LLIBRE. «La vida i la mort d’en Jordi Fraginals» de Josep Pous i Pagès (1912)

Alguns del millors moments de l’estiu passat els vaig passar llegint la novel·la La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès. És un clàssic, un clàssic del Modernisme i de la narrativa rural, però reconec que no el coneixia fins fa poc. L’he llegit en un exemplar de la col·lecció MOLC (“Les millors obres de la literatura catalana”), la de les tapes grogues. El vaig agafar de la biblioteca de Cocentaina, un lloc molt recomanable, i m’ha agradat tant aquest llibre que he acabat comprant-me’l, de segona mà, en la mateixa edició. 

Publicada el 1912, és l’obra més famosa de Pous i Pagès. És una novel·la sobre una vida, la del jove Jordi Fraginals que vol fer el seu propi camí. Per aconseguir-ho ha de vèncer nombrosos obstacles. El seu pare volia que fos capellà, però ell no té cap vocació i acabarà fugint del seminari. És el relat típic, i molt positiu, sobre la defensa de la força de la voluntat i de la dignitat de l’individu, una lluita contra les tradicions i les rutines. Aquestes idees solen provocar conflictes perquè qüestionen les convencions socials i la preeminència dels poderosos. En classe d’Història parlem contínuament d’aquest tipus de conflictes, per exemple amb els progressistes i els conservadors, i tots els que vulgueu afegir.

És una novel·la que m’agradaria tornar a llegir en uns anys. Té algunes escenes memorables. Vull compartir uns fragments que m’han agradat molt:

1. L’enamorament de Jordi i Alberta

«Callaren tots dos, quiets i recollits, davant la negror de la vall. Una mateixa suau emoció els tenia encisats en el goig de sentir-se l’un al costat de l’altre. Era una mena de dolçor que pujava del fons de llurs entranyes, sense que ells mateixos s’adonessin de la deu regalada d’on venia.

El vell pastor els contemplava d’un tros lluny, tot vigilant el bulliciós estol de la mainada, que saltava el caliver. En la pensarosa cara d’en Cosme hi havia una claror, que no era pas solament reflex de les brases, i un somriure de paternal benvolença vagava en la bondat de la seva boca.»

2. Conversa de Martí Pujades a Mateu Fraginals, oncle i pare de Jordi

«─Sigui com sigui m’escoltaràs. I no perquè em pensi que pugui mudar res en el teu natural les meves paraules. Tu ets un home amb el cor més eixut que una pedra. D’aquí ve el mal precisament. Com que no estimes ningú fora de tu mateix, no penses que els altres tinguin sentits de persona. I vols avassallar tothom sota la teva planta, com si tractessis amb bèsties. ¿Què hi fa que siguin desgraciats per obeir-te? Mentre el teu despotisme quedi guanyant, ja estàs content. Però has de saber que val més ser estimat que temut. I tu, d’estimat, no en seràs mai. Faràs por solament. I encara només als que no tinguin el braó de revoltar-se contra la teva tirania. Els que siguin de bon tremp, com el teu fill segon, ni amor ni respecte no et tindran perquè no mereixes ni una cosa ni l’altra.

En Mateu escoltà impassible, com si fos de pedra, la llarga diatriba.»

3. Conversa de l’oncle Martí Pujades a Jordi Fraginals

«─Escolta, i no em judiquis malament. L’home, noi, és com el pasten els atzars del seu viure. Això de suposar que els fets que anem vivint passen i desapareixen és un engany. No hi ha res que passi, res que desaparegui! Tot el farcell de les coses que hem viscut, més i més gros cada dia, l’anem arrossegant amb nosaltres fins a l’hora darrera. Potser i tot més enllà.»

4. L’incendi

«Mentrestant el monstre roig anava fent la seva tasca destructora. Traïdor, d’amagat, com serp que s’esmuny pel mig de la brossa, allargassava els braços encesos entre la fullaraca i els matolls, sota l’altívol brancatge dels arbres centenaris, que semblaven mirar amb menyspreu orgullós, del cim de llur alçària inaccessible, les vanes maniobres d’aquell enemic, que havia d’arrossegar-se arran de terra. Però, tot d’una, les mates de llur peu s’abratlaven amb gran flamarada; tot el fullam s’estremia, cruixint, reconquillant-se; les flames pujaven amunt, escalant el brancatge ràpidament, fins a senyorejar l’altívola copa; i les soques petaven esberlades, i el xiular de la saba bullent en les esquerdes era com el gemec d’aquells gegants en l’agonia, encesos de dalt a baix com immensos canelobres. [ … ]

Fou una lluita desesperada. Els homes bregaven furiosament, amarat de suor tot el cos, mig ofegats per l’ardent bravada de l’incendi, a cada punt més pròxim. Centellejaven les destrals en la pàl·lida claror de la matinada; els podalls brunzien, rebatent-se damunt dels matolls; els arbres centenaris tombaven seguit amb gran terratrèmol, picolant el brancatge en un moment, mates i branques desapareixien com per art d’encanteri, arrossegades pel formiguer humà que se les enduia; i el sòl anava quedant net, sempre més i més a prop de la coma rocosa, terme desitjat de la lluita.

El foc també feia gran diligència. Com si un geni malèfic en dirigís l’embranzida, les flames avançaven també d’aquella banda amb gran fúria. Semblava talment que tinguessin consciència d’haver arribat l’instant decisiu de la brega. Un moment que es torbessin només, i la indústria de l’home hauria acabat la barrera oposada a llur ràbia destructora.»

5. Morir

«Morir! Desaparèixer del mon! Tornar-se insensible com la terra que solca l’arada! No veure mai més la llum del sol, ni oir la paraula amorosa dels seus, ni sentir-se viure amb aquella plenitud de qui no troba impossible cap empresa!… Com pujava de les seves entranyes un clamorós udolar de revolta!»

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: