LLIBRE. «La tragèdia de cal Pere Llarg» d’Eduard Girbal Jaume (1923)

Per fi m’he llegit La tragèdia de cal Pere Llarg, una novel·la escandalosa i bellíssima per igual. Vaig saber d’ella pel blog La serp blanca d’Enric Iborra, que la recomana sense parar, i fa bé.

Encara que es va publicar el 1923 sol englobar-se dins del ruralisme, un corrent literari que va donar obres com Solitud de Caterina Albert o Els sots feréstecs de Raimon Casellas. Ambientada en una remota i esquerpa terra de masos, entre les comarques del Bages, la Segarra i el Solsonès, explica la història de la família de cal Pere Llarg, en especial de Peret i de la seua esposa Custòdia, una dona amb un caràcter molt fort i casada contra la seua voluntat.

Des de l’inici les relacions són turmentoses, al matrimoni i amb la família i els veïns. L’acció es desenvolupa a un llogaret rural auster i de vida molt dura, dels típics que la gent de ciutat solem considerar idíl·lic però que per als seus habitants podia arribar a ser un infern claustrofòbic. Es creu que està inspirat en Salo, un petitíssim poble de la comarca del Bages, on Girbal Jaume va passar uns estius. Però no tot és camp, també hi ha molta acció i viatges, i a la novel·la apareixen altres llocs com Solsona, Barcelona, Manresa, Montserrat o Girona.

De Barcelona, per exemple, fa molta gràcia quan es troben davant de la Casa Milà, i Girbal Jaume reprodueix la impressió negativa que va provocar aquest edifici en el seu temps: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «Stepàntxikovo i els seus habitants», de Fiódor Dostoievski (1859), un llibre rar

Títol

A la vida sempre hi ha un primer Dostoievski i aquest n’ha sigut el meu.

Stepàntxikovo i els seus habitants és una novel·la breu de Fiódor Dostoievski (1821-1881). Es va publicar el 1859, quan ja no era jove i havia passat per la presó a Sibèria, però tampoc havia publicat encara les seues obres més reconegudes com Crim i càstic, L’idiota, Els dimonis o Els germans Karamàzov.

L’argument és senzill: ens relata les vicissituds d’una família de terratinents, que conviuen amb un cercle íntim de convidats i de servents, al poble d’Stepàntxikovo, on destaca el personatge de Fomà Fomitx Opiskin, un gran manipulador de les situacions, gràcies a la seua verbositat i a la seua capacitat de fer xantatges emocionals.

No oblidem uns apunts típics: és una novel·la emmarcada dins del realisme rus del segle XIX, i on destaca l’anàlisi psicològica dels personatges.

A mi m’ha semblat una novel·la exagerada, tan excessiva que més que realista sembla una caricatura pel que té de deformació de la realitat. Però això canvia conforme vas llegint-la i vas familiaritzant-te amb els personatges. Tant et familiaritzes que resulta que la vida real està plena de personatges de Dostoievski, que tots tenim algun cunyat, veí, company de faena, conegut o fins i tot amic que perfectament podria estar a una novel·la com aquesta. La descripció dels caràcters, i sobretot de les seues accions i del que diuen, és un agulló per a mirar al nostre voltant amb un posat més existencialista i, si pot ser, escèptic, sense entrar a jutjar immediatament a tothom. Assumeixes que tots tenim la nostra càrrega de frustracions i de vanitats, i també les nostres fortaleses. No és una qüestió de bovarisme, tan sols es tracta de mirar i gaudir algunes vegades de l’espectacle de les diferents personalitats. Supose que sempre estem envoltats d’aquestes “persones literàries”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »