LLIBRE. «La cultura de la satisfacción» de John Kenneth Galbraith (1992)

Tenia pendent des del 1992 el llibre La cultura de la satisfacción de l’economista nord-americà John Kenneth Galbraith. Recorde al meu germà llegint-lo i parlant-me d’ell a València quan es va publicar. Fa dos anys el vaig trobar per 2 o 3 € en una paradeta de llibres vells a Tarragona, prop de la catedral, i me’l vaig agenciar. M’ha semblat útil perquè el concepte de «majoria satisfeta» que apareix al llibre serveix per a explicar molts esdeveniments i processos històrics, sobretot de les últimes dècades.

La tesi de Galbraith és que a les democràcies electorals actuals existeix una «majoria satisfeta», o «majoria electoral satisfeta», o senzillament una «cultura de la satisfacció», que troba que el món està bé com està, i aquesta majoria pot arribar a ser molt virulenta si es veu amenaçada en el seu benestar immediat. És un fenomen social egoista, curt de mires i molt simplista. Fins i tot pot arribar a posar en perill el seu benestar futur si cal prendre mesures que puguen incomodar-la en el present.

El subtítol del llibre és Los impuestos, ¿para qué? ¿Quiénes son los beneficiarios?, i és que Galbraith era un economista a favor de l’intervencionisme polític en l’economia, tal com defensava el mític economista John Maynard Keynes en l’època d’entreguerres. Així, Galbraith, critica el lliure mercat sense límits i proposa regular el capitalisme i fer polítiques de redistribució del benestar per a que funcione millor l’economia. Es tracta de posar límits als «taurons» financers, invertir en el sector públic per a atendre els sectors no privilegiats, fer una política fiscal progressiva (que els rics paguen més impostos) i així evitar que s’enfonse el propi capitalisme. Però aquestes polítiques xoquen contra una gran majoria que es considera «privilegiada», o almenys «satisfeta», i que no vol que la qüestionen ni que la facen participar en aquesta política econòmica amb els seus impostos.

El llibre desenvolupa aquest concepte de manera entretinguda, amb molta ironia i humor, exposant els arguments amb un estil molt planer. També hi ha crítiques enginyoses, com quan compara els serveis públics per a les persones necessitades amb els serveis públics per als militars. Ambdós són sector públic, amb funcionaris, però el complexe militar, extremadament car, sempre quedarà fora de les crítiques neoliberals.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »