Arqueologia de la violència

Tierra arrasada de l’arqueòleg Alfredo González Ruibal no és llibre d’història bèl·lica, més bé és una explicació i interpretació de les restes materials que deixa de la violència i la destrucció humana al llarg de la història. Per tant no trobarem un relat de les diverses guerres i catàstrofes humanitàries, sinó la seua petjada en el territori, el que resta i que es pot estudiar des de l’arqueologia. Com un assaig divulgatiu sobre l’arqueologia de la violència.

Vaig saber d’aquest llibre per Twitter, perquè el seu autor té un compte que m’agrada molt que es diu @guerraenlauni i que fa publicacions molt curioses i educatives (no tot són crits i postureig en les xarxes socials). El vaig demanar a la biblioteca pública i quan m’havia oblidat d’ell em van avisar que havia aplegat. Havia de llegir-lo, noblesse oblige. 

L’obra s’estructura en deu capítols, que van des del Paleolític fins al present. Fa un recorregut de l’evolució de les societats cap a una major complexitat, cosa que fa que la violència i la guerra va dotant-se de més significats simbòlics, i va fent-se més organitzada i augmenta la seua capacitat de devastació. Hi ha moments que el llibre és un seguit de descripcions de morts, ossos i cendres, com un informe arqueològic exhaustiu i avorrit. Eixa és la part pesada.

La part atractiva és la interpretació de les restes: el dolor de les persones que van patir la violència, els signes de tortura, la disposició dels ossos en fosses, les runes i les cendres, i sobretot els petits objectes de vida quotidiana que parlen de la vida però acompanyen la mort. Eixes explicacions i les fotografies que n’hi han no et deixen indiferent. En arqueologia no tot són números i descripcions àrides, el llibre té una part ètica evident, de compassió i d’empatia, perquè un mort sempre és un mort: “Enterrar a un hijo muerto es enterrar a un hijo muerto, en el Paleolítico de Sudán y en la Palestina del siglo XXI”.

CANÇÓ. «No s’apaguen les estreles»

Cartell de la pel·lícula

 

Després de sentir-la diverses voltes necessite posar en el blog la cançó «No s’apaguen les estreles» de Xavi Sarrià. Forma part de la banda sonora de la pel·lícula La mort de Guillem, sobre els fets que envoltaren l’assassinat del jove Guillem Agulló en la matinada de l’11 d’abril de 1993.

Va ser un assassinat polític, que va ser ràpidament manipulat per la premsa i en l’infame judici als seus assassins, per a que semblara una simple baralla entre joves i on van presentar la víctima com el violent. Va ser tot un exercici de cinisme per part del poder establert després de la “modèlica” Transició, eixa que ens va portar un rei corrupte, una autonomia aigualida, una impunitat per al feixisme més que evident i tantes misèries més. Però la memòria és tossuda, i la generació que vam quedar marcada per aquests fets tornem una vegada i una altra per a reivindicar la figura de Guillem, per a nosaltres un record de joventut i una ràbia encara present. No sé com ho veuran els que han vingut després: potser un símbol mític?

Fet i fet, sobre Guillem Agulló ja vaig ressenyar dos llibres coneguts: La mort de Guillem de Jaume Fuster, que em va colpir profundament, i el més recent Guillem de Núria Cadenes. La pel·lícula la tinc pendent, per poc temps.

Sí que tenim ja la cançó «No s’apaguen les estreles», una cançó que m’ha sorprès i m’ha encantat perquè més enllà dels himnes de joventut («No tingues por») la lletra d’aquesta cançó fa un repàs de nombroses lluites socials del nostre petit país. És com un índex d’il·lusions i té una utilitat històrica claríssima.

Pose la cançó i la lletra i una llista d’aspectes que valdria la pena tenir en compte. De fet, treballar a classe totes les referències que hi apareixen seria un magnífic exercici sobre memòria històrica valenciana. Potser…

–

Algunes referències en «No s’apaguen les estreles»:

1. Qui és Vicent Martí? Busca informació sobre ell i algun vídeo on intervinga.
2. A què fa referència quan diu «t’estime, t’estimo, t’estim amb La Gossa»?
3. Què és això de «Malaguenyes»? I l’u d’Aielo? Qui és el Botifarra?
4. En quin poema de Vicent Andrés Estellés apareix «l’ama del carrer, la flor de la parra, i del taronger»? Sobre què tracta eixe poema?
5. Qui era Al-Azraq?
6. Qui eren els maulets?
7. Què era la «Nova Planta» (decrets de Nova Planta)?
8. A què creus que fa referència quan parla de «la mort, l’exili i la pena, els camps d’extermini»?
9. Busca informació sobre les «fosses de Paterna» de la repressió franquista.
10. Qui eren «les mestres d’escola que mai claudicaren»? Busca informació sobre la mestra Marifé Arroyo.
11. Què era el maquis? Busca informació sobre el maqui «La Pastora».
12. Busca informació sobre Alejandra Soler. Per què es refereix a ella amb el «puny alçat»?
13. Qui era Carme Miquel? Per què diu que tenia un «etern somriure»?
14. Busca informació sobre Vicent Torrent i les seues cançons.

–

DENIP 2019. Dia Escolar de la No-violència i la Pau, taral·lejant Txarango

Portem dies en ma casa taral·lejant Obriu les portes de Txarango. És una cançó perfecta per al Dia Escolar de la No-violència i la Pau, i encara que la diada ja ha passat vull guardar-me-la en l’armari del blog, i per això faig aquesta entrada (sí, estic pecant de “youtubitis”, però val la pena). És una cançó preciosa.

Més avall podeu trobar la lletra de la cançó i uns enllaços a altres recursos del DENIP i d’educació per a la pau.

–

Lletra de la cançó Obriu les portes de Txarango:

DENIP 2017. Dia Escolar de la No-violència i la Pau

Cada 30 de gener és el DENIP. He trobat tres recursos molt bonics per a commemorar aquest dia: una foto, una cançó i una proposta didàctica de FundiPau amb 5 fitxes.

Si no passa res, tinc la intenció de treballar amb els alumnes de 1r i 3r d’ESO i de 1r de BAT la fitxa número 1 del dossier, i si em deixen els posaré la cançó. Per la meua part tinc ganes: anem a fer-ho.

1. Foto:

Tess Asplund, amb el puny en alt contra l’extrema dreta a Suècia (Fotografia: David Lagerlöf)

Cal ser molt valenta per a mostrar disconformitat i posar-se davant d’una manifestació així. Lliçó: la No-violència no és per a covards.

Més informació: “Tess Asplund, la mujer negra que se ha enfrentado a 300 neonazis suecos“, El Confidencial, 05/05/2016. Fragment:

“Con el puño en alto y sosteniendo la mirada. Así se ha enfrentado a un grupo neonazi en Suecia la que muchos consideran el nuevo icono contra la lucha racista. Tess Asplund, una mujer de raza negra de 42 años, ha plantado cara al Movimiento Nórdico de Resistencia durante una marcha en Börlange, a tan solo 30 kilómetros de Estocolmo. Varios vídeos y fotografías del momento han dado la vuelta al mundo, convirtiendo a Asplund en una auténtica heroína.“

–

LLIBRE. «Dues línies terriblement paral·leles» de Francesc Grau Viader (1978)

Dues línies terriblement paral·leles és una novel·la sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Està basada en les experiències d’un soldat molt jove del bàndol republicà, de l’anomenada lleva del biberó. Aquesta lleva va entrar en combat l’últim any de la guerra, sense quasi instrucció, i van participar en alguns combats molt aferrissats, com al front de Lleida i a la batalla de l’Ebre.

És un llibre de ficció, escrit amb ambició literària, i a l’estar basat en records de l’autor, Francesc Grau Viader (Calella, 1920-1997), resulta un relat ple de moments i escenes memorables. Recorda un poc a Res nou al front de l’oest, la coneguda novel·la sobre la Primera Guerra Mundial d’Erich Maria Remarque, que estranyament he trobat descatalogada en català (?).

En quatre mots, és un relat molt humà sobre la vida militar, els combats, les trinxeres i els patiments dels soldats, i acaba sent un llibre contra totes les guerres. A l’igual que el llibre de Remarque, Dues línies terriblement paral·leles és un llibre que es llig fàcilment i que em sembla molt adient per a joves, per a recomanar-lo en els instituts, per a citar-lo en les classes i parlar d’ell (però mai com a lectura obligatòria).

Un altre valor afegit és que està editat per Club Editor, una petita editorial que treballa amb molta cura, i que complementa aquest llibre amb un postfaci explicatiu d’Agustí Alcoberro de molta qualitat (fantàstic, els prefacis haurien de prohibir-los), una breu biografia de l’autor, amb dos fotografies, i fins i tot uns recursos educatius a Internet (si bé els he visitat i jo no els faria servir).

Pose uns fragments per a tastar-lo:

DENIP 2015. Dia Escolar de la No-violència i la Pau

Ja tornem a ser-hi. El pròxim dia 30 de gener se celebra el DENIP, el Dia Escolar de la No-Violència i la Pau. Com altres anys, a Historiata, vull fer una petita contribució amb algun material que he trobat i que m’agrada especialment. Enguany posaré també una cançó, en concret “SOS” d’Aspencat, un grup de la Marina Alta amb cançons reivindicatives i molt ben fetes. També, per si teniu ganes de més coses, trobareu al final d’aquest apunt altres recursos relacionats amb aquest dia.

La lletra d’aquesta cançó està plena d’al·lusions a injustícies d’arreu del món. Un bon exercici, si voleu, seria descobrir-les, enumerar-les, localitzar-les, i investigar el per què, la situació i els antecedents, i les diferents vies de solució. Què us sembla?

D’aquesta cançó hi ha dos versions, una més tranquil·la i una d’altra més moguda. Ací teniu l’enllaç a la versió més tranquil·la de SOS, de l’àlbum “Naixen primaveres” (2011): enllaç versió més “tranquil·la”.

Tot seguit teniu la versió més moguda, la que més m’agrada a mi, SOS REMIX, de l’àlbum “Inèdit” (2012).

Que la gaudiu!

–

Lletra de la cançó – Lletra de la cançó SOS en pdf, per a imprimir

Produïda i mesclada per Mark Dasousa en Atòmic Studio. Masteritzada en Catmastering.

Pàgina oficial: http://www.aspencat.org/)