la història de la construcció i la destrucció de l’anomenat Welfare state, l’Estat del benestar, al Regne Unit.

Tal com diu Beatriz Gimeno, en un article publicat a Público, aquest documental “narra la victòria del partit laborista britànic comandat per Clement Attlee el 1945, i la manera en què aquest partit va aixecar el welfare britànic que després es va estendre per altres països europeus de la mà dels partits socialdemòcrates. El sistema que el socialisme democràtic va implantar a Europa després de les eleccions va perviure fins al seu desmantellament per Margaret Thatcher a partir dels anys 80. La idea amb què els laboristes van guanyar llavors les eleccions era simple: aconseguir per a tots els britànics, especialment per a la classe treballadora, una vida digna. Aquesta es basava en poques coses: ocupació, habitatge, sanitat, educació, accés a la cultura i al temps lliure. El programa incloïa la nacionalització de tots aquells sectors i activitats que són en realitat monopolis naturals: aigua, electricitat, gas, transport ferroviari, empreses estratègiques … Tots aquests sectors en els quals no és possible la competència i en els que l’eficiència i la igualtat en l’accés només es garanteix si la propietat d’aquests i la seva distribució és comuna, és a dir, pública.”

Resumint, sobre “L’esperit del 45”:

Elements positius: per a mi és un repàs molt bo a la situació del Regne Unit després de la Segona Guerra Mundial, a la victòria laborista amb Clement Attlee, a la construcció de l’Estat del benestar i les nacionalitzacions, a la seua destrucció amb els governs conservadors de Margaret Thatcher i les privatitzacions. Destaca la fotografia en blanc i negre i les imatges d’arxiu, així com els testimonis de persones anònimes. És molt bonica la crida final per a poder canviar les coses que no ens agraden, per a ser ciutadans i amos del nostre destí.

Elements negatius: per a mi és un documental llarg, 94 minuts en són massa per a posar-lo en classe, el ritme de vegades és lent, falten punts de vista sobre la crisi de l’Estat del benestar, el blanc i negre pot desengaxar a alguns alumnes, i sobretot, per a mi, és un poc simplista, i peca d’èmfasi i didactisme.

Saldo final: val la pena, com a mínim perquè és un discurs que sona estrany, tan diferent als discursos neoliberals que ens bombardegen tots els dies en la majoria de mitjans de comunicació (amb paraules com “competitivitat”, “mercat laboral flexible”, “austeritat”, “desregulació econòmica”, “privatitzacions”, etc). Ací és parla de solidaritat, de benestar per a tot el món, i de socialisme, el de veritat.

Almenys us recomane veure el tràiler:

–

Enllaços al documental

– El documental complet: http://www.teledocumentales.com/el-espiritu-del-45/

– A YouTube només he trobat en castellà 2/3 parts:

• La primera part: http://youtu.be/lQFuIE0ugsA
• La segona part: http://youtu.be/-7o9VZKb0YU
• Falta la tercera part.

–

TEMA. L’Estat del benestar. La crisi de 1973. La caiguda del bloc comunista.

TEMA 13

L’Estat del benestar

La crisi de 1973

La caiguda del bloc comunista

Cursos: 4t d’ESO – 1r de BAT

Actualitzat 15/10/2014

–

Esquemes

• ESQUEMA. “La crisi de 1973 i la crítica a l’Estat del benestar”, enllaç

 

Mapes

• Mapa. Europa Oriental. Caiguda dels règims comunistes, enllaç
• Mapa. Europa Oriental. La caiguda del Teló d’Acer (amb els principals fets), enllaç
• Mapa. Europa i Àsia. Dissolució de la URSS l’any 1991, enllaç 1  – enllaç 2 (data de la independència i % del PIB de les diverses repúbliques)  – enllaç 3 (mapa mut, per a pintar)

 

Documentals

• DOCUMENTAL. “L’esperit del 45“, dirigit per Ken Loach, 2013, sobre la construcció i la destrucció de l’Estat del benestar al Regne Unit, 94 minuts, enllaç
• DOCUMENTAL. “La historia del petróleo. El petróleo como arma: crisis de 1973”, 2010, The History Channel, 54 minuts, enllaç
• REPORTATGE. “Berlín, 9 de novembre“, sobre la caiguda del mur de Berlín el 1989, del programa Dossiers de RTVV, 29 minuts, enllaç
• DOCUMENTAL. “Los últimos días de la URSS”, 2012, teledocumentales.com, 53 minuts, enllaç

 

Pel·lícules

• Good Bye, Lenin! (Wolfgang Becker, 2003), recursos didàctics 1 – recursos 2
  
• Billy Elliot (Quiero bailar) (Stephen Daldry, 2000), recursos didàctics 1 – rec. 2 – rec. 3 – rec. 4
  
• Full Monty (The Full Monty, Peter Cattaneo, 1997), recursos didàctics
  
• En el nom del pare (En el nombre del padre, In the Name of the Father, Jim Sheridan, 1993), recursos didàctics
  

 

Lectures – Articles

• ARTICLE. “Amargo 70 aniversario del Estado de bienestar“, sobre l’origen, les característiques i la crisi final de l’Estat del benestar, per David Bollero, a Público, 27/06/2012, enllaç
• REPORTATGE. “Una confusión abatió el muro“, sobre la caiguda del mur de Berlín, elpais.com, 09/11/2009, enllaç

 

Lectures – Llibres

• LECTURA. Ryszard Kapuscinski: “El Imperio” (1993), sobre l’URSS, enllaç a la ressenya
• LECTURA. John Vaillant: “El tigre” (2010), amb textos sobre la crisi de l’URSS, enllaç a la ressenya

–

EDUCACIÓ. Vídeo: “Els problemes de l’educació (i les solucions)”

EDUCACIÓ. Vídeo:

“Els problemes de l’educació (i les solucions)”

Pel seu interés, perquè està molt ben fet i perquè val la pena difondre’l pose un vídeo de la Comissió d’Educació de l’Assemblea del 15M de Leganés (Madrid).

En només uns 9 minuts i 20 segons és capaç de presentar problemes de l’educació, comparar el model educatiu finlandés i el nord-americà, i presentar algunes solucions.

Respecte a les comparacions el model educatiu finlandés està basat en una educació pública, de qualitat i igualitària per a formar ciutadans lliures, crítics i responsables. El model educatiu d’Estats Units és un model dual: per una banda hi ha una educació amb molts recursos, privada i elitista, per a educar els fills dels més rics, i per una altra banda una educació amb pocs recursos i dirigida a les classes treballadores, per a poder reproduir un sistema capitalista competitiu i basat en la desigualtat d’oportunitats. Espanya mai ha tingut el sistema finlandés, degut a les mancances cròniques del seu feble Estat de Benestar, però amb la nova llei d’Educació que vol aprovar l’actual govern (la LOMCE o llei Wert) camina decididament cap al model d’Estats Units.

Són només 9 minuts. Val la pena.

–

Vídeo trobat al bloc “Soy Pública” (gràcies al meu germà Amand), enllaç aquí

–

MÉS INFORMACIÓ

1. Informació dels autors del vídeo, 16/01/2013:

“Desde la Comisión de Educación de la Asamblea del 15M de Leganés hemos realizado este vídeo para explicar la situación de la educación tras los últimos recortes. Pero también proponemos alternativas, si luchamos por ello podremos conseguir una educación mejor.
¡Otro mundo es posible! ¡Otra educación es posible!”

2. EDUCACIÓ. Què passa a Finlàndia? Dossier de materials sobre educació, centrant-se en l’educació a Finlàndia; Historiata; 21/01/2013, enllaç aquí

–

ARTICLE. Juan Torres López: “Otro Nobel de la Paz vergonzoso: las políticas de Europa matan”

ARTICLE. Juan Torres López:

“Otro Nobel de la Paz vergonzoso: las políticas de Europa matan”

Autor: Juan Torres López, Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla.

Data: 15 d’octubre de 2012

Font: http://juantorreslopez.com/impertinencias/otro-nobel-de-la-paz-vergonzoso-las-politicas-de-europa-matan/

–

Introducció – Aplicació didàctica

La pregunta és: de veritat li han concedit el premi Nobel de la Pau de l’any 2012 a la Unió Europea? Doncs sí, sembla ser que no és una broma.

En el següent article el professor Juan Torres López desmenteix, aportant dades, el paper de la Unió Europea en el progrés de la pau i la reconciliació, de la democràcia i dels drets humans.

Cal apuntar que en els orígens l’actual Unió Europea, allà per l’any 1951 amb la Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer (CECA), Europa estava devastada i alemanys i francesos principalment van comprendre que calia cooperar en compte de competir per a evitar més guerres al Vell Món. Aleshores es tenia molt present l’objectiu d’evitar més guerres i de reconstruir el continent, i per això es van seguir polítiques intervencionistes i de benestar social. Potser eixos primers trenta anys de política comuna europea quedarà en la història com un oasi de llibertats polítiques i drets socials reconeguts, un exemple a seguir (però només en alguns pocs països: a Espanya teníem una dictadura feixista, conservadora i catòlica, i a l’Est d’Europa tenien les dictadures comunistes controlades per l’antiga URSS). A partir dels anys 80 del segle XX, amb el “shock” de les crisis dels anys 70 (1973 i 1979), les polítiques europees van anar girant cap a un nou liberalisme financer i especulatiu, el neoliberalisme (lliure mercat estricte – no a la intervenció estatal en l’economia – reducció i desprestigi dels drets socials – etc.).

Per això, justament ara a molts ens sembla una barbaritat donar-li el premi Nobel de la Pau a una Unió Europea que defensa polítiques que provoquen més desigualtat, més pobresa i més infelicitat. A Europa i al món. Són els anomenats “crims econòmics contra la humanitat”. Concedir aquest premi pot semblar un exercici de cinisme. En tot cas podríem dir que ha arribat amb més de trenta anys de retard i senzillament ara no toca, no s’ho mereix.

–

Article

Si fuera la primera vez que se concede un Premio Nobel de la Paz a quienes lejos de impulsarla instrumentan la división social y la violencia, me sentiría sorprendido. No lo estoy por eso ahora, cuando se concede a la Unión Europea.

Por supuesto creo que contribuir “al progreso de la paz y la reconciliación, de la democracia y los derechos humanos”, que es lo que justifica el galardón, es un empeño político que en el mundo en el que estamos merecería los reconocimientos más elevados. Y me alegraría mucho que los recibiese la Unión Europea si de verdad ese fuese el empeño que persigue. Pero creo que no lo es.

A mi juicio, la Unión Europea no ha contribuido como debiera y como es necesario a la conquista de la paz, de la democracia y los derechos humanos, ni en su propio territorio ni a escala internacional. Por el contrario, la Unión Europea forma parte del club de fuerzas más poderosas del planeta que imponen las políticas y normas que vienen empobreciendo a millones de personas e impidiendo que disfruten de forma efectiva de los derechos humanos y de la democracia. – – – 

GRÀFIC. La gran mentida: “Tots som culpables de la crisi”

GRÀFIC. La gran mentida:

“Tots som culpables de la crisi”

Tots hem sentit alguna vegada que “tots som culpables de la crisi”, o que “tots hem viscut per damunt de les nostres possibilitats“. Aquest tipus d’afirmacions només tracten de fer-nos sentir culpables i còmplices de l’actual situació de crisi, per a que així puguem acceptar més fàcilment els sacrificis que se’ns imposen.

No obstant això, les dades no acompanyen aquestes afirmacions. De tots els estudis d’economia crítica l’economista Eduardo Garzón, al seu bloc Saque de esquina, presenta un gràfic realitzat per ATTAC-País Valencià on es veu de manera molt clara aquesta mentida. Perquè no tots som igual de “culpables”, o almenys alguns no som tan “culpables” com altres. El pitjor és que les famílies de classe mitjana són les que estan/estem patint els sacrificis que se’ns imposen, com són una taxa d’atur insostenible i el desmantellament continu de l’Estat del Benestar, i amb una rebaixa de salaris reals (els sous), de salaris diferits (les pensions) i de salaris socials (necessitats cobertes per l’Estat, principalment educació i sanitat). Mirem el gràfic:

–

Dades per a l’anàlisi:

1. A finals del 2011, l’endeutament familiar només representava el 20,6% de l’endeutament total espanyol, mentre que els bancs i les grans empreses tenien un endeutament que representava el 57,3% del total espanyol. L’administració (el famós deute públic) representa el 19,1% el total. Unes preguntes dificilíssimes: qui està més endeutat? l’Estat? les famílies? o els bancs i les grans empreses (eixes de l’IBEX-35)?

2. L’endeutament de les famílies tampoc és homogeni: del 10% més ric de la societat estaven endeutats el 64,7%; mentre que el 20% més pobre estaven endeutat només el 16,5%. És a dir, s’endeuten més les famílies que més diners tenen.

3. Però no tots els deutes familiars són iguals: el 10% de famílies més riques van dedicar eixe deute sobretot a segones i terceres residències, amb la qual cosa va alimentar la bombolla immobiliària i l’augment desmesurat dels preus; del 40% de famílies més pobres que tenien un deute, un 73% van dedicar eixe deute a comprar la residència habitual, és a dir a comprar sa casa.

Crec que no calen molts més comentaris. Amb les dades a la mà cal desmuntar la murga avorrida que diu que “tots hem viscut per damunt de les nostres possibilitats”. Perquè és mentida.

–

MÉS INFORMACIÓ

– Enllaços molt recomanables al bloc d’Eduardo Garzón:

1. Esquema de la deuda española. ¿Quién ha vivido por encima de sus posibilidades?

2. Las grandes empresas españolas han vivido por encima de sus posibilidades

3. No todas las familias españolas se endeudaron; ni lo hicieron al mismo nivel, ni para los mismos propósitos.

–

Una vinyeta d’humor per a entendre encara millor l’anterior gràfic:

–