LLIBRE. «Els sots feréstecs» de Raimon Casellas (1901)
7 07+01:00 Octubre 07+01:00 2018 2 comentaris
Fa temps que tenia ganes de llegir la novel·la Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1855-1910). Hi ha una edició recent de butxaca publicada per Edicions de 1984, però jo me l’he llegida en el volum Narrativa, publicat el 1982, dins de la col·lecció de «Les millors obres de la literatura catalana» (MOLC), amb les típiques tapes grogues. A més d’aquesta novel·la breu de l’any 1901 també trobem els llibres de relats Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909). El meu volum és de segona mà, comprat en el web Todocolección, baratíssim.
Els sots feréstecs conta la història de mossèn Llàtzer, un capellà que va a parar a una remota contrada rural, entre muntanyes, al Vallès Oriental, per la zona del Figueró i Montmany, i que prompte es topa amb l’hostilitat dels feligresos de la seua parròquia. L’ambient és claustrofòbic, la natura es presenta inhòspita, no trobarem cap idealització bucòlica, la pobresa arriba a nivells de subsistència, no hi ha bellesa, tot sembla trencat i brut, i pertot arreu hi ha tristesa i sobretot sordidesa. És un relat sobre la confrontació entre les bones intencions del capellà i la ignorància i la passivitat dels pagesos, o més simple encara, entre el bé i el mal. El cas és que aquest tipus de literatura m’encanta.
Resulta que entre els estils del modernisme, el decadentisme i el noucentisme literari que estava a tocar, entre els segles XIX i XX, a Catalunya van sorgir un grup d’escriptors que van escriure novel·les i relats breus amb arguments prou bèsties. Com que estaven ambientats en pobles, masos i muntanyes els trobem etiquetats com «narrativa rural» o «ruralisme». La veritat és que tenen una prosa exagerada, massa elaborada, amb personatges un poc caricaturescs. Segons Joan Fuster, a la seua obra Literatura catalana contemporània, estaven inspirats en l’estil del realisme i el naturalisme decimonònic, si bé a la seua època ja es veien un poc anacrònics. Seguint a Fuster, aquesta novel·la rural patia d’una deformació: «deformació que consistí a abandonar-se a la descripció en detriment de la narració». Més avant: «la ploma del novel·lista [ruralista], amb una desmesurada fruïció, cedeix la temptació de descriure el marc natural de les escenes: la rudesa o la grandiositat del paisatge, la minúcia de la rutina, l’espectacle exòtic, ─exòtic, és clar, per al previsible lector ciutadà i de vegades fins i tot per al mateix escriptor─, són objecte d’inventari atent i demorat. La narració pròpiament dita se’n ressentia.»