LLIBRE. “La Tercera República” d’Alberto Garzón, un pamflet virtuós

De primeres La Tercera República m’ha semblat un pamflet, és a dir un escrit no massa llarg, que pren clarament partit davant una qüestió i que ataca els arguments del contrari. En si mateix un pamflet no és negatiu, pot defendre causes nobles i denunciar injustícies, i això és el que fa Alberto Garzón.

L’autor no necessita presentació: apareix sovint a la televisió, té moltíssims seguidors a facebook i twitter, és economista, jove, i és diputat d’Esquerra Unida al Congrés dels Diputats per la província de Màlaga. Té un bloc anomenat Pijus economicus i és coautor junt amb Vicenç Navarro i Juan Torres, de l’exitós llibre Hay alternativas. De vegades parlen d’ell com l’esperança d’aquest partit polític per al futur, gràcies al seu carisma i la seua projecció mediàtica. És una referència per a molta gent, gràcies al seu discurs crític i amb propostes alternatives raonades.

La Tercera República va eixir al mercat el passat mes de juny amb una campanya de publicitat immillorable: el rei Joan Carles va anunciar que abdicava i tot el món va començar a parlar de la república, de la Tercera República. Ni fet a posta.

En aquest llibre Alberto Garzón reivindica una renovació política a Espanya, i li posa la marca de “La Tercera República”, supose que per a fer-la més atractiva i identificable. Segons ell, cal començar canviant l’hegemonia cultural amb la qual les classes dominants dominen a la majoria de la població, tal com explicava l’ideòleg italià Antonio Gramsci (1891-1937). Es tracta de crear un tipus de contracultura sòlida per a desmuntar la lògica política i econòmica neoliberal que només beneficia als més rics i que està desmantellant els precaris Estats de Benestar que històricament tant van costar d’aconseguir. En aquest sentit trobem que els partits polítics que arriben als governs en tota Europa fan quasi les mateixes polítiques, que no hi ha alternança real, és a dir que en el cas espanyol PP i PSOE són iguals en matèria econòmica i política, i que llevat d’algunes cosetes han esdevingut un únic partit que alguns ja anomenen el PPSOE.

DOCUMENTAL. “#Nosaltres els valencians” (2013)

• Director: Andreu Signes
• Durada: 29 minuts i 47 segons
• Emissió: TV3, Televisió de Catalunya, 29 d’octubre de 2013
• Comentari: “És un documental que presenta un País Valencià amb futur i on la societat civil ha superat les mancances de la classe política”.

Aplicació didàctica:

1. Geografia Humana: relacions econòmiques, polítiques, socials i culturals entre dos territoris veïns amb alguns lligams comuns.
2. Història del Món Actual: algunes característiques de la situació actual del País Valencià, i l’estranya i difícil relació entre aquest país i Catalunya.

–

–

Consideracions sobre “#Nosaltres els valencians”

Aquest documental de mitja hora és un repàs d’alguns aspectes de la realitat actual valenciana no massa coneguts ni per la resta de catalans ni sovint pels propis valencians.

No trobarem el típic reportatge sobre la “confrontació valenciana”, és a dir la dels “blavers” envers els “catalanistes”, ni la tan coneguda i repetida corrupció i ineptitud de la classe política valenciana. Els estereotips ja cansen.

Sí que trobarem algunes aportacions molt assenyades sobre això que es podria anomenar el “fet valencià”. 

És un documental molt recomanable perquè és molt dinàmic i amb arguments molt inspiradors, dels que fan pensar. Té dos parts molt clares: una primera on es fa un diagnòstic ràpid de diverses realitats valencianes, i una segona on analitza el present i el futur de les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Tot això a partir de les reflexions i els comentaris d’algunes personalitats que pertanyen a diferents sectors socials, com ara: periodistes i professors d’universitats (el món dels mitjans de comunicació i el món acadèmic), grans empresaris (el sector financer i empresarial), agricultors (els treballadors de la terra), representants de l’hoteleria (el sector del turisme), les festes (la part de les identitats tradicionals) i els moviments socials de base (les reivindicacions populars).

Al voler mostrar sectors que no són generalment tan visibles als mitjans de comunicació el documental deixa de banda la realitat política. De fet, pràcticament fuig d’ella. Només apareix un polític, Joan Baldoví, diputat en el Congrés dels Diputats de Madrid per Compromís. Sí que apareixen referències a la “mala sort” que s’ha tingut amb els polítics valencians, que miren més cap a Madrid que cap a València, així com la gran pèrdua de temps que ha suposat la “batalla de València”, la de l’època de la transició i més enllà, la dels símbols, com el nom del país i de la llengua o els colors de la bandera. Massa poc i massa dispers, però per a mitja hora ja està bé.

Sí que destaca al documental la importància de les futures i ineludibles relacions econòmiques entre el País Valencià i Catalunya, i com a paradigma d’açò està l’anomenat “corredor mediterrani”, una infraestructura molt necessària, diuen, que aplegarà amb vint anys de retard degut a la intencionalitat política valenciana de viure d’esquenes als catalans, i al radialisme centralista madrileny. També destaca la crida a la “normalitat”, és a dir, a viure valencians i catalans les nostres identitats amb tranquil·litat, com a veïns que som i serem, sense subordinacions, i cada país amb les seues peculiaritats pròpies, i també amb els nostres lligams, que els tenim i ben grans, tant culturals com econòmics.

Sobre aquests lligams entre catalans i valencians al documental trobem la frase més emotiva, i la diu Vicent Sanchis, periodista i professor de la Universitat Ramon Llull de Barcelona: “No s’entén la Catalunya actual sense l’aportació valenciana, i només això ja és una victòria.” Per acabar-ho de rematar els crèdits finals són tota una delícia, amb la cançó “L’herència” del grup valencià Aspencat (de Xaló, a la Marina Alta), i imatges d’alguns valencians imprescindibles, dels que han fet cultura, i han fet país.

–

FRONTERES. La mort de Peter Fechter (Berlín, 1962)

Hi ha una frase feta que diu “La mort d’un home és una tragèdia. La mort de milions és una estadística”. En aquesta entrada explique de manera breu la tragèdia de la mort del jove alemany Peter Fechter al intentar passar el mur de Berlín l’estiu del 1962. El cas de milers de persones que volen passar unes altres fronteres en l’actualitat és poc més que una dada estadística, com la mort per ofegament de quinze persones a la tanca de Ceuta el passat 6 de febrer de 2014. Algú coneix el seus noms?

Aplicació didàctica: fronteres, segle XX, guerra freda, el món dividit en dos blocs, el mur de Berlín, les tragèdies humanes, les migracions, les nacions i el nacionalisme, la repressió política, les desigualtats, etc.

Índex

1. La mort de Peter Fechter
2. Una reflexió personal i ràpida sobre la idea de frontera
3. Diapositives “Peter Fechter y el muro de Berlín”
4. Vídeo sobre la mort de Peter Fechter (3’ 58’’)
5. El cas de la cançó “Libre”
6. Més informació sobre fronteres i dignitat humana
7. Imatges sobre Peter Fechter i sobre fronteres
8. Nota final: l’origen de la frase “La mort d’un home és una tragèdia…”

–

1. La mort de Peter Fechter

El 17 d’agost de 1962, Peter Fechter, obrer de la construcció de 18 anys va intentar passar el mur de Berlín amb el seu amic Helmut Kulbeik. Helmut va poder passar, però Peter va rebre un tir des de la banda oriental. Durant una hora Peter va estar tirat a terra demanant ajuda sense que ningú el socorrera fins que va morir dessagnat. Aquest fet va quedar registrat pels periodistes de l’època i així Fechter va esdevenir un símbol molt visual i evident de la repressió de la zona comunista.

Plànol de la ciutat de Berlín dividida en quatre zones

Per què Berlín? Després de la Segona Guerra Mundial Alemanya va quedar partida en dos països diferents, un sota la influència de la Unió Soviètica i els seus aliats i l’altre sota la influència d’Estats Units i els seus aliats. També la ciutat de Berlín es va dividir en dos zones i el 1961 es va construir el mur de Berlín, una tanca amb formigó, filferro i torres de control que separava les dos parts de la ciutat: per una banda estava la part oriental, la de la República Democràtica Alemana (del bloc comunista i que van ser els que van construir el mur); i per l’altra banda estava la part occidental, la de la República Federal Alemana (del bloc capitalista). Aquest mur va existir des de 1961 fins el 1989. Va ser una frontera molt visible, que separava ben clarament dos territoris i dos ideologies. Hi ha divergències sobre els morts que hi van haver per intentar passar aquest mur. Unes fonts diuen que hi van haver sobre 190 morts, d’altres sobre 270 morts. Al final tant se val la dada estadística. Hi van haver molts, massa, i Peter Fechter va ser un d’ells.

–

EDUCACIÓ. “L’efecte Ken Robinson”

Aquesta entrada està adreçada a professionals de l’ensenyament i de l’aprenentatge però també a qualsevol persona amb inquietuds.

Ken Robinson, o millor dit Sir Ken Robinson, és un pedagog, escriptor i conferenciant britànic, especialista en qüestions de creativitat educativa, i també en la qualitat i la innovació en l’ensenyament. Va esdevenir mundialment famós sobretot per una xerrada de vint minuts de la sèrie TED de l’any 2006 que es va titular “Les escoles maten la creativitat”.

Podria definir “l’efecte Ken Robinson” com un estat de preocupació, de qüestionament i d’esperança referent a l’educació dels infants que es va popularitzar gràcies a la difusió i la repercussió de les idees d’aquest pedagog gràcies a Internet.

El que hi ha a continuació és recull de vídeos i materials que poden servir per a millorar la pràctica educativa, per a reflexionar sobre la manera de crear les condicions per a facilitar l’aprenentatge, o si més no per a fer pensar. Reconec que no són vídeos aptes per a cervells eixuts, per a professors que només pensen en jubilar-se, per a ells potser ja és massa tard. Sí que és totalment recomanable per a qualsevol persona que vulga divertir-se, que s’interesse per l’educació i que es preocupe pel món en el que viu.

D’entre tots destaca el primer vídeo, el de “Les escoles maten la creativitat”. És molt divertit, i a mi és el que més m’ha agradat. Si no teniu més temps us recomane que almenys es reserveu vint minuts per a veure aquest. Val la pena.

Índex

1. Conferència: “Les escoles maten la creativitat” (2006)
2. Conferència: “Com escapar de la Vall de la Mort educativa” (2013)
3. Programa Redes núm. 87: “El sistema educatiu és anacrònic”
4. Més enllaços sobre Ken Robinson
5. Altres recursos sobre creativitat i educació
6. Imatges relacionades
   

–

1. Ken Robinson: “Les escoles maten la creativitat” (2006)

–

a) Argument: “Sir Ken Robinson planteja de manera entretinguda i commovedora la necessitat de crear un sistema educatiu que nodreisca (en compte de soscavar) la creativitat per als reptes del nostre segle.”

b) La mateixa conferència doblada al castellà, enllaç aquí

c) Algunes cites de la conferència:

– “Si no estàs disposat a equivocar-te mai faràs res original”

– “Al créixer no adquirim creativitat sinó que creixem perdent-la. Pitjor encara: som educats per a perdre-la.”

– “La jerarquia de matèries és igual a tot el món: 1. matemàtiques i idiomes; 2. humanitats; 3. l’art (sobretot art plàstic i música, ni dansa ni drama).”

– “Si un extraterrestre baixara a la Terra trobaria que el propòsit de l’educació és produir professors universitaris.”

– “L’actual sistema educatiu va ser creat al segle XIX i responia a les necessitats de la industrialització. Dos idees sobre l’actual sistema educatiu: 1. les matèries més útils per al treball estan al capdamunt; 2. les universitats van dissenyar el sistema, de tal manera que tot el sistema educatiu és un prolongat procés d’admissió universitària. Això provoca que moltes persones brillants i creatives creuen que no ho són perquè en allò que eren bons en l’escola no van ser valorats”.

– “En l’actualitat trobem una inflació de títols universitaris. De sobte els títols no valen res. Necessitem canviar les idees sobre la intel·ligència.”

–

CURTMETRATGE. “Historia reciente de España for dummies” (2012)

El blog Los Moñacos té una irreverent “Historia reciente de España for dummies“, molt crítica i divertida que vull reproduir ací pel seu interés. “For dummies” és un barbarisme d’origen anglés que es podria traduir com “per a principiants”.

Aquest vídeo de quasi vint-i-cinc minuts fa un repàs ràpid de la recent Història d’Espanya. Comença el relat en els principis del segle XX, durant l’època del regnat d’Alfons XIII, l’avi de l’actual rei Joan Carles I. Sobretot és molt interessant l’evolució des de la transició fins a l’actualitat, i l’anàlisi inconformista de l’actual crisi econòmica, els seus responsables i les conseqüències socials, polítiques i econòmiques que estem patint.

(Moltes gràcies per la vostra faena, Moñacos)

Com diuen els autors d’aquest blog:

“La información se realiza en un minuto de telediario a golpe de imagen impactante y de verdades consensuadas de los tertulianos. La explicación de la política que las élites dan al vulgo es rápida, simple, chusca y a través del espectáculo; lo contrario significa pérdida de atención, bostezo y zapping inmisericorde.

Vale. Aceptamos el reto de jugar con las mismas armas.”

Aplicació didàctica: val la pena. Junt amb l’article de Josep Fontana “Demasiados retrocesos” aquest vídeo és molt útil per al debat final d’Història d’Espanya, a 4t d’ESO i a 2n de BAT.

–