LLIBRE. «La tragèdia de cal Pere Llarg» d’Eduard Girbal Jaume (1923)

Per fi m’he llegit La tragèdia de cal Pere Llarg, una novel·la escandalosa i bellíssima per igual. Vaig saber d’ella pel blog La serp blanca d’Enric Iborra, que la recomana sense parar, i fa bé.

Encara que es va publicar el 1923 sol englobar-se dins del ruralisme, un corrent literari que va donar obres com Solitud de Caterina Albert o Els sots feréstecs de Raimon Casellas. Ambientada en una remota i esquerpa terra de masos, entre les comarques del Bages, la Segarra i el Solsonès, explica la història de la família de cal Pere Llarg, en especial de Peret i de la seua esposa Custòdia, una dona amb un caràcter molt fort i casada contra la seua voluntat.

Des de l’inici les relacions són turmentoses, al matrimoni i amb la família i els veïns. L’acció es desenvolupa a un llogaret rural auster i de vida molt dura, dels típics que la gent de ciutat solem considerar idíl·lic però que per als seus habitants podia arribar a ser un infern claustrofòbic. Es creu que està inspirat en Salo, un petitíssim poble de la comarca del Bages, on Girbal Jaume va passar uns estius. Però no tot és camp, també hi ha molta acció i viatges, i a la novel·la apareixen altres llocs com Solsona, Barcelona, Manresa, Montserrat o Girona.

De Barcelona, per exemple, fa molta gràcia quan es troben davant de la Casa Milà, i Girbal Jaume reprodueix la impressió negativa que va provocar aquest edifici en el seu temps:

«al Passeig de Gràcia varen veure un casalici d’estil mastodòntic, al qual el bon humor barceloní ─el veritable bon humor barceloní, que és el de la gent ingènua, la que no fa presumpció ni santificació de la ironia─ ha anomenat successivament el Gurugú, i el peñón de Gibraltar, i final, encertada i definitivament, la Pedrera…

I els pobres pagesos no capien com gent acabalada, poderosa ─comtes i tot, segons digueren─, volgués viure en casal de tan tètrica i repel·lent apariència… Els mísers rústecs no se sabien avenir de com, en tan hermosa via, s’hi havia consentit amuntegar semblant castellera de còdols…»

La tragèdia de cal Pere Llarg es pot llegir com una novel·la realista, però també d’aventures, i fins i tot romàntica, per tot això de l’amor i el desamor. Custòdia no és la Mila de Solitud, ni l’Emma de Madame Bovary, perquè és un personatge molt desagradable. Això sí, comparteix amb elles l’ànsia de viure, i el xoc que li suposa trobar-se en un ambient tan tancat i vulgar. Un dels grans mèrits de la novel·la és fer-nos estimar o si més no entendre un personatge tan radical i hostil com la Custòdia.

La llengua és un altre element clau perquè és molt peculiar, no és arcaica però sí decididament antinormativa, plena de formes orals, barbarismes i dites i refranys populars. Això li dona molta originalitat i vivacitat. De fet, aquesta novel·la està dedicada a Caterina Albert, “lleona de les Lletres Catalanes” segons Girbal Jaume, qui va publicar Solitud amb aquest tipus de llenguatge, si bé quasi vint anys abans i amb molt més lirisme.

Un altre protagonista de la novel·la és el propi autor, el qual sol aparéixer de quan en quan per a interpel·lar al lector, de manera molt graciosa, per a demanar paciència i justificar-se per la seua manera de relatar la història. També fa acte de presència en l’acció cap al final, però millor no dic res. De fet, el final d’aquesta novel·la és dels més bonics i captivadors que he llegit.

Per acabar, una pregunta: es pot recomanar aquesta novel·la als alumnes? Sincerament no ho sé. No sé si els joves, amb tantes presses, serien capaços de llegir-se-la i de gaudir-la. Supose que si abans llegiren i els agradara alguna narració més breu com Josafat de Prudenci Bertrana o algun relat de Caterina Albert, aleshores podrien llançar-se a llegir aquesta de Girbal Jaume. El que tinc claríssim és que aquesta novel·la podria estar perfectament en la llista de clàssics de la literatura catalana, al costat de Mirall trencat de Rodoreda o Bearn de Villalonga. Fins i tot per davant.

Per últim, ara sí que acabe, vaig a compartir un vídeo de TV3 de l’any 2013, del programa “Llibres a l’atac”, sobre La tragèdia de cal Pere Llarg. He dubtat entre posar-lo o no, perquè redueix tota la trama a una simple història de matrimoni malavingut. Però té el seu punt de gràcia, i qui sap si pot servir per a acabar d’animar a algú a llegir aquesta extraordinària novel·la, tan divertida i tan tràgica alhora.

–