TEXTOS. Ryszard Kapuściński i «El mundo de hoy»

He comentat altres vegades a Historiata altres llibres de Ryszard Kapuscinski (1932-2007). Va ser un reconegut periodista polonès, corresponsal a Àfrica durant molts anys, autor de llibres magnífics, a mitjan camí entre el reportatge, l’assaig i la monografia etnogràfica i històrica. En concret he ressenyat i compartit textos de tres llibres seus: Viatges amb Heròdot, Eben i L’Imperi. Aquest últim és excepcional, sobre Rússia i l’antiga Unió Soviètica, i no em canse de recomanar-lo.

El mundo de hoy, l’últim llibre que m’he llegit d’ell, és una antologia feta per Agata Orzeszek, la traductora de Kapuscinski al castellà. Hi ha textos sobre diversos aspectes: l’ofici de periodista, qüestions sobre l’escriptura i apunts sobre diverses parts i cultures del món, com Àfrica, Amèrica Llatina, Europa, Rússia, Polònia, Àsia o l’Islam. Es lligen molt bé, tenen el toc Kapuscinski.

Compartisc uns textos com a mostra, per a classe i per a mi:

1. Caminos de la literatura

“Los caminos de la literatura se bifurcan: uno se dirige hacia el ensayo, hacia la profundización del conocimiento enciclopédico; y el otro, hacia el serial televisivo. En el primer caso, lo más importante es el pensamiento, la reflexión; en el segundo, la intriga, la aventura.”

– 

PEL·LÍCULA. «Lluny dels homes» (2014)

Anit vaig veure Lluny dels homes, una pel·lícula ambientada en Algèria, en 1954. Està basada en un relat d’Albert Camus que es titula L’hoste.

Explica la història d’un professor rural d’origen espanyol, veterà de la Segona Guerra Mundial, que ha de portar a un presoner algerià a un poble per a que el jutgen, i així evitar una escalada de violència familiar. Però el recorregut no serà gens fàcil. És un western en tota regla.

Potser no és una pel·lícula per a alumnes, almenys no per a l’aula, però sí que la recomane per als que gaudim amb les bones històries, contades sense frenesí, i amb una fotografia bellíssima.

Tinc ganes de llegir-me el conte de Camus. Es troba dins d’un llibre de relats que es titula L’exili i el regne, publicat el 1957, el mateix any que li van concedir el premi Nobel. No he trobat cap edició actual en català, però sí dos edicions antigues: una de 1991 de la Magrana i l’altra de 1967 de l’editorial Vergara, traduïda per Joan Fuster i Josep Palacios. Es pot trobar algun exemplar de segona mà a Uniliber (jo ja he encomanat el meu).

D’alguna manera, el desert enganxa.

–

Més informació:

• ARTICLE. “Cinema i història: Loin des hommes“, a Patrimoni cultural del Prat, 05/05/2016 [consultat el 26/07/2016]

–

MIGRACIONS. Cançons i altres recursos sobre les persones que es mouen

(Actualitzat 01/04/2020)

Les persones no som plantes, podem moure’ns, anar d’un lloc a un altre. Si te’n vas eres un emigrant; si arribes eres un immigrant; en suma, estem parlant de migracions.

Aquests són uns conceptes propis de la geografia humana i en concret de la demografia. Generalment es diuen sense la càrrega emotiva que suposa per a una persona el fet de canviar de lloc de residència, lluny d’on vas nàixer, de la gent que parla la teua llengua, de la teua família i amics, amb la incertesa del futur. En la majoria dels casos són migracions econòmiques, també polítiques, per intentar tenir una vida millor.

En aquesta entrada del bloc només vull compartir una selecció de cançons que parlen de les migracions i algun recurs més. Hi ha diversos estils musicals. Podeu triar la cançó que més us agrade, i llegir les lletres.

Faig aquest apunt perquè reconec que tinc un poc de remordiments per un escrit que vaig fer fa uns dies, el de la ressenya del llibre Córrer sense por, perquè malgrat ser una novel·la que no m’ha agradat com està escrita, la història no et deixa indiferent.

Per cert, l’altre dia en una conversa informal a una xarxa social un espavilat va dir que “La gent ha d’estar al seu país”, dit en un context racista, i va rebre uns quants “M’agrada”. Davant d’un comentari així sempre pense el mateix, que tenim un problema ben gros, perquè necessitem un país de la mida de Canadà i Estats Units junts, com a mínim, per a posar a tots els tontos que hi ha al món. Així tindrien el seu país.

No, les persones no som plantes.

Cançons sobre migracions

(Diversos estils, no s’espanteu)

1. El emigrante, de Juanito Valderrama, de l’any 1949, la qual es va convertir en la banda sonora de les vides de molts espanyols que van haver d’emigrar a l’estranger. Un clàssic.
2. Un beso y una flor, de Nino Bravo, de 1972, de l’àlbum Un beso y una flor. Romàntica a més no poder. Lletra de la cançó.
3. Emigrante, de Pablo Guerrero, de 1975, de l’àlbum Pablo Guerrero en el Olympia. Lenta, però molt bonica. És la cançó que apareix al documental El tren de la memoria.
4. Visa para un sueño, de Juan Luis Guerra, de 1989, de l’àlbum Ojalá que llueva café. Marxosa i amb una lletra molt potent. Lletra de la cançó.
5. Espaldas mojadas, de Tam Tam Go!, de 1990, de l’àlbum Espaldas mojadas. Els “espaldas mojadas” són l’emigració llatinoamericana que vol creuar el riu Grande per a entrar als Estats Units des de Mèxic. Lletra de la cançó.
6. El emigrante, del grup Celtas Cortos, de 1996, de l’àlbum En estos días inciertos. Sobre l’emigració actual. Boníssima. Lletra de la cançó.
7. Clandestino, de Manu Chao, de 1998, de l’àlbum del mateix nom. Lletra de la cançó.
8. Emigrante, de Frente Infame, de 2013. “Me tratan diferente por querer salir p’alante”
9. Zamba del emigrante, d’Ismael Serrano amb Mercedes Sosa, de l’àlbum Sueños de un hombre despierto, de 2007. Lletra de la cançó.
10. Corrandes d’exili, de Lluís Llach, amb lletra d’un poema de Pere Quart, sobre la Retirada, l’exili republicà i català al final de la Guerra Civil. Lletra i més informació (Historiata).
11. Geografía, de La Oreja de Van Gogh, música pop. Lletra de la cançó.
12. Papeles mojados, de Chambao, preciosa i amb un videoclip molt ben fet. Lletra de la cançó.
13. Africanos en Madrid, d’Amistades Peligrosas, un clàssic dels anys 90. Lletra de la cançó.
14. Le Métèque (El extranjero), de Georges Moustaki, versió original en francés, un clàssic. Lletra de la cançó.
15. El Inmigrante, de Calibre 50, una ranxera total. Lletra de la cançó.
16. El Inmigrante, de Coti, música i ritmes de rock argentí. Lletra de la cançó.
17. Nord enllà, dels Ebri Knight, folk rock català, any 2015. Lletra de la cançó.
18. Alfabets de futur, de Feliu Ventura, cantautor valencià, any 2007. Lletra de la cançó.
19. Ya rayah, de Kamel el Harrachi. Informació del professor Jesús Martínez Vargas:
    “Kamel Amrani, conegut amb el nom artístic de Kamel El HaHarrachi, interpreta el mític tema Ya rayah que va composar son pare, Aderahmane Amrani, i que va incloure com bonus track en el disc d’homenatge que li va dedicar en 2009 amb el títol de Ghana Fenou (Turn Again Music).

    La cançó parla de l’emigrant, d’aquell que ix del seu país i intenta instal·lar-se en un altre, de tot allò que deixa arrere i de les coses que va experimentant en eixa, de vegades, angoixosa aventura.

    El tema també ha estat interpretat per altres artistes argelilans com Khaled al seu disc Kenza o Rachid Taha a Tékitoi.”

Ací teniu la llista de reproducció (Migracions – Historiata):

–

LLIBRE. “Córrer sense por” de Giuseppe Catozzella (2014), sí a la història i no al relat

Estic rabiós. En la meua vida necessite llegir, ho necessite, m’agrada tant que quasi sempre em compensa el poc dormir i la son crònica que passe durant diversos dies, i per això em fa molta ràbia perdre el poc temps que tinc en un llibre que no em satisfà. Vaig a intentar explicar-ho.

Córrer sense por és una novel·la basada en una història real bellíssima, colpidora i trista, però a mi no m’ha agradat com està narrada malgrat estar molt recomanada i ser un “fenomen literari traduït a multitud de llengües”. Abans de llegir aquest llibre ja sabem tres coses: 1. que es basa en la difícil vida de la corredora somali Samia Yusuf Omar; 2. que va córrer els 200 metres a les Olimpíades de Pequín el 2008 i que va quedar l’última; 3. que va morir ofegada a la Mediterrània el 2012, quan intentava arribar a Europa com milers de joves africans que busquen una vida millor.

És una història impactant, un material de primera per a escriure una obra mestra. Però tal com deia Gabriel García Márquez: “El deure revolucionari d’un escriptor és escriure bé”, és a dir que no basta amb tenir una bona història o un relat molt emotiu i èpic, sinó que també cal saber donar-li forma, tenir cura de l’estètica, de la manera d’arribar al lector, i això és dificilíssim i per això pocs autors se’n surten. Giuseppe Catozzella, l’autor d’aquesta obra, en la meua opinió, no ho ha aconseguit.

Recorde per exemple l’habilitat, l’ofici d’escriptor que té Jon Krakauer per a enganxar al lector en els seus relats de no ficció, com a Mal d’altura o Cap a terres salvatges, o al seu llibre de relats Somnis de l’Eiger; també el llibre El temporal perfecte, la magnífica obra de Sebastian Junger del qual van fer després una pel·lícula regular; a casa nostra tenim la més que recomanable Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll; i, evidentment, hem d’esmentar el clàssic i imprescindible A sang freda de Truman Capote. Tots sis comparteixen el fet de narrar uns fets reals, colpidors, amb finals tristos, ja coneguts des d’abans de llegir-los, però no obstant això provoquen una lectura impulsiva, obsessiva i necessària. Són obres mestres, honestes, que no enganyen ni maregen gratuïtament al lector. La majoria comencen amb uns apunts incomplets sobre el trist final, i la resta del llibre és l’explicació detallada de com ha pogut passar el que ha passat. Són lectures impecables.

Córrer sense por és molt inferior a aquests llibres, malgrat ser una història que està a l’altura de qualsevol d’ells, i per això tinc ràbia, perquè crec que és una oportunitat perduda. Em sembla una més de les típiques lectures d’institut, és a dir: horrorosa, que no respecta la intel·ligència del lector, facilona, exasperadament lineal, amb parts prescindibles, que provoca impaciència, que peca a tothora de didactisme, de les lectures que es cauen de les mans, si més no a mi.

De tota manera sembla ser que a molta gent li ha entusiasmat, almenys això apareix als dossiers de Sembra Llibres, una petita editorial valenciana de Carcaixent, que està començant i a qui li desitge un futur brillant, però no a costa d’una emotivitat tan evident. Això sí, el llibre està molt ben editat i la portada és preciosa.

Acabe ja, per favor, que ningú s’enfade: només és la meua opinió i si no us agrada, no passa res.

–

LLIBRE. “Ébano” de Ryszard Kapuscinski (1998), una bona descripció d’Àfrica

M’agrada llegir a Kapuscinski. M’agrada perquè em sembla un periodista que sabia descriure molt bé, i això no és gens fàcil. La majoria de periodistes (i d’escriptors) cauen en tòpics i en sensibleries molt suades, i es dediquen a jutjar. Ébano és una descripció magnífica de l’Àfrica que ell va viure com a corresponsal d’un periòdic polonés, durant bona part de la segona meitat del segle XX, quan es van anar independitzant les colònies dels antics imperis europeus. No trobem quasi opinions de Kapuscinski, ell descriu, perquè sembla que té molt clar que Àfrica és un món propi, un gran continent molt divers i desconegut, i es nota que li fascinava.

Ébano (que en català es diu eben o banús) es llig molt bé, té vora trenta capítols i poc més de tres-centes pàgines. Per a mi serveix per a complementar l’àrida lletra dels manuals de Geografia, tant la part física com sobretot la humana. Està format per relats on apareixen moltes persones que l’autor es va trobant en els seus viatges, i on el canviant paisatge i la tòrrida calor africana estan ben presents.

En aquesta obra trobem diverses pinzellades de l’Àfrica post-colonial: grans líders del Tercer Món com Nkrumah de Ghana, la brutalitat de dictadures com la d’Idi Amín a Uganda, la guerra d’independència d’Eritrea contra el règim prosoviètic de Mengistu a Etiòpia, la història del colp d’Estat a Libèria el 1990 i l’assassinat detallat del dictador Samuel Doe, o matances com les de Rwanda entre hutus i tutsis el 1994. Ens queda el regust d’un continent ple d’estats fracassats, corrupció i guerres civils, amb el domini dels senyors de la guerra, la fam i la misèria anònima, el neocolonialisme, però també trobem magnífiques descripcions de l’inclement sol i l’omnipresent calor, de la sofrida vegetació que sobreviu malgrat tot, de la importància de l’aigua i dels pous, dels insectes i les malalties tropicals, del dia i de la nit africana, i especialment de la gent, gent pertot arreu, de les masses que fugen del camp i congestionen les ciutats, persones que tenaçment sobreviuen enmig d’un clima tan hostil. És la descripció d’una Àfrica quotidiana i riquíssima en la seua varietat.

Respecte a Ryszard Kapuscinski (Polònia, 1932-2007): va ser un escriptor i periodista polonès que va treballar de corresponsal per tot el món, però sobretot a Àfrica. Va escriure un bon grapat de llibres sobre les seues cròniques i els seus viatges. A Historiata podeu trobar la ressenya del relat impagable que va fer de la caiguda de la Unió Soviètica a L’Imperi (1993), o un llibre autobiogràfic de viatges a Viatges amb Heròdot (2004). Respecte a Ébano jo he llegit una edició en castellà publicada per Ediciones Folio el 2004, però he vist que hi ha una edició en català a l’editorial Empúries titulada Eben.

Per acabar, reproduisc una selecció de fragments del llibre que m’han agradat molt i que es poden utilitzar per il·lustrar algunes qüestions en l’aula.

ÍNDEX:

1. El concepte del temps a Europa i a Àfrica
2. El provincianisme
3. Liberia, un exemple d’hegemonia cultural (esclavista)
4. Els warlords, els senyors de la guerra
5. Què és la Història a Àfrica?

–