LLIBRES. Els Borja en tres novel·les

Tres novel·les m’he llegit fins ara sobre els Borja. La primera, fa anys, va ser Borja Papa de Joan Francesc Mira, i enguany han caigut La sang del príncep de Silvestre Vilaplana i Els Borja de Mario Puzo i Carol Gino. Les tres estan centrades en l’època del papat d’Alexandre VI (1492-1503), de nom Roderic de Borja, i en les intrigues i afers amb els seus fills Cèsar, Joan, Jofré i Lucrècia.

De les tres novel·les la pitjor és la de Mario Puzo i companyia. Es nota moltíssim que és un producte editorial pòstum. És horrorosa, no hi ha per on agafar-la. Té errades a punta pala, amb gossos que tenen noms en anglès (Heather i Hemp), amb menjars amb salsa de tomaca (en 1495!), amb fets i hipòtesis sense fonament ni trellat, i amb uns personatges que voldrien ser com El Padrino però que no arriben ni a ser una caricatura. Fins i tot hi ha un moment que Vanozza, la mare dels fills de Roderic, parlant amb ell l’anomena “Deric” i ell li diu “Vee”, molt adorable tot. El cas és que del llibre el millor potser són les tres primeres pàgines, una introducció bonica. La compartisc més avall. La resta del llibre, per a encendre foc, literalment.

La de Borja Papa me la vaig llegir fa molts anys, potser més de vint, acabada de publicar. Recorde que em va agradar però no em va entusiasmar. Sobretot em molestava que l’autor estava sempre present i feia digressions personals que mataven un poc el relat. Així i tot la vaig llegir amb plaer i després, en les visites que feia a Roma en aquells anys, durant la carrera, buscava en les sales vaticanes l’escut amb el bou dels Borja i les pintures de Pinturicchio, fàcils de reconéixer per l’ús que feia del color groc daurat.

Per últim, la de La sang del príncep de Silvestre Vilaplana potser és la més adient per als joves. Se centra en la figura de Cèsar Borja, el fill de Roderic. Va ser nomenat cardenal però va acabar de guerrer i general dels exèrcits papals, com un condottiero més d’aquella època. La mort de son pare, el Papa Alexandre VI, va trasbalsar tot el poder que els Borja hi havien acumulat i en poc temps van quedar relegats.

LLIBRE. «Crònica. Primera part de la història de València» de Pere Antoni Beuter (1538)

La Crònica de Beuter és com un vell conegut per a qualsevol valencià interessat en la història: te la trobes de quan en quan, en alguna cita, en bibliografies, generalment en introduccions d’altres escrits. Aquesta mena de llibres són prou coneguts, acostumen a aparèixer citats per erudits locals, en revistes de festes, fins i tot en coses més serioses i científiques, però la meua impressió és que no són gaire llegits. És graciós perquè, per exemple, quan en una reunió de gent sabuda algú cita un llibre com aquest tothom fa cara de serafí. Com a excusa típica, hi ha tanta cosa per llegir.

Per això, per a mi llegir la Primera part de la Crònica de Beuter ha estat una experiència curiosa. L’he llegida amb atenció, amb el llapis a la mà, com sempre. He gaudit de comprovar el que diu realment, i com ho diu, amb el seu valencià prou modern, no gaire complicat per al lector actual. També he gaudit de trobar algunes cites que coneixia de tant haver-les llegit en altres llocs, i divertint-me molt en alguns passatges, i avorrint-me en els més feixucs. Ha estat una activitat estimulant, perquè tot em sonava i és molt entretingut fer comparacions amb la visió que tenim actualment del passat, tan primmirada. L’ha publicada la Institució Alfons el Magnànim, amb una introducció i edició magnífica a cura d’Enric Iborra.

Pere Antoni Beuter va ser un capellà valencià que va viure durant la primera meitat del segle XVI, quan regnava l’emperador Carles V i només faltava Portugal per assolir una unió peninsular que semblava inevitable. Va publicar la Primera part de la seua Crònica el 1538 en valencià, i traduïda al castellà el 1546. La Segunda parte la va publicar només en castellà el 1551. Com a fet sociolingüístic és tot un exemple de la progressiva uniformitat cultural dels regnes peninsulars sota el predomini castellà. També que, amb la impremta, hi havia més mercat en castellà. Veient aquestes coses no sé com és possible que existim encara els valencians.

LLIBRE. «La vida i la mort d’en Jordi Fraginals» de Josep Pous i Pagès (1912)

Alguns del millors moments de l’estiu passat els vaig passar llegint la novel·la La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès. És un clàssic, un clàssic del Modernisme i de la narrativa rural, però reconec que no el coneixia fins fa poc. L’he llegit en un exemplar de la col·lecció MOLC (“Les millors obres de la literatura catalana”), la de les tapes grogues. El vaig agafar de la biblioteca de Cocentaina, un lloc molt recomanable, i m’ha agradat tant aquest llibre que he acabat comprant-me’l, de segona mà, en la mateixa edició. 

Publicada el 1912, és l’obra més famosa de Pous i Pagès. És una novel·la sobre una vida, la del jove Jordi Fraginals que vol fer el seu propi camí. Per aconseguir-ho ha de vèncer nombrosos obstacles. El seu pare volia que fos capellà, però ell no té cap vocació i acabarà fugint del seminari. És el relat típic, i molt positiu, sobre la defensa de la força de la voluntat i de la dignitat de l’individu, una lluita contra les tradicions i les rutines. Aquestes idees solen provocar conflictes perquè qüestionen les convencions socials i la preeminència dels poderosos. En classe d’Història parlem contínuament d’aquest tipus de conflictes, per exemple amb els progressistes i els conservadors, i tots els que vulgueu afegir.

És una novel·la que m’agradaria tornar a llegir en uns anys. Té algunes escenes memorables. Vull compartir uns fragments que m’han agradat molt:

LLIBRE. «Els sots feréstecs» de Raimon Casellas (1901)

Fa temps que tenia ganes de llegir la novel·la Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1855-1910). Hi ha una edició recent de butxaca publicada per Edicions de 1984, però jo me l’he llegida en el volum Narrativa, publicat el 1982, dins de la col·lecció de «Les millors obres de la literatura catalana» (MOLC), amb les típiques tapes grogues. A més d’aquesta novel·la breu de l’any 1901 també trobem els llibres de relats Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909). El meu volum és de segona mà, comprat en el web Todocolección, baratíssim.

Els sots feréstecs conta la història de mossèn Llàtzer, un capellà que va a parar a una remota contrada rural, entre muntanyes, al Vallès Oriental, per la zona del Figueró i Montmany, i que prompte es topa amb l’hostilitat dels feligresos de la seua parròquia. L’ambient és claustrofòbic, la natura es presenta inhòspita, no trobarem cap idealització bucòlica, la pobresa arriba a nivells de subsistència, no hi ha bellesa, tot sembla trencat i brut, i pertot arreu hi ha tristesa i sobretot sordidesa. És un relat sobre la confrontació entre les bones intencions del capellà i la ignorància i la passivitat dels pagesos, o més simple encara, entre el bé i el mal. El cas és que aquest tipus de literatura m’encanta.

Resulta que entre els estils del modernisme, el decadentisme i el noucentisme literari que estava a tocar, entre els segles XIX i XX, a Catalunya van sorgir un grup d’escriptors que van escriure novel·les i relats breus amb arguments prou bèsties. Com que estaven ambientats en pobles, masos i muntanyes els trobem etiquetats com «narrativa rural» o «ruralisme». La veritat és que tenen una prosa exagerada, massa elaborada, amb personatges un poc caricaturescs. Segons Joan Fuster, a la seua obra Literatura catalana contemporània, estaven inspirats en l’estil del realisme i el naturalisme decimonònic, si bé a la seua època ja es veien un poc anacrònics. Seguint a Fuster, aquesta novel·la rural patia d’una deformació: «deformació que consistí a abandonar-se a la descripció en detriment de la narració». Més avant: «la ploma del novel·lista [ruralista], amb una desmesurada fruïció, cedeix la temptació de descriure el marc natural de les escenes: la rudesa o la grandiositat del paisatge, la minúcia de la rutina, l’espectacle exòtic, ─exòtic, és clar, per al previsible lector ciutadà i de vegades fins i tot per al mateix escriptor─, són objecte d’inventari atent i demorat. La narració pròpiament dita se’n ressentia.»

LLIBRE. “El formatge i els cucs” de Carlo Ginzburg (1976), sobre la cultura popular i la microhistòria

• Títol original: Il formaggio e i vermi. Il cosmo di un mugnaio del ‘500
• Edició en català: El formatge i els cucs. El cosmos d’un moliner del segle XVI, Servei de Publicacions de la Universitat de València, 2006, 178 pàgines, traduït per Justo Serna i Anaclet Pons, enllaç
• Edició en castellà: El queso y los gusanos: el cosmos de un molinero del siglo XVI, (1) Edició que jo he llegit: Muchnik Editores, Barcelona, 1996, 254 pàgines; (2) Edició més recent: Editorial Península, 2012, 304 pàgines, enllaç
• Sobre l’autor: Carlo Ginzburg (Torí, Itàlia, 1939)

–

Argument

(A partir de l’argument del Servei de Publicacions de la Universitat de València)

Un llibre bellament escrit que narra la història del moliner friulià Domenico Scandella, conegut com a Menocchio, que va morir en la foguera per ordre del Sant Ofici a la fi del segle XVI (segurament el 1599).

És un estudi que ha esdevingut un clàssic de la història de les classes populars i on Carlo Ginzburg reconstrueix una peça del trencaclosques que constitueix l’anomenada cultura popular o de les classes subalternes. Una reconstrucció feta a partir dels expedients del procés inquisitorial que li va ser incoat a Menocchio, així com d’altres documents que donen compte de les seues activitats econòmiques i d’altres aspectes de la seua vida. D’aquesta manera, a partir d’un cas paradigmàtic, el passat dels sense veu pren forma, ix a la llum i es deixa sentir amb una claredat desconeguda fins l’edició del llibre.

Aquesta obra està considerada un dels millor exemples de la tendència historiogràfica coneguda com microhistòria, un tipus d’història cultural que es va donar en els anys 70 i 80 del segle XX i que se centra en estudiar petits fets històrics per a extraure conclusions generals.

–