LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen i a qui se li prohibeix pintar, per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga pintar. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. L’obediència i el deure els tenim en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen, està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), expressionista, amb simpaties nazis però a qui se li va prohibir pintar, i que realment es deia Emil Nansen (mira que estava fàcil). No ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor. Crec que val la pena donar-li una ullada a les pintures d’aquest artista abans de llegir la novel·la, perquè les descripcions que fa de pintures m’han resultat un poc pesades, i si haguera tingut al cap alguns exemples tal volta hagueren fluït més, però tampoc estic segur. Al final d’aquesta entrada he penjat algunes pintures de Nolde.

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més informació de l’argument i de l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar la pàgina web del llibre, a l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, em matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, perquè sí, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

POESIA. “Devocionari domèstic” de Bertolt Brecht, una passió estranya

bertolt_brecht_devocionari_domèstic

Bertolt Brecht (1898-1956), va ser un autor del corrent literari expressionista alemany, de la complicada època d’entreguerres. També és conegut com el pare del Verfremdung, l’efecte dramàtic de l’estranyament o distanciament, que mostra les contradiccions de la vida quotidiana, per a que el públic del teatre jutge el que passa a l’escenari sense l’ajuda de l’autor, almenys en teoria.

A més de teatre va escriure relats breus i poesia. Dels relats breus li tinc una estima especial a Històries del senyor Keuner, un llibre d’aforismes i situacions exemplars que em va regalar el meu germà Amand quan vaig complir els divuit anys, i que m’agrada molt rellegir.

Respecte a la seua poesia, no havia llegit res d’ell fins que fa uns dies va arribar a les meues mans Devocionari domèstic, recomanat per Enric Iborra al seu bloc la serp blanca. És el primer llibre de poemes que va publicar, al 1927, amb el títol original de Hauspostille. L’experiència de la seua lectura ha sigut “estranya”, que és una manera de dir que no sé si m’ha agradat o no. Com sol passar en un llibre de poemes: alguns m’han agradat molt, d’altres menys, i n’hi ha molts que encara no he entés, però, això sí, en aquest cas cap m’ha deixat indiferent. L’editorial Adesiara ha publicat aquesta primera edició bilingüe, en català i en alemany, traduïda per Feliu Formosa, i amb la “Guia per a l’ús de les diverses lliçons” del mateix autor i que comença d’una manera ben directa:

“Aquest Devocionari domèstic és destinat a l’ús dels lectors. No ha de ser devorat sense discerniment.”

El llibre s’estructura en aquestes lliçons que porten títols tan suggeridors com “Rogatives”, “Exercicis espirituals”, “Cròniques” o “Els petits precs quotidians dels difunts”. Respecte a la forma reproduisc un text ben il·lustratiu de Walter Benjamin, que Enric Iborra ha compartit a la serp blanca:

“Com va assenyalar Walter Benjamin, Brecht recorre a les formes poètiques més del gust de la classe burgesa per desemmascarar els mecanismes amb què exerceix el poder: «el coral, amb què es pretén edificar la comunitat de creients; la cançó popular, amb què es vol fer callar el poble; la balada patriòtica, que acompanya el soldat a l’escorxador; la cançó amorosa, que promet el consol més barat».”

Així, els seus poemes són un joc entre una forma que reprodueix la solemnitat lírica de gust burgés i un contingut amb forta crítica social, concisa i descarnada.

Bertolt Brecht (1898-1956)

Bertolt Brecht (1898-1956)

El que més m’ha agradat del Brecht poeta és que els seus poemes no són artificiosos, sinó que amb paraules d’ús corrent construeix poemes gens previsibles. L’efectisme barat o la retòrica buida m’avorreix molt. Bertolt Brecht pot resultar aspre, diferent, mordaç, i per això mateix ens captiva, almenys a mi. La lectura d’aquest llibre ha sigut una experiència intensa, agradable, i que m’ha servit per alliberar-me durant unes estones de la quotidianitat, sempre tan aclaparadora. El posaré al costat del de Històries del Senyor Keuner, i aniré rellegint-lo.

Per acabar, compartisc tres poemes que m’han agradat molt:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La metamorfosi” de Franz Kafka (1915), una aproximació

portada - kafka - metamorfosiRESSENYA

Franz Kafka: “La metamorfosi” (1915)

  • Edicions Bromera, Alzira, 1990, 136 pàgines
  • Col·lecció “A la lluna de València”, núm. 10, enllaç
  • Traducció, introducció i notes: Heike van Lawick i Enric Sòria
  • Títol original: “Die Verwandlung” (1915)

Índex

  1. Introducció
  2. Argument
  3. Kafka
  4. El llenguatge de Kafka
  5. Interpretacions
  6. Sensacions personals després d’haver llegit “La metamorfosi”
  7. Cites
  8. Documental: “Qui era Kafka?”

1. Introducció

Llegir “La metamorfosi” és un plaer alimentari per al cervell, i una prova de superació personal davant una obra tan clàssica, tan monumental i alhora tan estereotipada i potser desconeguda. És una obra que apareix en tots els llistats de recomanacions de lectures, i és tan famosa que fa por i un poc de mandra llegir-la. Però val la pena.

Només vull posar algunes notes.

Per a un coneixement molt més detallat us recomane veure les entrades sobre Kafka i la “La metamorfosi” al blog la serp blanca del professor Enric Iborra.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Praga en tiempos de Kafka” de Patrizia Runfola

Portada - Runfola - Praga en tiempos de KafkaRESSENYA. Patrizia Runfola:

“Praga en tiempos de Kafka”

Barcelona, Ediciones Bruguera, 2006

299 pàgines, castellà, fotografies en blanc i negre de personatges, quadres, edificis.

Títol original: “Praga in tempo de Kafka”

RESSENYA

Al blog http://www.eldinosaurioqueestabaalli.com he trobat una ressenya bellíssima d’aquest llibre. Per això aquesta vegada, com sé que no puc superar-la, no vaig a fer la meua pròpia ressenya. La copie i la traduisc.

Font: http://www.eldinosaurioqueestabaalli.com/2006/08/18/

Praga és, sense cap dubte, la ciutat de moda. Ja abans d’incorporar-se la República Txeca a la UE la “mare de totes les ciutats” -títol que comparteix amb altres urbs com Mèxic, Kíev, la Meca o El Caire- era destinació preferent per a viatges organitzats. Avui és, a més, decorat fantàstic per megaproduccions de Hollywood. Però és molt més. Tota ciutat té una història íntima que només coneixen els seus enamorats, i l’autora és una cronista enamorada de la ciutat del Moldava. La italiana Patrizia Runfola coneix cada carreró, cada pati d’una ciutat que destil·la màgia fins i tot en el seu nom, Praha, “el llindar”. Llindar entre dos móns, orient i occident, entre dues “races”, aris i eslaus, i per a molts també llindar entre dues realitats.

Aquesta és una història cultural dels anys daurats de la ciutat, quan desbordava una vitalitat creadora que es veuria dolorosament dissolta després de la l’agressió nazi. El punt de partida d’aquesta història és, tal com indica el títol, Franz Kafka, però la protagonista és la ciutat que en el seu si va acollir una condensació tal d’artistes com no s’havia vist des del Segle d’Or a Madrid i que, com llavors, era una congregació de genis a l’olor de la decadència. No només estaven Kafka i el seu amic Max Brod, també Hasek, Jesenská, Kapek -creador del mite modern del robot- i Teige, el pintor Kubista i el poeta Halas, de emotiva vida, l’austríac Meyrink, autor del Golem, els alemanys Einstein i Brentano, i el rus Jakobson.

Eren els anys de les avantguardes, era un món que volia partir de zero encara que per això va haver de necessitar la destrucció absoluta que van suposar dues guerres mundials. I, en aquest marc s’erigeix Praga, la cruïlla, com a focus i pol, partint de la seva particular situació social, amb els naturals en l’escalafó més baix, els alemanys en el més alt i els jueus al marge, d’aquells i entre si. Runfola retrata una avantguarda escèptica i crítica, gairebé massa com per ser creïble, una avantguarda atenta als influxos francesos -Apollinaire-, italians -Marinetti- o russos -Maiakovski-, però que mai es perd de vista a si mateixa. El poder evocador de Praga fa de l’avantguarda txeca un cas especial, ja que “l’avantguarda de Praga no mirava cap al futur, al contrari que altres corrents europeus, sinó que s’aturava en el present, posant els seus ulls en el decorat quotidià amb els seus detalls extravagants i poètics carregats de significats simbòlics, evocadors de somnis i de records “(p. 208).

Aquell meravellós conjunt es va desfer sota la tenebrosa marxa nazi. Alguns d’aquells artistes i poetes emmalaltir, altres van emigrar o es van suïcidar, i altres van desaparèixer en els camps d’extermini. Després va venir el comunisme desbocat i finalment, ja estan arribant, les masses de turistes amb bermudes. Aquells temps d’efervescència creadora no tornaran, per això alguns dels exiliats van decidir no tornar, per mantenir incontaminats els seus records. Les circumstàncies que van possibilitar aquella pletòrica creativitat es van esborrar, la triple convivència es va acabar -Praga va ser “encreuament, abans que res, de cultures diverses i imperioses” (p. 17)-. La ciutat manté el seu poder d’atracció intacte, mentre el seu poder de generació descansa amagat en unes golfes polsegoses, com el Golem, tot esperant temps propicis.

En aquest assaig es parla de literatura, pintura, escultura, arquitectura, teatre i cinema, fins i tot es fan referències a la tertúlia de Berta Fanta, on Einstein explicava les seus trencadores teories. Partim de Kafka i, estirant el fil que ens tendeix Max Brod, anem traient l’aigua del Moldava el record de tots aquells artistes que van compondre el collage Praga. Amb un estil clar, amb evident afecte -de vegades massa-, amb entossudit detallisme -alguns trams seran valorats per l’eslavista, però el lector mitjà pot obviar-ho sense lament- i sagrada devoció per allò explicat, Runfola ens presenta una època memorable en un lloc inoblidable, amb evidents encerts, com el de mostrar a un Kafka alegre i vivaç i descobrir-nos a autors generalment ocults, com Werfel o el mateix Brod, més conegut per la seva amistat amb Kafka que pels seus propis escrits, així com la bibliografia, amb títols relatius al relat, i en castellà.”

DADES DE L’AUTORA

Patrizia Runfola. Nascuda a Palerm, el 1951, va morir el 1999, als quaranta-vuit anys. Professora a l’Acadèmia de Belles Arts de Brera. Col·laborà en diverses revistes i periòdics italians i francesos. Autora de nombrosos catàlegs d’exposicions de pintura i fotografia, de teatre i, en general, de l’art de les vanguàrdies del segle XX. Publicà assaigs (entre d’altres, Hugo von Hoffmann-sthal) i el llibre de relats Lliçons de tenebres. Els seus interessos artístics i les seues fonts de creació literària procedien de l’àmbit cultural, històric, intel·lectual i mític d’Itàlia, França i Praga, ciutat a la qual va dedicar diversos dels seus llibres, com aquest, Praga en temps de Kafka i El palau de la malenconia.

MOMENT HISTÒRIC

Vanguàrdies culturals centreuropees. Expressionisme.

Primers anys del segle XX, especialment fins l’any 1924. Aquest any el dia 3 de juny faltà Franz Kafka.

A Praga, ciutat de l’Imperi Austrohongarès fins el final de la Primera Guerra Mundial, quan es va convertir en capital del nou estat de Txecoslovàquia.

ÍNDEX DE CITES

1. Boina dels estudiants, símbols nacionals, pàgina 59

2. EXPRESSIONISME, pàgines 114-115

3. COMENÇ DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL, pàgines 152-155

4. La fam, segons Milena Jesenská, pàgina 182

5. La invenció de la paraula ROBOT, pàgines 201-202

6. Reconstruir la realitat, per Karel Capek, pàgina 203

7. Anècdotes de František Halas, poeta enamorat dels llibres, pàgines 239-240

8. DESCRIPCIÓ BELLÍSSIMA, pàgines 244-245:

9. Exemples de cartes per a burlar la censura, pàgina 256

10. Praga, una gran ciutat, pàgines 256-257

BIBLIOGRAFÍA COMPLEMENTARIA

Llegeix la resta d’aquesta entrada »