LLIBRE. «Notícia de Catalunya» o «Nosaltres, els catalans» de Jaume Vicens Vives (1954)

Notícia de Catalunya és un assaig històric de Jaume Vicens Vives que continua reeditant-se. Publicat el 1954, d’alguna manera és una variant de la seua Aproximación a la historia de España de dos anys abans, que vaig comentar ací fa uns dies, però molt més interdisciplinari, més sociològic, antropològic i cultural, i també més polític.

Deia Joan Fuster a Literatura catalana contemporània que el que es debatia a Notícia de Catalunya «era la qualitat i el futur del seu país, de la seva societat, d’un nucli humà més o menys ben definit en l’extensió geogràfica —el centre a Barcelona, naturalment, i Lleida o Tortosa ja gairebé tan «perifèrica» com Alacant, Menorca o Perpinyà.»

Per això, aquesta obra encara és un referent, i perquè va marcar moltíssim l’estudi de la història al Principat i la manera d’entendre la seua identitat. Alguns elements d’anàlisi van esdevenir quasi dogmes, etiquetes, com per exemple: «El català, home de Marca», «El sentit social de la terra», «El pactisme», «Els catalans i el Minotaure» (el Minotaure és el poder) o «Les revolucions catalanes». Però sobretot va tenir fortuna l’afirmació de la «voluntat d’ésser» dels catalans, com a característica principal d’aquest poble.

Vicens Vives va pensar en un primer moment en titular Notícia de Catalunya com Nosaltres, els catalans. És evident la influència posterior sobre Fuster. De fet, el mateix Fuster ho reconeix en la introducció al seu Nosaltres, els valencians. Aquests llibres el que pretenen és «conèixer-nos» com va dir Vicens Vives. Publicats durant el franquisme, en 1954 el de Vicens i en 1962 el de Fuster, els dos són producte d’una època d’incertesa, de crisi d’identitat, i volien oferir una panoràmica en clau nacional del que érem, i del que podríem ser. Vicens, el mestre, es passeja per les pàgines sense rubor. Fuster demana indulgència pel seu Nosaltres. Potser m’equivoque però crec que estava un poc aclaparat per «refer» el Notícia de Catalunya en clau valenciana. El cas és que ambdós són magnífics, uns clàssics imperibles.

A la introducció de Nosaltres, els valencians, Joan Fuster diu: «El meu lector farà bé de llegir —si encara no l’ha llegida— Notícia de Catalunya, per arrodonir i assaonar les observacions que li oferiré.» Doncs això.

Tot seguit, compartisc uns fragments. L’últim, el 10, és el famós de la voluntat d’ésser:

– 

Selecció de cites:

1. Els llampecs il·luminadors

«Però els historiadors sols veuen una part de la veritat. I qui diu els historiadors diu els sociòlegs i els economistes, àdhuc els filòlegs i els crítics literaris. Tots ells, malgrat llurs tècniques diferenciades i llurs especialitzacions concretes, formen part de la gran família dels observadors dels fets passats. Per a la gran tasca de conèixer-nos necessitem la col·laboració dels poetes, dels novel·listes i dels assagistes, dels esperits que posseeixen el do d’intuir, sense documentació prèvia, els batecs més ocults de l’ànima del poble. Una estrofa genial —on les paraules prenen l’equilibri just forçat pel ritme—, una descripció espurnejant —on es defineix un estat d’esperit individual o col·lectiu—, poden esclarir en un instant replecs íntims on mai no podrà arribar el més ben muntat microscopi documental. Totes les cultures necessiten aquests llampecs decisivament il·luminadors. Però cal que el poeta, que el novel·lista, que l’assagista, siguin d’una sinceritat absoluta: que essent homes de llur temps i, per tant, pertanyent a certes sectes i escoles literàries i ideològiques, procurin respondre a l’eterna crida de llur sang.»

2. Les conseqüències socials de la revolució industrial

«La vera revolució industrial, o sigui l’equipament del país a la moderna, s’esdevingué a Catalunya entre 1830 i 1850. El fenomen provocà ací les mateixes conseqüències que arreu; endogalament de l’obrer a la fàbrica en condicions econòmiques, socials i humanes d’extrema indignitat. No cal refer un quadre de la servitud en què caigueren llavors els homes del camp transformats en obrers industrials, sobretot els manobres i ajudants, les dones i els nens, la immensa legió dels «miserables». Aquesta mena d’errades només poden repetir-se una vegada cada dos o tres segles; però són tan monstruoses que costen molt d’ésser digerides per la societat que les comet i no hi reacciona amb llestesa, caritat i justícia.»

3. Les minories creadores

«No hi ha cultura possible sense una minoria selecta que en constitueixi l’ossada; no hi ha política possible sense un grup que l’hagi concebuda i que la realitzi. Tots els pensadors actuals estan d’acord en aquests dos principis sociològics. La democratització absoluta del pensament, de l’art, de la riquesa i de la política és una utopia, com ho ha palesat, de manera esclatant, l’exemple de la Unió Soviètica.

Una minoria creadora s’adscriu, necessàriament, a una classe social determinada, que comparteix, a causa de les tendències econòmiques i intel·lectuals dels seus membres, l’impuls renovador i l’èxtasi profètic d’aquella, i ensems li ofereix els mitjans d’acció per a concretar-ho en el terreny de la realitat. Per aquest sol fet, la classe novadora intenta d’atraure els mites que crea —polítics, socials, artístics— les classes altes, bé siguin inferiors o superiors. Aquelles solen donar-li llur ajut per un fenomen de mimetisme; en cas contrari, hom les fa marxar per força. Els grups elevats —que es denominen purs o els bons— són sempre oposats a temptatives renovadores, perquè ataquen llurs privilegis econòmics i socials i, a més a més, disgreguen llur concepció espiritual de la vida.»

4. Sobre el comerç amb Amèrica

«Ja hem dit abans que àdhuc admetent el règim d’exclusió decretat per la monarquia a benefici de Sevilla, hi havia en el monopoli colonial moltes escletxes per on trobar la font on assadollar-se amb l’or americà. Ni això no se sabé fer. L’oligarquia se sentia bé en les seves llars pairals, menjant perdius i truites saboroses i refrescant-se amb begudes refredades per la neu portada de les congestes pirinenques.»

5. Sobre la llibertat medieval

«Privilegi no vol dir, precisament, llibertat ni tampoc llibertats.» [ … ]

«La societat medieval s’havia organitzat en compartiments closos, cada un dels quals es relacionaven amb els altres per una xarxa convinguda de garanties mútues.»

6. El parlamentarisme

«Però només a Anglaterra i a Catalunya el desenvolupament de la institució parlamentària assolí un concepte constitucional efectiu i plantejà eficaçment les relacions operants entre l’autoritat i els subjectes, entre el monarca i els seus vassalls.»

7. Les llibertats dels catalans

«Des de l’atorgació dels Usatges de Barcelona, consentida per Ramon Berenguer I «amb acord i ajustament» dels magnats de la terra, fins a l’emotiu parlament de Martí l’Humà a les Corts de Perpinyà del 1403, quan pronuncià les recordades paraules: «Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses e llibertats e que sia així liberals com vosaltres?», els catalans comprovaven en llurs monarques un constant desig de bona col·laboració amb el país, establerta en el principi que la preeminència del sobirà era compatible amb les franqueses dels particulars.»

8. El pactisme

«Pot ésser el pactisme una fórmula moderna? No ho sostindríem pas; seria una errada de tipus tradicionalista. Cada temps porta les seves exigències i comporta les seves regles polítiques i socials. Però sí que s’ha de meditar sobre el jaient pactista de la nostra mentalitat, que en essència no és altra cosa que defugir qualsevol abstracció, anar a la realitat de la vida humana i establir la més estreta responsabilitat col·lectiva i individual en el tractament de la cosa pública.»

9. Els colonitzadors: continentalistes o marineristes

«La geohistòria ha fet un estudi complet de les successives reaccions dels pobles colonitzadors davant llur tasca constructiva fins a reduir-los als dos grans vessants del continentalisme i del marinerisme.

Un poble de mariners donarà un sistema colonial de tipus mercantívol: lent en la seva formació, però liberal, empíric, pràctic en els afers.

Dels dos vessants de l’expansió colonial, fórem els catalans, després dels fenicis i dels grecs i abans dels anglesos, els que donaren una reeixida prova dels mètodes emprats per l’angle mariner de la mentalitat imperial. I això perquè quan sortíem de casa nostra, amb les veles desplegades de les il·lusions expansives, teníem no solament un concepte pactista de les relacions entre l’autoritat i els seus subjectes, sinó també un sistema consuetudinari de delegacions de poder.»

10. La voluntat d’ésser

«Amb missatge llarg o missatge curt, Catalunya viu perquè ha de fer quelcom a la Història. Això és llei divina i natural, que no admet monstruositats biològiques. O surem o ens enfonsem. [ … ] La vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada: és el , no el si. Per això el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com en els castellans.

A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser. Aquesta voluntat és indefugible, indeformable i impercaçable.»

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: