LLIBRE. «Els sots feréstecs» de Raimon Casellas (1901)

Fa temps que tenia ganes de llegir la novel·la Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1855-1910). Hi ha una edició recent de butxaca publicada per Edicions de 1984, però jo me l’he llegida en el volum Narrativa, publicat el 1982, dins de la col·lecció de «Les millors obres de la literatura catalana» (MOLC), amb les típiques tapes grogues. A més d’aquesta novel·la breu de l’any 1901 també trobem els llibres de relats Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909). El meu volum és de segona mà, comprat en el web Todocolección, baratíssim.

Els sots feréstecs conta la història de mossèn Llàtzer, un capellà que va a parar a una remota contrada rural, entre muntanyes, al Vallès Oriental, per la zona del Figueró i Montmany, i que prompte es topa amb l’hostilitat dels feligresos de la seua parròquia. L’ambient és claustrofòbic, la natura es presenta inhòspita, no trobarem cap idealització bucòlica, la pobresa arriba a nivells de subsistència, no hi ha bellesa, tot sembla trencat i brut, i pertot arreu hi ha tristesa i sobretot sordidesa. És un relat sobre la confrontació entre les bones intencions del capellà i la ignorància i la passivitat dels pagesos, o més simple encara, entre el bé i el mal. El cas és que aquest tipus de literatura m’encanta.

Resulta que entre els estils del modernisme, el decadentisme i el noucentisme literari que estava a tocar, entre els segles XIX i XX, a Catalunya van sorgir un grup d’escriptors que van escriure novel·les i relats breus amb arguments prou bèsties. Com que estaven ambientats en pobles, masos i muntanyes els trobem etiquetats com «narrativa rural» o «ruralisme». La veritat és que tenen una prosa exagerada, massa elaborada, amb personatges un poc caricaturescs. Segons Joan Fuster, a la seua obra Literatura catalana contemporània, estaven inspirats en l’estil del realisme i el naturalisme decimonònic, si bé a la seua època ja es veien un poc anacrònics. Seguint a Fuster, aquesta novel·la rural patia d’una deformació: «deformació que consistí a abandonar-se a la descripció en detriment de la narració». Més avant: «la ploma del novel·lista [ruralista], amb una desmesurada fruïció, cedeix la temptació de descriure el marc natural de les escenes: la rudesa o la grandiositat del paisatge, la minúcia de la rutina, l’espectacle exòtic, ─exòtic, és clar, per al previsible lector ciutadà i de vegades fins i tot per al mateix escriptor─, són objecte d’inventari atent i demorat. La narració pròpiament dita se’n ressentia.»

TEATRE. “Per què no vaig al teatre” de Quim Monzó

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva (la Costera, País Valencià)

 

A qui no li agrada el teatre? Recorde vivament les primeres dos obres que vaig veure de jovenet: el Lazarillo de Tormes interpretat per Rafael Álvarez “El Brujo” i Las guerras de nuestros antepasados de Delibes, amb un grandíssim José Sacristán. M’agrada molt el teatre, però reconec que no acabe de trobar-me còmode. Com sóc prou tímid el fet d’estar entre molta gent em posa nerviós, i també estan les xarrades banals mentre esperes que comence, i especialment m’irriten les interpretacions exagerades, sobreactuades.

Dic açò perquè resulta que aquest matí he anat al teatre. Hem vist una adaptació de L’Espill de Jaume Roig, portat a escena per la companyia valenciana Crit. Ser actor ha de ser dificilíssim i la parella que estava sobre l’escenari ha treballat de valent, amb un text completíssim, molt ben lligat. Era un espectacle dirigit especialment als alumnes, en aquest cas de 1r de Batxillerat.

Em van avisar el dilluns que havia d’anar, justament en dos hores lliures que tinc, mira quina gràcia. L’organització ha sigut un poc caòtica perquè donava la sensació que ningú sabia res d’on anàvem ni per què, ni professors ni alumnes. En teoria estava organitzat pel Departament de Valencià però tampoc sabien massa de què anava la cosa. Total, que no hi havia res treballat amb anterioritat: és tractava d’anar, seure, assistir a la representació i au, cap a l’institut de nou. Pagava l’Ajuntament de Xàtiva, crec. Els alumnes, contents, és clar, són dos hores sense classe. Els professors, perplexos i contents, és clar, són dos hores sense classe (menys jo, que eren dos hores lliures, punyeta!). Els actors, contents, supose, treballant i donant la vida en l’escenari, fent allò que els agrada, se’ls notava, o ho dissimulaven molt bé que per això són actors. L’encarregat de la calefacció, contentíssim, perquè no l’ha encesa i, malgrat estar a la càlida Xàtiva, feia un fred de mil dimonis allà dins, i hem acabat tots amb els peus glaçats.

LLIBRE. “Matilda” de Roald Dahl, la nena lectora que intimida

Comencem suaus. Han passat les vacances i tinc encara el regust dolç de les lectures d’estiu. Una d’elles ha sigut aquest llibre, Matilda de l’escriptor gal·lès Roald Dahl (1916-1990), publicada el 1988. No havia llegit res d’aquest autor, famós per les seues obres juvenils, i li tenia curiositat, i vaig aprofitar que em va arribar a les mans de manera casual.

El llibre comença amb un dels inicis més divertits que he llegit mai:

“Passa una cosa curiosa, amb les mares i els pares. Fins i tot quan el seu fill és la cosa més pesadeta que et puguis imaginar, és igual, es pensen que és fantàstic.

Alguns pares van més enllà. L’adoració els encega fins a convèncer-se que el seu fill té condicions de geni.

No és pas tan desastrós, tot plegat. És tal com va el món. El que passa és que quan els pares comencen a explicar-nos a nosaltres si n’arriben a ser, d’intel·ligents, els seus horribles plançons, llavors comencem a bramar:

—La palangana, que vomito!”

 

Potser serà perquè sóc pare, i també que de vegades treballe de professor, però crec que és una sensació ben real que tots els pares hem tingut alguna vegada a la porta de l’escola, parlant amb altres pares.

A la novel·la passa el contrari, la protagonista, Matilda, és una xiqueta de cinc anys que viu amb uns pares i un germà barroers a més no poder, que directament no l’estimen. El seu pare, el senyor Wormwood, és propietari d’un dels negocis més mal considerats per tothom, el de venedor de cotxes de segona mà; la seua mare és addicta al bingo i el seu germà és un just hereu dels seus pares. Matilda té una sensibilitat estranya. Estranya per viure on viu. Li agraden molt les històries i ella sola aprén a llegir. Descobreix la biblioteca pública i es dedica a devorar llibre rere llibre davant la mirada perplexa de la senyora Phelps, la discreta bibliotecària. A mi em sembla una xiqueta inquietant, que intimida. Mireu quina llista de llibres s’empassa la criatura amb cinc anyets:

• Les grans esperances, de Charles Dickens
• Nicholas Nickleby, de Charles Dickens
• Oliver Twist, de Charles Dickens
• Jane Eyre, de Charlotte Brönte
• Orgull i prejudici, de Jane Austen
• Tess dels Ubervilles, de Thomas Hardy
• Retorn a la terra, de Mary Webb
• Kim, de Rudyard Kipling
• L’home invisible, d’H.G. Wells
• El vell i el mar, d’Ernest Hemingway
• El soroll i la fúria, de William Faulkner
• Els ceps de la ira, de John Steinbeck
• Els bons amics, de J.B. Priestley
• Rocs de Brighton, de Graham Greene
• La revolta dels animals, de George Orwell

Resulta morbós comprovar quants n’hem llegit: jo només quatre.

Especialment és gratificant eixe contrast entre uns pares satisfets de la seua abjecció i una xiqueta que vol alguna cosa més en la vida, que valora la bondat i l’honradesa, sense caure en cursileries ni pedanteries.

A l’escola les coses no són tan bones com caldria. Si bé la mestra de Matilda, la senyoreta Honey, és tota dolçor i es fixa ben prompte en ella, la directora, la senyora Truchbull odia els xiquets i la menysprea especialment. Ací la història deriva cap a uns poders extraordinaris de la protagonista per a salvar l’escola, cap a un final bonic gràcies a la màgia. Al capdavall és com una versió del conte de la Ventafocs, però molt millorat, sense fades ni princeses embafoses.

També entre tanta màgia i tragicomèdia juvenil podem trobar algunes frases més adultes, per les reminiscències que ens poden provocar a alguns:

“Matilda hauria volgut que els seus pares haguessin estat bons i amables i comprensius i honrats i intel·ligents. Que no fossin res de tot això era un fet que havia d’aguantar. No era fàcil.”

 

Per a mi aquesta novel·la supera l’adaptació de cine que va dirigir Danny DeVito l’any 1996, i això que me’n va agradar molt (reconec que tinc debilitat pel senyor DeVito). De fet, ara pense en Matilda i em ve al cap la xiqueta de les magnífiques il·lustracions de Quentin Blake.

–

LLIBRE. “El buen soldado” de Ford Madox Ford, les turmentoses vides de les classes ocioses

Edició que jo he llegit:

• Ford Madox Ford: El buen soldado
• Barcelona, Editorial Planeta, 1973, 2a edició, 279 pàgines
• Títol original: “The Good Soldier” (1915)
  

–

Aquesta novel·la ha sigut un descobriment casual. No la coneixia fins fa pocs mesos, quan l’historiador Julián Casanova la va esmentar en un comentari sobre el centenari de la Primera Guerra Mundial. En concret va citar, en un parell d’ocasions, la primera frase de la novel·la: “Esta es la historia más triste que conozco”. Una cita que dóna molt de joc.

El buen soldado està considerada la millor novel·la de Ford Madox Ford (1873-1939), i vull que quede clar que no és una novel·la bèl·lica, ni històrica. De fet el seu títol és enganyós; l’autor la volia titular “La història més trista”, però el seu editor no el va deixar perquè Europa es trobava en plena Gran Guerra i prou en tenien ja de tristeses.

Relata la història sentimental de dos parelles de classe alta durant els anys anteriors a aquesta guerra. En concret se centra en la història d’Edward Ashburnham, un ric terratinent anglés, militar (d’ací ve això de “el bon soldat”), el qual viu dos vides que afecten a totes les persones que l’envolten: la pública i honorable, i la privada i turmentosa. No és una novel·la lineal, i encara que és fàcil de llegir té una estructura tan calculada i complexa (“quasi matemàtica” diu la contraportada) que fa que de vegades vages perdut. El millor d’aquestes novel·les és quan tot comença a encaixar, i sobretot quan veus que no és una novel·la de bons i roïns, de revelacions morals, sinó d’incerteses, amb l’acurada exposició de les accions dels protagonistes i, al final, pocs judicis taxatius i categòrics. A mi m’ha agradat.

Alguns fragments:

“Todos tenemos miedo, estamos solos, necesitamos recibir del exterior nuestro derecho a existir.” (pàgina 130)

–

“Consideraba la vida [Leonora, l’esposa d’Edward Ashburnham] como una perpetua batalla sexual entre maridos que deseaban ser infieles a sus esposas, y esposas que deseaban recapturar finalmente a sus maridos. Ésa era su triste y modesta visión del matrimonio. El hombre, para ella, era una especie de bruto que debía tener sus divagaciones, sus excesos, sus noches fuera de casa, sus períodos de brama. […]

El destino de la mujer era la paciencia, la paciencia y una vez más la paciencia –ad majorem Dei gloriam– hasta el día señalado, si Dios lo creía pertinente, en que pudiera tener su recompensa. […]

Le habían enseñado que los excesos en los hombres son naturales, excusables… como los de los niños.

Y lo que importaba era que no hubiera escándalos ante la congregación.” (pàgines 205-206)

–

“Los convencionalismos, la tradición, supongo, trabajan ciega pero inexorablemente para preservar al tipo normal, para extinguir a los individuos orgullosos, resueltos, fuera de lo común.” (pàgina 259)

–

“No vaya a creer nadie que estoy abogando por nada contrario a la moral convencional. No estoy abogando por el amor libre ni en éste ni en ningún otro caso. La sociedad debe continuar, me imagino, y la sociedad sólo puede existir si los seres normales, virtuosos y ligeramente falsos, florecen, y si los apasionados, los empecinados, los demasiado veraces son condenados al suicidio y a la locura. […]

Sí, la sociedad debe mantenerse; tenemos que reproducirnos, como los conejos. Para eso estamos aquí. Pero entonces sucede que me disgusta la sociedad… y mucho.” (pàgines 274-275)

–

CURTMETRATGE. “Lobos” – sobre els bancs, la ficció i la realitat

“Lobos” és un curtmetratge de l’any 2013 sobre el comportament dels principals bancs durant els últims anys. Està produït pel col·lectiu “Niños Cabra”, dirigit per Daniel Ortiz i Javier Díaz-Conde, i amb guió d’aquest primer. Té una durada de 17 minuts i s’ha realitzat a Màlaga. No és un documental, és un curtmetratge de ficció, però està basat en fets reals arreplegats per l’equip productor durant el període de documentació. Impactant.

Tal com diuen al començament:

“Les principals entitats bancàries del nostre país realitzen

periòdicament reunions “especials” per a directius de les seues sucursals.

 

Els assistents estan obligats a guardar silenci sota secret professional.”

 

He sabut d’ell gràcies a “Ganas de escribir“, el magnífic blog del professor d’economia Juan Torres López.

–

–

Sobre l’exageració a “Lobos”

És fàcil creure que a “Lobos” estan exagerant. En l’apartat de comentaris d’aquest curtmetratge trobem algunes intervencions amb crítiques. Les principals crítiques són que l’argument és exagerat, que es dóna una imatge massa roïna dels equips directius dels bancs, i que els actor són histriònics. En definitiva, que el que es conta està allunyat de la realitat.

En aquest mateix apartat de comentaris trobem algunes respostes del col·lectiu “Niños Cabra” a aquestes crítiques i que pel seu interés reproduisc tot seguit. Val la pena.

1. Sobre generalitzar:

“No metemos, para nada, a todos en el mismo saco, pero sí es algo común entre las grandes entidades financieras. No decimos nada de las “medianas” ni de las pequeñas. Es lo primero que ponemos en el cortometraje.”

2. Sobre les mancances del curtmetratge:

“Me temo que no teníamos más medios. Somos un colectivo amateur, con un presupuesto de 500 euros y medios técnicos artesanales. 4 meses de documentación, entrevistas a trabajadores y directivos y más de una veintena de expedientes judiciales. Muchos casos eran tan graves que descartamos incluirlos en el guión para que los espectadores no pensaran que exagerábamos. Absolutamente todo lo que contamos está basado en la realidad, por supuesto ficcionado porque es cine, pero nos quedamos cortos.”

3. Sobre la ficció, la realitat i l’exageració:

“Este cortometraje tiene más de 4 meses de documentación, con entrevistas a trabajadores y directivos de sucursales. Todo lo que veis tiene reflejo en la vida real, por supuesto, no en todas las entidades, pero en muchas sí. Incluso tuvimos que rebajar el nivel de “realismo”, para evitar que ciertas cosas no se creyeran al ficcionarlas.”

4. Sobre l’escena del bonegó:

“Precisamente, de todas las secuencias, la de la secretaria es la que más “rebajamos”. En el proceso de documentación teníamos expedientes judiciales donde habian suicidios, abortos e incluso agresiones físicas. No pretendemos generalizar, pero si llevar luz donde la prensa no llega (al menos que nosotros sepamos).”

–