MEMÒRIA HISTÒRICA. Xarrada de Francisco Martínez, guerriller antifranquista

El Sr. Quico i professors de l’IES Pare Arques de Cocentaina.
D’esquerra a dreta: Roderic Ortiz, Alejandro Barber, Sergio (en pràctiques), el Sr. Quico, Candela Peña, Toni Barceló, Josep Bas i Rafa Enguix (de l’IES de Muro).

 

Francisco Martínez, conegut com “Quico”, té 94 anys i durant la postguerra va ser un guerriller antifranquista de la zona de Lleó i Galícia. Actualment continua fent xarrades allà on li ho demanen i el passat dijous 7 de març va vindre a l’IES Pare Arques de Cocentaina.

La sala d’audiovisuals de l’institut estava plena d’alumnes (alguns van anar per la nota extra que donàvem en Història, d’altres vull creure que estaven allí amb un interés sincer). Durant més d’una hora el Sr. Quico va estar explicant la seua experiència i les seues reflexions, amb una vitalitat i loquacitat gens previsible per a una persona amb la seua edat.

Va començar explicant la seua infantesa, marcada per la clandestinitat. Quico va nàixer a un poblet de Lleó, a les comarques mineres del nord. Entre els seus primers records està l’acollida de refugiats de la revolució d’Astúries del 1934, que passaven les muntanyes fugint de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit d’Àfrica. Poc després, el 1936, amb 11 anys, recorda que el dia 20 de juliol la seua regió estava controlada pel sublevats i que a partir del dia 21 quasi ningú podia dormir en la seua casa perquè va començar la repressió, i que a les carreteres hi havia morts, assassinats per pistolers feixistes. Entre ells el seu mestre. 

LECTURA. Publiquem una ressenya sobre «Pedra de tartera»

Igual que vam fer el mes passat amb La plaça del diamant, aquest mes de març sis alumnes de 4t d’ESO A s’han oferit voluntaris per a publicar una ressenya conjunta sobre Pedra de tartera, la novel·la més coneguda de Maria Barbal.

Aquest mes l’hem publicada en quatre mitjans de comunicació de la comarca: en els periòdics quinzenals El Gratis i Comarcal.net (només en paper), en la revista mensual de Cocentaina El Comtat (enllaç al pdf, pàgina 26) i en el mitjà digital Aramultimèdia (enllaç al web).

Per si de cas els enllaços es trenquen amb el temps, compartisc la ressenya ací també:

LECTURA. Tres alumnes publiquen una ressenya de «La plaça del Diamant»

Estic devanit perquè tres alumnes meues de 2n de BAT s’han animat a publicar una breu ressenya en la revista comarcal El Comtat, de Cocentaina. És sobre La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, la novel·la que vam llegir en classe d’Història d’Espanya durant el primer trimestre del curs.

Aquesta activitat m’abellia molt, i em sembla que algunes alumnes l’han aprofitada. Tots van haver de presentar una ressenya, i farà un mes vaig demanar en classe voluntaris per publicar-la. Van eixir aquestes tres alumnes: Cinthia Alvado, Carla Palací i Elena Carbonell. Jo només he fet la introducció, les valoracions són d’elles, i recomane llegir-les perquè valen la pena.

Per cert, si voleu veure la llista de lectures que he encomanat aquest curs podeu consultar-les en aquest enllaç (lectures 2018-2019). En 2n de BAT ara mateix estem amb Réquiem por un campesino español de Ramón J. Sender.

Com la revista El Comtat no té els seus articles publicats en Internet (increïble, però cert), compartisc ací la ressenya, per si algú vol llegir-la. També, per si voleu veure la pàgina de la revista, ací teniu la teniu escanejada, en pdf: “Llegim història, llegim la plaça del Diamant“.

–

Llegim història, llegim “La plaça del Diamant”

AUTORES: Cinthia Alvado, Elena Carbonell i Carla Palací, alumnes de 2n de BAT, i Roderic Ortiz, professor d’història de l’IES Pare Arques, Cocentaina.

ARTICLE

POESIA. “Corrandes d’exili” de Pere Quart (1939)

L’1 d’abril de 1939, fa 74 anys, el general Franco va emetre l’últim part de guerra: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. El Generalísimo Franco. Burgos 1º abril 1939“.

Darrere quedaven quasi tres anys de Guerra Civil i s’iniciava una llarga postguerra, una “pau incivil” segons el professor Julián Casanova, la qual duraria quasi quaranta anys.

En els últims mesos de la Guerra Civil va haver un autèntic èxode de republicans que fugien de les repressàlies del bàndol sublevat, els “nacionals”. La professora Consuelo Soldevilla Oria va estudiar els exilis dels últims dos-cents anys de la Història d’Espanya (enllaç ací), i quantifica l’exili republicà en unes 680.000 persones, de les quals 465.000 es van exiliar a França des de Catalunya, en hivern pels passos dels Pirineus.

Un d’aquests refugiats va ser Joan Oliver (1899-1986), conegut amb el pseudònim de Pere Quart, un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana del segle XX. El seu caminar cap a l’exili va inspirar “Corrandes d’exili“, un poema bellíssim, publicat per primera vegada a Xile al poemari Saló de tardor (1947). Un poema amb les paraules que tot exiliat sent al seu cor quan abandona per la força la seua pàtria…

El cantautor Lluís Llach va fer una versió que va popularitzar aquest poema. Compartisc un vídeo amb imatges de la Guerra Civil i de l’exili republicà i acompanyades pel poema “Corrandes d’Exili” de Pere Quart, amb la música de Lluís Llach, guitarra de Refree i la veu de Sílvia Pérez Cruz.

–

Més informació

– “Corrandes d’exili”, versió de Lluís Llach, amb l’explicació de la seua trobada amb Joan Oliver (Pere Quart).

– “Corrandes d’exili”, versió d’Ovidi Montllor.

– “Corrandes d’exili”, recitades pel mateix Joan Oliver (Pere Quart) el 1970, al I Festival popular de poesia catalana, realitzat a la sala Price de Barcelona.

– “Corrandes d’exili”, versió Dagoll Dagom, maig 2018

– Joan Oliver (Pere Quart), a escriptors.cat

– Lletra de “Corrandes d’exili” a edu365.cat

(Lletra del poema) –

DOCUMENTAL. “Que mi nombre no se borre de la historia” (2005) – Sobre la repressió franquista

Introducció

“Madre, hermanos, con todo el cariño y entusiasmo os pido que no me lloréis nadie. Salgo sin llorar. Me matan inocente, pero muero como debe morir una inocente. Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermana y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. Adiós, madre querida, adiós para siempre. Tu hija, que ya jamás te podrá besar ni abrazar. Que mi nombre no se borre de la historia“.

Fueron éstas las últimas palabras que dirigiría a su familia una muchacha de 19 años llamada Julia Conesa. Corría la noche del 4 de agosto de 1939. Hacía cuatro meses que había terminado la Guerra Civil. Madrid, destruida y vencida tras tres años de acoso, de bombardeos y resistencia ante el ejército sublevado, intentaba adaptarse al nuevo orden impuesto por el general Franco, un régimen que iba a durar cuatro décadas.”

(Extret del reportatge “La corta vida de las trece rosas”, enllaç ací)

–

Documental

• Títol: “Que mi nombre no se borre de la historia”
• Directors: José María Almela, Verónica Vigil
• Any: 2005
• Durada: 90 minuts

–

–