LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen, a qui se li ha prohibit pintar per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga fer-ho. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. El conflicte entre la llibertat i l’obediència el trobem en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen cal dir que està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), un artista famós del corrent expressionista, estranyament amb simpaties nazis, però a qui malgrat això se li va prohibir pintar. De fet el seu nom era Emil Nansen (mira que estava fàcil). Disculpeu l’spoiler, no ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor, però em sembla que no canvia en res la lectura de la novel·la. Al final d’aquesta entrada trobareu una petita selecció de pintures de Nansen (el de veritat).

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més spoilers de l’argument i més informació sobre l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar el web de l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, ens matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Algunes cites de Lliçó d’alemany:

«Qui compleix el seu deure no s’ha de preocupar de re, mal que els temps canviïn» [El policia local i pare de Siggi Lepsen, el protagonista]

–

«Si trobes que cadascú ha de complir el seu deure, llavors jo et diré el contrari: un ha d’actuar contra el deure. Per a mi, el deure no és sinó arrogància cega.» [El pintor M. L. Nansen]

–

«Som uns il·lusos, va dir el pintor, som uns il·lusos si ens pensem que no s’atreviran, però mira: el que molts consideraven impensable, ells s’hi atreveixen i ho fan. Aquesta és la seva força, que tant se’ls dóna»

–

«Una comunitat sempre se sent desafiada, amenaçada o infiltrada pels que són diferents. D’aquí ve que els dediqui tota l’atenció i el recel, i que els persegueixi amb tot l’odi.» [Informe del psicòleg Mackenroth que investiga a Sigge Lepsen en l’internat]

–

«El cor d’aquesta novel·la és la noció del deure: la perversió que en fa el nazisme, els seus límits i conseqüències, els conflictes que genera amb altres lleialtats, les seves víctimes i la seva eventual expiació» [Postfaci de Jordi Ferrarons]

–

Algunes pintures d’Emil Nolde (cliqueu damunt per a fer-les més grans):

–