RELAT. «Les masies tràgiques» de Prudenci Bertrana (1911)

Prudenci Bertrana (1867-1941)

 

Prudenci Bertrana fou un escriptor català que va viure a cavall entre el segle XIX i el segle XX. És conegut sobretot per la seua novel·la breu Josafat, ambientada en la catedral de Girona, una lectura típica per a estudiants, popular per les escenes passionals i sexuals que conté.

Bertrana està considerat un autor del modernisme literari, un estil que destaca per les descripcions de paisatges i per arguments on està present la lluita de l’individu contra els condicionants de la gent i de l’ambient. Dins d’aquest estil hi ha un corrent ruralista molt marcat que a Catalunya va tenir diversos autors amb obres significatives.

Potser l’obra més coneguda d’aquest estil és Solitud de Caterina Albert, publicada el 1904, coneguda també l’autora pel seu pseudònim masculí Víctor Català. Solitud és una de les meues novel·les favorites. Altres obres que he llegit i he ressenyat a Historiata han estat:  Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1901), Les multituds del mateix autor (1906, amb el magnífic relat «La verema de la por»), La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagés (1912), o la extraordinària La tragèdia de cal Pere Llarg d’Eduard Girbal Jaume (1923).

Em faltava llegir Proses bàrbares, un conjunt de relats ruralistes que Prudenci Bertrana va publicar el 1911. Em vaig comprar fa uns mesos la primera edició per uns 8 euros, envellida però encara digna. Una cosa que crida l’atenció de seguida és la llengua: clar, encara no seguia la normativa fabriana, i és molt viva, plena d’expressions i formes orals. Llegir aquesta obra, i desxifrar-la, ha sigut molt divertit.

Proses bàrbares conté tretze relats, a partir d’anècdotes i experiències personals de l’autor. Per exemple: «Primera visió» conta la impressió que li va causar la primera volta que va veure les muntanyes; «Dick» és un relat emotiu sobre el seu gos, company d’excursions; «Les llars d’hostal» és un retrat de personatges que es reuneixen al voltant del foc d’un hostal rural de carretera. Però el que més m’ha agradat ha sigut «Les masies tràgiques», tant que l’he picat per a compartir-lo.

Per als que ens agrada la muntanya, quan fem les excursions, és normal trobar-se cases abandonades en llocs impensats, sovint cases miserables, lluny de tot, mig ensorrades, obertes als dotors. Aquest relat és una descripció bellíssima i tristíssima d’aquestes cases rurals de muntanya.

«Les masies tràgiques»

(Original de l’any 1911, dins de Proses bàrbares)

«Indubtablement, si sou aficionats a caminar per les montanyes, al tombar un rieral, al traspassar un vagueny o a l’endinsar-vos per un pinar ombriu, us haureu topat amb alguna d’aqueixes cases arraulides y tristes, d’aspecte miseriós, amb la porta y finestres esbatanades, y haureu sentit a l’ensems una repulsió instintiva, com si elles covessin un misteri del qual vosaltres no desitgeu pas saber-ne res. Cases de fesomia sorruda y concentrada, que fan tòrcer de camí com enormes y tràgiques carotes posades expressament pera assustar els vianants. Quasi sempre solen tenir, tot lo més, un parell de finestretes que guaiten amb vaguetat hipnòtica y no es pas estrany de veure una d’elles obstruida per fustatges arnats o mons sagnosos, y allavors, així emborneiades, encara us semblarien més espantables. Y sigui com sigui, tinguin un ull o’n tinguin dos, en tots hi trobareu rastres de llàgrimes, uns regals bruns que s’escorren pel frontis empatinat, ple de crostissers y nafres que talment produeixen l’ilusió d’un mal horrible que l’esgratinyi amb lentitut fatal. Tot negreja en aqueixes masies; els pallers xics y decantats, sense olla ni ram de llor en les perxelleres, la teulada de pendents desiguals amb el ràfec oscat, esllomada; les cledes, els bògits y adhuc la roba estesa en el llenyer us recorden sense esfors l’aigua llotosa de la bassa pròxima.

Encastades sempre en l’ombradís d’un cingle, en la vessant d’una serra o en el fons d’un córrec, moltes d’elles abrigades d’arbres, no saben pas quina cosa es el sol. Algunes el veuen arribar molt aprop y entornar-se’n ingratament, altres s’enllaminen en và amb la tebior d’una caricia efímera y les més sortoses a mitg matí el reben de flanc, a la manera d’un invàlid darrera’ls vitratges de la cambra.

Perxò són tràgiques, perxò mai ningú hi ha sentit rialles dins d’aqueixes masies, perxò hi ploren constantment els infants y la masovera hi renya amb espinguets histèrics, y els gossos hi tenen ronya, y les besties puden a la cort com si s’hi consumissin de viu en viu, y els pollets hi transites arrupits, y les portes grinyolen, y els galls hi canten rogallosos.

Els dies de fred cru, apar que’s vegin tremolar: tenen el rostre lívid, el glas les extreny y les esberla, y la xemaneia fuma, fuma, fuma nit y dia amb un desesperat anhel.

No pregunteu mai ont viu la jova endolada, ni el vell asmàtic que recull escorses y branquillons de pi amb una renera esfereidora. No pregunteu tampoc ont tanquen els bous de gropes ensorrades y cuiros peluts de miseria, ont s’escasten les més formidables cascarries que ulls de persona han vist. Tanquen allí com l’ovella que tus, y el porc que coixeja, y el gat cendrós, y la lloca sense fills.

Jo no les puc mirar; immediatament sento per elles una compassió infinida. Procuro no passar-hi mai a la vora.

Per gana y sed que tingui no m’hi fessiu pas entrar, car sé per endavant que’l pa que tenen es florit, el vi escaldat y l’aigua serva regust de cementiri.

Si persistiu en aturar-vos-hi us succeirà lo que vaig a dir-vos: abans de guanyar l’entrada us enllordareu el calsat amb el fang greixós que les envolta; un cop allí cridareu tres cops inútilment la consabuda Ave Maria; a la fi compareixerà una dòna que us mirarà amb una tristesa agressiva; no tindrà res de lo que li demaneu: les gallines no li ponen, la cansalada se la necessiten; l’aviram es magre; de pa y vi, que Deu ne dó, n’estan mancats; aigua, prou, tal com sigui…

Y quan s’hagi convensut que no la voleu robar ni maltractar, farà’l séu com si no hi fossiu, y la veureu endinsar-se en una cort arrossegant un enorme cove d’herba, sentireu com malda amb el bestiar y com sospira. Entretant vosaltres mirareu a l’entorn. Tot es fumós y entrenyinat en l’esquifida entrada; les pedres descarnades dels murs també negregen y brillen llefiscoses com les que usen els barbers pera desmossar-hi les navages; en una estaca hi penja un tapaboques estrossat, en un recó un sacotell, en l’altre la perola, en el de més ensà les eines ont encara s’encasta la terra dels conreus, terra vermella com gromullons de sang afetgegada, y en el d’enfront hi ha ben poc; hi ha una esquerda per ont traspúa no sé quina mena de suc; hi ha un llimac gegantí, hi ha molsa, hi ha fetor…

Y bé: si l’escala podrida del fons, si la visió de la cuina enquadrada en un llindar runós, freda y sense atuells, amb la pastera coixa, y l’aixugamà de saca, y el cullerer mancat de culleres, y la cadira guerxa, amb el seient de bogues esbotzat, no us direu prou y voleu escoltar la dòna que torna pantejant, sereu esfereits.

En aqueixes masies us hi explicaran les més grans miseries, hi escoltareu els planys més entendridors y les veus més afligides.

Es aquí ont en les llargues nits de tardor els nins hi moren escanyats per la difteria; es aquí ont una picada de mosca mata un home; es aquí ont s’asseuen les barres per la senzilla trepitjada d’una vaca; es aquí ont se desentrotllen les malures més impensades, més terribles y més inconegudes. Golls que pesen arrobes, reviraments de carcanades sense parió, decandiments que’ls metges de ciutat no poden explicar-se, momificacions en vida que duren anys, sense causa aparent y que resisteixen les untures de l’apotecari vilatà, els signes cabalístics de la saludadora y els sants de l’ermita.

Y la dòna amenisa son parlar amb un girament d’ulls pietós, de cristiana; però sota la pell resseca com pergamí els nervis li salten; sota la colradura del rostre s’inicien hòrrides ganyotes més tràgiques que la narració mateixa. Ella escarneix, a pesar séu, tots els espasmes, totes les contradiccions, tots els gestes de martiri de totes les agonies que ha vist y que recorda. Y si al menys les collites fossin passadores, y no se’ls escalfés el blat en els graners, y les patates no se’ls podrissin en el tros, y la riera no’ls malmenés l’hortet, y no’s follessin les aboies y l’aviram no tingués pesta…!

Fóra endebades que us preguntessiu quin egoisme, quina necessitat, o solament quin caprici ha pogut bastir semblants demores en aquells llocs d’ombra y maledicció; no s’explica. Apar que siguin pedres llensades a l’atzar. S’aguanten com poden y no russolen per miracle. Ne trobareu que s’emmotllen talment en la flonjor d’una vessant; la terra les empeny y les falzilles dels mares s’abrassen ja amb els matifocs de la teulada; en trobareu de primparades en el morro d’un ribast, al caire d’una ensulciada que recula, que ja descarna els fonaments; ne trobareu d’arraulides en la bauma d’una penya sotscavada per les pluges, penya menassanta, penya que caurà aixafant-les sense remei; en fi, què sé jo; el cert es que enfront, pels costats, molt aprop, hi han comes, turonets, planells ont estarien segures, ont les essbandiria la llum y l’aire sanejat. Y es perxò que en les tardes plàcides, quan el sol rosseja en els conreus y en els ermots de l’entorn, dirieu que les finestres de la masia guaitin y llagrimegin eixamplant-se d’enveja com pupiles de mendicant obsessionades per l’or que brilla entre les mans d’un ric.

Oh! y si hi sentissiu cridar un boig dintre d’aqueixos sojorns desgraciats, quín núvol més ombriu passaria per la vostra ànima! Jo l’he sentit, amics meus. Era un matí d’Octubre, clar y rialler, en l’hora que’l sol desentumeix les coses, y les fulles dels boscatges, molles de rosada, tenen lluissors y esclats diamantins, y canten els merlots y passen llenques de boira pels cimals. Hores d’optimisme en les quals creurieu fàcilment que en el món tot es felicitat. Doncs bé, en aqueixa hora el crit arribà fins a mi impensat y esferidor. Jo anava sol y ningú podia dir-me que’l llensés un orat, però s’endevinava, car produïa una esgarrifansa interna, així com si en les teles del cor hi sentissiu passar la fulla gebrada d’un punyal. No’s comprenia si era de menassa o de dolor; més aviat semblava un prec, un prec insistent, tossut, compost d’una sola paraula, d’un sol udol, terrible, igual, acompassat, frenètic. Partia l’aire a falconades, vives, agudes com cops de llansa, repercutia enllà fins no sé ont, ja que l’amplaria de terra pareixia xica pera aquella estridencia delirant.

Musicalment jo no crec que pugui expressar-se amb major perfecció y agudesa una ansia tant viva, un desitg més intens, una tant immensa necessitat de llum y d’horitzons, com la que expressava aquella nota única, eterna, que sorgia de l’ombra, del misteri d’un emboscat recó de la montanya.

Més tard vegí la casa; l’havia pressentida meravellosament: era un molí xic y pobrissó, recobert de molsa y falzilles, empatinat y llòbreg.

Jo penso que deurien aterrar-se totes les masies tràgiques; jo penso que no hi ha dret a gaudir-ne de la renda que produeixen; jo m’imagino que els diners guanyats per la pobrissalla que hi habita han d’embrutir les mans del que’ls recull; jo sospito que deuen esser freds, fredíssims, y que al tocar-los l’ànima resta empedreida; jo desitjaria saber si el pa que amb ells se compra té gust de resclosit, si fa venir oigs, si desvetlla la conciencia.

Algú’m dirà: y en les cases pobriques dels soleis, y en les cases adustes de la plana, y en les cases blanques de marina, encara que’ls nins riguin, y el bestiar sigui ufanós, y els sacs replens de blat obstrueixin l’entrada, no hi passen així mateix sembants tragedies? Què us diré… Però què ho fa que quan en algun diari de ciutat hi llegiu una nova rural, la narració d’un d’aqueixos fatídics accidents que horripilen y emmatzinen l’esperit més optimista, desseguida, inevitablement, sorgeix en vostra pensa la masia tràgica? Y la veieu encastada en l’ubac, amb l’aspre corriol que hi monta com un petit calvari, lívida, tremolosa, amb el glas que l’estreny y que l’esberla, mentre la xemaneia fuma… fuma… fuma nit y dia… fuma amb un desesperat anhel.»

– FI –

Per a imprimir, en pdf, 4 pàgines: «Les masies tràgiques»

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: