LLIBRE. «F de falcó» de Helen Macdonald, potser un llibre horrorós

M’ha passat amb F de falcó. És que a voltes passa, que llegim un llibre perquè ens sembla que ens pot agradar però la seua lectura esdevé un infern o, pitjor encara, ens avorreix. Encara que pertot arreu diguen que aquest llibre és una obra mestra, i que té no sé quants premis i tot això. No hi ha manera, se’ns cau de les mans. Aleshores és quan pense que potser siga jo que no l’he entés, o que no era el moment, o que tenia altres expectatives.

També aleshores pense en els meus alumnes, quan em diuen que no els ha agradat el llibre que els he fet llegir (si se l’han llegit), i això que només encomane llibres que m’agraden molt i que crec que poden gaudir-ne. Per exemple: enguany m’ha passat amb Moments estel·lars de la humanitat d’Stefan Zweig, un llibre amb relats històrics que he fet llegir en 1r de BAT, que per a mi és magnífic i molt recomanable per a la seua edat. Com els alumnes són tan expressius estava clar què pensaven sobre aquest llibre. Les seues cares i bufits m’ho deien tot. Els treballs que em van lliurar van ser d’allò més normalet i insípid.

Per tant, una pregunta: el que senten els meus alumnes per Stefan Zweig és el que jo sent per Helen Macdonald? Espere que la resposta siga sí i no, perquè la sensació de perdre el temps la compartim, però l’experiència de llegir un llibre o un altre és diferent, així com l’edat i el bagatge de cadascú. Als alumnes tampoc els podem demanar tant, però i nosaltres? No tinc cap intenció de pontificar, que cadascú tinga la seua opinió, però sí que puc dir que F de falcó m’ha semblat del tot prescindible i que he malbaratat unes hores precioses. Però també puc dir que de vegades he estat entretingut amb la ràbia que tenia per haver-me comprat i per llegir un llibre tan horrorós. A més a més els llibres que no ens agraden ens ajuden a ampliar la nostra experiència. No tot ha de ser dolçor, no? Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «La vida i la mort d’en Jordi Fraginals» de Josep Pous i Pagès (1912)

Alguns del millors moments de l’estiu passat els vaig passar llegint la novel·la La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès. És un clàssic, un clàssic del Modernisme i de la narrativa rural, però reconec que no el coneixia fins fa poc. L’he llegit en un exemplar de la col·lecció MOLC (“Les millors obres de la literatura catalana”), la de les tapes grogues. El vaig agafar de la biblioteca de Cocentaina, un lloc molt recomanable, i m’ha agradat tant aquest llibre que he acabat comprant-me’l, de segona mà, en la mateixa edició. 

Publicada el 1912, és l’obra més famosa de Pous i Pagès. És una novel·la sobre una vida, la del jove Jordi Fraginals que vol fer el seu propi camí. Per aconseguir-ho ha de vèncer nombrosos obstacles. El seu pare volia que fos capellà, però ell no té cap vocació i acabarà fugint del seminari. És el relat típic, i molt positiu, sobre la defensa de la força de la voluntat i de la dignitat de l’individu, una lluita contra les tradicions i les rutines. Aquestes idees solen provocar conflictes perquè qüestionen les convencions socials i la preeminència dels poderosos. En classe d’Història parlem contínuament d’aquest tipus de conflictes, per exemple amb els progressistes i els conservadors, i tots els que vulgueu afegir.

És una novel·la que m’agradaria tornar a llegir en uns anys. Té algunes escenes memorables. Vull compartir uns fragments que m’han agradat molt:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «La tragèdia de cal Pere Llarg» d’Eduard Girbal Jaume (1923)

Per fi m’he llegit La tragèdia de cal Pere Llarg, una novel·la escandalosa i bellíssima per igual. Vaig saber d’ella pel blog La serp blanca d’Enric Iborra, que la recomana sense parar, i fa bé.

Encara que es va publicar el 1923 sol englobar-se dins del ruralisme, un corrent literari que va donar obres com Solitud de Caterina Albert o Els sots feréstecs de Raimon Casellas. Ambientada en una remota i esquerpa terra de masos, entre les comarques del Bages, la Segarra i el Solsonès, explica la història de la família de cal Pere Llarg, en especial de Peret i de la seua esposa Custòdia, una dona amb un caràcter molt fort i casada contra la seua voluntat.

Des de l’inici les relacions són turmentoses, al matrimoni i amb la família i els veïns. L’acció es desenvolupa a un llogaret rural auster i de vida molt dura, dels típics que la gent de ciutat solem considerar idíl·lic però que per als seus habitants podia arribar a ser un infern claustrofòbic. Es creu que està inspirat en Salo, un petitíssim poble de la comarca del Bages, on Girbal Jaume va passar uns estius. Però no tot és camp, també hi ha molta acció i viatges, i a la novel·la apareixen altres llocs com Solsona, Barcelona, Manresa, Montserrat o Girona.

De Barcelona, per exemple, fa molta gràcia quan es troben davant de la Casa Milà, i Girbal Jaume reprodueix la impressió negativa que va provocar aquest edifici en el seu temps: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Els sots feréstecs» de Raimon Casellas (1901)

Fa temps que tenia ganes de llegir la novel·la Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1855-1910). Hi ha una edició recent de butxaca publicada per Edicions de 1984, però jo me l’he llegida en el volum Narrativa, publicat el 1982, dins de la col·lecció de «Les millors obres de la literatura catalana» (MOLC), amb les típiques tapes grogues. A més d’aquesta novel·la breu de l’any 1901 també trobem els llibres de relats Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909). El meu volum és de segona mà, comprat en el web Todocolección, baratíssim.

Els sots feréstecs conta la història de mossèn Llàtzer, un capellà que va a parar a una remota contrada rural, entre muntanyes, al Vallès Oriental, per la zona del Figueró i Montmany, i que prompte es topa amb l’hostilitat dels feligresos de la seua parròquia. L’ambient és claustrofòbic, la natura es presenta inhòspita, no trobarem cap idealització bucòlica, la pobresa arriba a nivells de subsistència, no hi ha bellesa, tot sembla trencat i brut, i pertot arreu hi ha tristesa i sobretot sordidesa. És un relat sobre la confrontació entre les bones intencions del capellà i la ignorància i la passivitat dels pagesos, o més simple encara, entre el bé i el mal. El cas és que aquest tipus de literatura m’encanta.

Resulta que entre els estils del modernisme, el decadentisme i el noucentisme literari que estava a tocar, entre els segles XIX i XX, a Catalunya van sorgir un grup d’escriptors que van escriure novel·les i relats breus amb arguments prou bèsties. Com que estaven ambientats en pobles, masos i muntanyes els trobem etiquetats com «narrativa rural» o «ruralisme». La veritat és que tenen una prosa exagerada, massa elaborada, amb personatges un poc caricaturescs. Segons Joan Fuster, a la seua obra Literatura catalana contemporània, estaven inspirats en l’estil del realisme i el naturalisme decimonònic, si bé a la seua època ja es veien un poc anacrònics. Seguint a Fuster, aquesta novel·la rural patia d’una deformació: «deformació que consistí a abandonar-se a la descripció en detriment de la narració». Més avant: «la ploma del novel·lista [ruralista], amb una desmesurada fruïció, cedeix la temptació de descriure el marc natural de les escenes: la rudesa o la grandiositat del paisatge, la minúcia de la rutina, l’espectacle exòtic, exòtic, és clar, per al previsible lector ciutadà i de vegades fins i tot per al mateix escriptor, són objecte d’inventari atent i demorat. La narració pròpiament dita se’n ressentia.»

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

BELLESA. Documentals de “Planet Earth II”

david_attenborough

Com que sóc un fan de David Attenborough i dels documentals sobre el món natural de la BBC vull compartir uns vídeos que m’han encantat. Es tracta del trailer de Planet Earth II, i també el vídeo viral de la iguana fugint d’un grup de serps, i de regal unes imatges del lleopard de les neus, un dels meus animals favorits. Vull tenir-los sempre a la mà.

Per què? En primer lloc ja ho he dit, perquè m’agraden molt els vídeos bonics, i en segon lloc perquè de vegades necessite alimentar-me de bellesa, encara que sone cursi.

De fet, enguany en l’última hora dels dijous i dels divendres em toca classe amb els dos grups que tinc de 1r d’ESO, i que són molt molt molt vius. Una manera de poder acabar amb un poc de dignitat aquestes sessions és la promesa que faig als alumnes de veure un vídeo bonic al final de classe si es porten bé, i de moment em funciona. Podem estar una bona mitja hora fent classe “normal”, i en acabant veiem un vídeo o dos, i així se n’anem tots ben contents a casa. La setmana que ve els posaré els vídeo de les serps i estic segur que els encantarà, com a mi. No tot ha de ser pissarra i clarió… 😉

Vídeo 1: trailer de Planet Earth II

Llegeix la resta d’aquesta entrada »