LLIBRE. Ryszard Kapuściński, «Cristo con un fusil al hombro» i la mort televisada de Victoriano Gómez

No he pogut resistir-me i m’he llegit un altre Kapuściński. En aquesta ocasió ha caigut en dos vesprades Cristo con un fusil al hombro. Es tracta d’un recull de textos sobre algunes lluites revolucionàries i dictadures de la segona meitat del segle XX. En concret, la lluita dels fedaïns de Palestina contra l’ocupació israeliana, el cas de Bolívia, també els de Santo Domingo i Haití, un text més ampli sobre l’evolució de Guatemala i el segrest i assassinat de l’ambaixador de la RFA l’any 1970, un text que compara a Guevara i Allende, i per acabar un text sobre Moçambic.

El text de Guatemala es titula Por qué mataron a Karl von Spreti i es llig com una novel·la, millor que moltes novel·les. Aprens moltíssimes coses sobre la immundícia de la Guerra Freda, l’enorme desigualtat en aquests països, la misèria moral de tants patriotes, i també sobre els interessos de la United Fruit Company i el sanguinari intervencionisme dels Estats Units. M’agradaria alguna volta llegir-lo en classe. Cada volta em costa més seguir els llibres de text, cada nova edició més simples, esquemàtics i aparentment asèptics. La solució seria fer els meus materials, però això ara per ara em desborda. Com a professor interí cada any és una aventura.

Per acabar vull compartir un text molt més breu. Es titula Victoriano Gómez ante las cámaras de televisión i és una crònica sobre l’afusellament televisat d’aquest guerriller d’El Salvador l’any 1971.

Victoriano Gómez davant les càmeres de televisió

“El guerriller Victoriano Gómez va morir el 8 de febrer a San Miguel, una petita ciutat d’El Salvador. Va ser afusellat a l’estadi, en una assolellada vesprada. La gent ocupava les grades des del matí. Després van arribar unitats mòbils de la ràdio i de la televisió. Els operadors van col·locar les seues càmeres. A la gespa, al costat de la porteria, es trobava un grup de reporters gràfics. Estava preparat tot de tal manera que donava la impressió que d’un moment a l’altre començaria un partit de futbol.

Primer van portar a la seua mare. La dona, prematurament envellida i abillada amb roba senzilla, va seure davant del lloc en el qual anava a morir el seu fill. Durant uns instants les grades es van quedar en silenci. Però al cap de breus moments la gent es va posar a parlar, a canviar impressions, a comprar gelats i refrescos. Els que més enrenou feien eren els xiquets, el quals, al no cabre a les grades, es van pujar als arbres pròxims, des d’on tenien una bona vista de l’estadi.

Després va aparèixer en el camp un camió militar del qual primer van baixar els soldats de l’escamot d’afusellament. Després d’ells, va aparèixer en la gespa Victoriano Gómez. Va baixar d’un bot, va recórrer la mirada per les grades i va dir en veu alta, tan alta que va poder sentir-ho molta gent:

– Sóc innocent, amics.

El guirigall de l’estadi va amainar, encara que no per molt de temps, ja que tot seguit es van sentir uns xiulets que procedien de la llotja d’honor, ocupada per dignataris locals.

Les càmeres es van posar en marxa; la retransmissió havia començat. Aquell dia a El Salvador, tothom va poder veure per televisió l’execució de Victoriano Gómez.

Primer Victoriano es va col·locar davant de les grades, al costat de la pista. Però els operadors li van demanar a crits que se situara en el centre de l’estadi: buscaven una millor il·luminació per així obtenir millors imatges. Ell va comprendre les seues intencions; va obeir, va retrocedir cap al centre del camp i allà -alt, bru, de vint anys- es va posar en posició de ferms. Ara des de les grades només es veia una petita figura, que era del que es tractava: a aquesta distància, la mort perdia el seu pes, la seua tangibilitat, la seua concreció; deixava de ser mort per convertir-se en l’espectacle de la mort. Només els càmeres posseïen el primer pla, oferien la cara de Victoriano omplint la pantalla, gràcies a això la gent que el seguia per televisió va veure molt més que la multitud congregada a l’estadi.

Els trets de l’escamot d’afusellament van abatre a Victoriano, i les càmeres van mostrar com els soldats envoltaven el cos inert i comptaven els orificis de bala. Van arribar a comptar-ne tretze. El comandant de l’escamot va moure el cap amb un gest d’aprovació i va enfundar la pistola.

En realitat tot s’havia acabat. Les grades van començar a buidar-se. La retransmissió també arribava a la seua fi; els presentadors s’acomiadaven dels teleespectadors. Els soldats es van dur a Victoriano al camió. Només la seua mare es va quedar allà, de peu, una estona més, immòbil, envoltada per un grup de dotors que la contemplaven en silenci.

No sé què més puc afegir. Va ser el Janosik (bandoler llegendari de les muntanyes Trata que furtava als rics per ajudar els pobres) salvadorenc. Animava els camperols a que ocuparen les terres. Tot El Salvador és propietat de catorze famílies de latifundistes. Un país en el qual viu un milió de camperols sense terra. Victoriano Gómez preparava emboscades a les patrulles de la Guàrdia Rural, tot un exèrcit privat al servei dels terratinents, reclutat entre els més perillosos criminals. El terror de tots els llogarets. A aquesta gent havia declarat la guerra Victoriano.

La policia li va donar caça una nit, quan va anar a San Miguel per a visitar la seua mare. La notícia de la seva captura va ser celebrada amb magnificència en les hisendes. Es van organitzar interminables festes. El cap de la policia va ser ascendit i felicitat fins i tot pel president.

Victoriano va ser condemnat a mort.

El govern va decidir vendre cara aquesta mort. Li guiaven raons didàctiques. A El Salvador hi ha molt descontentament, són molts els que es rebel·len. Els llauradors reclamen terra, els estudiants exigeixen justícia. El poder no podia desaprofitar l’ocasió de muntar un espectacle que fóra una lliçó per a l’oposició. Així va sorgir la idea de transmetre l’execució per televisió. Per a tothom, perquè tothom veiera la mort en primers plans. Que la veiera tota la nació. Que ho veieren i que els fera pensar.

Que ho veieren.

Que els fera pensar.”

–