MÚSICA. El «Rèquiem» de Mozart, en un diumenge de fred i pluja

Sense cap pedanteria: el passat diumenge 31 de març vaig anar a un concert del Rèquiem de Mozart. Durant la setmana anterior vaig estar recomanant-lo als alumnes. En vaig veure quatre o cinc.

El van fer a Cocentaina, el poble on treballe enguany, a l’església de Santa Maria. El van interpretar el Cor de Cambra Discantus, l’Agrupació Vocal Eduardo Torres d’Albaida i l’Orquestra Simfònica d’Ontinyent. L’entrada era gratuïta, però suposava que no aniria massa gent perquè feia una vesprada fosca, freda i plujosa. El cas és que vaig anar amb ma mare i el meu fill major, i encara que vam arribar vint minuts abans l’església estava plena. Vam tenir sort i vam aconseguir dos cadires de plàstic a l’última fila. Jo el vaig veure de peu, recolzat en un pilar, darrere d’ells, sense que res em destorbara la vista.

El Rèquiem de Mozart és una de les obres clàssiques més conegudes, sobretot les parts del Dies irae i la Lacrimosa. Entre el cor estava Candela Perpiñà, la meua companya del Departament d’Història, i també vaig veure un vell amic de la infantesa (quines voltes pega la vida). L’acústica de l’església era esplèndida, i vam poder gaudir d’un concert bellíssim.

L’experiència em demostra que és dificilíssim recomanar aquesta mena d’espectacles als alumnes. Els més micorros se’n riuen, els més majors et miren com si estigueres boig, o pitjor encara, amb fàstic. Alguns fins i tot amb llàstima. Tant se val, ho continuaré recomanant. Sempre hi ha quatre o cinc…

Acabe ja. Aquest matí li he preguntat a la meua companya Candela quina versió del Rèquiem li agrada més. Si pot ser que estiga al YouTube. M’ha dit que la de Gardiner (ni idea) o la de Bernstein. Compartisc ambdues versions. També, per si voleu veure el vídeo del concert de Cocentaina podeu clicar en aquest enllaç.

1. Rèquiem de Mozart, dirigit per Gardiner, Barcelona, 1991.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

EXCURSIÓ. València, Il·lustració i franquisme

València és el cap i casal del nostre petit país, la capital de l’actual comunitat autònoma, i està pleníssima de monuments, llocs d’interés i museus. Per això, el passat divendres 22 de març un grup de l’IES Pare Arques de Cocentaina vam fer una excursió per a visitar-la. En total érem 49 alumnes i els 3 professors del Departament de Geografia i Història. Les classes participants vam ser les de 4t A i 4t B d’ESO i 1r BAT B (Humanístic).

Com «València no s’acaba mai» sempre hi ha alguna cosa nova per a veure, en aquesta ocasió un grup va visitar el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MUVIM). Els alumnes van poder recórrer l’exposició que mostra com ha canviat el coneixement i l’ús de la raó des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat. És un camí ple d’obstacles, però també de grans pensadors i pensadores, i de sòlides voluntats per a millorar el món.

L’altre grup va visitar el Museu Valencià d’Etnologia (MUVAET), que es troba al Centre Cultural La Beneficència. En concret vam veure la interessantíssima exposició temporal de «Prietas las filas», sobre la vida quotidiana al franquisme. És una exposició xicoteta però molt impactant, en especial la part del paper de la dona, o el de l’ús de la religió per al control social, o el de la repressió, amb imatges i objectes d’una fossa comuna de represaliats a Paterna.

Abans vam visitar l’Estació del Nord, exemple d’arquitectura modernista i del ferro i del vidre. Després vam visitar l’edifici de l’Ajuntament, van poder eixir al balcó (eixe on pocs dies abans estaven les falleres…), i també el seu bonic hemicicle. Tot seguit vam veure detalladament la Llotja de la Seda, vam passar per la Plaça Redona, vàrem aprofitar per donar la volta a la Catedral i vam passejar pel Carrer Cavallers fins a les Torres de Quart.

València potser és una visita típica, però sempre hi ha sorpreses per descobrir.

Professors: Alejandro Barber, Roderic Ortiz i Candela Perpiñà.

(Article publicat a la revista El Comtat el mes d’abril de 2019)

Galeria d’imatges (clica damunt per a fer-les més grans)

MEMÒRIA HISTÒRICA. Xarrada de Francisco Martínez, guerriller antifranquista

El Sr. Quico i professors de l’IES Pare Arques de Cocentaina.
D’esquerra a dreta: Roderic Ortiz, Alejandro Barber, Sergio (en pràctiques), el Sr. Quico, Candela Peña, Toni Barceló, Josep Bas i Rafa Enguix (de l’IES de Muro).

 

Francisco Martínez, conegut com “Quico”, té 94 anys i durant la postguerra va ser un guerriller antifranquista de la zona de Lleó i Galícia. Actualment continua fent xarrades allà on li ho demanen i el passat dijous 7 de març va vindre a l’IES Pare Arques de Cocentaina.

La sala d’audiovisuals de l’institut estava plena d’alumnes (alguns van anar per la nota extra que donàvem en Història, d’altres vull creure que estaven allí amb un interés sincer). Durant més d’una hora el Sr. Quico va estar explicant la seua experiència i les seues reflexions, amb una vitalitat i loquacitat gens previsible per a una persona amb la seua edat.

Va començar explicant la seua infantesa, marcada per la clandestinitat. Quico va nàixer a un poblet de Lleó, a les comarques mineres del nord. Entre els seus primers records està l’acollida de refugiats de la revolució d’Astúries del 1934, que passaven les muntanyes fugint de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit d’Àfrica. Poc després, el 1936, amb 11 anys, recorda que el dia 20 de juliol la seua regió estava controlada pel sublevats i que a partir del dia 21 quasi ningú podia dormir en la seua casa perquè va començar la repressió, i que a les carreteres hi havia morts, assassinats per pistolers feixistes. Entre ells el seu mestre. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DEMOCRÀCIA. Hem fet vídeos per als Pressupostos Participatius de Cocentaina (2018)

Notícia de la revista “El Comtat”. A la foto apareixem l’alcaldessa, un company, els alumnes Àlex i Yue, i jo, el dia de la gala del concurs dels vídeos a Cocentaina (16-11-2018)

 

Ara que sembla que és més visible el feixisme espanyol crec que és un bon moment per a compartir açò. Fa un mes, en una altra entrada, vaig explicar que havia “animat” els meus alumnes de 3r i 4t d’ESO a participar en el I Concurs Influencer de Participació Ciutadana, organitzat per l’Ajuntament de Cocentaina. Es tractava de presentar vídeos que explicaren el procés dels pressupostos participatius en màxim 2 minuts. El vídeo guanyador s’utilitzaria en la difusió d’aquesta campanya.

Al final vaig moure 3 classes, uns 75 alumnes, i van fer 31 vídeos dels qual van arribar a temps de participar en el concurs 28. El divendres 16 de novembre, a les 20 h, vam assistir a la gala en el Centre Cultural El Teular, ben mudats, fins i tot jo em vaig posar una americana. Vam veure tots els vídeos (eren breus), i després el jurat del concurs, format per membres del Consell de Participació de Cocentaina, va triar un vídeo guanyador, i també van fer una menció d’honor a un altre.

Ací teniu el vídeo guanyador, de Yue Casanova i Àlex Garrido, de 4t d’ESO-A. Mirant el vídeo ningú diria que en classe són tremendament discrets. Estic molt bé a Cocentaina.

Per si esteu interessats, dels 31 vídeos dels alumnes n’he compartit 7 en YouTube, en una llista de reproducció. A més del guanyador hi havia altres vídeos molt bonics. Ací teniu l’enllaç:

LLISTA DE REPRODUCCIÓ: Pressupostos Participatius, Cocentaina, 2018, 3r i 4t d’ESO

LLIBRE. «El Pati Maleït» d’Ivo Andric (1954), subratllat a Cocentaina

Era un misteri però ja sé per què en l’aparador de novetats de la biblioteca de Cocentaina hi ha llibres subratllats. Solen ser llibres que m’atrauen molt i que de vegades agafe en préstec. Llibres en català, publicats recentment, d’autors i editorials no massa conegudes. El misteri és que estan subratllats, encara que ningú els haja agafat abans que jo. Millor dit estan corregits, plens de símbols de corrector, amb la proposta de millora al marge, sempre en llapis.

El fet és que el divendres passat vaig baixar a aquesta biblioteca amb els xiquets. El meu Joan necessitava un llibre sobre el cos humà (en vam trobar un de magnífic). En l’aparador de novetats estava El Pati Maleït d’Ivo Andric i Els dies maleïts d’un tal Ivan Aleksèievitx Bunin, aquest últim sobre la Revolució Soviètica. Els vaig agafar i sí, estaven plens de correccions i jo era el primer que els agafava en préstec. Qui ho havia fet? Li vaig preguntar a la bibliotecària i em va contar divertida que hi havia un xicon que els donava a la biblioteca regularment. Puc constatar que fa anys que ho fa. No em vaig atrevir a preguntar-li res més sobre ell. Com la bibliotecària i jo ja tenim una edat un “xicon” igual pot tenir vint que cinquanta anys. El cas és que és una persona que viu a Cocentaina o prop, que compra llibres no massa comercials, els llig, s’entreté corregint-los i temps després els dona a la biblioteca, i té un gust meravellós. 

De llibres així, corregits, que recorde ara mateix m’he llegit Tsili, història d’una vida d’Aharon Appelfeld o Les nits blanques de Dostoievski. Ara acabe de llegir-me el de El Pati Maleït d’Ivo Drina. Segons la contraportada del llibre “els escriptors serbis van escollir El Pati Maleït com la seva millor novel·la del segle XX”, i encara que sé que això és un reclam publicitari no em vaig poder resistir. És una novel·la breu, poc més de cent pàgines, sobre un monjo de Bòsnia, fra Petar, que passa un any per error en una presó d’Istanbul que la gent anomena El Pati Maleït. Està ambientada en l’època final de l’Imperi turc. Apareixeran diversos personatges, cadascun amb el seu caràcter i el seu relat. 

A més de fra Petar, destaquen sobretot tres personatges: Karadjoz, el director de la presó, un ésser repulsiu i amable per igual; Haim, un xarraire i fussador molt pesat però gràcies al qual coneixem alguns detalls importants; per últim, Camil, un jove tancat en el seu món d’estudis històrics, inútil per a la vida real a causa de la seua innocència. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »