LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen i a qui se li prohibeix pintar, per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga pintar. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. L’obediència i el deure els tenim en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen, està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), expressionista, amb simpaties nazis però a qui se li va prohibir pintar, i que realment es deia Emil Nansen (mira que estava fàcil). No ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor. Crec que val la pena donar-li una ullada a les pintures d’aquest artista abans de llegir la novel·la, perquè les descripcions que fa de pintures m’han resultat un poc pesades, i si haguera tingut al cap alguns exemples tal volta hagueren fluït més, però tampoc estic segur. Al final d’aquesta entrada he penjat algunes pintures de Nolde.

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més informació de l’argument i de l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar la pàgina web del llibre, a l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, em matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, perquè sí, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis