LLIBRE. Una petita joia: «Un rei, un déu, una acadèmia» de Carles Fenollosa

portada carles fenollosa bernat catala de valleriola

L’editorial Alfons el Magnànim va publicar l’any passat Un rei, un déu, una acadèmia de Carles Fenollosa, un breu assaig històric i lingüístic a partir del dietari íntim del noble valencià Bernat Català de Valleriola (1568-1607).

Em va interessar de seguida perquè un dietari tan antic, escrit majoritàriament en valencià i d’un noble valencià és un document excepcional. No soc especialista però em sembla que de l’època moderna i sobre el País Valencià tenim poques monografies divulgatives d’aquesta mena, i no compten les novel·les històriques, adreçades sobretot a lectors juvenils captius. Un rei, un déu, una acadèmia és un llibre basat en la tesi doctoral de l’autor, i que té qualitat literària per si mateixa.

El llibre segueix la vida del noble Bernat Català de Valleriola, el qual va viure en un període que no és un dels típics ni més simbòlics de la història valenciana: ni la fundació del Regne, ni el Segle d’Or, ni la Guerra de Successió. Cronològicament s’ubica en la Decadència, un període llarg, durant l’època moderna, que sembla subsidiari de la història castellana d’Espanya, amb els Àustries i els primers Borbons. En principi no és una època atractativa, perquè no és simbòlica, i com diu Carles Fenollosa: «el símbol és una manera barata de fer que la majoria el públic se situe sense massa dificultats en el venerat passat».

En concret, Bernat Català de Valleriola va viure a cavall del segle XVI i el segle XVII, durant els regnats de Felip II i Felip III, i va fer tot el possible per a ser un cortesà dels monarques. En públic, en ambients oficials, Bernat parlava en castellà; el seu dietari íntim, però, el va escriure sobretot en valencià. És un cas paradigmàtic de la noblesa valenciana que es castellanitza per a tenir més prestigi i beneficis. Els membres d’aquest grup social valencià es van identificar sense cap problema amb el projecte imperial castellano-espanyol, i el canvi de llengua serà un testimoni d’això. Per tant, aquest llibret és també una obra amb apunts de sociolingüística, però que ningú s’espante perquè es llig amb plaer gràcies als comentaris enginyosos, divertits i irònics de l’autor, molt més enllà d’una simple i formal explicació acadèmica. 

El dietari arreplega preferentment anotacions sobre la vida pública de Bernat Català de Valleriola (reunions amb el rei, concilis de nobles i cavallers, nomenaments de càrrecs, etc.) Però de vegades hi ha alguna nota íntima, i com diu Carles Fenollosa:

«Quan llegim aquests episodis, la primera constatació que fem és que la vida a l’Edat Moderna dolia. A cavall del segle XVI i del XVII, viure feia mal. Fins i tot per a un membre de la classe benestant, amb un ampli ventall de comoditats a la seua disposició, el dia a dia implicava una no menys ampla gamma de molèsties, patiments, sofrences. No debades, la majoria de notes del cavaller que contenen alguna informació sobre la seua quotidianitat inclouen indefectiblement la paraula “malaltia” o la paraula “mort”. Potser és difícil de comprendre des d’una època com la nostra, de felicitat obligada i publicitada, però llavors patir era una rutina: la rutina

Un exemple molt emotiu d’això és l’anotació sobre la mort del fill de Bernat Català: 

«Dimarts, a 6 de febrer, 1601, morí mon fill don Benito aprés de aver tingut pigota y pallola y cambres [diarrea] des dels primers de dehembre proppassat. [ … ] Morí en la casa de València, en la cambra gran, allí on naixqué a 20 de abril, 1599, de manera que sols ha vixcut un any, nou mesos y dèset dies poch més o menys. Déu nostre sia servit de tot y me done paçiència que la he molt menester, que era don Benito lo fill que yo més volia.»

Respecte la part lingüística ja hem dit que tot anava cap a la castellanització de les elits. L’exemple del capellà i historiador Pere Antoni Beuter destaca en aquell moment com un bon intent de fer un valencià modern, però no quallà perquè el mateix Beuter va acabar traduint al castellà la seua Crònica. Primera part de la història de València i va publicar directament en castellà la segona part. A poc a poc desapareix el valencià escrit, per falta de referents i de cultivadors. Els medievals a penes si s’entenien (March, etc.). En aquell moment, a més de Cristòfol Despuig i la seua obra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa,  tenim un tal Onofre Almudéver (i alguns altres) que al voltant de 1561 va publicar clàssics i hi va afegir una “famosa epístola proemial”, que tal com diu Carles Fenollosa, en què exaltava les grans obres valencianes i plorava el seu oblit:

«Si no fóssen ingrats a la llet que haven mamat i a la pàtria on sou nats, no dormirien amb tan gran descuit, ans oberts los ulls de la consideració, veuríeu com se us van perdent les perles e margarides que amb contínues vigilies los vostres passats adquiriren, i aprés les vos deixaren.»

Malgrat això, tots van claudicar i van acabar publicant en castellà. També a Catalunya, Mallorca i fins i tot a Portugal (de 1580 a 1640 va pertànyer a la monarquia hispànica). Com diu Fenollosa, la justificació sempre era la mateixa per als autors: hi havien “muchas otras províncias”. Més poblades, sí, però sobretot era on estava el rei i la cort, el poder, i aquests parlaven i escrivien en llengua castellana.

Un rei, un déu, una acadèmia és un goig de llibret, breu i dens, i molt ben escrit. Més enllà dels moriscos i del bandolerisme (temes fascinants) hi ha més coses a l’època moderna valenciana. És una petita joia, i escàs, perquè només han publicat 500 exemplars. 

Recursos relacionats:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: