DOSSIER. Sobre la història de Martin Guerre

Sud de França, regió d’Occitània, terres d’Arieja, poble d’Artigat, mitjan del segle XVI. Un jove camperol anomenant Martin Guerre, hereu d’una casa benestant, fuig de sa casa i abandona la seua dona i el seu fill petit. Torna al cap de vuit anys i es reincorpora al seu lloc. Durant un temps sembla que l’equilibri s’ha restablert en aquesta comunitat camperola. Però prompte comencen els dubtes sobre si el retornat és realment Martin Guerre. Es fa un judici a Tolosa: els jutges estan perplexos i no tenen clar si l’home que tenen al davant és qui diu que és o un farsant. En l’últim moment apareix el vertader Martin Guerre, sense una cama, a resultes d’una ferida a la batalla de Sant Quintí, i la suplantació arriba a la seua fi. El fals Martin Guerre és condemnat a morir penjat; la sentència es compleix a Artigat, davant de la casa del vertader Martin. És una història real apassionant. 

Basat en aquests fets podem trobar una novel·la breu, un llibre d’història i una pel·lícula. Són tres recursos accessibles i de gran qualitat. La història de Martin Guerra per la riquesa de l’ambientació i de la trama m’ha recordat la història del moliner Menocchio (Domenico Scandella), que va narrar Carlo Ginzburg en el mític llibre El formatge i els cucs. Aquesta obra va popularitzar la tendència historiogràfica de la microhistòria (que consisteix en traure conclusions generals a partir de fets molt concrets de la història). Els casos de Menocchio i de Martin Guerre van ser reals i singulars, i ajuden a entendre els processos històrics més generals. En el cas de Martin Guerre també tracta altres qüestions com la identitat, l’engany o la percepció de la realitat, el retorn del que se’n va anar (el “nostos” grec), el precari equilibri social, i la justícia i el castic. Aquest fets que trenquen la normalitat de manera tan radical posen emoció i “vida” a les explicacions (sovint massa àrides) que trobem en manuals i llibres de text. El contrast i la tensió narrativa ens provoca simpatia pels protagonistes i ens manté clavats la seua lectura. És un tòpic però val la pena repetir-ho: aquestes històries ens fan la història més humana, més pròxima, i per tant més intel·ligible.

PEL·LÍCULA. Veure sis voltes «El nom de la rosa»

Com a activitat final per als temes de l’Europa feudal i la crisi baixmedieval vam veure en classe la pel·lícula El nom de la rosa. Com enguany tinc 6 grups de 2n d’ESO la vaig veure 6 voltes, i va ser tota una experiència per a mi comparar com reaccionaven els diversos grups. La vam veure la setmana del 9 al 13 de desembre, a final del trimestre, en tres sessions. Va ser curiós perquè els dos grups més «bons» es van portar malament, i molts no em vam lliurar el qüestionari que havien de fer, mentre que els grups més «roïns» van seguir la història i em sembla que van aprofitar l’activitat. Van trencar tots els prejudicis. Sobretot es va notar en la posada en comú que vam fer després de veure la pel·lícula.

Posar pel·lícules en classe sempre és problemàtic. Hi ha grups que no les aguanten. Per això, vaig estar a punt de posar Robin Hood, príncipe de ladrones, però vaig recapacitar a temps. Malgrat que El nom de la rosa és una pel·lícula un poc antiga (1986), amb una cosmovisió molt allunyada dels nostres alumnes, sense efectes digitals ni grans escarafalls, la veritat és que m’encanta i no en conec cap altra que tracte tan bé tants temes de l’edat mitjana, i també alguns encara vigents. En general els alumnes es van portar bé.

MEMÒRIA. El Primer de Maig, els fets de Vitòria i «Campanades a mort»

Exemple de cartell del Primer de Maig

 

El Primer de Maig o Dia Internacional del Treballadors se celebra una jornada reivindicativa del moviment obrer. Es va instituir l’any 1889 a París, durant un congrés socialista de la Segona Internacional, amb motiu dels fets de Chicago de tres anys abans (es reprimí de manera violenta una vaga obrera). La principal reivindicació d’aquella època era la jornada laboral de 8 hores. No vaig a explicar-ho en detall, d’aquests fets hi ha molta informació a la xarxa, com per exemple a enciclopedia.cat, la viquipèdia o el diari Ara.

Sí que vull compartir alguns vídeos, sobre aquesta celebració i també sobre la pel·lícula Vitoria, 3 de marzo. El 3 de març de 1976 la policia nacional va dissoldre amb una violència extrema una vaga a Vitòria (Euskadi). Va assassinar a 5 obrers i en va ferir molts més. Amb motiu d’aquesta massacre Lluís Llach va publicar el disc Campanades a mort l’any següent, amb una cançó sobre aquesta matança. Els responsables, alguns encara viuen, mai van ser processats (article “Vitòria, 3 de març; 40 anys lluitant contra l’oblit i la impunitat“, diari Ara, 03/03/2016).

Tot seguit compartisc diversos recursos: 

CINE. El cineclub del Pare Arques (Cocentaina)

L’institut on treballe enguany, el Pare Arques de Cocentaina, té un cineclub consolidat, amb molta solera. Solen fer una sessió cada dos setmanes, per la vesprada, i és completament voluntari per a alumnes, professors, famílies i qualsevol persona interessada. Les pel·lícules són subtitulades en versió original. Hi ha una pàgina de facebook per a estar informats.

Una cosa important és que els alumnes no tenen cap recompensa “acadèmica”, cap nota ni positiu ni punyetes. És una activitat que va qui vol i perquè vol. D’alguna manera es manté la idea que en la vida no tot ha d’estar mercantilitzat, no tot s’ha de basar en un sistema de recompenses o de beneficis immediats, com va defendre per exemple l’economista i antropòleg Karl Polanyi en La gran transformación (el típic i horrorós jo faig només si tu em dones). M’encanta.

El cineclub de l’IES Pare Arques el va iniciar el professor Josep Martínez, de Filosofia, que ara està a un institut de València. També és conegut pel seu pseudònim Joan Benesiu, autor de la premiada novel·la Gegants de gel. Actualment altres professors el continuen, i s’organitzen amb un grup de whatsapp ben entretingut. 

LLIBRE. «Bailando sobre la tumba» de Nigel Barley (1995)

En l’últim any i mig he llegit un grapat de llibres, i m’agradaria comentar-ne alguns. Però començaré per l’últim. Com el començ del curs és tan estressant, he tingut la brillant idea de tornar-me a llegir Bailando sobre la tumba, un assaig sobre antropologia. El tenia a la vista a la meua prestatgeria, al costat dels llibres pendents. Me’l vaig llegir fa uns quinze anys, i no em pregunteu per què ho he tornat a fer.

Nigel Barley, el seu autor, va aconseguir certa notorietat fa anys amb L’antropòleg innocent i Una plaga d’erugues, uns llibres ben entretinguts, on explicava les seues experiències amb els dowayo, una tribu de Camerun, on va anar a fer el seu treball de camp.

Bailando sobre la tumba, amb el subtítol Encuentros con la muerte (???), és un assaig ple d’historietes que intenta seguir l’estil de L’antropòleg innocent, sobre com diversos pobles afronten el fet definitiu de la mort. No busqueu consells, ni judicis, ni tan sols conclusions. És un relat un poc caòtic, de vegades amb la sensació de no anar a cap lloc, i que potser li haguera anat bé una última revisió, però està tan ple d’anècdotes i converses diguem-ne surrealistes que fa que es puga llegir amb un somriure. De vegades passa, que la no ficció de qualitat pot resultar més entretinguda que la ficció. Respecte a l’antropologia: qui amb una certa edat no s’ha llegit un llibre de Marvin Harris? A mi em va fascinar el seu Vacas, cerdos, guerras y brujas (mira, me’l tornaré a llegir), i també tinc un bon record de La hipótesis del cazador de Robert Ardley. Altra cosa són els totxos sobre antropologia pura i dura, exquisidament científics, com els de Clifford Geertz i la seua tècnica de la «descripció densa», tan densa que millor deixem-la estar.